Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

miércoles, 9 de noviembre de 2016

Camins del Jussà. El barranc del Bosc al congost de Terradets.












Camins del Jussà. El barranc del Bosc al congost de Terradets.


-Dificultat tècnica: Moderada
-Temps: 55 minuts
-Distància: 2,34 quilòmetres

COMENTARI:

Camins del Jussà és un projecte de recuperació dels antics camins de ferradura i d'altres d'històrics i tradicionals de la comarca del Pallars Jussà. Alguns camins que estaven a punt de perdre's s'han reobert i, en general, s'han dut a terme treballs de conservació, s'ha instal·lat senyalització a les cruïlles i s'ha abalisat el recorregut amb marques grogues.

El resultat és una sèrie d'itineraris a través dels quals es poden descobrir els millors racons d'aquesta comarca pirinenca.

Terradets és difícil d'entendre a escala humana.

En aquest punt de trencament del Prepirineu, han coincidit forces geològiques tan descomunals que, davant les dimensions de l'esquerda oberta a la paret de pedra per on s'escola la Noguera Pallaresa, l'home sembla petit i insignificant.

Roca Regina i el barranc del Bosc són una reduïda, però important, part del congost de Terradets.

Obert d'oest a est, el barranc desemboca a la Noguera Pallaresa al bell mig del congost, just on s'aixeca la paret de més de 300 m d'altitud de Roca Regina, una de les més admirades pels molts escaladors de la zona.
Aquest itinerari transcorre pel fons del barranc del Bosc oferint-ne una impressionant panoràmica.

Per als qui vulguin caminar més, pel mateix camí s'arriba a Cellers (3 h). Una altra possibilitat per allargar la ruta és visitar, entre el primer i el segon túnel de l'antiga carretera que creuava el congost (a l'altra riba de la Noguera Pallaresa), la cova de Muricecs.

Ruta senyalitzada.

Per arribar al punt d'inici de l'itinerari, cal prendre la carretera C-13 fins al punt quilomètric 72, 14 km al sud de Tremp. Just després del pont que creua el barranc del Bosc i la boca sud del túnel que dóna a l'embassament de Terradets (venint de Tremp), se surt de la carretera prenent-ne a mà esquerra (E) la C-147a, a l'inici de la qual hi ha una esplanada on es pot estacionar el cotxe.

0,00 km (360 m). Cal dirigir-se a migdia cap a l'extrem sud del pont sobre el barranc del Bosc i creuar la C-13 girant a la dreta (O). Just a l'altre cantó de la carretera, es pren un sender que s'enfila en direcció nord-oest pel barranc del Bosc. El camí puja suaument per dins del bosc oferint, de tant en tant, una visió excepcional de la vertical paret de Roca Regina, que s'alça majestuosa a l'altra banda del barranc (N).

0,86 km (479 m), 0 h 22 min. Bifurcació de senders en una marrada a l'esquerra. Tots dos senders duen al mateix lloc i voregen per ambdues bandes un forat que hi ha al mig del vessant, que a peu pla, i de forma similar a un túnel, aixeca parets als laterals d'entre 5 i 10 m. El que puja a l'esquerra acumula més metres de desnivell (25 més) i el que surt recte a la dreta té un tram delicat de 20 m per una petita aresta rocosa. Se segueix pel camí de la dreta en direcció O/NO.

0,97 km (476 m), 0 h 24 min. S'accedeix a l'altre extrem del forat, on arriba, davant i per l'esquerra, l'altre camí que el voreja per dalt. Es continua per la dreta descendint per un petit tram de tartera en direcció N/NO.

1,17 km (410 m), 0 h 30 min. Després d'una curta però pronunciada baixada, s'arriba a la llera del barranc del Bosc. En cas de voler allargar l'excursió, cal davallar uns metres pel barranc i, abans d'un pas rocós, prendre un camí que s'enfila per l'altra riba i que, fent marrades, salta a l'altra banda de la carena muntanyosa contigua a Roca Regina i baixa fins a Cellers.

Per tornar al punt de sortida, es desfà el camí.

2,34 km (360 m), 0 h 55 min. Esplanada de la C-147a. Fi de l'itinerari.

Informació complementària:

El Montsec

La serralada del Montsec creix d'est a oest paral·lela als Pirineus i a uns 100 km més al sud de la carena principal. Té un total de 45 km d'amplada i es caracteritza per comptar amb un vessant sud molt esquerp, amb grans penya-segats, mentre que el del nord, més suau, baixa en forta inclinació cap a la conca del Pallars Jussà. El Montsec sembla una gran onada de pedra que es trenca cap al sud. El segon tret definidor del Montsec són els congostos que divideixen la serralada en tres trams: el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Montsec d'Estall, ja a la Baixa Ribagorça. Efectivament, la gran línia de pedra que era el Montsec va patir dos trencaments geològics per Terradets i Mont-rebei que van originar els dos congostos per excel·lència del Prepirineu.

El Montsec és un territori poc poblat que ha esdevingut des de sempre una mena de frontera natural entre el Pallars Jussà, al nord, i la Noguera, al sud. Extremadament pedregós, sec i exposat als vents del nord, la vegetació que cobreix la serralada és escassa. Per als visitants, l'atractiu més destacat del Montsec és la gran panoràmica que s'obre des dels seus punts més alts, tant cap als Pirineus com a la plana de Lleida. Cal esmentar, però, que, com tants d'altres indrets, els racons que s'amaguen als peus del Montsec són d'una bellesa excepcional, ja sigui per les dimensions descomunals que aquí tenen els penya-segats com per l'austeritat d'un paisatge sofert. Un bon exemple d'això és el barranc del Bosc, protagonista d'aquest itinerari.

El congost de Terradets, la porta del Pirineu

Separa el Montsec de Rúbies, a l'est, del Montsec d'Ares, a l'oest, i permet el pas de la Noguera Pallaresa en el seu recorregut cap al sud entre la conca de Tremp, al Pallars Jussà, i la vall d'Àger, a la Noguera.

El congost de Terradets és una de les zones més importants d'escalada de Catalunya gràcies als impressionants penya-segats que van quedar al descobert en formar-se l'engorjat. Hi ha obertes nombroses vies que inviten a detenir-se i contemplar-les.


Es pot aparcar a l'àrea de descans de la Font de les Bagasses.

Altres elements d'especial interés:

Cova dels Muricecs.
Una de les coves més conegudes del Montsec. Per entrar-hi, cal portar calçat esportiu i roba que cobreixi les cames i els braços. Els racons d'aquesta gruta es poden recórrer en unes 2 h i permeten descobrir l'hàbitat del ratpenat, així com les tradicionals estalactites i estalagmites.

Embassament de Terradets.
El congost fou aprofitat el 1935 per construir l'embassament de Terradets, de 8 km de longitud i envoltat pel poble encimbellat de Llimiana, a l'esquerra, el castell de Mur, a la dreta, i el Montsec al davant.

Roca Regina. Una de les parets més espectaculars del Montsec, on es practica l'escalada amb moltes vies obertes.

lunes, 7 de noviembre de 2016

La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)


















-Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts.

-Distància recorreguda: 9,1 quilòmetres. 

 Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting.

Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).
Aparquem a costat de Can Draper.
Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat.
Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.
Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.
Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.
Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl.
El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!
La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.
Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.
De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles. Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls. Sembla que el seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.
Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega. Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.
Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.
Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …
Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.
I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria
Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.
Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.
Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat deCan Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí(que es troba a un quilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.
Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.
Un espai magnífic !
Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.
Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.
Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.
Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?
Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.
Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!
Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.
Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

martes, 1 de noviembre de 2016

Ruta al Castell de Torcafelló i al pou de glaç de Buscatell (Maçanet de la Selva).








Ruta al Castell de Torcafelló i al pou de glaç de Buscatell (Maçanet de la Selva).

La ruta s’inicia al carrer Salvador Espriu, darrera de l’Ajuntament de Maçanet de la Selva, on trobareu el plafó explicatiu dels diferents itineraris del municipi. 

En aquest punt també hi ha la primera banderola (senyal vertical) que ens indica la sortida per el carrer Sant Sebastià. 

Pujarem per aquest carrer fins a la següent banderola i seguirem la indicació (Pou de glaç de Buscatell/Castell de Torcafelló) que ens fa continuar recte.

Des d’aquí podrem seguir les marques de pintura de la Via Augusta (franges groc/blau), que marquen tota la ruta.

Creuarem la carretera que va a Hostalric (C-35) per arribar en pocs metres a una pista forestal on trobarem una banderola. 

Seguirem la direcció de la dreta que ens acosta en menys d’un quilòmetre al Turó de Sant Jordi
Val la pena pujar al cim d’aquest turó de 181 metres on es troba el Castell de Torcafelló (s.Xl) i des d’on gaudirem d’unes vistes magnífiques.

Continuarem l’itinerari per pista forestal entre camps de conreu, fins que el camí es converteix en un agradable sender que s’endinsa en boscos d’alzines, on ens trobarem la Font del Llop amb un antic safareig

No deixarem les marques grogues i blaves, i seguirem les senyals verticals en direcció el Pou de Glaç de Buscastell. 

El sender arriba a una pista forestal que haurem de seguir i que baixa suaument per acabar creuant la via del tren per sota d’un pont

A pocs metres i després de creuar una riera, trobarem una banderola que ens informa de la distancia que hem recorregut des de Maçanet, (4,5km) i la direcció que hem de seguir per arribar al Pou de glaç de Buscatell. 

La pista planeja fins a la següent banderola i des d’aquí el camí puja durant uns 700 metres aproximadament, per acabar baixant per l’altre vessant de la muntanya i arribar a la carretera que va de Maçanet a Hostalric. 

En aquest punt el camí es converteix en corriol i en pocs metres ens acosta al final d’aquest itinerari, el Pou de Glaç de Buscastell documentat de l’any 1650, de gran espectacularitat.

FEM CULTURA.
1.Castell de Torcafelló.
El castell termenat de Torcafelló, o de Torcafeló o Torcafaló, és un castell situat al municipi de Maçanet de la Selva, construït pels volts de l'any 1080, documentat des del 1106, i que va funcionar entre els segles XI i XIII.
Història:
L'antic castell comprenia la demarcació de Maçanet de la Selva, amb el poble de Martorell de la Selva, propietat dels Cabrera, que des del segle XII formà el centre d'una batllia del vescomtat de Cabrera.
La primera notícia segura és de l'any 1106, en què Guerau Ponç II del llinatge dels Cabrera jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer III pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera, restant exclosos del jurament els castells de Barrés, Brunyola i Torcafeló. En documents posteriors (1185 i 1194), el vescomte Ponç III de Cabrera assegurava la seva submissió al rei Alfons I i, com a garantia de compliment, li oferia cinc castells propis, entre els quals el de «Torcafelon».
En nom dels vescomtes, exercien la jurisdicció del terme els seus feudatarissenyors de Maçanet que es van entroncar amb els Cartellà i passaren a viure a la seva nova residència de la plana (la torre de Cartellà), subinfeudant el castell a una família de castlans, els Torcafelló que apareixen en documents a partir del 1231.
El 1450 s'autoritzà la construcció d'una capella a Sant Jordi.
El topònim de Torcafelló persistí en diferents documents fins al segle XVI en què es perd tota notícia documental del castell de Torcafelló, però, en canvi, al cim del turó de Sant Jordi on hi hagué el castell, apareix una capella dedicada al sant. Aquesta al segle XIX fou transformada en torre de telegrafia òptica.
El conjunt va ser objecte d'una restauració i d'una rehabilitació dutes a terme per Taller d'Història de Maçanet entre els anys 1988 i 1997, i d'unes excavacions arqueològiques entre els anys 1999 i 2006 que van permetre descobrir la major part de les restes soterrades del castell.
Característiques:
El castell presenta tres fases constructives superposades. De la fase fundacional, del segle XI, n'hem de destacar la torre de l'homenatge, de planta circular i situada al centre de la fortificació, a banda d'un mur amb un paviment de calç al nord-oest i diverses parets malmeses al costat sud. La torre es conserva en una alçada màxima de 130 cm, la paret té un gruix entre 145i 155 cm i el seu diàmetre màxim és de 5,85 metres.
La segona fase, del segle XII, es caracteritza per la construcció, al voltant de la torre, d'un pati interior (pati d'armes de planta quadrangular, de 9'30 per 10 metres de superfície. Al nord-oest d'aquest pati, a més, es va construir una nova estança sobre l'antic paviment de calç.
Encara dins del segle XII, es va produir una nova reforma (fase III). En primer lloc, es va construir un recinte emmurallat de planta quadrangular, lleugerament atalussat, de 22 per 21 metres de costat i gruix d'1 metre que envoltava i protegia l'espai central del castell format pel pati interior i la torre. Entre el pati i la muralla hi va quedar així un espai que fou compartimentat en diverses estances, de les quals en coneixem sis. En tres de les estances s'hi va trobar una llar molt senzilla, feta amb una solera d'argila envoltada d'un cèrcol de pedres i, llevat d'una de les de la banda de ponent, que presentava un paviment de morter hidràulic, la resta tenien sòls de terra trepitjada.
Al sud-oest d'aquest recinte principal s'hi troba la cisterna, un dipòsit de planta quadrangular de 5,05 per 3,80 metres de perímetre i uns 3 metres d’alçada, amb l'interior revestit d'«opus signinum» (dit morter hidràulic, mescla formada per calç, sorra i bocins de terrissa amb propietats impermeables, molt utilitzat en època romana), del qual se'n conserven els murs est i sud. La cisterna hauria estat construïda en la fase II (segle XII).
La muralla és feta a base de carreus de pedra disposats formant filades força regulars. No s'hi han conservat enlloc restes d'espitlleres, torres o merlets, ni de cap tipus d'obertura. Presumiblement la porta era a la banda de llevant.
Un vall recorre tot l'exterior, amb una amplada de 2,5 metres, a partir del qual hi ha un segon mur (segle XIX) que envolta tota l'antiga muralla. Actualment es pot veure la capella, dedicada a sant Jordi, i restes del mur i del fossat.
FEM CULTURA:
2.Pou de Glaç de Buscastell

