Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

miércoles, 16 de septiembre de 2015

VALL DE LA LLOSA.











VALL DE LA LLOSA.


OBSERVACIONS:


-Inici: Aparcament de Can Jan de la Llosa.

-Dificultat: Molt fàcil

-Altitud màxima: 2.060 m

-Desnivell: 400 m

-Durada total: 4.30 h (2.30 h anada + 2 h tornada)

-Època de l´any: Tot l'any.




ITINERARI:


Aquest itinerari, que travessa l'encara salvatge vall de la Llosa, ja era utilitzat antigament per contrabandistes, pastors, bandolers i llauradors per passar a Andorra.



També el travessaven els arriers que transportaven el ferro que s'extreia de la mina situada a Pimorent.



Des de Cal Jan de la Llosa (1.610 m) anem a buscar un camí empedrat que que salva les aigües del riu de Vallcivera i finalment arribar a la barraca dels surt a mà dreta i que ens duu al riu de la Llosa, que creuem per un pont.


Al principi el camí, molt ample, traça diverses llaçades entre prats i parets de pedra seca fins que enllaça amb la pista que ve de Coborriu.



De seguida girem al nord i trobem un tram cimentat que arriba fins a la tanca metàl.lica que barra el pas als vehicles.



Comencem a guanyar altitud mentre veiem, a l'esquerra, les restes del Castell de la Llosa.

Anem endinsant-nos a la vall caminant per la pista (GR 11-10 i 107), que travessa un bosc espès de pi negre, fins que passem al costat de la barraca de la Farga, situada a la nostra dreta.


Continuant per la pista, sortim a una àmplia esplanada creuada pel torrent de Calm Colomer, que prové de l'estany homònim.

La pista fa una marrada, primer a la dreta, i passem per un petit torrent.


Després gira a l'esquerra fins que, finalment, arribem a un tram on girem definitivament cap al nord per un pendent moderat.



D'aquesta manera arribem al pla de la Molina, on ens anem apropant al curs del riu de la Llosa, fins que el traspassem per un pont i sortim a una àmplia i preciosa planúria de pastures.


El riu queda ara a la dreta, una mica separat. Creuem aquest pla i continuem per la pista, que ara torna a pujar. En arribar a la part més alta albirem una gran clariana davant nostre.



Prat Xiuxirà (2.011 m). Indret espectacular i acollidor (2.15 h).


El riu discorre a la dreta, a tocar dels pins.


L'esvelta silueta de la Muga es retalla cap a l'oest. Al mig d'aquesta esplanada trobem un oratori de la Mare de Déu de la Llosa, al costat d'unes taules de pedra.




A partir d'aquí la pista esdevé senderó i es pot continuar, seguint les marques del GR 107, fins al petit pont que salva les aigües del riu de Vallcivera i finalment arribar a la barraca dels Esparvers (2.30 h).



Accés: Des de Martinet ens dirigim a Lles.

A la sortida d'aquest nucli trobem, a la dreta, una desviació que ens portarà a Viliella.



Creuem aquest poble i seguim la pista que ens duu fins a Can Jan de la Llosa (3 km), on hi ha lloc per aparcar.

Sant Pere de Vilamajor-Turó de Sant Elies - Turó del Samont.






Sant Pere de Vilamajor-Turó de Sant Elies - Turó del Samont.

El turó del Sant Elies és una muntanya del massís del Montseny que té una altitud sobre el nivell del mar de 999 m. dins del municipi de Sant Pere de Vilamajor.

Es troba en el darrer estrep del Pla de la Calma, sobre la vall del riu Tordera.

Al cim hi ha una torre de guaita per a incendis forestals del Parc Natural del Montseny.

Poc abans d'arribar al cim, hi ha l'ermita de Sant Elies de Vilamajor que dóna nom al turó i s'hi celebra un aplec cada 25 d'abril.

Hi afloren materials del cambrià-ordovicià (nivells pissarrosos amb diferents graus de metamorfisme).

També hi trobem afloraments de calcosquists i calcàries del devònic, juntament amb materials del carbonífer (a la base, pissarres, i a sobre, calcàries amb intercalacions argiloses).

