Estany d'Ivars. (Ivars i Vilasana, El Pla d'Urgell).

  Estany d'Ivars. (Ivars i Vilasana, El Pla d'Urgell).

Dessecat l'any 1951 en contra de la voluntat popular, les obres de recuperació de l'estany van començar l'any 2004, començant-se a reomplir el 2005.

Des de llavors, l'estany i el seu entorn, ha recuperat, d'una forma espectacular, l'aspecte que havia tingut anys enrere. A més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades, actualment ja s'ha convertit en una area important per a les aus.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 5,6 (Aprox.).

-Desnivell: Inapreciable.

-Durada: 2h amb parades.

-Circular: no

-Dificultat: baixa.

-Molt ben senyalitzada amb cartells. Inici a la caseta d'informació de l'estany, a les afores del poble.

Nota, si no estic equivocat crec que actualment ja es pot fer la volta sencera a l'estany.

ITINERARI:

M'hi poso al migdia. No hi ha boira, però avui fa força fred i fa una mica de vent, que no ajuda gaire. Tot i l'hora que és, les vores de l'estany estan glaçades i hi ha gebre allà on encara no hi tocat el sol. Tot i això, val la pena.

El paisatge sense ser espectacular, és bonic, no però. Aquest, però, no és el principal atractiu de l'Estany. Ho són la seva importància ecològica i la seva història.

El camí és molt pla i permet fer gairebé mitja volta a l'estany, reculant per on he vingut.

Pel camí hi ha diversos aguaits i miradors. Ho aprofito.

La llista d'ocells no és massa llarga, però per l'hora que és i amb les preses amb que he hagut de caminar està prou bé: collverds, cullerots, bernats pescaires, arpelles, milà reial, gavines, polles, fotges, trists, pinsans, cabussets, cabussons collnegres, becadells... i algun altre que em deixo.

Situada en una conca endorreica era una llacuna salnitrosa. Amb la construcció del canal d'Urgell, però, va perdre aquesta característica, esdevenint la llacuna d'aigua dolça més gran de Catalunya (degut als desguassos dels regs circumdants). Es va convertir, també, en el centre de la vida social, cultural i econòmica dels pobles del voltant.

L'any 1951, en contra de la voluntat popular, es va dessecar i es va convertir en conreus. L'estany, però, queda ben viu a la memòria col·lectiva i, als anys 90, comencen els primers estudis i projectes per a la seva recuperació.

Després d'un llarg procés es constitueix el Consorci de l'Estany, encarregat d'adquirir les finques i iniciar la recuperació i la posterior gestió de l'espai.

Finalment les obres comencen al 2004. L'estany es comença a reomplir l'any 2005.

Des de llavors, de vegades de forma natural, d'altres amb una mica d'ajuda (plantacions d'arbres), l'Estany i el seu entorn ha recuperat, d'una manera espectacular, un aspecte similar al que havia tingut anys enrere.

En referència a la seva importància ecològica, a més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades a l'estany (canyissars, vegetació de ribera, etc) i al seu entorn (prats secs, garrigars, etc), molt humanitzat, s'hi ha d'afegir la importància que té per a les aus, especialment i obvia les aquàtiques, com a lloc d'hibernació, cria o descans de migradores.

Costa Cabirolera. (Gisclareny, el Berguedà)

Costa Cabirolera. (Gisclareny, el Berguedà)

Bonica caminada fins al sostre comarcal del Berguedà (i de Barcelona). Des d’aquest cim, a la serra del Cadí, les vistes són realment impressionants (una de les millors que he vist mai).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 11,0 (anar i tornar)

-Desnivell ± 950 m.

-Durada: 4 h 30' (amb parades).

-Circular: no.

-Inici al coll de les Bassotes (en cotxe baix millor passar per la pista des de Gisclareny, és més llarga però està millor. Des de Saldes és més força més curta però hi ha algun tram complicat, tot i que també es passa).

-Dificultat: mitjana-alta.

-Senyalitzada. Sortint del coll de les Bassotes (on hi ha un pal indicador) podem pujar per la una antiga pista abandonada (allargant un mica la caminada però fent la pujada i/o la baixada una mica més suaus) o un corriol ample que la va travassant, tot fent drecera. A la pista hi ha marques de PR i unes de vermelles. Atenció, arribant a un pla a dalt, deixem les marques de PR i seguim només les vermelles (que marxen a l'esquerra cap a unes roques). A la font dels Cortils enllacem amb un GR que seguim cap a la dreta ja fins al cim. No té cap dificultat d'orientació, ja que el cim sempre ens quedarà més o menys a l'esquerra i a la vista.