El Pou de Glaç de Buscastell es troba a 
Maçanet de la Selva, únic poble de la plana de la Selva del qual es té constància de l’existència de pous de glaç. És considerat el pou cobert més gran de tot el país.
Característiques:
Al pou de Buscastell ens trobem davant d’un notable exemplar de l’arquitectura civil del segle XVII que destaca per les seves mides i grau de conservació. Les primeres referències documentades que en tenim són de 1650, quan n’era propietari en Miquel Buscastell. Els murs són de maçoneria de pedra granítica d’uns 80 cm de gruix, el diàmetre és de 8,50 x 9,20 i té una alçada d'11,20 m.
Com la major part dels pous de glaç, la seva forma és totalment cilíndrica, cobert per una cúpula on coexisteixen pedra i rajols fets en un forn situat a uns 100 metres del pou i que va desaparèixer fa uns quaranta anys. Els blocs de gel s’introduïen per la petita porta de la part de dalt, just allà on comença la volta. Des de l’altra obertura, es vigilava el procés d’emmagatzematge.
El gel del pou de Buscastell, a més de a la bassa de la casa, es produïa a la riera de Santa Coloma de Farners en basses d'escassa fondària.
El gel produït per les baixes temperatures hivernals es trinxava picant-lo i es deuria transportar amb carretes tirades per bous o mules fins al pou. A l’interior, on els jornalers treballaven amb llum d’espelmes, el glaç es tornava a trinxar i s’hi posava una capa de branques i plantes per afavorir la seva conservació fins a l’arribada de l’estiu, l’estació de màxim consum. La major part de la producció de Buscastell era venuda a Girona, però una part anava a Barcelona, des d’on es distribuïa a altres localitats, com Mallorca.
La inusual entrada amb túnel a peu de pou es va obrir durant la postguerra, quan un veí de Maçanet de la Selva va obtenir permís del propietari per fer una plantació de xampinyons que comercialitzava a Barcelona.
Les obres de restauració del pou de Buscastell van ser realitzades pel Taller d’Història de Maçanet de la Selva  que va aportar el treball i la meitat del pressupost necessari per a la reconstrucció; la resta va ser proporcionada per l’Ajuntament de Maçanet, la Diputació de Girona i la Generalitat.
La restauració es va estendre des de l’any 1997 fins al 2002, i la cerimònia d’inauguració es va fer el 27 d’octubre d’aquell mateix any.

domingo, 30 de octubre de 2016

Els pous de glaç. El Pou de glaç de Canyamars (Dosrius)




Els pous de glaç. El Pou de glaç de Canyamars (Dosrius)

Una cava o pou del glaç és un forat fet a la muntanya i revestit amb una construcció en pedra que sobresurt i culmina amb una cúpula semiesfèrica. La finalitat del pou és l'emmagatzematge de neu i de gel per poder disposar-ne durant tot l'any, sobretot a l'estiu. Aquestes neveres eren ben diferents a les d'avui dia però, sens dubte, constituïen veritables frigorífics.

Aquestes estructures van tenir la seva època àlgida entre els segles XVI i XIX, especialment, durant els períodes més freds de l'anomenada “Petita Edat de Gel ”-els darrers, documentats entre els anys 1769-1800 i 1820-1860-, que van deixar llargues nevades en indrets inusuals.

Durant aquells segles, la conservació i la distribució de gel va arribar a esdevenir un negoci important que involucrava una part de la població rural. Parlem, per tant, d'una indústria tradicional destinada a l'elaboració i a la comercialització del glaç, orientada a bastir nuclis de població en creixement, com eren Barcelona, Mataró i les zones industrials. El gel es transportava degudament i s'utilitzava per conservar i refrigerar begudes i aliments.

Com es duia a terme la producció de gel?

Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades.

Es tallava la neu amb pales i es transportava als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar-la, aquesta es compactava amb una doble finalitat: disminuir el volum ocupat i conservar-se més temps en forma de gel. La neu es cobria amb terra, fulles, palla o branques, formant diverses capes d'un gruix homogeni. Paral.lelament, a les basses annexes als pous, també s'hi fabricava el gel de manera natural, el qual ja estava llest per tallar i transportar.

