Pic de Baborte (2.934 m.)
Discreta
entremig d'altres més populars com la Pica d'Estats o el Sotllo, aquesta gran muntanya és una impressionant
piràmide situada a la capçalera de la Vall Ferrera.
Flanquegem pel fons de
la vall passant per una zona de boniques bordes i remuntem el barranc de
Baborte. Arribem al circ de Baborte, i passem al peu del llac i el refugi
lliure. Al coll enfilem pel fort pendent de l'aresta sud-est, grimpant fins al
cim.
Fitxa
- Tipus de sortida: Alta Muntanya
- Lloc de sortida: Pont de la Farga, Àreu, Alins (Pallars Sobirà)
- Distància: 16,4 quilòmetres
- Desnivell positiu: 1.500 metres
- Temps: 10:50 hores
- Dificultat: F+ (amb neu)
- Sensació de dificultat: Força fàcil. Petita grimpada final. Trams de fort pendent.
- Cartografia: Pica d'Estats - Mont-roig, Editorial Alpina (1:25.000)
Itinerari
Punt de pas
|
T. parcial (h.)
|
T. acumulat (h.)
|
Dist. (km.)
|
Pont de la
Farga
|
00:00
|
00:00
|
0
|
Bordes de
Rebuira
|
01:09
|
01:09
|
2,4
|
Cabana de
Basello
|
00:34
|
01:43
|
3,7
|
Estany de
Baborte
|
01:13
|
02:56
|
5,2
|
Refugi de
Baborte
|
00:28
|
03:24
|
6,0
|
Coll de
Baborte
|
01:10
|
04:34
|
7,7
|
Pic de
Baborte
|
02:05
|
06:39
|
8,4
|
Estany de
Baborte (desguàs)
|
02:08
|
08:47
|
11,3
|
Pont de la
Farga
|
02:03
|
10:50
|
16,4
|
Crònica
Ens arribem fins al Pont de la
Farga, punt d'inici de la llarga aproximació a la base del pic de Baborte.
Per arribar-hi
cal remuntar tota la Vall Ferrera fins a Àreu, i a partir d'allí avançar per la
pista en bon estat que avança al peu del riu Noguera de la Vall Ferrera fins un
ampli aparcament al peu del pont.
Normalment a
l'hivern aquesta pista està tancada per la neu, ja que és molt obaga, i amb les
primeres nevades ja esdevé intransitable fins a la primavera. Enguany la neu va
tard, i ens permet accedir-hi.
Comencem a caminar creuant el pont i
prenent el camí que marxa a la dreta al costat d'unes bordes.
El camí és molt
evident, probablement un camí molt antic que comunicava, sempre pel vessant
solei, les diferents bordes de la zona. En aquest vessant sud tradicionalment
s'aprofitaven els pocs trams planers per cultivar-hi el ferratge amb què
s'alimentaven els animals durant el llarg hivern.
Les bordes
permetien emmagatzemar i assecar el ferratge. Algunes d'aquestes bordes encara
serveixen per a la seva tradicional funció, i alguns prats encara ara es dallen
i s'aprofita l'herba.
El camí és
ampli i ben definit, amb molts trams delimitats per parets de pedra seca,
alguns trams empedrats, i revolts ben traçats pensats per transitar-hi amb
carros.
El camí puja
suaument, guanyat altura progressivament sobre el riu. Avancem a l'ombra, i el
sol, amagat rere el Monteixo, ens enxampa en passar per les bordes de la
Rebuira, un petit conjunt de construccions tradicionals al voltant dels camps
irregulars. Continuem pujant suaument fins trobar una cruïlla indicada.
Deixem el camí que planeja, i que
continuaria cap al refugi de la Vall Ferrera, i prenem el de l'esquerra en
direcció cap als estanys i el refugi de Baborte.
El primer tram
d'aquest camí és una mica indefinit, però seguint les fites fàcilment trobem la
traça. El pendent augmenta, i anem pujant per la riba dreta del barranc de
Baborte.
Creuem el
rierol a l'alçada de la Cabana de Bassello. En aquest punt cal parar atenció i
no prendre el camí de l'esquerra, que ens tornaria cap on hem vingut però a més
alçada.
Creuem el
rierol cap a la dreta i passem al peu de
la bonica cabana de Bassello, situada en un balcó amb excel·lents vistes
cap al Monteixo i el Norís, en línia recta cap al sud.
Trobem aquí els
senyals del GR de l'Alta Ruta Pirenaica, i els anem seguint cara amunt,
remuntant el costerut barranc de Baborte. Pugem durant més d'una hora per fort
pendent fins arribar a un petit collet just a la desembocadura de l'estany.
S'obre davant nostre l'espectacular circ de
Baborte.
Només arribar
al coll canvia radicalment el paisatge. La neu ja és contínua, i als nostres peus contemplem l'ampli
Estany de Baborte, al sud d'una zona lacustre formada per aquest gran
estany i altres de més petits.