Aquest últim aflorament, però, tan sols apareix a l'oest, sota el Turó del Samont.
Entre la Serra de Palestrins i el turó de Sant Elies hi passa la riera de Vilamajor.


SANT PERE DE VILAMAJOR I COM ANAR-HI:

Sant Pere de Vilamajor és un municipi de la comarca del Vallès Oriental amb una població aproximada de 4.000 habitants. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny. També conegut com a Vilamajor (Vilamagore / Vilamaiore). El cap del municipi és la Força de Vilamajor.

Situació geogràfica:
Sant Pere de Vilamajor és un municipi de la comarca del Vallès Oriental situat en el seu extrem més septentrional, a la vessant més meridional del Pla de la Calma.

Amb una àrea de 35 km² és un dels municipis més extensos de la comarca però alhora amb una de les densitats de població més baixes.

Limita al sud amb Sant Antoni de Vilamajor, a l'est amb Sant Esteve de Palautordera i Santa Maria de Palautordera i Fogars de Montclús, al nord amb Montseny i a l'oest amb Tagamanent, Cànoves i Samalús i Cardedeu.


COM ANAR A SANT PERE DE VILAMAJOR:

La principal via de comunicació és un ramal de la carretera BP-5107, que va de Llinars del Vallès a Sant Llorenç Savall, passa per Sant Antoni de Vilamajor i d'allà dóna accés als diversos nuclis habitats que conformen el municipi.

Des del nucli urbà de Sant Antoni de Vilamajor, just davant de l'Ajuntament, neix la carretera local BP-5109 que porta en 1,5 km a Sant Pere de Vilamajor. És fi de carretera.

El municipi és travessat pel sender de petit recorregut de 18 Km anomenat Sender del Pi Novell PR-C 139 que uneix el municipi amb el Pla de la Calma connectant els senders de gran recorregut: GR 97 i GR 5.

No té cap estació ferroviària, tot i que les més properes són l'Estació de Llinars del Vallès i l'Estació de Palautordera.

UN COP ALLÀ, PREGUNTEM PER ANAR AL TURÓ DE SANT ELIES.

TAMBÉ, ÉS MOLT INTERESSANT VISITAR EL POBLE: Castell de Vilamajor (centre històric).

FEM CULTURA:
Castell de Vilamajor (centre històric).

Situació.
Centre històric de Sant Pere de Vilamajor. El barri de La Força és el nucli urbà que envolta l´església de Sant Pere, el casc antic. La Força era el recinte fortificat.

L´origen.
Es deconeix l´origen de La Força ja que sent el Vallès un lloc de pas han passat moltes civilitzacions. S'han trobat restes ibèriques (deessa artemis "la nena" a can Canal) i restes romanes (ceràmica a can Clavell).

El castell de Vilamajor.
A partir el segle XI els comtes de Barcelona construeixen el castell de Vilamajor, al servei de l'administració de la cort, alberg de nobles en les campanyes de França o intercanvis comercials. Textos documentals ens detallen la presència de grans torres, una gran sala amb pintures sarraïnes, fargues i molins. La llegenda diu que hi va néixer el rei Alfons I de Catalunya i es conserven albarans de les despeses que hi realitzava la reina Peronella d´Aragó.
El terratrèmol del 1448 va enderrocar gran part del Palau Comtal i la sagrera amb les seves muralles. El conjunt es conegut amb el nom de La Força (fortificació). L'església gòtica de Sant Pere, una de les més esveltes de la comarca, i les cases que l'envolten, foren reconstruïdes a partir de les pedres de l'antic castell comtal.

Actualment es conserven força restes del castell, sent-ne les més significatives part de les muralles i la torre mestra (actual campanar, conegut com a Torre Roja).
El terme del Castell de Vilamajor ocupava els termes actuals de Cardedeu, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Al segle XVI, s´independitzà Cardedeu i, al segle XIX, Sant Antoni amb la parròquia de Sant Julià d´Alfou. Actualment, el terme encara comprèn Sant Pere i la parròquia de Santa Susanna.