A l'estiu, es tallaven els blocs de gel del pou, que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. La duresa del treball havia de ser impressionant, en condicions de fred intens i acumulant la neu en els pous.

Els pous tenien unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o del glaç. De vegades, també disposaven d'una porta inferior per a les operacions de preparació, manteniment i extracció.

Podem trobar exemples de pous de glaç al llarg de tota la mediterrània, però no ens caldrà viatjar gaire per veure'n un d'esplèndid: a Canyamars (Dosrius), el pou de glaç és de grans dimensions i conserva l'estructura sencera, amb sostre inclòs, i fins i tot la bassa de producció del glaç ben a prop, que era el lloc on es gelava l'aigua.


Al Maresme i al Vallès Oriental encara es conserven alguns pous de neu o de glaç.

Són exemplars situats a les fondalades, valls i contraforts de la Serralada litoral, Parc del Corredor i el Montnegre i repeus del Montseny.

Alguns d'aquests pous de glaç són els de Can Gel (Canyamars), Can Galzeran- Prats (Canyamars, Dosrius), Can Bosc del Far (Dosrius), Can Mora (Llinars del Vallès), Can Draper-Olzinelles (Sant Celoni) i el conjunt dels pous de l'Avencó (Tagamanent-Aigua-freda), dels segles XVII al XIX.
RESUM: Pou de glaç de Canyamars és un monument del municipi de Dosrius (Maresme) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
Descripció:
Construcció popular dels segles XVII-XVIII formada per un pou circular de pedra i maó (5 m diàmetre X 7 m d'alçada, aprox.). Una part d'aquest pou queda sota terra (entre dos i tres metres) i l'altra sobresurt aprox. 4 m, fins a un sostre en forma de volta (també de pedra i maó). Els murs exteriors estan reforçats amb contraforts i hi ha tres obertures (finestres o portes) de volta de canó.
Tot i estar en estat d'abandonament -gairebé cobert de vegetació- la construcció es manté en peu. Pels voltants es conserven en mal estat petites voltes de maó, que se suposa eren els ponts que comunicaven el pou amb una bassa situada més amunt. Des d'aquesta bassa, quan l'aigua es gelava, s'enviaven trossos de gel fins al pou. Dins d'aquest es feien capes de gel i de palla per tal de conservar-lo fins a l'estiu, l'època de l'any que es comercialitzava.] L'Ajuntament de Dosrius va comprar el Pou de Glaç l'any 2007 als seus anteriors propietaris privats.

DETALLS: El Pou de glaç de Canyamars (Dosrius)

El pou de glaç de Can Prats/Can Galzeran és un dels més importants i ben conservats de Catalunya.

Es troba a la finca de Can Prats, en un indret obac i sovint fresc i molt fred, com no podia ser d'altra manera.

L'estructura és de planta circular, coberta amb una cúpula semiesfèrica i de parets amples i reforçades amb contraforts.

Tot i que aquest edifici, vist a primer cop d'ull, s'assembla més a un temple medieval, la seva funció mentre va estar en funcionament fou la de conservar el glaç, entre els segles XVI i mitjan del XIX.

A l'altre costat del camí, a la part de dalt, hi ha la bassa on s'estancava l'aigua que es glaçava durant les nits d'hivern i a partir de la qual es tallaven els blocs de gel que posteriorment s'emmagatzemaven al pou o es transportaven.

Es tracta d'un pou de glaç restaurat. És de grans dimensions i,d'uns anys ençà, gaudeix d'un entorn ben cuidat que el fa ben visible, al costat d'una petita àrea de lleure de gran bellesa natural.

Es troba situat en un lloc de pas per sortir del cul-de-sac de la vall de Canyamars, perquè el camí que el voreja serveix sovint als nombrosos amants de la BTT i de l'excursionisme per remuntar el vol cap a la font del Malpàs, la creu de Rupit o Can Bruguera.

El pou fou adquirit per l'ajuntament de Dosrius l'any 2007. El seu antic propietari, Ricard Prats, n'havia tingut cura durant molts anys. Ens agradi la idea o no, el pou de Canyamars ha acollit alguns actes socials, com ara casaments, amb un intent per part de l'ajuntament de Dosrius de dinamitzar l'estructura i l'espai natural on es troba situat.


Una mica abans d'arribar al pou de Can Galzeran, hem hagut de passar a tocar de la masia de Can Gel, que també tenia un pou de glaç al seu càrrec.