Teixeda de Cosp i Creu de Santos. (Rasquera, el Baix
Ebre).
Excursió espectacular per la serra de Cardó. Pel camí es passa per la singular teixeda de Cosp, la bonica font del Teix, els curiosos Martells o la impossible ermita de la Columna.
Gairebé sempre
gaudint de bones vistes, aquestes tenen el seu punt culminant al cim de la Creu
de Santos, des d’on es poden veure gairebé totes les Terres de l’Ebre i una
mica més enllà.
LA RUTA - FITXA TÈCNICA :
-Quilòmetres: 9,5
-Desnivell: ± 710 m.
-Durada: 5 h (amb parades).
-Circular: sí.
-Inici al Balneari de Cardó
-Dificultat: baixa.
-Senyalitzada amb marques grogues, tot i que estan mig esborrades i en alguns punts són poc visibles o escasses, i alguns indicadors (fins a la Font del Teix podem seguir marques vermelles, més visibles, i fins a la Cassola del diable, unes altres de verdes). Més que recomanable, doncs, acompanyar-ho amb una bona ressenya (ja amb aquesta vaig fer) o TRACK Wikiloc.
Nota: les Pintures rupestres dels Abrics de l'Ermita no són de visita lliure (cal consultar horaris).
ITINERARI:
Em llevo,
carrego el cotxe i marxo a quarts de deu, per començar a caminar a quarts
d’onze.
Ho faig al balneari de Cardó, un convent del segle XVII
convertit posteriorment en balneari, i també planta embotelladora. Actualment,
llegeixo, s’està reformant i està totalment envoltat de tanques.
Baixo una mica
per la carretera i de seguida em començo a enfilar. Per camí gairebé atropello
dues serps.
Tot pujant, passo també, per les ruïnes de dues de les
catorze ermites associades al convent, la de la Trinitat i la del Sant Àngel.
De seguida arriba al Portell de Cosp. Hi trobo un trencant a la Foradada, però queda una mica lluny i ho deixo per una altra ocasió, amb pesar i quedant-me amb les ganes... però tot no pot ser. Les vistes es comencen a obrir cap a l’altre banda, força boniques, m’acompanyaran una bona estona.
Al portell comença, també, un bosc singular: la teixeda de Cosp. És la més monumental de Catalunya i una de les més espectaculars d’Europa, amb dos-cents vint teixos centenaris de grans dimensions.
El teix és una conífera amenaçada a Europa degut als
canvis en el paisatge, al seu ús excessiu amb fins terapèutics i als incendis
forestals. És, també, una espècie relicta que ha quedat reduïda en petits
rodals després de la última glaciació, on tenia una distribució més àmplia. No
forma boscos purs i es troben barrejats amb altres arbres amb exemplars aïllats
aquí i allà o formant petits rodals d’uns quants peus.
M’hi passejo
sense preses, tot contemplant-ne la seva bellesa (i fent un grapat de fotos).
A la bonica font del Teix, passat un refugi, hi ha un dels exemplars més espectaculars, el Teix Para, amb un tronc que fa quatre metres de perímetre. La bassa de la font està plena, també, de caps-grossos.
M’enfilo una mica més. Em desvio uns metres per visitar la cova Llóbrega, d’uns trenta metres de fondària i usada, a vegades, per guardar-hi ramats d’ovelles.
A partit d’aquí
passa per un tros pelat arran d’un incendi forestal, també una mica perdedor en
algun petit punt (tot i que no hi ha gaires alternatives i de seguida es torna
al camí principal).
Després en torno a enfilar una miqueta, per passar per una carena... i saltar-me, sense voler, el trencant dels Martells (després hi tornaré, al track surt la ruta correcte). Baixo una miqueta i el camí torna a planejar una mica, ara per passar per un alzinar frondós.
Ara que ha
parat el vent del matí, la veritat és que s’agraeix l’ombra. Passo, també, pel
que sembla un parell de places carboneres (tot i que això és una percepció
meva, no sé si correcte).
Aprofito
l’ombra per dinar, ho volia fer un cop al cim, però com que no sé quan en falta
i ja n’ha passat l’hora, decideixo no esperar... després veuré que només
m’havia d’esperar poc més d’un quart.
Havent dinat doncs, em torno a enfilar per arribar poc després a la Creu de Santos (o de Xaquera). És un cim relativament modest, fa 942 metres, però el més alt de la Serra de Cardó.
La visibilitat
avui és bona i les vistes són impressionants, des d’aquí és dominen
pràcticament totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà: el mar, el Delta,
la Serra de Montsià, les Serres Calderona i d’Espadà (encalitjades, al fons, ja
al País Valencià), el Ports, la Serra de Pandols (crec), la muntanyes de
Prades, la serra de Tivissa... Em costa marxar.-
Reculo un tros per on he vingut. Com que des de dalt he situat on m’he saltat el trencant abans decideixo tornar-hi, no perdre massa temps. Arribo doncs, fins a les curioses i boniques formacions geològiques conegudes com los Martells.
Un cop vistos,
torno a recular, per trobar el camí de tornada (que m’he saltat expressament)
(tot això no surt al track).
De baixada encara en queden algunes parades. La primera és a la font de la Teixeta (en un racó on es tornen a veure teixos), una mica més avall, a la cova dels Porcs, una bauma. Poc més enllà la curiosa font de l’Argilagar, sota una rampa flanquejada per una alzina a banda i banda.
Tot seguit a l’ermita de Sant Onofre (en ruïnes, una
altra de les catorze, i amb bones vistes a la zona).
A la part final del recorregut m’acompanyen, també, roques de formes curioses i boniques. Sobre, enganxada, penjada i a dins, hi ha l’impressionant ermita de Sant Simeó o de la Columna.
Un gran comiat
abans de tornar cap a casa .
Balneari
de Cardó
FEM CULTURA:
El Balneari de Cardó és un balneari catalogat com
a obra monumental del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
En ple massís
del Cardó, sobre el barranc de Sallent, un conjunt monàstic es transformà en balneari. Les dependències, serveis
i salons, agrupats al voltant del claustre i disposats al llarg d'una escala,
formen un notable conjunt en el que hom pot valorar la seva implantació en el
paisatge. A l'interior del balneari, la Capella de Sant Elies, possiblement del
segle XIX, d'una sola nau i d'un senzill barroc.
Història
El convent i
l'ermita de Cardó van ser fundats l'any 1605 pel carmelita Pere Pau Revull, i la comunitat s'hi establí el 1617. El convent va ser suprimit amb l'exclaustració
del 1835. Tenia un
ampli recinte, amb edificis conventuals i un conjunt de tretze ermites
disseminades pels voltants. El 1866 fou construït el balneari de Cardó,
aprofitant vells edificis i construint-ne de nous. La carretera d'accés des de Rasquera es va construir l'any 1903. El balneari va tenir una
vida puixant a principis de segle. el 1938 es va convertir en Hospital de l'exèrcit republicà, i després de la guerra es restaurà i amplià, mantenint-se en ús fins al
1967.
