Santa Maria de Meià i el seu entorn.

Santa Maria de Meià i el seu entorn.

Santa Maria de Meià és un poble de la comarca de la Noguera situat al vessant sud de la serra del Montsec de Rúbies. Tot i pertànyer al municipi de Vilanova de Meià, és una entitat municipal descentralitzada.

Història:

La vila de Santa Maria de Meià és encara avui la capital espiritual de la Coma de Meià com a cap que va ser durant 800 anys del Priorat de Meià. El senyor jurisdiccional era el prior de Meià. El 1834 quan van ser abolides les jurisdiccions d'origen feudal, Santa Maria va formar ajuntament amb el poble de Peralba (abandonat a la dècada de 1970 i avui despoblat). El 1926, a petició pròpia, el municipi de Santa Maria va ser agregat al municipi de Vilanova de Meià.

Al peu mateix del vessant meridional del Montsec de Rúbies, sota la serra de Sant Alís, a 700 m sobre el nivell del mar. Dins del seu terme es troba el despoblat de Peralba, les antigues quadres de Coscollera, Vallferines i Rocaspana, i els termes dels castells d'Orenga, Sant Esteve del Montsec i Cabrera.

Es diu que el 1396, a la mort del rei Joan I, el comte Mateu de Foix, que aspirava a la Corona d'Aragó, va voler ocupar el comtat d'Urgell. Com que els habitants del Priorat de Meià oposaren resistència, el comte de Foix va destruir moltes poblacions de Meià, entre elles, la població de la Coscollera. 

El prior de Meià, Berenguer de Rajadell, va manar que no es reconstruís el poble de la Coscollera i ordenà edificar una vila de nova planta a llevant del Monestir, la qual prengué el nom de Santa Maria de Meià. En la fundació de la nova vila s'edificaren només dotze cases (amb portal de mig punt fet amb dovelles), en record dels dotze apòstols. Aquest recinte medieval estava tancat per dos portals.

Però possiblement, la Coscollera i Santa Maria (nascuda segurament durant el s.XII) eren en aquells moments dues poblacions diferents amb una mateixa entitat jurídica municipal, com també passava entre la població de Meià (situada al Puig) i la Vilanova de Meià (creada a la plana, de nova planta). Per això, quan l'any 1396, el comte de Foix arrasà el Priorat destruint la Coscollera i Santa Maria, només es va tornar a reedificar Santa Maria de Meià, cosa que també va passar amb Vilanova i l'antiga vila del puig de Meià

Els Emprius-Cau dels Emboscats-Queixal corcat-Ocell de Pedra-Casa de la Vall

Els Emprius-Cau dels Emboscats-Queixal corcat-Ocell de Pedra-Casa de la Vall 

DADES:

-Quilòmetres: 11,89

-Altitud máxima: 945 metres

-Altitud mínima: 618 metres

-Circular: SI

-Temps: 5h30’.

Matinal molt distreta, jo la he seguit segons la Guia interactiva del Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac d'en Ramon Suades.

Sortim desde el Coll d'Estenalles fins al coll d'Eres, d'allí anem direcció al Collet del Llor o de Finestrellas, deixem el camí que aniria cap la la Font del Llor per anar cap a la carena dels Emprius voregem la carena per la sud est i pujem cap a una petita graonada i ja som al inici de la carena.

A pocs metres trobarem el Cau dels Emboscats, seguim i trobem una fita que ens senyalará el Queixal Corcat, el camí es sempre per sobre la carena fins que tindrem que agafar el cami de la esquerra, fins arribar a l’Ocell de Pedra.

Aquí hi ha una mica aeri i cal anar amb cura doncs el camí està una mica trencat, ja estem al nord de l'Ocell de Pedra i a la banda oest es te que fer una petita desgrimpada per agafar el camí que ens durà fins a la torre MAT, aquí seguin la linea electrica i de baixada anem a la segona MAT i a pocs metres ja trobem un camí carreter que ens porta fins la casa de la Vall, aquesta es una edificació magnifica val la pena parar i entrar per poder gaudir del petit estany, la font i la vista del mas en general.

Continuarem per el camí fins que agafarem un corriol que ens portará a peu de carretera de Talamanca, caminem pocs metres i ja trobem a ma esquerra un cami que ja no deixarem fins al Collet del Llor tot pasant per la Font de la Guineu.

Apartir del Collet del Llor no mes cal desfer el camí que reconeixerem fins a Coll d'Eres i Coll d'Estenalles. 

Del Mas Ventós a Sant Onofre, Sant Salvador Saverdera i Sant Pere de Rodes.

