Sauva Negra .(Castellcir, el Moianès).
Caminada bonica i variada: una ermita romànica, dos pous de gel (un amb molt bon estat), un castell, bones vistes, una font, les ruïnes d'una torre de defensa medieval, una font i una fageda (que comença a tenir els colors de la tardor).
LA RUTA - FITXA TÈCNICA :
-Quilòmetres: 12,7
-Desnivell: 475 m.
-Durada: 3 h.
-Dificultat: baixa.
-Circular: Si (excepte el principi).
- Inici al Poliesportiu de Castellcir.
-No senyalitzada. Cal mapa, ressenya (com la que es pot trobar aquí) o TRACK Wikiloc
Nota: a la zona hi ha molts camins per fer una volta semblant o més llarga.
ITINERARI:
Tardor, i com
que no hi ha bolets, doncs a veure fagedes.
Comencem a caminar a Castellcir, per una pista forestal entre alguns camps i pinedes... que em miro amb resignació (sort dels rovellons que vaig trobar a Penyagolosa, que si no, aquest any, res de res).
De seguida
arribem a l’ermita de Sant Andreu de
Castellcir, d’origen romànic, tot i que amb moltes modificacions posteriors
(almenys a l’exterior, només se’n reconeix una absidiola).
Una mica més amunt, ens desviem pel costat d’un camp per buscar la Poua.
D’entrada hi
passem pel costat sense veure’l, i perdem una estona “pentinant” la zona (sabem
més o menys on ha de ser). Al final el trobem, de fet, no era massa complicat,
és just al costat del camp i relativament pocs metres del camí.
El que no ens
imaginàvem que estaria ben cobert de vegetació (per això ens el hem saltat). És un pou de gel molt ben conservat, que
val la pena de veure’l.
Al mateix fer
busquem la Torrassa dels Moros, però
no la sabem veure fins a deixar-ho estar i, ja marxant, veure com sobresurt de
la vegetació.
Són les ruïnes d’una torre de defensa o d’enllaç entre
castells. La visitarem a
la baixada, reculant una mica.
A partir d’aquí deixem la pista i ens comencem a enfilar entre pinedes amb algunes alzines (més resignació).
Al cap de munt arribem al castell de la Popa (o de
Castellcir), d’origen medieval i relativament ben conservat (ja que fins a mitjans del
segle XX va ser una masoveria). Amb bones vistes i bonic, segons la llegenda estava unit, per un túnel, amb la Torrassa, que
protegiria la seva entrada.
El vent apagava
les torxes dels curiosos que la volien explorar i, amb el temps, els pagesos,
cansat de perdre-hi xais i porcs, van tapar el forat... deixant-hi enterrat un
xai d’or, que mai s’ha trobat. No puc deixar de pensar, i em sap greu
“espatllar” la llegenda, però si haguéssim de fer cas d’això, el nostre país
semblaria un formatge gruyère... només de memòria en recordo, més o menys
llegendes similars, entre els Castell d’en Boix i el de Montrodon (a Taradell),
entre el d’Olerdola i la costa... i fent una cerca ràpida al “Google”, mentre
escric això, a més, només a la primera pàgina també el castell de Montsoriu (a
Arbúcies), el dels Moros (a Montclús), el de Miravet...
Deixem el castell enrere i més o menys planejant arribem a la Sauva Negra, una bonica fageda no massa coneguda. Tot baixant, la travessem. El fred, com la pluja, no ha acabat d’arribar i si bé en algunes branques es comencen a veure els efectes de la tardor, la major part dels arbres encara tenen les seves fulles ben verdes. Val la pena, però pels colors d’aquesta època de l’any anem una miqueta d’hora.
Al final de la fageda, un altre pou de gel, aquest en
estat ruïnós, el del Cavaller. Aquesta zona és rica en aquest tipus d’edificacions
i prop de Castellterçol n’hi ha de museïtzats. Tot i que a les vacances (a
Alacant) n’he vist forca, no puc evitar planejar fer-hi una excursió per
veure’n uns quants més).
Poc passada la Torrassa, tornem a trobar la pista per on hem vingut i la seguim fins al cotxe. Més tard del que comptàvem, com sempre, però avui a dinar a casa .
