Algunes fotos espectaculars de Joaquim Pérez
Raventos i altres fotos.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i
l'Obac és un parc natural format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac. Té una superfície protegida de 13.694 ha, repartides entre les comarques
del Bages, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m), on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del
Munt.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
forma part de la Xarxa d'Espais
Naturals gestionada per la Diputació de
Barcelona. L'interès paisatgístic, biològic i cultural del
massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l'ús
racional del territori i fer possible l'aprofitament ordenat dels seus
recursos. A la vegada, el parc respon a la demanda d'equipaments e
instal·lacions per a l'esbarjo i la pedagogia en el medi natural.
El primer pla d'ordenació del parc es va fer el
juliol de 1972. Un nou pla especial fou aprovat
el 1982 per tal d'aturar el desmesurat creixement de les
urbanitzacions que l'envoltaven. Finalment, el 1987 fou declarat parc natural per un decret de la Generalitat de
Catalunya. El 1998 es va modificar el pla especial per fer una
ampliació de 4.055 ha més, fins a les 13.694 actuals.
Són 12 els municipis que hi tenen part del seu
terme municipal: Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de
Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de
Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses.
L'agost de 2003 un gran incendi forestal malmeté la part
nord-oriental del parc, a la zona dels termes municipals de Granera, Monistrol
de Calders, Mura i Sant Llorenç Savall, on s'inicià el foc.
El parc integra dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt, que culmina als cims ja esmentats de la Mola i el Montcau, amb més de mil metres cadascun, i la serra de l'Obac, no tan elevada; els seus pics més alts són el Castellsapera (939,3 msnm),
el turó del Castellar (931 msnm) i el turó de Tres Creus (929,7 msnm). Tots dos conjunts muntanyosos estan separats al sud per la riera de les Arenes (afluent de la riera de Rubí) i al nord pel
torrent d'Estenalles. El punt central del parc és el coll
d'Estenalles (870,4 m), on hi ha un centre d'informació.
L'orografia de tota aquesta àrea és molt escarpada, plena de
cingles i canals, amb torrents i rieres en totes direccions. Geològicament hi
predominen els conglomerats, que formen un relleu semblant al veí massís de Montserrat.
Té clima mediterrani subhumit. Per això el principal bosc
que s'hi desenvolupa és l'alzinar i també les pinedes, encara que hi ha importants rouredes, com la de les Teixoneres o la del sot de la Bóta.
La base del massís està ocupada per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), molt resistents a
l'escassetat d'aigua i que arriben fins als 600 metres d'alçada, essent
substituïts sovint a les zones més obagues i/o altes pel pi roig (Pinus sylvestris) i la pinassa (Pinus nigra). Aquestes pinedes, en la seva
major part, són fruit de la transformació humana del bosc primitiu i en moltes
àreas apareixen barrejats amb alzines (Quercus ilex) i arbusts mediterranis com
el bruc (Erica) i l'arboç (Arbutus unedo). Els alzinars constitueixen
la vegetació característica i més estesa del parc natural, que per sobre dels
800 metres s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits com la moixera (Sorbus), el boix (Buxus) i el roure (Quercus) -que forma alguns boscos molt
interessants, com les Teixoneres o el soto de la Bota-. A les
canals més obagues apareixen clapes ocupades per avellaners (Corylus avellana), on s'arreceren plantes
pròpies de la regió centreeuropea, que constitueixen els reductes més
meridionals de la seva distribució.
Als roqueters i a les cingleres creixen diverses
plantes de gran interès, adaptades a condicions extremes. Típiques de llocs amb
poc sòl i orientats al nord son el fòssil vivent anomenat orella d'ós (Ramonda myconi),
l'endèmica corona de reina (Saxifraga callosa ssp. catalaunica), el polipodio comú (una falguera, Polypodium vulgare) o la campaneta. En els pedregars de solana abunden a la primavera
l'aromàtica farigola (Thymus
vulgaris), l'Onosma tricerosperma, el Lliri de Sant Bru (Anthericum liliago), el tulipa (Tulipa sylvestris ssp. australis) o la Nadala menuda (Narcissus
dubius). Entre les plantes perennes es destacan algunes de fulles carnoses,
adaptades a la sequera com el crespinell (Sedum sp.), l'enciam silvestre (Lactuca perennis) i els conillets (Antirrhinum majus).
