SANT BERNAT DE MENTHON AL MONTSENY.
Agafem la carretera que des de Sant
Celoni porta fins a Seva passant pel Coll Fòrmic, s’anava enlairant, i
endevinava a la meva esquerra les esglésies mil.lenàries de Santa Susanna i Sant Elies, ben aviat superaríem Sant Julià de Montseny; la nostra
destinació era la capella neoromànica dedicada a Sant Bernat de Menthon, que com l'hotel i, que li fa costat, són
obra de l'arquitecte Josep M. Ros i Vila i foren construïts vers el 1952 per
Delmir de Caralt, en un pendent assolellat del Matagalls, a 850 m d'altitud.
Magnifica porta d’aquesta esglesiola que sens dubte fou construïda amorosament, l’edifici malgrat la seva modernitat segueix en tot els canons del romànic : l’accés pel costat del mati permet el màxim aprofitament de la llum natural, i alhora en un clima tant fred com el del Montseny, de ben segur fa disminuir notablement les necessitats calòriques en els mesos freds.
El fill del Senyor de Menthon, avui Menthon-Saint Bernard, fou canonitzat pel Sant Pare Pius X el 1923, quan el va elevar als altars com a Patró Celestial dels Alps, i de tots aquells que s’estimen la muntanya ; la veneració a sant Bernat de Montjou (que seria el seu nom més propi, si bé és més conegut com a Bernat de Menthon o Bernat d' Aosta), fins als inicis del segle XX no s'estenia gaire més enllà de la Llombardia, el Piemont, la Savoia i a les esglésies vinculades al priorat del Gran Sant Bernat.
Magnifica porta d’aquesta esglesiola que sens dubte fou construïda amorosament, l’edifici malgrat la seva modernitat segueix en tot els canons del romànic : l’accés pel costat del mati permet el màxim aprofitament de la llum natural, i alhora en un clima tant fred com el del Montseny, de ben segur fa disminuir notablement les necessitats calòriques en els mesos freds.
El fill del Senyor de Menthon, avui Menthon-Saint Bernard, fou canonitzat pel Sant Pare Pius X el 1923, quan el va elevar als altars com a Patró Celestial dels Alps, i de tots aquells que s’estimen la muntanya ; la veneració a sant Bernat de Montjou (que seria el seu nom més propi, si bé és més conegut com a Bernat de Menthon o Bernat d' Aosta), fins als inicis del segle XX no s'estenia gaire més enllà de la Llombardia, el Piemont, la Savoia i a les esglésies vinculades al priorat del Gran Sant Bernat.
D’ençà del primer quart del segle
XX; Sant Bernat de Menthon, serà famós a tot el món – no pels dos abrics o
refugis que va preparar a Mont-Jeux y Colonne-Jeux a la part alta de la serralada
dels Alps- sinó pels famosos gossos que porten el seu nom.
El Sant Bernat,
que descendeix dels Dogos del Tibet, en algun moment va arribar a l'hospici de
Sant Bernat (Alps Suïssos) ; adoptats pels monjos, van ser ensinistrats per al
salvament de viatgers i muntanyencs extraviats.
Paradoxalment
el Sant Bernat com que és un dels gossos més grans i amb major pes , té una
esperança de vida molt limitada en comparació d'altres gossos; tenint-ne cura
com cal, acostuma a viure entre 8 a 10 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario