Gorgs de la Riera de Riells: el Gorg Negre de Riells, el Clot de l'Infern, Castanyer centenari, balma - (Riells del Montseny).

Gorgs de la Riera de Riells: el Gorg Negre de Riells, el Clot de l'Infern, Castanyer centenari, balma - (Riells del Montseny).

DADES:

- Quilòmetres = 8,8 km

- Circular : Sí

- Altitud máxima = 733 m

- Altitud mínima = 290 m

QUÈ VEURE:

Gorgs de la Riera de Riells o Camí de les Cascades: Gorg Negre de Riells, Balma del Sot del Güers, Clot de l'Infern, Castanyer centenari, i altres gorgs i indrets màgics més de la Riera de Riells, fent una ruta circular. (Riells del Montseny, La Selva).

Nota: Segons resa un rètol, de maig a setembre està PROHIBIT EL BANY per la recuperació d'espècies (nútries); posen multes.

ACCÉS:

Riells del Montseny, aproximadament a uns 6 Km de Breda. Aparquem a prop de l'Abadia de Sant Martí de Riells, a l'entrada del poble. L'espai és molt petit.

RECORREGUT:

A prop de la caseta de fusta i el punt d'informació (obert els diumenges de 10 a 14h.) veurem que surt el "Camí de Riells a Santa Fe" (rètols de prohibit l'accés als vehicles); hi ha marques GR 83 El Canigó.

Seguim per la pista forestal, deixant el GR que en breu gira a la dreta. Nosaltres continuem pel Camí de Riells a Santa Fe, que després de creuar la riera, va pujant, fent diverses marrades. Passarem al costat de la Masia en ruïnes PERARNAU.

La pista de sorra segueix en constant pujada. Als marges, molta alzina surera, pi, avet... Les bifurcacions de la pista ampla, les prenem a l'esquerra, fins el "Revolt d'en Formiga": aquí veurem un corriol a l'esquerra i deixarem la pista principal que hem seguit fins ara per desviar-nos pel corriol.

El corriol ens reconforta amb ombra i baixada (ull, han desbrossat), i en quant es bifurca, girem a la dreta, seguint davallant fins topar amb la RIERA DE RIELLS.

Arribats a la Riera de Riells, la remuntarem per un petit corriol imperceptible, al costat de la llera, que ens duu per una zona de grans pedres, que seguim remuntant fins a trobar el GORG NEGRE de Riells (620m.a.): preciós gorg amb cascada. 

Des de sempre, el paisatge feréstec i ombrívol del gorg ha portat associat moltes llegendes de bruixes i bruixots, dones d'aigua, encanteris i maleficis que la tradició popular s'ha encarregat de fer-les arribar fins als nostres dies. Ens crida molt l'atenció el color rogenc que tenen algunes roques, sembla coure!

Aquí creuem la riera i la remuntem per l'esquerra, passant per un gran gorg molt net.

Dues rieres conflueixen: la Riera de Can Bernat (N) i la Riera de Vimeners (SW). Ens desviarem una mica de la Riera de Riells a l'esquerra, guanyant alçada, per visitar la clariana del SOT DE GÜERS, on hi ha un enorme faig solitari i una balma, malauradament pintada amb algun grafiti.

Vist aquest indret, tornem a buscar la Riera de Riells, però ara davallant pel seu costat, per un imperceptible corriol entre plantes, molsa, i algun que altre arbre caigut tapant el sender (que en molts trams es perd!).

Anirem trobant-nos amb un bonic saltant amb toll, una doble cascada, vegetació ufanosa.... i racons de postal que ens ofereix la Riera. Alguns trams estan enclotats i hi ha dificultat per travessar la riera, cal anar amb compte perquè rellisca. Davallem fins el CLOT DE L'INFERN. Preciós gorg amb saltant d'aigua.

En el Clot de l'infern, en comptes de creuar a l'altra banda de la Riera (després ja hi tornarem per l'altra banda), el què fem és remuntar el marge del riu, des d'on veníem, fins assolir el corriol que transcorre més amunt, i que va baixant paral•lel a la riera fins, de nou, topar amb ella.

En aquesta intersecció, anem a costat de l'aigua per remuntar el seu curs, doncs des del corriol superior s'escolten cascades que no hem pogut veure. Buscant com remuntar la riera (travessant-la diverses vegades i caminant arran de llera), passarem per un ombrívol racó meravellós, on la riera s'encaixona i l'aigua té un vermell intens, amb pedres cobertes de molsa i falgueres. Seguim remuntant la Riera fins el Clot de l'Infern, on hem estat fa una estona, però a l'altra banda (creuar aquí la riera, malgrat hi ha moltes pedres, ens mullarem els peus segur).

