La Batalla de Talamanca. (Talamanca, el Bages).
Caminada de la Diputació de Barcelona per la riera de Talamanca i diferents
atractius culturals i naturals.
Aquesta caminada coincideix amb la zona on va tenir
lloc la Batalla de Talamanca, i l'última victòria d'un exèrcit català.
LA RUTA - FITXA TÈCNICA :
-Quilòmetres: 5,3 (Aprox.).
-Desnivell: ± 250 m.
-Durada: 2 h 30' (amb parades)
-Dificultat: baixa.
-Circular: si (inici a Talamanca).
-Senyalitzada amb pals amb marques verdes i blanques (SL-C 58) tot i que bona
part del recorregut conserva els "antics" pals amb marques grises. És
una ruta de la Diputació de Barcelona.
ITINERARI:
Per començar, faig la ruta de riera de Talamanca, una
ruta de la Diputació de Barcelona que coincideix amb el lloc on va tenir la
batalla de Talamanca.
La ruta comença
al centre del poble, bonic, amb carrers estrets i cases velles ben restaurades.
En destaca, també, l'església romànica de Santa Maria
i el castell, que va ser gairebé reconstruït de nou al segle XVIII, després que Felip V,
en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués a la llista de castells que
s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència
pro-austriacista.
Just darrera el castell, al final del
poble, arribo a un dels primers "objectius" del dia, el Monument
Memorial del 13 i 14 d'agost de 1714.
És, també, un magnífic mirador a la riera de Talamanca i al lloc on va tenir la
batalla que porta el seu nom.
Talamanca era, llavors, un punt d'importància
geoestratègica, ja que dominava el pas del coll d'Estenalles, que connectava la
plana vallesana amb la Catalunya interior.
El Marquès del Poal, comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, hi era
de pas i va veure com s’acostaven tropes borbòniques pel costat de Mussarra.
Els austriacistes eren uns 2.000 homes, fusellers i caçadors catalans, un
petit grup d'hússars hongaresos voluntaris, alguns granaders professionals i un
Regiment de cavalleria. Entre els seus comandaments figuraven alguns dels
oficials més destacats d’aquell exèrcit austriacista, com eren Ermengol Amill,
Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans, entre altres.
Els borbònics, comandats pel Conde de Montemar, es van instal·lar a la zona del Pla
de Mussarra, al davant mateix, al nord-est, de Talamanca.
Els borbònics sumaven més de 3.000 homes, menys de la meitat dels quals de
cavalleria, la major part castellans o procedents d'unitats militars
hispàniques.
La batalla va començar el dia 13 d'agost de 1714, a la
riera de Talamanca, i va durar fins al dia 14, amb les tropes austriacistes
perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell.
L'èxit català
en la batalla va ser deguda, en bona part, al coneixement de la complicada
orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla (no
cal ser un entès per adonar-se’n, veient l’escenari des del memorial i en la
caminada).
La batalla de Talamanca va ser la
darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya. Tot i això, però, la
superioritat dels borbònics, amb el ple suport de Castella i de França,
s'imposà implacable als austriacistes catalans, que havien optat per una
resistència a ultrança abandonats a la seva sort per Àustria i Anglaterra
després dels tractats d'Utrecht i de Rastatt, que posaren oficialment fi a la
guerra al continent, amb el reconeixement de Felip V.
Deixo enrere el
memorial i començo a baixar cap a la riera, tot fent ziga-zagues, (per on els
catalans van iniciar l'atac).
La primera parada és al Molí del Menut, un bonic mas
(al seu darrera, la zona on estaven les tropes castellanes).
Una mica més amunt em passejo pel costat de la riera, també ben bonica, i on
puc veure, també, com un visó americà es passeja tranquil·lament per la seva
riba, mentre crancs de riu també americans prenen el sol sota l'aigua.
Una altra guerra que, de moment, els autòctons encara anem perdent.
