Castell
de Cardona i l'església romànica de Sant Vicenç
El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les
fortaleses medievals més important de Catalunya.
Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener. Dins del conjunt destaquen la torre de la Minyona (del segle
XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de
diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç.
Està gestionat per l'Agència Catalana de
Patrimoni Cultural i l'hotel que hi ha al seu interior per Paradores de Turismo. El Castell de Cardona es troba sobre una
muntanya de figura cònica ubicada a 585 m sobre el nivell del mar, que al seu
torn es troba situada a l'extrem oriental d'una petita serra que s'estén des
del castell i la vila en direcció ponent.
Context històric general
Entre els segles XVI i XVII, Europa va viure un procés de transformació gradual en termes bèl·lics. Les armes
de foc es van imposar arreu i tot el continent va adoptar noves solucions
defensives que van alterar els cànons medievals. Les construccions baluardades
amb artilleria van esdevenir el símbol d'una nova època.
Des de llavors, els
conflictes militars que van assolar Catalunya van contribuir a modificar el Castell de Cardona, un procés de
transformació que es va iniciar després de la guerra dels Segadors, o de Separació (1640-1652), va continuar amb la
guerra de Successió
espanyola (1702-1715) i es va perllongar durant la guerra del Francès (1808-1814) i
el convuls segle XIX.
L'esclat de la guerra de Successió va aplegar a
Catalunya i als altres regnes hispànics –en la més estricta clandestinitat–
tots els sectors contraris als Borbó.
Al Principat, el moviment austriacista va esdevenir més precoç i més ampli des d'un
punt de vista social i territorial perquè va encarnar la defensa de les
constitucions i llibertats del país, amenaçades per la nova dinastia.
La
repressió contra l'austriacisme va anar
creixent a mesura que ho feia també el moviment i va donar nous arguments a la
seva causa.
A l'ermita de Sant
Sebastià (Vic–Santa Eulàlia de
Riuprimer), alguns petits nobles i propietaris rurals, que
havien estat oficials dels fusellers de muntanya a les anteriors guerres contra
França, van signar el pacte dels Vigatans.
Aquest
document avalà els ambaixadors catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera, que signaren,
a Gènova, amb Mitford Crowe, ministre plenipotenciari de la reina Anna, un acord d'aliança amb Anglaterra.
Per aquest acord,
s'obtingué el compromís d'Anglaterra de respectar i protegir les Constitucions
Catalanes, mentre que el Principat donaria suport a un desembarcament aliat per
coronar l'arxiduc Carles
d'Àustria (tractat de Gènova, 20 de juny de
1705).
La Junta General de
Braços, o Parlament de Catalunya, no va acatar els tractats de pau internacional d'Utrecht i, al juliol del
1713, va proclamar la guerra a ultrança contra el Borbó. Així, es va iniciar un
setge sobre Barcelona que es perllongà durant més de tretze mesos. A la resta
del Principat, si bé en un primer moment Castellciutat també es posà
sota obediència catalana, només la fortalesa de Cardona es va oposar de manera
continuada als exèrcits de les Dues Corones.
En el darrer any de guerra, el castell de Cardona es convertí en el
centre de la resistència a l'interior del país. Entre l'estiu del 1713 i el del
1714, les tropes franceses i castellanes van assetjar Barcelona per terra i mar
i la van bombardejar amb més de quaranta mil projectils. La ciutat va capitular
l'11 de setembre de 1714.
Reconquesta
El Castell apareix documentat per primera vegada en
època carolíngia (segle VIII) quan consta com a destruït pels sarraïns en una de les seves ràtzies inicials. Posteriorment, Lluís el Pietós el féu ocupar
i restaurar (798) per tal de preparar la reconquesta de Barcelona. La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) feu fracassar la represa i
motivà el despoblament de la Catalunya Central.
La fortalesa
fou restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós. Cardona
conserva una de les cartes de poblament més antigues;
la que lliurà el comte Guifre als pobladors del castell en una data
indeterminada entre 872 i 878, si bé alguns la situen entre 880 i 886.
El llinatge dels Cardona
L'any 986, una carta de poblament del comte
Borrell concedida al vescomte Ermenir, sembla confirmar el domini ja existent dels vescomtes d'Osona que, des de
finals del segle X, fixaren residència al castell de Cardona. El canvi del nom
del vescomtat, d'Osona a Cardona, es realitzà progressivament.
Per tant, el
domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona i el domini
feudal als vescomtes d'Osona-Cardona fins a la
desaparició dels senyorius
jurisdiccionals. Fou Folc I (1040) qui prengué el nom de Folc de Cardona, originant-ne així la baronia.
Durant el segle XI, es documenten
empenyoraments, vendes, testaments, etc. Per exemple, el testament sacramental
jurat l'any 1076 del comte Ramon Berenguer I que deixa ben
explícitament el castell de Cardona als seus fills.
Ramon Folc I de
Cardona, ajuda Ramon Berenguer I en la seva lluita contra Berenguer Ramon II el Fratricida,
morint l'any 1086 en una ràtzia sarraïna al castell de Maldà.
Ramon Folc II
es casà amb Isabel, filla del comte Ermengol VI d'Urgell, intervenint
en les lluites internes d'aquest comtat fins que morí (1175) assassinat pel
cèlebre trobador Guillem de Berguedà. La filla de
Folc II, estava casada amb Ramon V, comte de Pallars Jussà, per la qual cosa el
nom de Cardona perdé protagonisme durant un temps, en ser dominat pel de
Pallars. Guillem I de Cardona (1209) lluità,
junt amb el rei Pere el Catòlic, contra els
francesos a Muret. En temps de Joan Ramon Folc III de
Cardona (1225-33) i Ramon Folc IV (1233-76) els Cardona
participaren en les lluites internes nobiliàries contra el rei Jaume I. L'any 1280, el rei Pere II reconegué als Cardona les
jurisdiccions civil i criminal, després de la revolta protagonitzada pel
vescomte i altres nobles catalans.
Ramon Folc V participà en la defensa de
Girona contra les tropes franceses (1285).
El segle XIV el castell de Cardona passà a ser el
centre d'un conjunt de castells vinculats a l'hereu de la família. Hug Folc II
(1334-1400), participà amb el rei Pere el Cerimoniós en l'expedició
a Sardenya (1354) i lluità contra Bernat de Cabrera, aconseguint
així del rei la creació del títol de comte de Cardona l'any 1375.
En
el document de creació d'aquest nou comtat es relacionen el gran nombre de
llocs i castells que el formaven dels quals l'hi foren concedits al comte el mer i mixt imperi i l'alta
jurisdicció, tot en alou lliure i franc. Ës a dir, el
comte de Cardona tenia la propietat lliure de domini superior i podia
administrar justícia tant en delictes greus, de sang, com en delictes civils,
comuns.
La participació dels Cardona en els afers reals,
col·laborant-hi o enfrontant-s'hi continuarà. Joan Ramon Folc I (1400- 1442)
fou conseller del rei Martí i a la mort d'aquest rei, prengué partit a favor de
la candidatura de Jaume d'Urgell fins que la sentència de Casp introduí els
Trastàmara castellans a la corona d'Aragó. Joan Ramon Folc III (1471- 1486),
senyor de Cardona i de Prades, ajudà Joan II a defensar la seva corona en greus
lluites internes, així com Ferran el Catòlic contra la
rebel·lió del comte de Pallars.
L'any 1491, Cardona fou enlairada a Ducat de
Cardona. Els comtes anaren incorporant nous territoris al patrimoni i nous
títols nobiliaris. Durant el segle
XV, els Ducs de Cardona van ser la
nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just
darrere de la Casa Reial.
Per això se'ls anomenava reis sense corona,
car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els
casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.
En morir el 1575 el successor, Francesc d'Aragó i
Cardona, sense descendència successòria, l'enorme herència Cardona passà a mans
de la seva germana Joana II casada amb Diego Fernàndez de Còrdova, marquès de
Comares.
La dinastia continuà amb Enric (1596- 1640), que fou virrei de Catalunya (1632- 1636),
i Lluís Ramon (1640-1670). Des d'aleshores seguí un procés de divisió de les
possessions fins a arribar a dissoldre totalment l'herència Cardona en el segle
XVIII, quan el seu ducat passà al poder nobiliari del ducs de Medinaceli (de la Cerda), que encara el mantenen avui en dia.
Durant el segle
XV, els Ducs de Cardona van ser la
nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just
darrere de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona,
car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els
casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.
En la guerra de Successió
Espanyola, després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla
que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls i de
Vergós va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.