Retornem al punt d'intersecció i continuem davallant al costat de la riera de Riells, que ens durà a la meravellós indret del Castanyer centenari gegant, on hi ha un saltant i toll, i racons amb 'platgeta' de sorra. A dins el castanyer hi ha un amagatall on durant molts anys els nens hi han ficat el nas.. i el cos!

Passada la Font de les Fogueres hi ha un altre Castanyer monumental, malgrat aquest està esberlat.

Aviat trobarem un pont de troncs, sense barana, i el creuem a l'altra banda, enllaçant amb la pista forestal del Camí de Riells a Santa Fe i, en breu, retornant al punt d'inici: l'Abadia de Sant Martí de Riells.

CURIOSITATS:

* El Camí de les Cascades és el nom que l'hi va donar Mossèn Pere Ribot, rector de Riells, al pintoresc corriol que remunta, entre gorgs i cascades, l'encaixonada riera de Riells. https://fundesplai.org/arxius/equipaments/cases-de-colonies/can-massaguer/itineraris-de-natura/11-el-cami-de-les-cascades.pdf

* La Riera de Riells s'origina a l'est del Turó de Morou i recull part important de les aigües de la serra del Montseny, per acabar al riu Tordera. Les aigües de la riera de Riells vénen carregades de sals ferroses en dissolució de les roques del subsòl. Un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro s’oxida, es torna insoluble, i tenyeix les roques del fons.

* Interessant el llibre de "Curiositats naturals prop de Barcelona", de Josep Mauri Portolès - Itinerari 45: "La riera de Riells".

* Riells i Viabrea és un municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny.

Anomenat antigament com Sant Martí de Riells i Riells del Montseny durant la 2a República espanyola; va passar a anomenar-se simplement com Riells fins al 1983 en què adoptà l'actual denominació oficial.

Part del seu municipi està dins el Parc Natural del Montseny. El travessa la riera de Riells, que després passa a anomenar-se riera de Breda, i que és afluent de la Tordera.

FEM CULTURA:

Sant Martí de Riells (Riells i Viabrea - La Selva)

Tipus Edifici religiós

Situació Plaça de l'Església

Església parroquial d'origen preromànic, documentada des de l'any 878. Constituïa el límit entre el bisbat de Barcelona i el de Girona. Quan es va fundar el monestir de Breda va passar a dependre'n. Va ser reformada al segle XV i refeta i ampliada al XVII, i reformada de nou a mitjan segle XX. De l'edifici romànic en va ser reaprofitada la portalada.

De l’embassament de Cavallers a l’estany Negre (Ruta de la marmota).

De l’embassament de Cavallers a l’estany Negre (Ruta de la marmota).

DADES:

-Quilòmetres = 12,07

-Circular: No

-Altitud máxima = 2.159 m

-Altitud mínima = 807 m

-Dificultat técnica: Moderada

-Temps: 5 hores

COMENTARIS:

Extraordinària ruta d'anada i tornada, coneguda com a Ruta de la Marmota i que arriba fins al Refugi Ventosa i Clavell, tot i que nosaltres vam donar la volta a l'Estany Negre.

Per accedir al lloc d'inici cal seguir la carretera (L-500) passant Caldes de Boí fins a l'aparcament de Cavallers.

Com més amunt deixem el cotxe menys caminarem per l'asfalt.

Sobre els punts més interessants del recorregut, deixo la descripció dels mateixos que hi ha a la pàgina oficial del Patronat de la Vall de Boí (http://www.vallboi.cat/es/senderisme/itinerarios-de-montanya/ruta-de -la-marmota) i que els explica perfectament.

El més interessant:

"Embassament de Cavallers: extraordinàriament encaixat entre altes parets de granit, dóna una visió de rudesa molt pròpia de l'alta muntanya granítica. Més que boscos, hi ha petits grups d'arbres penjats entre el rocam, i les pastures són només retalls que entapissen les esquerdes de les roques que afloren aquí i allà.

Cascada de Riumalo: espectacular salt d'aigua de més de 20 metres d'altura, per on baixa veloç la Noguera de Tor, que queda una mica amagat cap a l'esquerra del nostre itinerari.

Planell de Riumalo: extensa superfície de rebliment on podrem gaudir de l'observació de la marmota.