El camí continua fins a la bauma dels
Gobians, amb un salt d'aigua que deu ser molt bonic... quan baixa aigua
(que fa cara de ser només després de pluges). Al seu costat, una barraca de
vinya de pedra seca ben conservada.
Una mica més enllà, la sínia de can
Valls, una petita construcció que servia per elevar l'aigua i usar-la per
regar els horts del voltant. L'estructura està ben conservada... llàstima que
sigui usada, també, com a barraca dels horts, amb mànegues i altres estris que
no fan gaire bonic.
D'aquí el camí es torna a enfilar fent ziga-zagues. Força amunt em desvio fins al Fornot, un antic forn
d'obra que servia per coure teules, rajoles i maons d'argila cuita (com en
les parades anteriors, amb plafons explicatius excel·lents).
Poc més enllà, la bonica font de
Talamanca. Ho aprofito per menjar-me els entrepans i
gairebé dutxar-m'hi.
Des d'aquí, gaudir una altra vegada de les boniques vistes a la vall i els bonics
carrers del poble, abans de marxar cap a la següent caminada.
Santa Maria de Talamanca
FEM CULTURA:
Descripció
Exterior
És um edifici
romànic de finals del segle XII. La seva planta originàriament era
d'una única nau de creu llatina. S'amplià amb dues capelles de forma que
l'església prengué un pla basilical de tres naus. Un absis semicircular tanca
pel cantó oriental la construcció. La nau principal és coberta amb volta de
canó reforçada amb arcs torals. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i
ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada.
L'aparell és
obrat a base de carreus ben tallats i col·locats en filades. Als cantons de
l'edifici hi ha contraforts que contribueixen a donar solidesa a l'església. El
campanar és de tipus torre, tot i que originàriament era d'espadanya. La
decoració exterior és molt simple: cal destacar la portalada, amb els capitells
decorats amb motius vegetals, i l'absis. La portalada és senzilla, sòbria i
elegant.
Estructura en
doble arc de mig
punt dovellat en
degradació. Cal destacar a l'intradós dels arcs una arquivolta treballada amb
entrellaçats de vímet que es recolza sobre unes columnes llises amb basaments i
capitells de temàtica vegetal. Sobre els capitells hi ha una imposta
ornamentada també amb fulles. el capitell de la derta presenta dos nivells de
fulles i volutes que es cargolen cap a l'exterior. el capitell de l'esquerra,
malgrat tenir el mateix tema, no presenta la mateixa flexibilitat que
l'anterior. Les fulles del primer pis no es corben cap a l'exterior i les del
segon pis ho fan molt tènuement.
Interior
A l'interior,
destaca la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau
central. El sepulcre de Berenguer de Talamanca es troba situat dins un arcosoli
al creuer del temple. Cal diferenciar dues parts: el vas on hi ha les despulles
i la tapa. El primer presenta en la part frontal sis escuts gòtics penjats per
la corretja, amb els símbols de la família excepte en el del mig on hi ha una
inscripció funerària.
A la tapa de
doble vessant, trobem l'estàtua jacent del finat. Recolza el cap sobre un coixí
i els peus sobre un petit animal. Porta una túnica fina a mitja cama i la cota
de malla lleugerament més curta. Té els braços creuats sobre l'estómac i
aquests embolcallen l'espasa de cavaller amb l'escut al pom. Només queda al
descobert una cara ovalada d'ulls tancats, en actitud d'etern repòs.
Història
L'edifici
actual és de finals del segle XII i fou consagrat cap al 1183, perquè en aquest
any es documenta una donació de cent sous per la dedicació del temple. Amb
anterioritat hi havia una construcció més antiga, esmentada ja al segle XI,
però que fou substituïda per l'actual, de finals del segle XII.
Al segle XVIII
es feren ampliacions, de forma que l'església passà a tenir una nau a tenir-ne
tres, tot i que les laterals són més curtes. S'afegiren aleshores les capelles
del Roser, Sant Joan i Sant Isidre.