La Torre Roja. Torre Mestra del castell (campanar).
La Torre Roja es troba al nucli de La Força. És una imponent torre de 25 metres d´alçada i una planta quadrada de 5x5m.
Està construida amb petits carreus de pedra rogenca que li donen un aspecte molt peculiar que li ha valgut el nom de "Torre Roja".
Actualment és el campanar de l´església de Sant Pere, però la torre és exempta, està separada de l'església. El motiu és que fou construida per ser la torre d´homenatge -o mestra- del castell de Vilamajor. Es tracta d´una torre romànica (s. XI i XII), amb murs de 1´6 metres de gruix (objectiu defensiu).

Consta de tres pisos.

La planta baixa és un petit habitacle (sense finestres). Al primer pis s´hi accedeix per una escala (amb graons molt desgastats) que s´enfila per dins del mur.

El primer pis tampoc té finestres. D´allà, s´enfilava per una escala de cargol fins al segon pis (el 1929 es substituí l´escala de cargol per una escala encastada a les pares interiors).

El segon pis té finestres a les quatre parets, finestres dobles amb arcs geminats. Les columnetes i capitells de les finestres estan recuperats d´una edificació preromànica anterior. 
Mitjantçant una escala de fusta, hom pot enfilar-se al tercer pis on hi ha les campanes. També amb finestres a les quatre bandes. Al segle XVIII, es van engrandir les finestres nord i sud per encabir-hi les dues campanes grans. Al sostre del tercer pis hi ha un petit registre que accedeix al terrat.
El 1448 un fort terratremol va malmetre el castell de Vilamajor; però la torre Roja va romandre d´empeus. Actualment encara marca les hores.

Muralles i fossats.
La destrucció del castell a causa del terratrèmol no ha evitat que s'hagin conservat part de les muralles del castell. Els trams més visibles els trobem a la plaça i pujada de l'església (aguanten l'església i la Torre Roja) i al fossat del Ripoll (muralla nord).
Els fossats sud i nord estan dessecats i només es conserva la riera que en feia aquesta funció a la banda est.

També s'han conservat alguns trams de muralla dins de les cases del centre històric. Podrem visitar-ne un tram al punt d'informació de la Mongia de Vilamajor.

Can Vila. Torre de defensa.
Can Vila, situat al carrer Brugueres (barri de la Força, veïnat del Pla), era una antiga torre de defensa d'una de les entrades al castell de Vilamajor. El carrer de Brugueres s'anomena així perquè des d'aquesta porta es comunicava el castell amb el veïnat de Brugueres.

L'edificació actual conserva material rogenc de l'antic castell (com la Torre Roja) però l'edificació és una reconstrucció del segle XVII i XVIII sobre les restes de la torre de defensa.

La casa de can Vila havia estat l'antiga casa consitorial. Es desconeix si es diu així perquè era la "Casa de la Vila" o que un dels seus propietaris es deia "Vila". Prop de can Vila, hi ha el turó de la Torreta, la torre de guaita del castell.

La Torre Negra (la torreta).
Situat al punt més alt del munticle de l'església de Sant Pere, prop de can Vila, hi ha el turó de la Torreta.
Les restes de la base de la torre de guaita del Castell de Vilamajor encara es conserven. Es probable que la única part pètria fos la base i la torre de guaita fós d'estructura de fusta.

ERMITA DE SANT ELIES DE VILAMAJOR.

Sant Elies de Vilamajor és una ermita al municipi de Sant Pere de Vilamajor (Massís del Montseny), al turó de Sant Elies, al veïnat de Santa Susanna de Vilamajor i construïda entre el segle XV i el s. XX. Sant Elies de Vilamajor depenia de la Parròquia de La Costa i més tard, al fundar-se la Parròquia de Santa Susanna de Vilamajor va dependre d'aquesta. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció
L'ermita té adossada la casa de l'ermità. Té la nau molt baixa, dividida en dos trams per un arc ogival. A una de les claus de volta hi ha la data de 1633. A la façana hi ha les dues portes: nua dovellada, amb un escut sobre la clau i l'altra allindada amb una obertura sobre la seva vertical en forma de creu. La teula és de dues vessants. A la part superior el carener dóna diferent inclinació a cada vessant. Per darrera sobresurt l'absis, que té una minúscula obertura. A un dels laterals hi ha un contrafort. La campana fou donada pel poble de Tagamanent en un campanar d'espadanya que ja no existeix. La campana es puja només el dia de l'aplec, el 25 d'abril.

Història
Sant Elies està documentada des del 1570, tanmateix pot ser anterior. A mitjans de segle XVII pertanyia a Sant Pere de Vilamajor, posteriorment passà a Santa Susanna fins al 1922, que tornà a la parròquia de Sant Pere.
La primera capella era de mides reduïdes amb una sola nau coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Al fons, un absis que guardava la primera imatge del Sant. A començament del segle XVII, es va ampliar l'ermita amb una crugia a banda i banda, mantenint la simetria de l'edifici. Posteriorment, l'ermita va perdre la simetria amb l'aixecament a la crugia de ponent d'una planta. La planta baixa es va dotar amb una llar de foc i amb un forn, mentre que la planta de dalt s'emprava com a dormitori. L'entorn es va omplir amb annexos que s'empraven com a magatzems i corts per al bestiar.

El 1914 va marxar el darrer ermità quan l'edifici es trobava en un estat molt lamentable. El 1936 l'edifici de l'ermità estava totalment enrunat i només en quedava la nau de la capella. El 1945 es reconstruir amb la imatge actual de l'edifici.

El 2008 es va fer la darrera restauració després que la volta de maó de la nau s'ensorrés pocs dies abans de l'aplec.

martes, 15 de septiembre de 2015

Serra de Curull: Puig de les Àligues i Puig de Curull.







Serra de Curull: Puig de les Àligues i Puig de Curull.

Recorregut:
Pista Sant Bartomeu – Riera de Sant Bartomeu – Can Puig (indicador) – Baga de Curull – Coll de la Coma del Coll – Puig de Les Àligues – Puig de Curull – La Salgueda – Salt del Molí – Pont de Salgueda – Pista Sant Bartomeu

Aproximació:
Sortida a les 7 de Vic en direcció Sant Quirze de Besora per la C-17. A partir d’aquí ens desviem per la BV-5227 fins a Vidrà. Continuem en direcció a Siuret per la GIP-5227 i en poc més d’1 km després de Vidrà, de la nostre dreta, surt una pista forestal (hi ha un indicador de La Barraca, la Vila Vella, Sant Bartomeu de Covildases).

Seguim per aquesta pista que en baixada i direcció sud ens apropa a la riera. Deixem un primer trencant a l'esquerra i un segon a la mateixa banda, just quant arribem a un pas canadenc.

Anem seguint la pista ara revestida de ciment. Creuem la riera i continuem fins arribar en un pal indicador (S. Bartomeu, Vila Vella). Punt d’enllaç del PR C-47 que prové de Vidrà i lloc per on arribarem. (Hi ha una cadena a la dreta). Total 40 km.

Introducció:
Aquest itinerari circular d’avui ens portarà a dos dels cims més destacats de la Serra de Curull. El Puig de les Àligues o també dit Pic de l’Àliga i el Puig de Curull.

Ens permetrà gaudir dels frondosos boscos de faigs d'aquesta zona, sobretot pel vessant nord.

La serra de Curull és una curta serralada que va de la Collada de Sant Bartomeu fins al congost de Forat Micó, en una extensió d’uns 8 km.

Aquesta ruta es pot fer tot l’any, però és, ara, quan la tardor li dóna un especial encant els faigs que ens acompanyaran bona part del trajecte, encara que les seves fulles acabades de caure puguin esborrar la visió clara del camí.

Itinerari:
Són les 8h i amb 4 ºC de temperatura. El dia es presenta totalment assolellat.
Iniciem la ruta per la pista que va seguint el curs de la riera de Sant Bartomeu.

Poc desprès de posar-nos a caminar sentim un fort soroll de fons; cal apartar-nos ràpidament i contemplar com passa davant nostre un immens ramat de vaques que fan la transhumància de tota aquesta zona. Hi estem durant una bona estona.

En Lluís ens diu que ha comptabilitzat el pas d’unes 423 vaques. Tot un espectacle.

Continuem remuntant la pista i anem observant com el bosc cobreix totalment els vessants de la serra de Curull. El faig és l’arbre preponderant de tota aquesta zona.

Desprès de caminar uns 30 minuts per aquesta pista i d’haver travessant la riera, arribem a Can Puig.

Aquí trobem un cartell que ens indica la direcció a seguir per arribar al Puig de les Àligues. Deixem la pista i seguim cap a la dreta.

Comença el camí en una bonica pujada a través d'una de les obagues de faigs més boniques i frondoses de la zona.

Aquest camí, està molt poc senyalitzat. De fet, no comporta cap problema ja que es tracta d’anar seguint el rierol. Primer el tenim a la dreta i sovint ens caldrà creuar-lo i també durant un bon tros el seguim per el seu curs.

Poc abans d’arribar al coll i a la dreta hi ha la font de la Canal. El lloc, en aquesta època, resta molt tapat per les fulles.

Desprès de 1 h. de pujada, el camí desemboca en un gran espai obert entre grans faigs i arribem al Coll de la Coma del Coll a 1.257 m. Aquest coll és una important cruïlla de camins.

Hi ha antics rètols de fusta que indican les direccions dels llocs. Curiosament en noms diferents. Recentment hi ha una nova retolació amb el nom “oficial” de Pic de L’Àliga.

Girem cap a l’esquerra (hi un rètol indicant el lloc) i seguint un sender que va per la carena comencem a ascendir suaument. Els senyals blaus ens acompanyen fins al cim.

Durant l’ascens podem anar gaudint de grans vistes.

No ens hem d’espantar pel seu aspecte desafiant que en forma de pica, sembla inaccessible.

El camí que hi puja és certament vertiginós.

Els últims metres són força costeruts i algun pas ens demanarà una certa agilitat, cal superar-los fent una petita grimpadeta però sempre fàcil.

El Puig de les Àligues és un cim dret d’atrevida estructura i el millor mirador de la serra de Curull situat a 1.342 m.

El poc espai de que disposa el cim, juntament amb el seu accés, ens fa semblar que estiguem en un cim del Pirineu.

Temps total sortida: 1h 30’.

El cim té forma de “pica” amb una roca que el corona i amb vistes aèries. Un rètol anunciador del cim i la seva alçada, una senyera amb un llibre de registre i uns pessebres complementen la decoració del cim.

Presenta unes grans vistes panoràmiques. Cap el nord veiem, des de el Port de Compte fins el Canigó, passant per serralades com les del Cadí, muntanyes de La Molina, Núria i Vallter. També podem veure serralades prepirinenques com les de Montgrony, Taga, Cavallera o Milany.

Cap a llevant la vista queda força restringida per la mateixa serra de Curull, encara que podem veure les rodalies del Puigsacalm.

Al sud tenim serralades com Cabrera, les Guilleries, Collsacabra, Montseny, Sant Llorenç i fins els cingles de Bertí.

A ponent veiem Montserrat, la plana de Vic, l’altiplà del Moianès, Bellmunt i fins els Rasos de Peguera. Molt llunyanes resten les muntanyes de Prades.

Els boscos propers ens recorden que estem a la part més ufanosa d’Osona. Som als peus de la Baga de Curull amb una de les fagedes més grans del país.
Avui podem gaudir d’unes vistes espectaculars i que demana passar-hi una bona estona.

Esmorzem a dalt al cim. Durant l’esmorzar ens apareix al nostre entorn un pit-roig saltironant i esperant les engrunes de pa que cauen al terra. Ens acompanya durant tot l’esmorzar. Tenim una alegre companyia.

Desprès de gaudir d’aquest meravellós paisatge, iniciem el camíde tornada pel mateix camí que hem fet, tot carenejant fins a trobar l’indicador del Coll de la Coma.

Ara seguim cap a l’esquerra per un corriol planer enmig de la fageda. 
En poca estona arribem al coll del Puig de Curull i deixant el camí pugem al Puig de Curull. També cal una petita grimpadeta per arribar al cim.