Enmig dels estanys, en un petit
turonet, hi ha instal·lat el petit refugi lliure de Baborte, conegut com a Refugi del Cinquantenari.
Es tracta d'una petita cabana metàl·lica, visible des
de molt lluny pel seu característic color taronja. Té capacitat per a 16 persones
molt ben avingudes.
El paisatge és
espectacular, ja que el circ es tanca per totes bandes per cims i crestes: els
Tres Pics al sud, el Baborte al nord, i el Pic de Pedres Blanques a l'est.
Estem en un
entorn d'alta muntanya, amb l'espectacularitat que hi afegeix la neu. Passem
sota el refugi i continuem avançant al peu de diversos estanys, els més petits
ja glaçats. Seguim alguna fita que sobresurt sobre la neu, ja que si bé no
s'endevina un camí evident, és fàcil avançar seguint la trajectòria dels estanyols.
També es pot
adreçar més a la dreta, sense arribar al peu dels estanys. Ens encarem cap a
l'evident Coll de Baborte, el punt més baix que separa el pic de Baborte i el
pic de les Pedres Blanques. Una bona pujada i arribem al coll.
A l'altra banda
del coll s'obre davant nostre un magnífic panorama alpí. Sense cap obstacle
tenim enfront el massís de la Pica d'Estats, amb els seus pics satèl·lits i el
Sotllo, més prominent i amb més caràcter que la resta, simples elevacions del
mateix cordal.
L'espectacle és impressionant, ja
que en un dia serè i clar, contemplar aquestes grans muntanyes ben nevades i
tan de prop és un luxe.
Al coll però hi fa un vent molt fred i molt
fort. Ens fa por que
si continua bufant amb aquesta intensitat no acabarem la nostra empresa.
Comencem a pujar per l'aresta sud-est, i un tros amunt el vent minva.
De seguida
veiem que l'aresta cap al cim és força dreta i llarga. Comencem amb un primer
tram de mitja grimpada, i tot seguit avancem per pendents de neu. L'aresta és marcada
i simplement cal anar-la seguint.
Alguns trams
són més escarpats, i cal grimpar, i altres són simples pendents força
inclinats. Els trams amb roca són més segurs que els pendents nevats però amb
poca base.
Avancem principalment per la roca, i creuem alguns pendents de neu
amb compte i amb l'ajut del piolet. A més de mitja alçada cal creuar un pendent
nevat de forta inclinació i una mica exposat.
Avancem amb compte, però amb neu segura. Grimpem
per terreny pedregós però fàcil fins l'avantcim. Queda només creuar un pendent més obert, que passem
amb els grampons posats per més seguretat.
Al cap d'aproximadament dues hores des del coll coronem el pic de Baborte.
Amb un dia
esplèndid i una temperatura molt agradable, impròpia de l'època de l'any en què
estem, gaudim de l'immens panorama des del cim.
Al nord-est
tota la cara sud de la Pica d'Estats i el Sotllo concentren l'atenció.
Contemplar aquestes grans muntanyes tan de prop, i pràcticament a la mateixa
alçada és molt bonic. La mateixa ombra del pic es projecta sobre les grans
muntanyes properes.
Al sud també
contemplem el circ i els estanys de Baborte per on hem passat ja fa estona, i a
l'horitzó el Monteixo. Dinem tot contemplant el paisatge. Ens hauríem quedat
més estona al cim si el rellotge no ens advertís que anàvem tard i el dia és
curt.
Hem sortit una mica massa tard, la ruta és llarga i la progressió lenta
amb la neu. A més a més ens hem entretingut contemplant el paisatge i fent
fotos. Hem de començar a baixar.
La baixada és més ràpida del que
pensàvem, tot i que cal anar amb compte en algun punt més dret. Si pujant buscàvem més la roca,
baixant busquem més els pendents nevats, ja que amb piolet i grampons avancem
més de pressa.
Sense més
problemes que parar atenció tornem a arribar al coll, i desfem els nostres
passos. En comptes de tornar a passar pels petits estanys baixem més de dret en
direcció al refugi, i així també guanyem uns minuts.
Les últimes llums del sol
van enrogint les capçaleres nevades de les muntanyes. Som conscients que
arribarem de fosc. Passem al costat del refugi, baixem i voregem el llac i fem
una petita pausa al coll abans d'encarar la baixada pel barranc de Baborte.
Amb
escassa llum baixem el barranc fins a la cabana de Bassello, i a partir d'allí
ja amb els frontals continuem desfent el camí ja conegut.
Una hora i mitja més caminant ja de
nit, però amb un camí fàcil de seguir i arribem a Pont de la Farga.
Ha estat una
sortida genial, amb vistes espectaculars i amb molt ambient alpí.
Una ruta
llarga, sense grans dificultats i molt bonica en la sol·litud de la muntanya
ferrerenca hivernal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario