Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

domingo, 24 de abril de 2016

Camí del Castanyer de les 9 Branques.(Viladrau, Osona).








Camí del Castanyer de les 9 Branques.(Viladrau, Osona).

Passejada fàcil i bonica als voltants de Viladrau, per la falda de Matagalls.

Entre boscos ombrívols el sender passa per un bon grapat de fonts, camps amb bones vistes al massís del Montseny i castanyers centenaris (tot i que molts d'ells, malauradament, morts o afectats per la malaltia del xancre).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 7,0 (Aprox.).

-Desnivell: ± 205 m.

-Durada: 1 h 30' (amb parades)

-Dificultat: baixa.

-Circular: si.

-Senyalitzada amb fites amb marques verdes i blanques (sender local SL C-8). Les fites comencen a la Font del Sot de Can Rosell.

-Inici al Centre Cultural Europeu de la Natura (o, si la volem escurçar una miqueta, al centre del poble).

ITINERARI:

Hem d'anar a Viladrau... hi preguntem per on s’agafar el sender que passa per moltes fonts.

El sender passa primer per un bon grapat de fonts (la d'en Miquel, la del Sot de Can Rossell, la de les Paitides, la del Ferro i la del Noi gran). Moltes d'elles d'anomenada i força concorregudes. També alguna de curiosa, el color de l'aigua del font del Ferro no enganya (el seu nom, tampoc).

Tot seguit, després d'una pujadeta, els camps de la Vila, una masia senyorial, des d'on hi ha unes bones vistes del massís de Matagall (és distingeix la creu perfectament).

Parlant, parlant, però, ens saltem el trencant del Castanyer de les Nou Branques (tot i estar ben indicat)... hi arribem a Viladrau.

Tot fent el got decidim agafar el cotxe i anar fins a la Vila per fer el troset de camí que ens hem deixat... que anar a fer el camí del Castanyer de les Nou Branques, sense veure el Castanyer, té una mica de delicte.

Des de la Vila el camí baixa fins a trobar un bon grapat de grans castanyers, molts d'ells segurament centenaris... tot i que molts semblen morts o malats pel xancre, una malaltia causada per un fong importat d'Àsia, una plaga que ha matat a molts castanyers per tot Europa i també a Amèrica (actualment es combat inoculant uns variant més suau del fong, de manera que l'arbre desenvolupi les seves pròpies defenses... que, de fet, és el mateix funcionament que tenen moltes de les vacunes que ens posem durant la nostra vida).

El castanyer de les Nou Branques és un dels més grans d'aquesta zona (de fet, també del Montseny), i ens hi passem una molt bona estona.

La passejada és bonica.

Les tines de la Vall del Flequer.(El Pont de Vilomara, El Bages).



Les tines de la Vall del Flequer.(El Pont de Vilomara, El Bages). 

Aquesta excursió potser l’he fet 15 vegades. En el bloc, hi ha més fotos.


Sota la vegetació de la bonica vall del Flequer encara s’endevinen el que antigament havien set feixes recobertes de vinyes.

La mostra més evident són les impressionats tines a peu de vinya que anirem trobant repartides per tota la ruta (amb molt bons cartells explicatius).

Caminada imprescindible pels amants del món de vi.

De Terrassa vaig fins Sant Vicenç de Castellet per l’autopista de Manresa. Travesso tot el poble per la carretera que és el carrer principal en dirección al Pont de Vilomara. Segueixo en direcció a Roquefort (no haig d’arribar-hi), uns 4 Km abans a la dreta un cartell indica: Tines de la Vall del Flequer i Oristell. Passo la riera i hi ha el pàrquing. A partir d’aquí, està molt ben senyalitzat.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 8,8 (es pot allargar fins a Rocafort, llavors són 14 Km, anar i tornar).

-Desnivell: 300 m.

-Durada: Entre 2,5 i 3 hores si vas fins a Cal Flequer en restauració.  Bastant planer.

-Dificultat: baixa.

-Circular: Parcialment.

-Inici al pàrquing d'Oristrell (carretera BV-1124 Km 4,2).


-Senyalitzada amb pals amb marques blanques i verdes (Sender Local, SL-C 52). Per fer-la circular però, s'han de deixar aquestes marques, és fàcil. Baixant de la casa del Flequer, passat un altre cop la riera només cal prendre la pista forestal a la dreta (i ja no deixar-la fins al cotxe. sempre va en paral·lel al camí per on hem vingut a l'altre banda de la riera, amb el que s'acaba fent una mena de 8).

ITINERARI:

Avui que vaig sol, és fer un parell o tres de rutes curtes relativament a prop, i pel Parc de Sant Llorenç del Munt.

Començo a caminar a les 10h.

La caminada és entre pinedes joves que encara estan esperant la primavera, com jo (cada cop hi ha més senyals, però no acaba d’arribar del tot). Els boscos amaguen les antigues feixes. Costa d’imaginar, però aquest territori (com moltes altres parts del nostre país) havia estat recobert de vinyes. L’interès de la caminada d’avui, doncs i malgrat la bellesa de la vall, és el seu patrimoni cultural. Les impressionats tines a peu de vinya que encara es conserven en un estat excel·lent (les d’en Bleda, d’en Tosques, de l’Escudelleta, d’en Ricardo i del camí del Flequer).

Amb les tines a peu de vinya el pagès no perdia temps amb el transport del raïm, podent-lo dedicar a la verema. Amb això també s’aconseguia omplir la tina més ràpid, amb el que és podia produir un vi més homogeni i de més qualitat.

Cada tina corresponia a un pagès i se solen trobar agrupades per, segurament, facilitar-ne la seva vigilància. La seva capacitat (o volum) era molt variable i va dels 2.000 o 3.000 litres fins als 20.000 o, excepcionalment, 30.000 litres. Hi tenia lloc tot el procés, des del trepitjat fins a la fermentació i posterior buidatge.

Les tines normalment es construïen al costat de la casa. Això fa que les tines a peu de vinya d’aquesta zona siguin un patrimoni excepcional i únic al món.

Durant el recorregut, a més, també es pot veure un dipòsit (per guardar aigua) i algunes barraques de pedra seca.

En total veiem 30 tines, per ordre:

-Tines del Bleda. Conjunt de 2 tines.
-Barraca de vinya.
-Tines del Tosques. Conjunt de 4 tines.
-Dipòsit de vinya.
-Tines de l’Escudelleta. Conjunt d’11 tines.
-Tines d’en Ricardo. Conjunt de 6 tines.
-Tines del Camí de Cal Flequer: Conjunt de 2 tines i 2 tines soles. 
-Cal Flequer. Amb 3 tines al costat del mas
















EXCURSIÓ PRECIOSA I MOLT INTERESSANT

martes, 19 de abril de 2016

Serra del Bolet. (Font-rubí, l'Alt Penedès).



Serra del Bolet. (Font-rubí, l'Alt Penedès).

Caminada bonica i força complerta.
Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus).

Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una agulla singular (la de Valldellós).



LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 15,5 (Aprox.).

-Desnivell: ±450.

-Durada: 4 h 30' (amb parades)

-Circular: si.

-Inici a Font-rubí (Sant Feliu).


-Dificultat: baixa.


No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o una bona ressenya. Les cruïlles més importants estan senyalitzades amb pals, sovint es passa per PRs (però als que els hi correspondria una repintada), però en alguns llocs hi podem haver dubtes. Els trencalls a les coves i al Pas dels Lladres no estan indicats (tot i que parts del camí hi ha fites i marques verdes, a vegades, també, mig esborrades). Amb una bona ressenya, en principi no hauria de ser difícil.

ITINERARI:

Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb algun roure als racons més ombrívols). Dalt de la carena constantment hi ha bones vistes, però moltes vegades entre arbres.

En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest).

Deixem la carena enrere i baixem fins a la bonica font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i bona.

A partir d’aquí improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al primer camí en què provem sort.

La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres).
És, també, una de les més populars de la comarca i va ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.

S’ha de portar lot, per veure la cova.

És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida (qui en vulgui més informació i llegir-ne d’altres pot mirar aquí.

Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet.

Portem ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que, primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar.

Al final decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als dos-cents o tres-cents metres).
Un cop al camí correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més.

Entre màquies senders estrets ens porten fins a la cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del Bolet, però també val molt la pena.

Dic les dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc. Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha tingut diferents usos.

D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita.

El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de Font-rubí).

Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.








 
Pugem fins al castell de Font-rubí.