Ruta a cavall Taüll- Durro- Boí- Taüll.

Ruta a cavall  Taüll- Durro- Boí- Taüll.

Dades:

-Quilòmetres = 17,38 km

-Circular: Sí

-Altitud máxima = 2.008 m

-Altitud mínima = 869 m

-Temps = 5 hores 22 minuts

ITINERARI:

Partim des de la carretera de Taüll a les pistes d’esquí, però prenem la pista sense asfaltar que arriba al Pla de L’Ermita.

Poc després d’haver sortit deixem el camí principal per baixar al pont sobre el Riu de Sant Martí des d’on surt el corriol a l’esquerra que paral·lel a la pista que hem deixat ens eleva fins a la cota del Pla de l’Ermita, que podem contemplar separats pel torrent.

Ens anem enfilant pel camí del bestiar ben marcat per enormes blocs de granit, i anem guanyant vistes sobre la vall.

Creuem una primera porta per al bestiar i seguim pujant vorejant el Tossal dels Pedrenys cap a Plananoquil, on un cop trobem la segona porta, podem prendre la pista que ens durà baixant de valent fins a Durro. 

En aquesta pista hi ha un pas canadenc que vam poder salvar perquè l’aparell que donava corrent al filat era a peu de camí, el vam poder desendollar, aixecar el fil, passar per sota i tornar a endollar; no tenia la porta practicable pel costat que facilita el trànsit de cavalls, vaques, ovelles i cabres...

Arribats a Durro, anem fins l’església per tal de veure-la de prop i recórrer els cuidats carrers del poble

Desfem part del camí per anar fins el GR que faldejant la Roca de la Freixa ens porta a Boí i ens ofereix panoràmiques excel·lents de la vall amb Barruera, Erill i Boí .

Es tracta de la senda coneguda com “El Pago”, una antiga cabanera per conduir les ovelles a alta muntanya. Ara, és un corriol que passa força penjat amb trams de tartera practicable a cavall, tot i que hi ha bocins pedregosos amb desnivell que cal salvar amb cura. 

Els cavalls desferrats passen sense massa dificultats, encara que no recomanem de cap manera fer aquest trajecte si el terreny és humit.

Arribem a Boí per un traçat que comparteix amb el Camí de l’Aigua que paral·lel al que hem seguit, però força metres més avall, duu a Barruera i continua fins més enllà de Pobla de Segur. 

A Boí parem a fer un mos en un parc infantil que té un providencial triangle amb herba i un abeurador al costat, on genets i cavalls trobem un bon recó per refer-nos.

Des d’aquí, passem el pont sobre el riu i anem directament al camí d’anar a peu de Boí a Taüll que a trams es suau i agradable i a trams puja de valent fins la darrera recta a Sant Climent de Taüll. 

Un cop al poble, tornem al punt de partida.

Es tracta d’un traçat ben senzill que compta amb els paisatges màgics d’alta muntanya, algun pas amb certa dificultat al corriol de Durro a Boí que cal fer amb el terreny sec i sense vertigen. 
Qualifiquem la dificultat de mitjana donats els passos pedregosos i amb desnivell d’ “El Pago”. 

FEM CULTURA:

Sant Climent de Taüll

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Barruera. És a l'entrada sud-oest del nucli vell de Taüll, a ran de la carretera L-501. No és gaire lluny de la de Santa Maria de Taüll, que es troba en el centre del poble.

Història:

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

El primer esment específic de l'església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda,^[1]just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l'edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que fou, possiblement, la primitiva parròquia. La data de consagració de Sant Climent de Taüll es va conservar en una pintura mural romànica a l'interior mateix de l'església.

De tota manera, Sant Climent sembla l'intent, fallit, dels senyors d'Erill d'establir un nucli monàstics a la vall.

A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.^[2]

Descripció:

Planta

És de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l'exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles. El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d'alçada, se situa a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera. Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d'entrada a l'església se situa a la façana de ponent. La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d'ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L'aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.

En els absis s'aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s'ha vist en algunes de les columnes de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d'ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cadascun.