Llastres de la Morta: conjunt rocós amb espectaculars superfícies de poliment glacial amb nombrosos salts d'aigua i aiguamolls de muntanya.

Estany Negre: aquest llac de 35 metres de profunditat i d'aigües fosques, és una clara mostra del poder erosiu del gel. És un bon punt per iniciar altres excursions cap a la Vall de Colieto o per arribar al cim del Montardo. La vista sobre el massís de Besiberri magnifica el caràcter alpí del Parc. "

Cal tenir en compte que, incomprensiblement, en les descripcions de les rutes d'aquesta pàgina (i d'altres oficials que vaig consultar del Parc Natural), els desnivells no són acumulats, sinó la diferència entre el punt més alt i el més baix.

La ruta no és massa exigent quant a desnivell acumulat, encara que per als que no estiguin acostumats, cal assenyalar que en la seva major part es camina sobre pedra i hi ha trams (especialment al llarg del Embassament de Cavallers) una mica dificultosos. Però val molt la pena.

Excursió amb jeep a Tor (Alins) i fins Andorra.

Excursió amb jeep a Tor (Alins) i fins Andorra.

He fet l’excursió 3 vegades.

FEM CULTURA:

Tor és un petit poble del Pirineu català, pertanyent al terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. És fronterer amb Andorra.

Està situat en el lloc més allunyat i solitari de la Vall Ferrera, a l'extrem nord-oest de la comarca, a la confluència de dos barrancs: el Riu de la Rabassa, que ve de migdia, el Barranc de Vallpeguera, que ho fa del nord, a partir de la unió dels quals es forma la Noguera de Tor.

Està situat en un fons de vall que s'eixampla just en el lloc on es troba el poble, sota el Roc de Sant Pere i emmarcat per les altes muntanyes que separen la Vall Ferrera de les valls d'Andorra, com el Pic de Sanfonts, de 2.882,4 metres d'altitud.

És un dels pobles situats a més altitud del país.

Altitud: 1.649,5 msnm
Població (2010) : 19 habitants

El poble té l'església parroquial de Sant Pere de Tor, antigament Santa Maria. Església d'època moderna, construïda damunt d'una més antiga. Té un campanar torre romànic del segle XI. Una curiosa mènsula romànica corona la porta principal de l'església.

Damunt del poble, al lloc on hi havia hagut la Força de Tor, castell medieval, hi ha les restes de l'església romànica de Sant Pere de la Força, o del Roc, i a força distància al nord, la capella de Sant Ambròs de Tor (en runes).

Etimologia:

Segons Joan Coromines, Tor no procedeix d'una variant antiga dialectal del mot comú torre, sinó d'un ètim iberobasc amb una sola erra, com indica el gentilici dels de Tor: toredà. El significat que hi atribueix té a veure amb la paraula turó. Per tant, aquest seria el significat del nom del poble.

Geografia:

El poble de Tor:

Situat al fons d'una vall als límits amb Andorra i l'Alt Urgell, Tor tingué un paper important en la història medieval dels comtats d'Urgell i de Pallars. És un poble petit, amb les cases escampades en un pla de muntanya als peus del Roc de Sant Pere, on hi hagué la Força de Tor i l'església de Sant Pere de la Força, o del Roc, la majoria a la dreta de la Noguera de Tor.

Història:

Edat contemporània:

L'ajuntament de Tor fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de la Constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué, i fou suprimit el 1927, amb la seva incorporació al municipi d'Alins.

El Diccionario geográfico… de Pascual Madoz referenciava Tor com una localitat amb ajuntament situada en un petit pla, envoltada per muntanyes molt altes, i amb vents del sud i del nord. El clima era molt fred, i s'hi patien reumes crònics i moltes inflamacions.

En aquell moment la vila tenia 5 cases i l'església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de nomenament ordinari.

Hi havia en el terme diverses fonts d'aigües minerals i ferruginoses. Descrivia el terme com a muntanyós, amb zones planes i altres de muntanyoses i despoblades.

Hi passava el camí ral que mena a Andorra, en molt mal estat. S'hi produïa blat, sègol, ordi, patates, llegums, i una mica d'hortalisses, a més de pastures.

S'hi criava tota mena de bestiar. La caça era de perdius, llebres, isards i aus de pas, i s'hi pescaven truites i anguiles.

Hi havia dos molins fariners, i la cria de bestiar generava un comerç força destacable. Formaven la població 5 veïns (caps de casa) i 26 ànimes (resta d'habitants).

En el cens del 1857 Tor apareixia amb 78 habitants i 12 cèdules personals inscrites.

Alcaldes:

-Josep Babot (1898 - 1899)

Conflicte de la Muntanya de Tor:

El poble s'ha fet famós per una truculenta història sobre la propietat de la muntanya que fa un segle que dura, i que ja ha provocat tres assassinats. El valor d'aquesta muntanya ve donat per la seva situació estratègica, ja que és un dels passos entre Andorra i el Pallars Sobirà passant pel Port de Cabús a 2.301 metres d'altitud, i també pel fet que en el vessant andorrà es troben les estacions d'esquí de La Massana i Pal que formen el complex Vallnord.

Per tant, a part de la lluita per la propietat de la muntanya, antigament per l'explotació de la fusta, s'hi ha d'afegir la lluita pel seu ús entre les empreses amb aspiracions immobiliàries que veien la zona com la prolongació natural de les estacions d'esquí abans citades i els contrabandistes que utilitzaven el port pel contraban sobretot de tabac.

No deixa de ser curiós el fet que el pas en la part andorrana consisteix en una carretera de 7 metres d'amplada perfectament asfaltada que finalitza en la pista sense asfaltar de la part pallaresa.

D'aquestes conspiracions i lluites que van culminar en els tres assassinats, se n'han fet molts reportatges i estudis. Hi destaquen el reportatge que en féu el programa 30 minuts de TV3 i el llibre que sortí arran d'aquest reportatge: Tor: tretze cases i tres morts, de Carles Porta.

La propietat de la muntanya ha anat canviant de mans en funció de les diferents resolucions que anaven fent els diferents jutjats competents.

De primer, passà a ser propietat de Josep Montané i Baró també conegut públicament com a "Sansa"; després va ser terreny comunal, i finalment, un cop esgotada la via judicial, la propietat ha tornat a caure en mans de "Societat de Conduenyos de la Montanya de Tor", societat que va ser fundada el 1896 per les tretze famílies que habitaven al poble i que actualment formen els seus successors.

COM ANAR-HI:

Primer hem d’anar a Alins a la preciosa Vall Ferrera (veure mapa).

A Tor, s'hi arriba per una pista de muntanya asfaltada de 12 quilòmetres que arrenca de l'extrem nord de la vila d'Alins; la pista ressegueix la vall de la Noguera de Tor, i durant molts anys la pista, en no gaire bon estat, acabava en el poble.

Actualment, i sensiblement millorada, de Tor continua per l'anomenat Camí de Pal cap al Port de Cabús, lloc per on entra a Andorra.

De tota manera, el darrer tram, en no estar asfaltat, és de trànsit poc recomanat per a segons quins vehicles en les èpoques més humides, sobretot de neu.

Esplèndida excursió amb un paisatge de somni.

AL REFUGI DE CERTASCAN PELS ESTANYS CLOSELL I NAORTE- LLAC DE CERTASCAN.

AL REFUGI DE CERTASCAN PELS ESTANYS CLOSELL I NAORTE- LLAC DE CERTASCAN.

RUTA:

-Desnivell: +250 m., -100 m.

-Temps: 1 hora i 15 minuts.

-Dificultat: Sender molt fàcil i planer.

-Época: Fins al mes de juny inclòs, poden quedar canals de neu que haurem de travessar

COMENTARIS:

Encara que aquí descrivim aquest itinerari com l'aproximació al refugi, de fet en molts casos és una fita en sí mateix, ja que molts excursionistes pugen amb els taxis fins el Closell i després de veure aquests llacs i el Certascan venen a recollir-los a Canalada.

Si anem amb 4X4 podrem arribar fins l'estany de Closell i seguir a peu.

Si no portem 4X4, no arribarem al Closell, llavors es millor aparcar (si és que arribem) a la bifurcació del quilòmetre 11 o 12. Pujarem per a l'estany de Naorte i des de Certascan baixarem fins el vehicle.

L'aigua de tons verdosos, la silueta dels pins al fons retallant-se en les crestes del Sotllo i la fàcil aproximació, han donat a l'estany de Naorte, la fama de ser el més bonic dels Pirineus.

I després d'aquest llac de postal, seguirem un bonic camí penjat sobre els lloms dels Canalets, que ens ofereix una panoràmica impressionant.

Es tracta d'un sender amb petites pujades i baixades, aixecat amb murs de pedra seca (sense ciment) i que ha aguantat la pressió de la neu des de principis de segle, quan els animals pujaven les càrregues per la construcció del refugi de Certascan.

ITINERARI:

0.0 h. Estany del Closell, 2090 m. Al costat mateix d'aquest estanyol sense entrades ni sortides d'aigües visibles, surt un camí ben marcat en direcció NE, que guanya alçada poc a poc fins l'estany de Naorte.

0.15 h. Estany de Naorte, 2160 m. (Si tenim temps suficient, és interessant fer la volta del llac.) Flanquegem l'estany per l'oest i després el camí comença a enfilar-se pels pendents herbats en direcció N i NE.

0.35 h. Encreuament, 2270 m. Seguim a la dreta pujant encara uns metres i després d'aquesta feixuga pujada, el camí baixa una mica i segueix flanquejant la muntanya amb petites pujades i baixades. El camí, molt marcat i fàcil de seguir, ens portarà fins al refugi.

1.15 h. Refugi de Certascan, 2240 m. El llac es troba a 5 minuts del refugi. Ens arribem al Llac de Certascan.

NOTES:

-El Refugi de Certascan és un refugi del terme municipal de Lladorre, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situat a l'extrem sud-oriental de l'Estany de Certascan, a la dreta del Riu de Certascan, a 2.232 metres d'altitud.

Castell de Montesquiu - Castell de Besora.

Castell de Montesquiu - Castell de Besora.

Recorregut:
Castell de Montesquiu – Bassa – Pla del Revell – Masia del Revell – Collet de la Mongia – Castell i església de Sta. M. de Besora

Aproximació:

Sortim de Vic a les 7h30’. Prenem la C-17 en direcció a Puigcerdà fins arribar a la població de Sant Quirze de Besora.

Trenquem a la dreta, creuant el pont direcció Vidrà per la BV-5227, just després del pas a nivell a l’esquerra. Hi ha un rètol. Enfilem la crta. i arribem a l’aparcament del Parc del Castell de Montesquiu. Total: 26 km

Introducció:
`

El castell de Montesquiu (650 m) i els jardins que l’envolten presideixen un espai protegit, el parc al qual donen nom un paratge suggeridor del Prepirineu català.

És la seu principal del Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, creat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona.

El castell de forma quadrada, s’ha adequat com a museu i centre de recursos. Els orígens del castell és el resultat d’un llarg procés històric que ha durat més de deu segles.
El procés d’edificació del castell comença el segle IX, amb una torrassa solitària que va fer edificar el comte Guifré el Pelós, pare de l’abadessa Emma, personatge documentat a l’arxiu del castell.
A mitjan del segle XIV. Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissaga que va habitar al castell.
Al segle XVII, Lluís Descatllar, va ampliar i ennoblir el casal, i s’hi afegí una capella dedicada a Santa Bàrbara
A principi del segle XX, Emili Juncadella, va donar a l’antic casal l’aparença de castell que té en l’actualitat i el completà amb els jardins.

Des de l’any 1972 la Diputació de Barcelona el té al seu càrrec i en garanteix la conservació.

La troballa de l’arxiu del castell, l’any 1987, ha permès comprendre la realitat quotidiana de senyors i camperols al llarg dels segles.

L’àmbit del Parc del Castell de Montesquiu ocupa una superfície protegida de 547 ha formant part dels termes de quatre municipis: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Sora, que juntament amb Vidrà constitueixen el Bisaura.

S’han senyalitzat camins i itineraris de gran interés natural i paisatgístic.

El castell es pot visitar tots els caps de setmana i diàriament a l’estiu.

L’audiovisual que es projecta narra la història del castell, de manera dramatitzada, a través dels fantasmes dels quatre personatges més significatius que hi han tingut relació.

Itinerari:
La sortida que fem avui forma part del “Sender dels Tres Castells”, que amb sortida del Castell de Montesquiu i arribada al Castell de Milany té un recorregut total de 16 km.

Veure L'enllaç: http://fermuntanya.blogspot.com/2008/12/castell-de-milay-el-barret.html

Iniciem la ruta d’avui a les 8h30’amb un dia totalment assolellat.

Ens trobem a l’aparcament del castell (655 m), on localitzem uns plafons informatius del parc.

Prenem la pista asfaltada que ens duu a l’accés del castell i els seus jardins, que deixem a l’esquerra.

Deixem a l’esquerra el castell i en una cruïlla deixem a l’esquerra la font del Castell Xic.

A partir d’aquí el camí està totalment senyalitzat.

Seguim recte i amunt enmig d’un bosc de pins. Més endavant i en una corba passem pel costat d’una gran bassa quadrada i anem seguint sempre amunt.


