Estanys de Baiau. (Alins - El Pallars Sobirà).

Estanys de Baiau. (Alins - El Pallars Sobirà).

Caminada espectacular fins als llacs d’Escorbes i de Baiau. Un trosset de GR-11 que s’enfila entre pins negres i parts fins al circ de Baiau.

INTRODUCCIÓ:

Tres hores de cotxe i una per acampar, més o menys. A Llavorsí, que em farà de “camp base” durant tres dies. Temps just però suficient per començar a caminar a quarts de dues, jugant-me-la una miqueta.

LA RUTA -FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 13,0

-Desnivell ± 680 m.

-Durada: 5 h (amb parades).

-Circular: No.

-Inici a l'aparcament de la Molinassa.

-Dificultat: baixa.

-Senyalitzada. Només cal seguir les marques del GR-11 (blanques i vermelles). El camí a vegades es desdibuixa una mica, però de seguida es veu alguna fita i/o les marques.

Nota: la pista per arribar a l'aparcament no està massa bé, però amb compte amb un cotxe petit, com el meu, s'hi arriba sense problemes).

ITINERARI:

Deixo el cotxe al Pla de la Molinassa i en començo a enfilar per la vall, entre pinedes de pi negre, amb algun avet i alguns bedolls, i envoltada per cims. Només venir en cotxe ja val la pena.

Poc després arribo al Pla de Boet, molt bonic, una gran clariana recoberta de prats amb rius retorçats. Aquí tinc una sensació estranya... al anar al reves que tothom (em creu amb cinc o sis persones).

La caminada, però, no és llarga ni el desnivell massa fort i en principi hauria de tenir temps de sobres... i encara fa sol, tot i que ja es comença a veure algun núvol, però de moment a les muntanyes del costat i, perquè caigui algun ruixat en tot cas encara falta estona.

Passo pel Pla d’Arcalís, ben bonic, i una mica més amunt començo a deixar enrere les pinedes per passar pels prats que m’acompanyaran fins al cap de munt.

També les primeres mulleres (algunes de seques, tot i que sent a finals de juliol no m’estranya). El paisatge que envolta la vall sempre és espectacular.

El camí de tant es difumina, però sempre es veu alguna fita o marca que m’ajuda a trobar-lo (tampoc és massa complicat). A mitja pujada m’adono que he fet un error de principiant: estreno calçat... i hem comença a encetar un taló. Que hi farem, no porto res (ni per curar-ho després), però no em vull perdre la caminada per això.

Arribo als estanys d’Escorbes, molt bonics i amb sorpresa inclosa. Hi ha un ramat d’isards a l’altre banda. N’aconsegueixo comptar fins a dotze, tot i que em sembla que n’hi algun més (baixant els tornaré a veure, són una mica més amunt, caminant... i n’hi ha més d’una trentena. No estic acostumat a veure’n tants de cop. I més avall encara en veure cincs més).

Des dels llacs el refugi queda a la vista, cosa que agraeixo. La veritat és que la pujada és d’aquelles una mica traïdores, va fent replans i quan et penses que ja arribes, o veuràs el final, ve un altre replà, i així anar fent.

De seguida arribo als llacs de Baiau i m’hi entretinc una bona estona, també ho aprofito per menjar una mica. El paisatge és meravellós.

He estat de sort. Passo pel costat del refugi Montfort i començo a baixar... i s’acaba el sol. Les tempestes que han crescut a les muntanyes del costat sembla que ara volen venir cap aquí.

Optimista de mena com sóc calculo que arribaré a baix sense tombar la pluja... previ avís de quatre gotes, m’enganxa a mitja baixada. Llamps, trons i pedra inclosa. Em refugio sota un rodal d’arbres, el més semblant a un bosc que trobo, al voltant tot són arbres aïllats (que encara és pitjor). Vaig bé de temps però tampoc m’hi puc encantar gaire.

Quan afluixa una mica (amb una mica de por, pels llamps, la pluja no em preocupa gens), però, vaig baixant a bon ritme... el que fa que rellisqui i en foti una gran nata.

Un bon cop al cul (la banda esquerra per ser exactes) i una bona estrebada al braç de la mateixa banda, a l’intentar parar la caiguda. I això... sumat a l’encetat del peu. Malgrat tot, però, la caminada ha valgut la pena i ho tornaria a fer.