ITINERARI:

Em decideixo pel Costa Cabirolera, que és el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona (amb 2605 metres).

Començo a coll de les Bassotes i de seguida m’enfilo entre pins negres i bonics prats. D’entrada per les dreceres que van tallant la pista. Poc més endavant, però, ho faig per la pista, que s’enfila una mica més suau i amablement.

Baixant ho faré al revés (al track he dibuixat pujar per una banda i baixar per l’altre... per fer-ho al gust de cadascú). El paisatge és bonic, amb el cim sempre a la dreta i gaudint de les primeres vistes.

Al Plat de Berló baixo fins a la Coma de Cortils, un bonic racó on hem distrec tot contemplant un ramat d’Isards (en compto una dotzena). A la font (a l’estiu s’ha d’agrair molt, però avui les temperatures són prou agradables, però no tant com per refrescar-s’hi), començo a enfilar-me una altre vegada.

Més endavant, sabia que l’últim tram era en força pendent, però sobre una mena de tartera de mal caminar. Per sort és poc tros i llavors ja només queda una última pujada suau... i el premi compensa.

Fa bon dia i la visibilitat és bastant bona.

Les vistes des del cim són realment impressionants: els Pirineus (de l’Aneto a una mica més enllà del Puigmal, passant per tots els cims d’Aigüestortes, la Vall d’Aran, Andorra i la Cerdanya), la plana de la Cerdanya, el Pedraforca (i les serres que l’envolten), el Montsec, Lleida sota la boira, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, El Ripollès... més de mitja Catalunya.

Ho aprofito per dinar, i tot i així em costa de marxar.

Baixo pel mateix camí, amb els isards, la font... gaudint del bonic paisatge, com a la pujada. A l’últim tram, per les dreceres allà on a la pujada he passat per la pista, i per la pista allà on he pujat per les dreceres.

Creu de Canet i Dones d'Aigua. (Sant Iscle de Vallalta, el Maresme).

Creu de Canet i Dones d'Aigua. (Sant Iscle de Vallalta, el Maresme).

Dues caminades en una. La primera fins a la Creu de Canet (o Pedracastell), amb molt bones vistes al Maresme. La segona, també pels boscos del Maresme, fins a les Dones d'Aigua, un petit salt d'aigua.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres:  8,5

-Desnivell: 550 m.

-Durada: 3 h (amb parades).

-Dificultat: mitjana.

-Circular: només una part.

-Inici al Poliesportiu de Sant Iscle de Vallalta (o al poble, però és més fàcil aparcar al pavelló).

-Primera part senyalitzada com a GR, només cal seguir les marques blanques i vermelles (baixant del Pavelló, abans d'arribar a la carretera, les trobarem cap a la dreta).

-Segona part senyalitzada com a SL (i part com a GR), sortint de Sant Iscle seguint els senyals de les Dones d'aigua les trobarem (pals amb marques blanques i verdes.

ITINERARI:

Vaig  des d’Arenys de Munt (hi tinc una casa),  al al Poliesportiu de Sant Iscle de Vallalta (o al poble, però és més fàcil aparcar al pavelló), són uns 3 Km de cotxe.

Començo la primera excursió,  la Creu de Canet (o Pedracastell). Per una pista, seguint les marques del GR, hi arribem a bon ritme (tot i la pujada, encara que sense massa desnivell).

Un cop hi sóc faig una llarga parada, hi ha unes vistes magnífiques al Maresme.

Reculo  per on he vingut fins a Sant Iscle, on començo la segona part, a les Dones d’Aigua, el principal objectiu d’aquesta part.

No són massa lluny i hi arribo de seguida. No baixa massa aigua, i sense ser res espectacular, és un racó prou bonic. El salt rep el nom de les dones d’aigua, una llegenda que, amb diferents variants es repeteix a d’altres salts d’aigua (alguns que fins i tot porten el mateix nom, com el d’Arbúcies, tot i que aquest en singular).

Tornada en cotxe a la casa que tinc a Arenys de Munt.