EXCURSIÓ AL CIM DEL CANIGÓ. HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ.

EXCURSIÓ AL CIM DEL CANIGÓ. HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ.

El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. Ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques. El cim, la pica del Canigó, fa 2.784 msnm. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda atribueix la seva primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia del govern francès, Delphine Batho, va declarar el 13 de juliol de 2012 el Canigó "Gran Paratge de França", amb la seva ortografia original catalana, després d'una campanya que van impulsar alhora el Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló.

Com arribar al Canigó ?

Per Vernet i Castell (accés a Sant Martí del Canigó / accés al refugi de Marialles / accés al refugi de Pla Guillem).
Cal arribar a Vilafranca de Conflent per la N-116 (des de Perpinyà o bé des de Puigcerdà - la Guingueta d'Ix). A l'entrada de Vilafranca, en una rotonda, s'agafa la carretera local que va cap a Vernet i, després, a Castell. Aquí hi ha tres opcions:

a) Sant Martí del Canigó. Cal deixar el vehicle a l'aparcament de Castell i seguir a peu per una pista asfaltada, restringida al trànsit, que en trenta minuts enfila en pujada constant fins a l'abadia de Sant Martí del Canigó, a 1.055 m d'alçada.
Nota: hi ha un servei de taxis 4x4 que pugen fins a Sant Martí.

b) Refugi de Marialles. Des de Castell, cal seguir amb el vehicle per la pista forestal que enfila el Coll de Jou i continua fins al refugi de Marialles, situat a 1.718 m.
Nota: entre l'1 de juliol i el 31 d'agost, aquesta pista és prohibida al trànsit rodat des de l'aparcament de Randé ( a 1520 m). En aquest punt caldrà deixar el vehicle i continuar a peu uns 40 minuts fins al refugi. En època de neu, la pista també queda tancada al trànsit rodat. Hi ha un servei de taxis 4x4 que pugen fins a Marialles.

c) Refugi de Pla Guillem. Des del Refugi de Marialles, cal seguir a peu un camí senyalitzat que enfila cap a la collada de la Roqueta i arriba al Pla Guillem en 1h 30min.

Nosaltres hi anem des del Refugi de Marialles .

L'ascensió comença al refugi de Marialles, seguint les marques blanques i vermelles del GR10. Aviat també comencem a trobar marques de color groc.
Anem seguint les dues marques fins al punt on, un rètol ens indica que si continuem recte seguiríem el GR10 i anirem al pic de Gasamir i a la dreta posa simplement “Le Pic”. Aquí les dues marques es separen. Nosaltres girarem a la dreta tot seguint les marques de color groc.
Arribarem als plans de Cadí sempre amb una pujada suau. A partir d'aquí la pujada es fa més dura fins arribar al peu de xemeneia.
Aquí la xemeneia , tot i no presentar cap dificultat, la pujada és pràcticament vertical i ens ajudarem de les mans en moltes ocasions. Al final de tot de la xemeneia, trobem un pas de II grau que també es supera sense grans dificultat. Aquest pas, pot impressionar més a la baixada que a la pujada.

DURADA TOTAL D’UNES  6h 30’  i després la baixada.

A PART DEL SENTIMENT CATALÀ , LA PUJADA AL CANIGÓ ÉS EXCEPCIONAL.  SENSE PARAULES.

HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil.lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col.lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.