Del Mas Ventós a Sant Onofre, Sant Salvador Saverdera i Sant Pere de Rodes.

Aquest itinerari permet gaudir d'excepcionals panoràmiques de la comarca de l'Alt Empordà.

 Dificultat tècnica: Baixa
 Distància: 8,27 km
 Temps efectiu: 2 hores 9 minuts
 Desnivell pujada / baixada: +326 m. / -326 m
  Circular: Sí
 Inici / final ruta: Mas Ventós
 Interès: Natura / Cultura

FEM CULTURA DEL MÉS IMPORTANT DE LA RUTA:

Monestir de Sant Pere de Rodes

El monestir de Sant Pere de Roda (o erròniament Rodes) fou un monestir benedictí de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). En concret, es troba al sud-oest de la població del Port de la Selva, al vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Rodes i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Rodes i del castell de Sant Salvador de Verdera.

El monestir fou construït al vessant nord de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi, es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al nord del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A nord-oest del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya.

Nau central:

És un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l'església, el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant, tot plegat organitzat en terrasses corresponents al desnivell natural de la muntanya.

Església:

L'església és de planta basilical formada per tres naus, transsepte i tres absis semicirculars capçats a llevant. La nau central està coberta amb volta de canó, mentre que les laterals presenten volta de quart de cercle i són força estretes. Totes tres naus estan dividides en cinc tramades per quatre arcs torals lleugerament ultrapassats, sostinguts per pilars que integren un doble ordre de columnes superposades amb capitells de grans dimensions, profusament decorats. Els del primer nivell són de model corinti, decorats amb fulles d'acant, volutes i alguns motius zoomorfes, mentre que els del nivell superior presenten motius geomètrics i vegetals.

Els arcs formers arrenquen tots des d'un alt podi. El transsepte presenta els dos braços sobresortits coberts amb voltes de canó. Es comunica amb les tres naus mitjançant arcs de mig punt adovellats, amb les impostes decorades damunt pilastres rectangulars.^[3] Damunt del braç septentrional, es construí la torre i capella de Sant Miquel, a la qual s'accedeix des de l'església mitjançant unes escales de cargol. Consta d'una nau coberta amb volta de canó, i un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera a l'extrem oriental. Alhora, la capçalera de la capella està bastida damunt l'anomenada capella de l'Anacoreta. La torre presenta el coronament emmerletat.

Adossat a l'extrem de ponent de la torre i a la façana nord de l'església, hi ha un gran edifici rectangular amb el coronament emmerletat destinat a la sagristia del temple, tot i que l'interior ha estat força restituït. L'absis major de l'església, cobert amb volta de quart d'esfera i de dimensions més grans que les dues absidioles laterals, està bastit damunt d'una cripta i presenta una girola doble de dues plantes, oberta al presbiteri mitjançant arcs de mig punt a la planta baixa, refets amb maons i finestres de punt rodó adovellades al pis.

L'arc triomfal és de ferradura, de la mateixa manera que els dos arcs d'accés al deambulatori inferior i a la cripta. Està adovellat i es recolzava damunt dues columnes cilíndriques amb capitells, de les quals només es conserva la de la banda de tramuntana. La cripta, a què s'accedeix a través de dues escales situades a la girola, presenta volta anular sostinguda damunt d'una pilastra semicilíndrica, amb una petita capçalera integrada al mur de l'absis major, coberta per una petita volta de quart d'esfera. Les dues absidioles laterals estan cobertes per voltes de quart d'esfera bastides amb pedruscall, i estan obertes al transsepte mitjançant arcs de mig punt adovellats damunt pilastres bastides amb grans carreus. L'absidiola de tramuntana està dedicada a sant Pau i la de migdia a sant Andreu.

Pel que fa a les obertures presents a l'edifici, cal destacar que, en general, es corresponen amb finestres i finestrals d'arc de mig punt adovellats. Destaca la porta situada al braç de migdia del transsepte, que el comunicava amb el claustre primitiu. És d'arc de mig punt, amb els muntants avançats bastits amb grans carreus a cap i través. La façana principal del temple presenta adossada una galilea precedida d'un pòrtic. El pòrtic presenta un gran arc de mig punt bastit amb lloses allargades de llicorella col·locades radialment. Damunt la clau, hi ha un carreu de pedra calcària esculpit, datat al segle XV o XVI, probablement reaprofitat.