FEM CULTURA:
1.Sant
Andreu de Castellcir
Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès. És inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, modernament esdevingut municipal i encara en ús, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.
S'hi accedeix des del Carrer de l'Amargura pel Camí de Sant Andreu en poc més d'un quilòmetre de recorregut. El camí travessa la Riera de Castellcir pel Passant de Sant Andreu, i accedeix en poc tros més a l'església.
Descripció
L'edifici original ha estat modificat i renovat de tal manera que ha perdut l'antiga fesomia per a esdevenir un edifici de planta rectangular i coberta a dues aigües. Portal d'arc rebaixat. Dels absis originals romànics resta tan sols el del cantó nord. Corona el frontis una torre-campanar de planta quadrada. Hi ha un cor amb columnes i antics capitells treballats.Història
L'església fou erigida a la segona meitat del segle XI. Consagrada el 8 de gener d'un any desconegut. Es va dedicar als apòstols Andreu, Jaume i Joan. Al segle XIII un dels absidiols es dedicà a Santa Maria. Les notícies més antigues de la seva existència daten del 1092 i 1116. Sobre l'origen i lloc d'emplaçament hi ha diverses hipòtesis, a part d'una llegenda que explica que aquesta església fou construïda pel senyor de Castellcir en un lloc no visible des del castell, ja que aquest, es comenta, assassinà el capellà en un acte de bogeria.
2.Castell
de Castellcir o de la Popa.
El castell de Castellcir, o Castell
Cir, és un castell romànic del terme
municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. És un
monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional
del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal
amb el codi RI-51-0005246. L'accés al Castell és a través del Camí del Castell, que surt del
nucli antic de Castellcir, a ran de la vella església parroquial de Sant Andreu, seguint cap al nord-est la vall
de la riera de Castellcir. Quan es troba el torrent de Centelles, cal seguir
pel costat nord de la vall i anar-se enfilant cap al nord-est, per arribar, a
peu, al Castell de Castellcir.
Història
Documentat des
de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall
de la riera de
Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa,
nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un
aspecte espectacular.
Els Castellcir
Amb la forma Castellcirvio,
aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de
Bages, tot i que
anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes.
A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb
variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi,
ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.
A principis del
segle XI aparegué la dinastia dels Castellcir, el més conegut de la qual és Gerard de Castellcir, qui el 1032 dotava l'església nova de Sant Andreu
de Castellcir. El seu fill Guillem Gerard consta que s'havia criat a Sant Benet de
Bages, i que era parent de l'abat Miró. Aquest darrer l'any 1070 tornava al monestir del Bages una sèrie de possessions en els termes de
Castellterçol i Castellcir de les quals el seu pare, Gerard, s'havia apropiat
de forma fraudulenta.
Al segle XII Castellcir experimenta un canvi d'orientació: Bertran
de Castellcir, entre el 1113 i el 1120 es lliga al monestir de Santa Maria
de l'Estany, fent-hi donacions i cedint-hi l'alt domini del castell. Així, se'n
reconeixien vassalls, però alhora servaven per a ells el domini útil i directe
de les terres i rendes del castell. Ben aviat els Castellcir començaren a
forjar una fama de bel·licosos, que s'estén al llarg de la seva història, com
es veurà tot seguit.
El 1107 va passar a domini de Guillem Ramon d'Òdena, un dels membres de la família
Òdena, qui testà a favor d'Arnau i Ponça la Roca de Castellcir. El 1132 està documentat un Bernat, fill de Bertran, casat amb Dolça, de kastrum
Ciruo, qui signa un censal amb el monestir de Santa Maria
de l'Estany. El 1193 un membre de la mateixa família ingressa en el
capítol de canonges de Vic, Guillem de Castellcir, qui hi aporta com a dot el
mas Vall de Castellcir. Continua havent-hi esments a la família dels
Castellcir: el 1228, Bernat de Castrociro renova la dependència de
l'Estany, i el 1269 consta explícitament en un document que Castellcir
pertanyia al monestir de l'Estany, cosa que es confirma encara en documents del
1287, 1294 i 1295. Fins aquells anys, la vida del castell i la seva relació amb l'Estany
discorria aparentment sense estridències.