L'existència de grans masses forestals que alternen
amb esplèndides cingleres i espadats que s'alcen majestuosament damunt la plana
ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas
de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d'ambients
ecològics presents en els terrenys del parc, s'hi poden diferenciar clarament
diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics
habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant
per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable
d'espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoria d'un gran
interès.
Una de les espècies de mamífers que ha vist més
incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual se'n poden veure força
rastres (fins i tot en els camins) malgrat la pressió cinegètica a què han
estat sotmesos. No és rar sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les
branques, o conills (Orictolagus
cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància
ecològica dels mamífers carnívors que controlen l'equilibri en les diferents
comunitats; aquest és el cas de la fagina (Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el toixó (Meles meles) entre altres, de costums
nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l'observació. També hi ha
algunes colònies hivernants de ratpenat de
Schreibers (Miniopterus schreibersii).
Les aus representen el grup més nombrós dels
vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus
glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.),
que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla
coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que
nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, encara apareixen al cel algunes
rapinyaires com l'àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis),
esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l'àliga daurada (Aquila
chrysaetos), extints ambdós com a nidificants. També cal remarcar la
presència d'algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran
part d'Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs
de les canals.
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus)
i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els
pedregosos careners del parc el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i l'escurçó (Vipera latasti).
En moltes de les fonts que hi ha a la muntanya, hi
creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com
capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, p.ex.).
L'assentament humà en ambdós massisos és
conegut ja a la Prehistòria. Al llarg dels segles es van
anar acumulant moltes restes que fan testimoni de les ocupacions dels diferents
períodes històrics. A les coves del Frare i Simanya s'han trobat
fragments ceràmics i altres
elements corresponents al Neolític antic i final, al Calcolític, a l'Edat del Bronze, al període ibèric i a l'Edat mitjana. Molt a prop de la segona cova,
al coll d'Eres (ambdós llocs al peu del Montcau), es van trobar quatre sepulcres de cista identificats com a visigots mercès a una fíbula de bronze.
De tots aquests períodes, el que va deixar una
petjada més profonda és l'Alta edat mitjana, etapa en que
es van començar a formar a les rodalies del massís la major part dels nuclis
habitats que constitueixen els pobles i ciutats d'avui dia.
Entre els elements més destacables hi ha esglésies
romàniques com la Mare de Déu de les Arenes (anomenada ja el 1121) i,
molt especialment, el monestir de Sant
Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. Existiren tres esglésies o capelles dit cim des de 947 i 957 (depenent
dels autors), encara que l'edifici romànic que va arribar als nostres dies es
va començar a construir, probablement, el 1045, essent consagrat l'any 1064. La
seva església és una reproducció exacta (a mida reduïda) del monestir de Sant
Cugat del Vallès. Ben aviat va començar la seva decadència, encara
que fou habitat fins a 1637, essent després abandonat. El 30 de març de 1809
les tropes de l'exèrcit de Napoleó van destruir el que encara restaba en peu.
També hauríem de ressaltar els nombrosos castells i
torres fortificades que foren construïdes entre els segles IX-XII. A més dels
castells de Mura i Pera (les seves primeres referències escrites daten del 978)
o Rocamur (citat el 1055), construïts a sobre de cingles al voltant del Montcau
i ara en estat ruïnós, a les rodalies del parc hi ha interessants exemples com
els de Castellar del Vallès, Rocafort, Talamanca o Castellbell i el
Vilar.
Hi a també nombroses masies datades al segle XIV o
encara més velles (algunes d'elles fortificades, com el Puig de la Balma) i
molts més vestigis que les activitats dels seus residents van deixar al llarg
del temps:
- traces de carboneres, en les que es feia carbó vegetal;
- pous de glaç, que s'omplien de neu o gel a l'hivern per tal de disposar-ne durant la resta de l'any;
- forns de calç;
- murs de pedra seca i tines enmig de les vinyes, testimonis del conreu de la vinya.
La pagesía, abans estesa por tot el massís i avui
dia residual, és encara hereva d'unes tradicions i una cultura de profundes
arrels. Aquests camperols van produir una llarga llista de llegendes
relacionades amb la muntanya, entre les que ressalta la del drac de Sant Llorenç, monstre que s'arrecerava a prop
de La Mola i que fou mort en lluita singular per el comte de
Barcelona Guifré. Altres narracions que van arribar als nostres
dies són les del Pere penitent, Marieta la cega, el llamp de
Sant Joan, els moneders falsos dels Òbits, els tres dimonis del
Borrell, el bandoler Capablanca, etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario