AIGUAFREDA – SANT MARTÍ DE CENTELLES ( Mercat del Trasto ) – TARADELL – SANT MIQUEL DE BALENYÀ.

AIGUAFREDA – SANT MARTÍ DE CENTELLES ( Mercat del Trasto ) – TARADELL – SANT MIQUEL DE BALENYÀ. 

Trobada a les 10h, diumenge 26/1/2014, a Aiguafreda per anar a esmorzar  a les Alzines d'Avancó a Aiguafreda. Preciós l’alzinar (alzines centenàries )  i el Pou de Glaç Gran de l’Avancó.

Som  cinc : la Carme Aliaga de Seva , la Carme d’Aiguafreda , l’Isabel d’Arenys de Munt i caps de setmana de Taradell ( germana  meva ), Joan Gimeno de Taradell ( el meu cunyat ) i jo ( Jordi ) d’Arenys de Munt i Terrassa.

Excel.lent esmorzar. Visita al pou de glaç i sobre les 11h,  anem tots a visitar Aiguafreda de Dalt - Ermita de Sant Martí . Una joia de l’any 898,

Qué visitar a Aiguafreda?

Els amants de la natura, l’excursionisme i els esports d’aventura tenen a Aiguafreda una destinació ideal. La proximitat al massís del Montseny i als cingles de Bertí ofereix nombroses opcions per gaudir de l’activitat a l’aire lliure.  El municipi està situat a la vall del riu Congost, la millor via d'accés natural del Vallès Oriental a Osona. Limitat per les rieres de l'Avencó i de Martinet, envolta el terme un paratge on predomina la vegetació boscosa, sobretot d’alzines i pins.  L’església de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt i el castell de Cruïlles són els elements arquitectònics i històrics més destacats de la vila. Els camins que condueixen al Montseny també són molt transitats per visitants amants del senderisme.

Imprescindible:
 
- Visitar l'església de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt.
- Apropar-se al castell de Cruïlles.
- Participar en alguna de les excursions cap al Montseny que surten d'Aiguafreda.

També :
* Contemplar la vista sobre la vall d'Avencó i el Montseny des de les ruïnes de Can Serra de l'Arca.
*Aiguafreda conserva torres modernistes i noucentistes, cases dels segles XVII i XVIII i construccions medievals com la capella romànica de Sant *Salvador d'Avencó i l'ermita de Sant Miquel de Canyelles, actualment sense culte.
*La tercera parròquia del terme i la més coneguda és l'església de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, fundada per una filla del comte Guifré el Pilós, tot i que l'edifici actual data del segle XII. Sota l'església hi ha una cripta on es poden visitar els vestigis d'unes tombes.
*La Font Fresca. A pocs metres d'Aiguafreda de Dalt en direcció al Saüc hi trobem la ombrívola font Fresca, ben coneguda per tots els aiguafredencs.
*Prop de Can Serra de l'Arca, avui en ruïnes, hi ha les restes dels antics dòlmens del Mas de la Serra, de la costa de Can Brull, del pla del Boix i de Cruïlles.
*El castell, que els aiguafredencs anomenen de Cruïlles, és una antiga casa fortificada situada al sud de Sant Martí de Congost i documentada des del 1105. Conserva els fonaments de torres semicirculars, tot i que actualment ha estat reconstruïda.
*El gran dolmen d'Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d'Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l'Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d'horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C.
*La riera de Martinet és un bonic rierol d'aigües netes i clares que, en anys sadollats d'aigua, forma uns salts i uns gorgs molt bonics. Arreplega l'aigua que baixa de les rodalies de l'Afrau i les porta fins al Congost.
Aquesta riera fa de línia divisòria entre els termes d'Aiguafreda i Seva.
*La font dels Enamorats es troba situada a la sortida nord del poble en direcció a Aiguafreda de Dalt i és força coneguda per tota la comarca. Un poema que hi ha escrit a la font diu:
La parella enamorada
que els plau anar acostada
per ells la més preuada
és la dels Enamorats.

NOSALTRES HEM VISITAT : L'església de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt.

L'església d'Aiguafreda de Dalt fou fundada per l'abadessa Emma, filla del compte Guifré el Pelós i consagrada pel bisbe Gotmar el dia 5 d'agost del 898  amb el nom de Sant Martí del Congost.
L'església actual és la del s. XII, amb les seves modificacions, i forma un mateix conjunt amb la rectoria. Exteriorment no és visible l'estil romànic de l'església, ja que està voltada per murs i contraforts per contrarestar la poca solidesa de la base de pedra tosca sobre la qual està fonamentada.
Sota l'església hi ha una cova o cripta on hi ha vestigis d'enterraments, probablement d'èpoques romano-cristianes i visigòtiques.
Just després de l'entrada al recinte, a l'esquerra i obert als quatre vents, hi ha un bonic comunidor, amb un petit altar o padró amb una creu de ferro que data del segle XVIII.
Sobre la façana principal de la rectoria hi trobem un bonic rellotge de sol amb una llegenda al.legòrica del lloc on està situat, diu: "Jo sense sol i tu sense fe, no valem res".
Al darrera i quasi a tocar de l'església hi trobarem un antic cementiri on encara s'hi pot veure alguna tomba amb les seves inscripcions.
L'interior de l'església està format per una nau central, l'absis on hi trobem l'altar i dues capelles laterals que li donen forma de creu llatina. A la capella lateral esquerra hi ha la venerada imatge del Sant Crist. L'actual imatge és del 1953 en substitució de la talla del segle XVII destruïda durant la guerra civil. Si bé l'església d'Aiguafreda de Dalt estava dedicada inicialment a Sant Martí, aquest va anant perdent protagonisme a favor del Sant Crist.
La parròquia d'Aiguafreda de Dalt va perdre la categoria de tal a favor de l'aleshores capella de la Concepció del barri de les Ferreries o Aiguafreda de baix, on avui hi ha el poble que tots coneixem, cap a l'any 1778.
A Aiguafreda de Dalt s'hi celebren dues festes anuals importants. El divendres sant un grup de gent del poble puja a buscar el Sant Crist per baixar-lo a la parròquia actual on s'hi està fins el dia de l'Ascensió en què es torna a pujar. Aquest dia s'hi fa un ofici solemne precedit d'unaxocolatada i sardanes. També és costum fer-hi sardanes i missa el segon diumenge de setembre en què s'hi celebra la festa de la Santa Creu.

LA RESTA QUEDA PENDENT PER UN ALTRE DIA.

Sobre les 12h – 12h30’ , la Carme d’Aiguafreda es queda i la Carme de Seva , marxa a Seva.

La meva germana , el meu cunyat i jo , anem a veure el Mercat del Trasto, a Sant Martí de Centelles. Sense comentaris. El pont molt bonic.

Sobre les 13h30’ anem a Taradell per dinar al restaurant La Masia , he fet  fotos . Tot ple ( època de calçotades ) i haviem d’esperar mínim 1h. .

Decidim anar a dinar al restaurant El Tinell a Sant Miquel de Balenyà, curiosa decoració i bona brasa. Molt bé .
Sobre  les 15h30’, l’Isabel i el Joan cap a Taradell i jo a Terrassa .

A les 16h30’ era a Terrassa , he parat a 4 Km abans per fer fotos de La Mola (P.N. de Sant Llorenç del Munt i l’Obac).

EXCEL.LENT  DIUMENGE

HOMENATGE AL BRUTUS.

HOMENATGE AL BRUTUS ( 5/6/2011 – 26/1/2014 )
 
Ens estimaves i nosaltres també,
eres alegre , juganer, i bo.
Quan estàvem tristos, tu
dissimulant la teva tristesa
estaves allà per donar-nos ànims.
Eres tot bondat i ens ensenyaves
què és ser humà i noble.
Ara has marxat de sobte, sense patir.
Mai no t'oblidarem. La vida és així.
No ens preguntem per què ja no hi ets.
És una pregunta sense resposta.
Mai t'oblidarem i sempre estaràs
present en la nostra ment.
Ens has estimat i t'hem estimat.
No sabem on has anat , però no
dubtem que ens recordaràs.
Gràcies per tot amic.

Jordi Garcia Miguel.
26-1-2014

L'ETANY I SANTA MARIA D'OLÓ.

L'Estany i Santa Maria d'Oló.

L’excussió és amb cotxe i la sortida de Terrassa. Agafem l’autovia de Manresa ( no cal entrar a Manresa ) , enllac

em amb la C-25 Eix Transversal direcció Vic i en una de les sortides del eix , està indicat tant Santa Maria d’Oló com L’Estany. Des de Terrassa es tarda entre 1h i 1h30’.

Objectiu: Visitar  el Monestir de Santa Maria de l'Estany del segle XII ( Església romànica - Claustre - Museu ) i visita a l'Església de Santa Maria d'Oló, magnífic retaule barroc.

Descripció del Monestir de Santa Maria de l’Estany:

El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat en el poble de l'Estany, dins del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Bages.

Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians.

Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080, i el seu claustre és una de les joies del romànic català.

Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir, com l'església de la Garriga o la pabordia de Castellterçol. El bisbe de Vic, en fer la cessió a l'Estany d'aquella pabordia, es va quedar amb l'església de Santa Maria de Moià, tot i que li va cedir, a canvi, les de Sant Quirze de Muntanyola, Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons i Sant Fruitós de Castellterçol.

El 1332 Arnau d'Oló venia el terme d'Oló, amb els castells d'Oló i Aguiló, a Ot de Montcada, la vídua del qual, Sibil·la, el va vendre a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven emprenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369. A partir d'aquell moment, el 1386 es va iniciar una sèrie de lluites entre els homes d'Oló i els de l'Estany per la redempció del castell, tot i que en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló. Aviat se'n van desenganyar i reprengueren la lluita per l'alliberament, ara contra el poder eclesiàstic. En un primer moment, organitzaren un sindicat per recollir els 200.000 sous que havia costat la compra, per part del monestir de l'Estany, de castells i terme, però l'abat i els canonges de l'Estany no hi van accedir mai. La pretensió era passar a domini reial directe, situació molt més avantatjosa que l'existència d'un senyoriu, fos nobiliari o eclesial.

La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606.

La dependència d'Oló del monestir de l'Estany comportà, doncs, uns 250 anys molt agitats. Els olonencs lluitaren per l'alliberament del domini que els subjugava, primer senyorial i després eclesial. Aquestes lluites coincideixen amb un fenomen comú a tot el país que comença a finals de l'edat mitjana i s'allargassa durant tota l'edat moderna.

El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini les esglésies parroquials de Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador de Rubinat (a la Segarra), Sant Jaume d'Olzinelles (en el terme de Sant Fruitós de Bages), Sant Fruitós de la Ginebreda i Sant Julià d'Úixols (en el terme de Castellterçol), Sant Feliu de Rodors, Sant Feliu de Terrassola, Sant Llorenç de Boada, Sant Iscle i Santa Victòria de Tolosa (a l'actual Castellar del Vallès), Santa Maria de Segur i Santa Maria de Caselles.

Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar.

L'edifici del monestir

L'església

L'església és austera i tota de pedra nua, i conserva l'estil romànic tardà del segle XII. De planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis, el més gran dels quals és el central. En el lloc on es creuen la nau i el transsepte hi ha un cimbori del segle XV que fa de base del campanar.

El claustre

El claustre, ubicat a la part meridional del monestir, es va construir des de mitjan segle XII fins a finals del segle XIII o inicis del XIV. És l'element més atractiu del monestir, i en destaquen les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats 72 capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal, animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. Per les diferències en estil i època, sembla que van ser esculpits per diferents tallers.

A la galeria septentrional, els capitells ensenyen escenes de l'Antic i Nou Testament, les figures denoten una certa rigidesa i falta de moviment. En aquestes escenes, l'artista destaca per la minuciositat dels detalls.

En el costat occidental, els capitells apareixen amb motius decoratius com fulles i palmetes estriades amb caps humans o bèsties. Gairebé totes les escenes estan realitzades en alt relleu.

A la resta de les galeries es troben els capitells més tardans, decorats amb escenes de tipus profà, que reflecteixen la societat del moment.

Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic, com poden ser els motius ornamentals fitomòrfics, zoomòrfics i antropomòrfics.

Encastats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. Cal destacar en aquest claustre la figura de la Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre.

En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té documentació des del segle XI.

L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany.

Es preveu una pròxima restauració (2013) per actuar en el claustre, en el qual es durà a terme la restauració de tota la pedra.

La parròquia actual

En l'actualitat, i des dels darrers anys del segle XX, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri.

Descripció de Santa Maria d’Oló:

Santa Maria d'Oló és un poble a l'extrem nord-est de la comarca del Bages, en un territori molt accidentat, drenat per les rieres Gavarresa i d'Oló, principalment, i també per la de Malrubí, afluent de la primera. Pertany al Bisbat de Vic i al Partit Judicial de Manresa, ciutat de la qual depèn també des del punt de vista de l'administració d'hisenda.

L'església parroquial vella (Santa Maria i Sant Joan d'Oló) data de vers el 1646, i fou bastida damunt de les restes de, almenys, dues esglésies medievals de les quals es té constància a través de les seves actes de consagració, esdevinguda el 999 i vers 1166. En el seu entorn, les llindes de diverses cases testimonien la formació del poble, al segle XVII.

Església parroquial de Santa Maria d'Oló

Santa Maria d'Oló fou construïda a partir de 1646 substituint una edificació anterior d'origen romànic.

Al seu interior s'hi conserven dos retaules barrocs.

El retaule major, dedicat a la Mare de Déu Assumpta, és obra de l'escultor manresà Pau Sunyer.

 La seva construcció fou contractada l'any 1663 i s'acabà l'any 1673. De planta poligonal, té una mida de 8,40 mts d'alçada per 3,30 mts d'amplada. Cal remarcar-ne el bon tall de les escenes bíbliques i marianes representades en els diversos plafons. El retaule fou restaurat  íntegrament el 1991.

En la nau lateral dreta s'hi conserva també un petit retaule dedicat a Sant Isidre.

EXCURSIÓ AL CIM DEL CANIGÓ. HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ.

EXCURSIÓ AL CIM DEL CANIGÓ. HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ.

El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. Ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques. El cim, la pica del Canigó, fa 2.784 msnm. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda atribueix la seva primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia del govern francès, Delphine Batho, va declarar el 13 de juliol de 2012 el Canigó "Gran Paratge de França", amb la seva ortografia original catalana, després d'una campanya que van impulsar alhora el Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló.

Com arribar al Canigó ?

Per Vernet i Castell (accés a Sant Martí del Canigó / accés al refugi de Marialles / accés al refugi de Pla Guillem).
Cal arribar a Vilafranca de Conflent per la N-116 (des de Perpinyà o bé des de Puigcerdà - la Guingueta d'Ix). A l'entrada de Vilafranca, en una rotonda, s'agafa la carretera local que va cap a Vernet i, després, a Castell. Aquí hi ha tres opcions:

a) Sant Martí del Canigó. Cal deixar el vehicle a l'aparcament de Castell i seguir a peu per una pista asfaltada, restringida al trànsit, que en trenta minuts enfila en pujada constant fins a l'abadia de Sant Martí del Canigó, a 1.055 m d'alçada.
Nota: hi ha un servei de taxis 4x4 que pugen fins a Sant Martí.

b) Refugi de Marialles. Des de Castell, cal seguir amb el vehicle per la pista forestal que enfila el Coll de Jou i continua fins al refugi de Marialles, situat a 1.718 m.
Nota: entre l'1 de juliol i el 31 d'agost, aquesta pista és prohibida al trànsit rodat des de l'aparcament de Randé ( a 1520 m). En aquest punt caldrà deixar el vehicle i continuar a peu uns 40 minuts fins al refugi. En època de neu, la pista també queda tancada al trànsit rodat. Hi ha un servei de taxis 4x4 que pugen fins a Marialles.

c) Refugi de Pla Guillem. Des del Refugi de Marialles, cal seguir a peu un camí senyalitzat que enfila cap a la collada de la Roqueta i arriba al Pla Guillem en 1h 30min.

Nosaltres hi anem des del Refugi de Marialles .

L'ascensió comença al refugi de Marialles, seguint les marques blanques i vermelles del GR10. Aviat també comencem a trobar marques de color groc.
Anem seguint les dues marques fins al punt on, un rètol ens indica que si continuem recte seguiríem el GR10 i anirem al pic de Gasamir i a la dreta posa simplement “Le Pic”. Aquí les dues marques es separen. Nosaltres girarem a la dreta tot seguint les marques de color groc.
Arribarem als plans de Cadí sempre amb una pujada suau. A partir d'aquí la pujada es fa més dura fins arribar al peu de xemeneia.
Aquí la xemeneia , tot i no presentar cap dificultat, la pujada és pràcticament vertical i ens ajudarem de les mans en moltes ocasions. Al final de tot de la xemeneia, trobem un pas de II grau que també es supera sense grans dificultat. Aquest pas, pot impressionar més a la baixada que a la pujada.

DURADA TOTAL D’UNES  6h 30’  i després la baixada.

A PART DEL SENTIMENT CATALÀ , LA PUJADA AL CANIGÓ ÉS EXCEPCIONAL.  SENSE PARAULES.

HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil.lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col.lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.