Tanmateix, el 1294 el castell fou assaltat pels soldats del rei Jaume el Just i en van enderrocar la torre mestra. Es tracta, sens
dubte, d'una seqüela dels enfrontaments entre la casa de Montcada i el bisbe de Vic. Roger de Castellcir, en aquell moment senyor del
castell, militava en el bàndol dels Montcada, i els seus enfrontaments amb
l'església eren constants. El 1298, a Vic han de cobrir una canongia vacant per la cruel mort de Pere de
Castell; el 1299 consta que Gilabert de Castellcir està excomunicat
per l'assassinat d'un canonge de Vic i un altre clergue, i les ferides causades
a un tercer. Es tracta, doncs, d'un cas clar: el conflicte dels de Castellcir
amb els membres de l'església de Vic havien arribat a l'extrem. El castell de
Castellcir fou refet per Roger i Gilabert de Castellcir el 1300, i, posteriorment, es féu la pau entre els Montcada i el bisbe de Vic,
mitjançant la intervenció reial. Roger de Castellcir fou un dels comissionats
dels Montcada davant del rei. Però no arribà del tot la pau: els de Castellcir
entraren en conflicte amb els seus veïns, els Centelles, fins aleshores aliats
seus en el bàndol dels Montcada. El 1337 la lluita era oberta entre les dues famílies; consta com una de les causes
els abusos comesos per Gilabert de Castellcir i els seus fills Roger i Bernat
contra la dona i la filla d'Eimeric de Centelles. Poc abans, el 1330, Marc de Castellcir, senyor d'aquest castell, havia pronunciat el jurament
de fidelitat a Eimeric en el mateix castell de Centelles, però havia caigut una
malvestat damunt de Marc de Centelles i la seva família, i havien mort el 1348. Es tractava de la Pesta negra. Gilabert els havia succeït.
3. Sauva
Negra
La Sauva
Negra és un bosc (fageda) a l'entorn del punt de trobada dels termes
municipals de Castellcir, de la comarca del Moianès, on hi ha la major part del bosc, i Balenyà i Centelles, de la comarca d'Osona, que es reparteixen l'extrem
oriental del bosc. Està situat en el sector nord-est del terme de Castellcir, a
l'oest del de Centelles i al sud-oest del de Balenyà. És un bosc espès -d'aquí
li ve el nom- que forma tot un massís amb molta personalitat. Tradicionalment
ha estat destí de nombroses excursions, des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.
Està situada
majoritàriament en el costat de migdia del torrent de
Sauva Negra, al sud-oest de Santa Maria Savall i a migdia del Serrat de la Cua de Cavall. Ocupa tot el vessant nord-oest del Serrat Rodó, on hi ha el Coll de Sauva
Negra, i en el seu
extrem oriental, al límit de les terres osonenques, es troba la Font de Sauva
Negra. És al
nord-est de la Casanova del Castell i al nord del Pla de Bruga. És a prop i al nord del Castell de
Castellcir i de l'església de Sant Martí de
la Roca. En el seu
extrem nord-occidental hi ha el paratge de la Teuleria i en el sud-occidental, el Pou Cavaller.
Espai natural protegit
Com a espai del
Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), el de la Sauva Negra és de dimensions
reduïdes (110 hectàrees). A cavall entre el Moianès (Castellcir) i Osona
(Balenyà i Centelles), és bàsicament l'obaga de la serra que hi ha entre el Corral de la Rovira i la Casanova del Castell, entre la carena d'aquesta serra, que inclou el Coll de Sauva
Negra, el Serrat Rodó i part del Pla de Bruga, i el torrent de
Sauva Negra, entre els 750 i els 924 metres d'altitud.
Les seves 110
hectàrees estan repartides en tres termes municipals. 67,35 ha. són al Moianès,
en el terme de Castellcir, mentre que 42,65 són a Osona: 40,03 pertanyen a
Centelles, mentre que 2,62 són dins del terme de Balenyà.
Tal com es
llegeix en el document de declaració d'espai natural, És un espai
representatiu del paisatge subhumit de l'altiplà del Moianès que acull una
mostra significativa de la irradiació extrema d'unitats de vegetació
extramediterrànies, destacant la presència relictual, i extremadament singular
en aquest territori, de la fageda i altres elements de caràcter eurosibèrià.
Així mateix també cal destacar la riquesa faunística d'aquest espai, amb diverses
espècies de carnívors.