Pel que fa a la
portalada, la comparació del capitell de l'esquerra amb alguns dels del
claustre de l'Estany permeten confirmar la datació dins l'últim quart del segle
XII que pot coincidir perfectament amb la de 1183, any de la consagració del
temple.
En Berenguer de Talamanca pertanyia a la família dels Cavallers de Talamanca
documentats des del s. XII. Morí el 1325 i la seva dona Blanca li féu construir
una tomba a l'interior de l'església.
Castell
de Talamanca
FEM CULTURA:
Descripció
De l'antic
castell de Talamanca en resten sols un tros de torre molt restaurada i
modificada i algunes restes de murs arrapats al penyal on s'alça la torre.
Aquesta presenta una forma circular coronada amb merlets que respon a
l'estructura antiga.
Sota la torre i
el penyal s'aixeca un edifici conegut amb el nom del castell, fortament
emmurallat. L'edifici del castell va ser construït pels marquesos de
Castellbell al segle XVIII. Per alçar-lo s'aprofitaren materials dels murs i
finestres que restaven de l'antic castell, que havia quedat destruït a la
Guerra de Successió.
Mirador de la batalla
El mirador de Talamanca, situat als peus del castell, hi ha una visió
panoràmica completa dels terrenys on es va produir la batalla pròxim a la riera
de Talamanca. Les vistes són magnífiques i permeten distingir
perfectament les zones que ocupaven cada un dels exèrcits, a banda i banda de
la riera de Talamanca. Més enllà, estenent-se fins a dos
quilòmetres en una franja de terreny muntanyós, hi ha l’espai on tingueren lloc
la majoria dels combats i on es troba la casa de Mussarra, lloc en el qual es van instal·lar les tropes
borbòniques. Al mirador mateix hi ha un monument en memòria a l’exèrcit català
que lluità en la batalla de Talamanca i panells informatius amb informació
sobre la fets.
Castell de Talamanca (continuació)
Història
Edat Mitjana
Del castell de
Talamanca en tenim notícies ja a l'any 967 quan el comte Sala, fundador del
Monestir de Sant Benet de
Bages va donar
terres i edificacions al terme Castell Talamanca. En el testament sacramental
de Ramon Folc, vescompte de Cardona, apareix
l'any 1086, el castell de Talamanca com a propietat familiar, que Folc va
deixar els a Ermessenda de
Cardona i al seu germà
el vescomte Folc II. Formava part de la xarxa de
castells adreçats a la defensa dels colons que repoblaren les terres
conquerides als sarraïns.
Al segle XII, l'amenaça
sarraïna s'esvaí però el procés de feudalització ocasionà disputes entre
castlans pel control del castell, succeint-se diverses sagues: els Cardona, els
Talamanca, els Castellbell. Ens consta en diversos documents l'existència de la
família Talamanca, castlana del territori. Sembla que
un tal Guillem de Talamanca es casà amb Dolça de Santa Coloma, inserint-se així
aquest darrer cognom. El 1288, Berenguer de Talamanca era senyor del castell. De l'època dels Talamanca com
amos del castell només se’n conserva la torre rodona amb merlets restaurada i modificada i restes de muralla que
envolten l'edifici principal restaurat després de ser destruït el segle XVIII,
al llarg de les represàlies de Felip V contra els que participaren en la Guerra de Successió a Catalunya.
En els fogatges
que van de 1365 a 1370 hi apareix el "Castell de
Talamancha, d'en Ramon de Talamanca, XXX focs". En aquesta època entrà en el seu patrimoni el castell i
la baronia de Calders. El 1406 Andrea de Talamanca es casà amb Joan Aymerich. En el mateix segle s'introdueix també per
casament el cognom de Planella. El 1668 Maria Francesca es casà amb Joan d'Amat
i Despalau, senyor de Castellbell, del matrimoni nasqué el fill que esdevingué
el primer marquès de
Castellbell.