La galilea, igual que la planta del temple, està dividida en tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart d'esfera, separades per arcs formers. Es conserven restes de pintura mural força degradades. Al frontis, per accedir al seu interior, hi ha un gran portal de mig punt format per dovelles de mida petita ben escairades. Damunt seu, hi ha una finestra de punt rodó adovellada. Al mur de migdia, hi ha una porta que la comunicava amb el pati occidental del conjunt. El campanar està adossat al mur de migdia del temple. Es tracta d'una torre de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, amb un coronament superior que amaga la coberta.

Els finestrals dels dos primers pisos són d'arc de mig punt sense elements decoratius, mentre que els de la tercera planta són geminats, amb arquets de mig punt i els mainells formats per columnes cilíndriques i capitells trapezials decorats. Damunt seu, hi ha arcuacions llombardes i frisos de dents de serra. Una cornisa marca el nivell de la coberta i el separa del coronament, obert per tres ulls de bou a cada façana, rematats per dos frisos més d'arcuacions i de dents de serra.

Claustre:

El claustre de Sant Pere de Rodes està situat a la banda de migdia de l'església, en un pla força més elevat. Presenta una planta lleugerament trapezoïdal i està bastit damunt les restes del claustre primitiu, que fou soterrat per construir-hi l'actual. El primitiu tenia quatre galeries porticades al voltant d'un pati trapezoïdal. La de ponent fou destruïda per bastir-hi una cisterna, i se'n conserva només la de llevant coberta per una volta de canó, fragmentada per diversos arcs de mig punt.^]

Cal destacar que es conserven restes de pintura mural destacades en aquest espai. El claustre superior, molt refet després de les espoliacions sofertes, té les galeries obertes mitjançant dobles parelles de columnes alternades amb pilars massissos. En total, hi havia 44 columnes amb els seus capitells decorats i vuit pilars, més els quatre angulars. Les galeries estaven cobertes amb voltes de quart d'esfera, tot i que moltes han hagut de ser restituïdes. Al mig del pati actual, es conserva una peça de marbre tallat en època renaixentista, el brocal d'una cisterna.

Dependències monacals:

Les dependències monacals s'organitzen al voltant del claustre. A llevant hi havia la sala capitular, l'arxiu i la biblioteca. Actualment, aquest espai presenta planta rectangular amb la coberta i bona part del parament restituït, tot i que en origen conservava trams fets en opus spicatum. A la planta baixa, hi ha una gran sala rectangular coberta amb volta de canó dividida en quatre crugies, que podria correspondre a un antic celler. A migdia, hi havia el refectori i el rebost, aquest últim comunicat amb la cuina, la porteria, els estables i els horts. El refectori presenta una volta apuntada i seguida.

L'edifici està cobert per una terrassa que ofereix una gran visió del cap de Creus. A la banda de tramuntana, hi ha les escales de pedra que comuniquen amb l'església mitjançant un passadís cobert amb voltes d'aresta. El mur que separa l'escala de l'edifici s'obre al claustre mitjançant una filada d'arcades apuntades, d'estil gòtic primitiu. Les dependències de la banda de ponent pertanyen a l'edifici situat entre el campanar de l'església i la torre de defensa del conjunt, ambdues flanquejant l'entrada al recinte monàstic o porteria. L'edifici presenta la planta baixa coberta per una volta de canó, amb arcs semicirculars encastats al parament en opus spicatum, orientat al claustre. Al pis, en l'anomenat sobreclaustre, l'espai estava destinat a les habitacions dels monjos d'època més tardana. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos nivells d'obertures, sobretot d'arc rebaixat, que foren espoliades. Es conserva un portal de mig punt adovellat d'accés a l'interior. El coronament del mur és emmerletat i més tardà, tot i que actualment ha estat refet.

La torre de defensa és de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, i presenta poques obertures. A ponent, hi ha una finestra d'arc de mig punt monolític, a llevant i tramuntana finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt. A migdia, hi ha una única espitllera a la planta baixa. En el coronament, es conserven les cartel·les de sosteniment d'una balconada de fusta desapareguda i restes d'un petit campanar d'espadanya. A l'interior, els pisos són coberts amb voltes de canó. Les dependències es continuen escampant al voltant de tot el recinte. A l'extrem nord-est hi ha la casa de l'abat, de la qual destaquen les finestres de la façana de tramuntana, de mig punt amb impostes, o bé geminada amb columneta i capitell decorat. El coronament de l'edifici és emmerletat.