Guerra de Successió
La fortalesa de Cardona va ser la plaça militar catalana que va resistir més enfront l'exèrcit
borbònic durant la guerra de Successió. Des del setembre del 1705, la vila
s'havia posat sota l'obediència de Carles III, l'arxiduc, i així es va mantenir
durant tot el conflicte.
L'any 1711, el Castell de Cardona va patir un dels setges més durs que es recorden. Entre els dies 13 de novembre i 22 de desembre de 1711, Cardona va ser assetjada per un gran exèrcit borbònic format per més de
deu mil soldats i dirigit pel tinent general comte de Muret.
La fortalesa disposava d'una guarnició defensora d'uns dos mil soldats a
les ordres del general comte d'Egkh. Ocupada la vila el 17 de novembre, els
borbònics instal·laren tres bateries de canons i dispararen contra la fortalesa
durant trenta-cinc dies. La guarnició defensora, afeblida per la intensitat
dels bombardejos, va resistir amb coratge, fins que va arribar l'exèrcit
d'alliberament, que es va enfrontar als borbònics els dies 21 i 22 de desembre.
La victòria aliada en la batalla del setge de Cardona va permetre allargar la
guerra en un moment en què els borbònics eren numèricament superiors.
A finals del 1713, abandonada Catalunya pels
exèrcits aliats que havien pactat la pau d'Utrecht, només van resistir a
l'ocupació borbònica Barcelona i Cardona. Un any després, amb la derrota de la
capital catalana l'11 de setembre, el duc de Berwick va exigir l'entrega del
Castell de Cardona com a condició per evitar que la població barcelonina fos
represaliada.
Tanmateix, el coronel Manuel Desvalls es negà a rendir la plaça
al·legant que només podia donar credibilitat a les ordres directes dels seus superiors
de Barcelona i que, per tant, no podia donar per bones les notícies aportades
per l'enemic.
La fortalesa de Cardona va capitular el 18 de
setembre de 1714, una setmana després de la caiguda de Barcelona. La seva
entrega va ser una de les condicions principals imposades pel mariscal duc de
Berwick. Tot i així, el governador Manuel Desvalls, carregat de
coratge, va exigir al mariscal comte de Montemar unes
capitulacions honroses que es formalitzaren en vint-i-tres articles.
La
capitulació de Cardona, respectava per escrit la vida i les hisendes dels
soldats i oficials que residien a la fortalesa i de tots els habitants de la
vila de Cardona.
Segle XX
Al principi del segle XX, la comandància militar va
ser suprimida i la fortalesa va quedar en estat d’abandó. El 1931, la canònica
de Sant Vicenç va ser declarada Monument Nacional i, l’any 1949, la resta del
conjunt patrimonial. Des del 1976, acull un parador de turisme.
L’any 2001, la
gestió i conservació del castell de Cardona van ser transferides a la
Generalitat de Catalunya.
Actualitat
Actualment el castell acull el parador de Turisme Ducs de Cardona, i el seu director és Jaume
Sebastian. El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya. Depèn del Museu d'Història de
Catalunya.
El 2014 el Departament de Cultura ha realitzat
obres de rehabilitació al Castell de Cardona per tal de completar-ne la seva
reforma arquitectònica i la seva museïtzació. Les actuacions que s'hi han dut a
terme, que s'inauguren coincidint amb els actes de celebració del Tricentenari,
inclouen la senyalització turística de tot el monument, la museïtzació de l'espai de la Casamata, l'adequació dels baluards i la impermeabilització de la coberta de la Col·legiata
de Sant Vicenç.
Aquest conjunt de les obres realitzades de
senyalització i museïtzació del Castell de Cardona, que el Departament de
Cultura ha materialitzat a través de l'Agència Catalana del
Patrimoni Cultural, han suposat una inversió de 223.000€.
A nivell arquitectònic, les obres han consistit a
impermeabilitzar la coberta de la Col·legiata de Sant Vicenç, afectada per
filtracions d'aigua i despreniments de pedres, finalitzar els treballs de
restauració dels baluards i posar en marxa una nova línia elèctrica per
millorar la instal·lació de llum del conjunt de la fortalesa.
La resta
d'actuacions han permès dotar el monument de nous recursos turístics amb la
instal·lació de la senyalització turística del castell i la museïtzació de la
Casamata. La nova senyalització està formada per 36 elements que identifiquen
els principals punts d'interès de la fortalesa i que expliquen la història del
castell, des dels seus orígens fins a l'actualitat.