Pic de característiques semblants al Puig de les Àligues, amb grans vistes panoràmiques. Presidit per una senyera i una placa amb el nom i l’alçada (superior a la reconeguda oficialment amb 1.314 m).

Veiem al fons la masia de la Salgueda. El nostre proper objectiu.

Al costat d’aquest cim podem contemplar el cim del Castell de Curull de 1.303 m. Resten algunes ruïnes del castell, ara pràcticament cobertes de terra i vegetació.

Hi ha referències documentals d’aquesta castell des de l’any 1020. Formava part del comtat de Besalú i era propietat de Bernat I de Tallaferro, comte de Besalú.
En arribar al segle XV sembla va ser abandonat i amb això va donar principi a la seva deterioració.

Retornem al coll de Curull i seguim el traçat d’un corriol molt fresat en fort descens.
El camí ressegueix el vessant de la muntanya entre boixos i una fantàstica fageda.

Cal estar atents a les fites que es van trobant al llarg de la baixada; en força llocs és un xic perdedor. L’indret és molt emboscat i exuberant.

Passem pel costat de la font de l’Abeurador a 1.120 m. Situada a la dreta del camí. Hi ha una pica que recull l’aigua que hi surt.

El camí va seguint en fort descens fent llaçades. En alguna clariana enmig de la roureda podem veure la masia de la Salgueda.

Arribem a Can Salgueda a 990 m. Important masia deshabitada i formada per tres edificacions. Dues en estat força precari i una tercera ben conservada. La casa llueix un escut i amb finestres ben treballades. Una mostra clara de la importància d’aquesta masia.

A partir d’aquí tenim dues opcions per continuar cap a Vidrà. La més habitual es continuar per la pista que transcorre al costat del torrent de la Salgueda.

Nosaltres deixem la casa a la dreta i seguim per l’antic camí de carro que accedia a la casa. Un camí poc transitat i que transcorre pel pla.

Ben aviat aquest camí passa a ser un corriol, força fressat i evident. De tant en tant trobem alguna fita que ens confirma que anem bé.

Desprès de seguir aquest camí durant uns 40’ arribem al Clot del Pollastre. Aquí s’uneix amb la pista procedent de la Salgueda.

Ara el camí puja lleugerament i algun tram està empedrat. Ens trobem a la vall de la Toriscada.

Entrem dins un fondal ombrívol, amb grans pedres, i el camí segueix enmig d’una gran fageda. L’indret molt bonic.

Arribem al Salt del Molí. Per l’esquerra s’ajunta un camí am els senyals del PR C-47. Hi ha un rètol.

Fem una curta i forta baixada per arribar-nos fins al Salt del Molí. Un espectacle que no podem perdre’ns. El molí aprofitava dues vegades l’alçada del salt.

Aquest salt està situat en un lloc espectacular. L’aigua es despenja des d’una alçada de 30 m. i rebot en una profunda gorja.

Recuperem el camí principal i poc desprès travessem el riu Ges per el pont romànic de la Salgueda. Format per una sola i àmplia arcada. Va ser reconstruït el 1843 i més properament s’han refet els costats.

Passem el pont i seguim les marques del PR C-47 cap a la dreta.

El camí continua en paral•lel al riu. Si ens girem podrem tenir una bona visió completa d’aquest bonic pont.

Més endavant el sender travessa el riu. Cal escollir el lloc més accessible.

Ara el camí segueix en lleuger ascens i seguint les marques grogues i blanques arribem a la pista de Sant Bartomeu. Punt final de l'excursió d'avui.

RESUM:

-Recorregut : 10’14 km.
-Alçada mínima: 824 m
-Alçada màxima: 1359 m
-Ascensió acumulada: 624 m.

Visitar aquesta contrada en aquestes dates és un plaer pels sentits. La tardor en aquest lloc, és una extraordinària simfonia de colors.

Els arbres es vesteixen amb fulles de totes les tonalitats. Trepitjar els munts de fullaraca al caminar, produeix unes relaxants sensacions...