Gorgues de Salenys.

Gorgues de Salenys.

A Santa Cristina d'Aro / Llagostera. El Baix Empordà / la Selva)

Començo la caminada a la transitada Via Verda (algun dia l'hauré de fer), al pont de Salenys, tot passant per una pista innecessàriament ample en paral.lel a la riera.

Tot i això, ja em començo a entretenir amb flors i papallones... i aranyes, abelles i altres insectes... que és primavera i torna a fer un dia sensacional, gairebé d'estiu (de fet, sort de la mica d'airet que fa, i que farà tota la caminada més agradable).

A l'antiga fàbrica embotelladora d'aigua de Salenys s'acaba la pista i continua el camí al costat de la riera... i si fins ara ja m'entretenia, ara encara ho faré més. De fet, entre ahir i avui, crec que estic batent tots els meus rècords de lentitud.

La primera gorga és el Pou de les Gogues (fades), estreta i profunda és una altre indret de llegenda (a les nits de lluna plena encara s'hi pot veure una goga que pentina la seva filla).

Grimpant i mig grimpant ressegueixo la riera passant pels diferents i bonics salts d'aigua de la riera... plena de cables de la via ferrada que hi ha i que, malgrat que sembla prou divertida (tot i la meva por a les alçades, aquesta crec que m'atreviria a fer-la), també s'ha de reconèixer que treu una mica d'encant al lloc (tot i que no deixa de valer la pena).

És en aquest tram, que torno a la normalitat i un dels meus peus acaba dins la riera... i encara sort, que l'altre estava mig ben plantat, que relliscant i fent equilibris, una mica més i acabo tot jo.

Arribo al cap de munt de les gorgues i m'entretinc en una bassa de la riera, mentre aprofito per dinar.

En contemplo la seva abundant fauna, principalment de macroinvertebrats que, en aquest cas, i per la mena que són, indiquen una bona o molt bona qualitat ecològica de l'aigua.

Sovint per conèixer l'estat de les aigües i la seva qualitat només cal mirar quin són els seus "habitants" (quines espècies d'animals i plantes), gràcies a unes taules ja establertes pot ser relativament fàcil i ràpid.

D'aquí vaig fins a la Font de Panedes, que és picant i ferruginosa... o, dit d'una altra manera, és com llepar un ferro mentre et beus una gasosa esbravada... quina mania de provar-ho tot (i és que hi ha vegades que la curiositat no és del tot bona).

Des de la font, la idea inicial era anar a buscar el GR i així fer una caminada circular, però com que tampoc promet massa i l'anada m'ha agradat molt, decideixo tornar per on he vingut i, de passada, mirar de trobar la Font del Plat i les pedres vermelles de la riera, cosa que no aconseguiré.