A l'extrem sud-est hi ha la zona dels horts, organitzada en dos nivells diferenciats i amb un edifici de planta rectangular, destinat a les tasques agrícoles (estables i tallers). A la planta baixa, hi ha un alt porxo cobert amb voltes de creueria de pedra, obert per uns esvelts arcs de mig punt. Als pisos superiors, les obertures són d'arc rebaixat. A la banda de ponent del recinte hi ha un gran pati o plaça i, al costat, l'edifici del celler, de planta rectangular i tres pisos, amb l'interior cobert per voltes de canó de pedra, separades per arcades i arcs de mig punt. La façana principal presenta unes escales centrals que donen accés a l'entrada de la basílica. Al pis, hi ha un porxo cobert per voltes d'aresta actualment emblanquinades i obert a l'exterior mitjançant grans arcades de mig punt. L'accés principal al conjunt monàstic es fa per la banda de ponent mitjançant un portal de mig punt que condueix cap a un passadís estret, cobert amb volta de pedruscall fins a la plaça del monestir.

Història:

Esplendor:

Les primeres notícies de sant Pere de Rodes daten de finals del segle IX, concretament l'any 878, en un precepte del rei Lluís el Tartamut en què apareix mencionada com a una simple cel·la depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, la qual, juntament amb tres cel·les més (Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de la Santa Creu), eren objecte de litigi entre el monestir banyolí i l'occità Sant Policarp de Rasès, que reivindicava el control de Sant Pere de Rodes a partir de les reconstruccions portades a terme pel seu abat fundador, Àtala.

Diferents preceptes atorgats per Lluís I el Pietós (822) i Carles II el Calb (844 i 966) confirmaren el control efectiu de Sant Pere de Rodes al monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que ja, des de la primera meitat del segle X, la cel·la de Sant Pere de Rodes va començar el seu procés d'independència respecte al monestir banyolí, gràcies a les actuacions d'un gran magnat, Tassi i el seu fill Hildesind com a primer abat del nou monestir benedictí (945). A partir d'aquest moment, quedaria sotmès únicament al control de la Santa Seu i es va començar un important procés d'edificació de les dependències del nou monestir. Gràcies a les donacions i al suport comtal, el cenobi es va convertir en un gran poder feudal i espiritual de pelegrinatge. Les seves possessions s'estenien pels comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, així com als més allunyats d'Osona, el Pallars i el Vallès.

Decadència:

La prosperitat del monestir va perdurar fins al segle XIV, moment en què va començar la seva decadència. Els motius que l'expliquen són diversos. Per una banda, l'expansió de la pesta negra l'any 1345 va ser un factor decisiu, a la qual cosa es va afegir l'increment de la pirateria durant els segles XV i XVIII, motiu del despoblament de moltes viles costaneres; el bandolerisme, que va afectar el monestir durant el segle XVIII i les guerres contra França. Per aquests motius, l'any 1797, la comunitat va abandonar definitivament el cenobi i es va traslladar a Vila-sacra en un primer moment i a Figueres posteriorment, fins que l'any 1821 la comunitat es va dissoldre definitivament. A partir d'aquest moment, els edificis del monestir van començar el seu procés de decadència fins que la Generalitat de Catalunya en va emprendre les primeres obres de restauració l'any 1935, represes l'any 1973 pel Ministeri de Cultura i continuades en l'actualitat pel Departament de Cultura de la Generalitat.

L'església de Sant Pere de Rodes constitueix un dels exemples més singulars de tota l'arquitectura medieval catalana, fent-se ressò d'obres de l'antiguitat tardana i assenyalant una tendència autòctona de l'arquitectura romànica del segle XI (tendència que segueixen altres edificis de l'Empordà i del Rosselló, com Sant Miquel de Fluvià o Sant Andreu de Sureda), ben diferenciada de l'anomenada arquitectura llombarda, que acabaria imposant-se a tot Catalunya.

La portalada de l'església corresponent a mitjans del segle XII, totalment esculturada i obra del taller del mestre de Cabestany, fou completament espoliada. Només es conserven in situ dos carreus de marbre blanc decorats amb frisos vegetals i algun altre relleu. 

CAMÍNS DE RONDA: DE CALA PEDROSA A AIGUA XELIDA I MÉS…

CAMÍNS DE RONDA: DE CALA PEDROSA A AIGUA XELIDA I MÉS…

Punt de sortida: cala Pedrosa

Punt d’arribada: Aigua Xelida

Distància: 3.970 m

Durada: 2 hores

Tipus de camí:

Sender pel mig del bosc, per sobre de roques, carretera i camí de ronda.

Descripció de l’itinerari:

De cala Pedrosa a Tamariu, sender pel mig de pinedes i roques, seguint el GR-92 fins arribar a Tamariu.

A partir d’aquest punt, seguirem per carretera o tornarem al camí de ronda al final del c. de l’Illa Blanca.

Punts d’interès: cala Pedrosa, la Musclera, la Perica, Tamariu, Aigua Xelida, sa Roncadora, cala Marquesa.