Sortim en una cruïlla on hi ha la pista que prové de Santa Maria de Besora. Poc a poc anem guanyant alçada i gaudint de les vistes panoràmiques sobre la comarca d’Osona.

Arribem al Pla de Revell.

A sota el cingle hi veiem la façana del mas del Revell.

Anem seguin per la vora de la cinglera. Baixem per un corriol molt herbat i visitem la masia. Només en resta pràcticament l’estructura del davant.

A pocs metres de la casa i sota la cinglera hi ha la font que brolla enmig de les roques. El lloc és molt feréstec i rebuscat.

Al damunt del Pla del Revell hi ha el Cortal del Revell actualment deshabitat.

Aquest extens pla amb un color verd molt intens, cal contemplar-lo des de la part més alta. Ofereix una panoràmica esplèndida fins el Pedraforca, Puigmal, Serra de Bellmunt i Montseny.

Prosseguim el camí passant pel costat d’una bassa.

Al davant mateix hi tenim el turó del castell de Besora.

Desprès de passar per una clariana entre el bosc fem un gir cap a la dreta (hi ha una pal indicador).


Baixem per un corriol i anem a sortir en un estret coll tot passant per una carena pelada i formada per margues grises.

Esmorzem en aquest coll. Tenim ven a prop el turó on hi ha es castell de Besora.

Acabem de passar fins a l’altre costat i a seguint els senyals que indiquen “al Castell” arribem al Collet de la Mongia a 910 m.

Ara comença la suau ascensió al castell. El camí s’endinsa cap a la baga de la muntanya passa per una espessa roureda amb boix. Desprès d’unes quantes ziga-zagues

Actualment tot el pla del castell es troba molt ben cuidat. S’ha netejat tot l’entorn i s’hi han col·locat diferents plafons informatius dels llocs que es contemplen.

Breu esbós històric del Castell de Besora:

Les restes del castell de Besora i de l’església romànica de Santa Maria es troben sobre una plataforma elevada, a uns 1025 m d’alçada, envoltada en bona part de la cinglera.

Els historiadors situen la construcció del castell a finals del s. IX, sota les ordres de Guifré el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, quan portava a terme la seva política de repoblament d’aquestes terres.

L’antiga parròquia de Santa Maria és la resta més vistosa del puig del castell de Besora.

L’església consta que va ser consagrada l’any 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, fundat pel seu pare l’any 885.

Destaca el campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, segurament del

Inicialment castell del comtat d’Osona, els vassalls dels comtes van viure al castell de Besora fins a finals del s. XIII, passant després a habitar el castell de Montesquiu.

Aquest castell, era defensiu, a diferència del de Montesquiu, que la família Besora feia servir més com a palau residencial.

Fou en època del noble castlar Gombau de Besora (aprox. 992-aprox. 1050), fill d’Eremir de Besora, que el castell tingué el seu màxim esplendor. Va ser senyor dels castells d’Eramprunyà, Cubelles, Pacs, Montbui, Montornès i d’altres territoris.

Gombau de Besora va ser conseller dels comtes de Barcelona, i home influent i preuat a la cort de la comtessa de Barcelona, de Girona i d’Osona, Ermessenda de Carcassona. A comtessa visitava el castell de Besora en diverses ocasions i va mori a Sant Quirze de Besora l’u de març de l’any 1058. Fou enterrada a la catedral de Girona. És a partir d’aquest moment que el castell de Besora entra en el seu declivi.

Fou abandonada com a parròquia l’any 1759, quan s’acabà la nova església de Santa Maria de Besora, construïda al “Pla de la Teia”, i va perdre del tot el seu culte l’any 1838, durant la guerra carlina (1833-1840), quan fou destruïda la volta de l’església per evitar que servís d’amagatall als carlins

Fruit del resultat de les excavacions arqueològiques s’ha pogut documentar part de la necròpolis d’època medieval i moderna a l’entorn de l’església.

El castell de Besora -el castro Bisaura de l’època- fou el que donà origen a la població de Sant Quirze de Besora.

Esperem que si la projectada restauració arribés mai a ésser una realitat, podria reprendre el caràcter important que tingué.

Actualment el castell és de propietat privada.

Iniciem el camí de tornada a les 11h45’seguint el mateix camí de l’anada.

Marxem de l’aparcament a les 13h15’i arribem a Vic a les 13h45'

Recorregut: 10’6 km


Desnivell: 406 m

Ascensió Acumulada: 478 m