Coves de Sadernes (La Garrotxa).

Coves de Sadernes (La Garrotxa).

A les 10h sóc a Sadernes i deixo el cotxe a l’aparcament del pont del Pas dels Aures.

Per anar a Sadernes, hem d’anar a Montagut (entre Castellfollit de la Roca i Besalú), un cop a Montagut, està indicat.

Començo a enfilar-me  pels alzinars típics de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Les primeres parades són ben aviat, un antic forn de calç i la font del Merlot (abandonada, no raja).

Continuo enfilant-me  per un sender marcat, però a vegades amb una vegetació espessa. En salto una cruïlla amb una fletxa negra ben visible... però no sé trobar el camí i continuo amunt, fins a arribar a una bauma.

M’hi trobo una colla de Girona que em demanen per la Cova del Bisbe... la mateixa que estic buscant jo. L’han buscat per on som i han deduït que havien de seguir la fletxa.

M’hi ajunto i reculem... amb força problemes per tornar a trobar el camí per on hem pujat (ens hi estem una bona estona).

Al final, però trobem el camí correcte i seguim els punts vermells.

A la següent cruïlla prenem el camí correcte, ben indicat... però ens saltem el trencant de la cova (que també està indicat, però no és gens evident). Per sort  ens n’adonem relativament aviat i tornem a recular.  

Amb una mica de sort finalment trobem el camí correcte i en un tres i no res, hi arribem.

La cova del Bisbe, penjada dalt d’un cingle, impressiona per les seves dimensions, amb una gran entrada i un recorregut de gairebé setanta metres.

Això per no parlar, també, de les bones vistes a les valls de Sant Aniol i d’Escales.

La llegenda diu que el nom de les coves es degut a un bisbe que s’hi va amagar fugint dels sarraïns.

Continuem el camí, fent un tros del que ja havíem fet, per començar a baixar fins a la Cova dels Ermitons, una mica més fonda, però tancada amb una reixa perquè hi estan fent excavacions.

A partir d’aquí, el camí baixa en picat fins a la pista de Sant Aniol.

La seguim fins a l’últim aparcament, on m’acomiado dels gironins (que han estat una bona companyia). Ells se’n van a fer un arròs i jo a visitar un parell de coves més... i menjar-me els entrepans allà on em vagi bé.

Travesso la riera i passo pel celler de les Monges, les ruïnes d’una edificació enganxades a la roca.

M’enfilo fins el Coll Roig, i ara sí, trobo el camí a la cova a la primera (tot i que tampoc és molt evident).

La Cova de les Monges és una cavitat espectacular, amb una curiosa forma triangular i una fonaria de vint-i-set metres i una alçada de catorze (tot i que sembla més).

Reculo i baixo cap a l’altra banda, fins a la Riera d’Escales, que segueixo saltant de roca en roca pel mig del riu (que gairebé sempre està sec).

Fins l’última parada del dia, la Cova del Coll Roig. És la més petita de les que he visitat, però, segurament, la més bonica de les quatre, o si més no, la que té més concrecions.

Dino, al sol, a la seva entrada.