Un cop a Cala Pedrosa seguint per les escales que surten de la platja i s’enfilen cap al nord, sense deixar el GR-92, arribarem a la Musclera i a la Perica, on sovintegen pescadors de canya.

Tot seguit arribarem a Tamariu.

Des d’aquí no es pot continuar cap al nord pel camí de ronda per la costa.

Una opció que tenim per arribar a les cales d’Aigua Xelida és anar per carretera amb el cotxe o a peu voltant el tram d’urbanitzacions i tornar a agafar el camí de ronda.

Per carretera, agafarem el carrer dels Pescadors, trencarem pel carrer d’Aigua Blava i seguirem l’avinguda de Vicenç Bou. Hi trobarem una rotonda, seguirem pel carrer del Montgrí i el carrer de l’Avi Xaixu fins al final, on agafarem unes escales que ens portaran a la platja gran d’en Gotes (Aigua Xelida).

Si seguim a l’esquerra, hi ha la possibilitat d’agafar el camí de ronda cap al nord per arribar a Sa Roncadora, tot i que és poc recomanable: el camí no està senyalitzat i hi ha moltes bardisses. Però, si malgrat tot hi anem, descobrirem una escletxa de la roca que té una entrada al mar i una sortida a terra ferma, formant un pont.

En dies de temporal de llevant, se sent roncar l’aigua del mar en xocar amb les roques i sortir escopida uns metres enlaire ruixant els pins del voltant.

Més al nord arribaríem a la cala Marquesa (la vista des de dalt és espectacular).

Fa uns anys s’hi podia accedir per terra a través d’un corriol de fort pendent, que avui les pluges han desgastat fins a convertir-lo en un barranc perillós i intransitable.

Actualment, tothom que hi arriba ho fa per mar, en petites embarcacions.

A peu des de Tamariu, podem seguir pel carrer dels Pescadors, pujar unes escales, seguir pel carrer del Port de la Malaespina i travessar l’Illa Negra fins a arribar al carrer de l’Illa Blanca.

Allà agafarem el camí de ronda que ens portarà a Aigua Xelida.

Si seguim la costa, per mar, trobarem el Rec dels arbres i les coves d’en Gispert, llocs de gran bellesa que recomanem especialment. S’hi pot anar amb xcursions organitzades en embarcacions de motor o caiac.

Recomanacions: seguiu les marques blanques i vermelles del GR-92, absteniu-vos de fer el camí en cas de temporal de llevant, porteu calçat còmode i proveïu-vos d’aigua.

Excursió a l'Estany de Mar i al Restanca.

Excursió a l'Estany de Mar i al Restanca.

DADES:

-Quilòmetres = 13,54

-Temps = 4 hores

-Altitud màxima = 2.186 m

-Altitud mínima = 1.380 m

-Circular: No

-Poble més proper: Arties.

ITINERARI:

Pujada al llac Estany de Mar, passant per la presa de la Restanca i el refugi que hi ha a la mateixa. 

Es poden agafar uns tot terrenys que eviten la primera hora de tediosa pista, força recomanable si es pretén pujar fins a l'estany de Mar. Si se'n van amb nens, segurament els resulti suficient amb arribar fins a la Restanca.

Agafem el "taxi tot terreny" que ens deixa a l'inici de la pujada per una bonica zona en sol-ombra. 

Arribarem al refugi de la Restanca, al costat d'una presa artificial, i des d'aquí continuarem 1 asecensión d'altres 45 minuts fins a l'Estany de Mar, característic per l'illot que té a la part central.


FEM CULTURA:

L'Estany de Mar és un llac d'origen glacial que es troba a 2.429 m d'altitud, a la capçalera de la vall Fosca, al Pallars Jussà, al nord-est del poble de Cabdella, en el terme municipal de la Torre de Cabdella..

La seva conca està formada per unes carenes situades entre el Tuc de Saburó, al nord-est, el Pic de la Mainera, a l'est, la Pala Pedregosa de Llessui al sud-est i les Pales de Colomina al nord-oest.

Pertany al grup de vint-i-sis llacs d'origen glacial de la capçalera del Flamisell, interconnectats subterràniament i per superfície entre ells i amb l'Estany Gento com a regulador del sistema. Rep les aigües de l'Estany de Saburó i directament de les muntanyes que l'envolten.


Aquest estany té dues preses: una de doble al sud, des d'on les seves aigües van cap a l'Estany de la Frescal, i una altra, força més gran, amb una presa més petita al costat meridional, d'on les aigües van cap a l'Estany de Colomina.