Tossals d'Almatret. (Almatret, el Segrià).
Ametllers, màquies, brolles calcícoles, miradors amb vistes impressionants (especialment a un meandre de l'Ebre), mines de carbó, trinxeres, nius de metralladora (amb túnels inclosos), pous curiosos, presons... fan una gran caminada.
De Terrassa, en dues hores llargues em planto a Almatret, per començar a caminar passades les onze.
LA RUTA - FITXA TÈCNICA :
-Quilòmetres: 11,5
-Desnivell: 250 m.
-Durada: 4 h 30' (amb parades).
-Circular: si
-Dificultat: baixa (a la zona hi ha altres, camins que
permeten allargar-la, si es vol).
-Ben senyalitzada amb pals (cartells).
- Inici a la Plaça Major d’Almatret , cal seguir el carrer Major i el
Carrer del Pou. Sortint del poble hi ha plafó informatiu amb la ruta. Sortint i
arribant del poble només cal estar atents i no desviar-nos cap als molins
(senyalitzats en groc amb una A i un número).
Hem de tenir en
compte, també, que del Mirador del Cingle hem de recular un tros i continuar
recte. Des del pou de la vila tan és agafar un camí com l'altre.
Nota: per el
niu de metralladora millor portar una llanterna.
ITINERARI:
Les primeres
parades les faig només començar a caminar.
La primera, a la plaça major del poble d’Almatret, a
la Creu de Terme de 1608, gòtica i de gairebé set metres d’alçada.
FEM CULTURA:
Les creus de terme o peirons eren/són creus monumentals, sovint
de pedra, que s’ubicaven a l’entrada de poblacions o monestirs o a la vora de
camins. El seu origen és incert, però es creu que delimitaven els termes de les
poblacions, i es situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o
acomiadar a la gent hi passava.
Gairebé al costat seu hi ha l’església de Sant Miquel, barroca, del segle XVIII. Una de les notables d’aquest estil a la zona.
Poc més enllà,
per carrers de cases amb grans i antigues portalades (almenys en aparença),
l’antiga, curiosa i petita Presó del
Poble (amb l’escut dels Montcada).
Sortint del poble començo a caminar per un altiplà
recobert, principalment, d’atmetllers, molts florits. Alguns estan plens de ravenissa
blanca, alguns altres, de ravenissa groga, el que els hi dóna, també, un
aspecte molt fotogènic. És terra de vents, i al costat d’aquests arbres hi ha
un bon grapat de grans molins de vent.
L’altiplà s’acaba de cop.
El canvi de vegetació és radical. El camí comença a baixar pels Tossals (o Costers) d’Almatret, calcaris
i recoberts de màquies continentals de garric i arçot, amb boscos de pi blanc a
les obagues (poc comuns en aquestes terres).
S’obren primer de tant en tant, les primeres vistes a un ampli meandre de l’Ebre, a la cua del pantà de Riba-roja.
Vistes
especialment boniques als miradors, com al que hi ha en memòria de David
Duaigües (un dels bombers morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan).
Gran part de la vegetació, a més, està florida. La majoria ja la tinc fotografiada, però m’hi entretinc poc, amb el vent ben poca està “quieta” com per fer servir el macro. En fa gràcia trobar la primera abellera de la temporada.
A mitja baixada el camí comença a planejar i ressegueixo la muntanya. Descarto anar fins a la mina del Ricard o baixar a l’Embarcador (més endavant també a les mines de Tormo), quedant-me una mica amb les ganes, però m’allargaria massa la caminada).
La següent parada és a les mines de l’Espanyola i de Duró. Són unes de les catorze mines del poble, i una de les cent noranta-sis de la conca de Mequinensa. La seva explotació va començar
durant la
Guerra Civil i va continuar fins als anys cinquanta. Se n’extreia lignit, però
la baixa qualitat d’aquest carbó, unit a la pobresa dels jaciments, les va fer
poc rendibles i mica en mica es van anar abandonant (tot i que algunes van
funcionar fins l’any 2010).
El camí passa
per l’entrada de la mina i algun dels seus respiralls. El carbó carregava en
carros es tirava vessant avall per canonades o rampes o “malacates”, per ser
emmagatzemats en sitges abans de ser carregats als llaüts que el baixaven Ebre
avall (llaüts que remuntaven el riu gràcies a les mules que els estiraven pels
camins de sirga).
A les mines de Duró es conserven també, enrunades,
antigues vivendes de miners.
Passades les mines el camí es torna a enfilar muntanya amunt.
Aprofito per dinar, tot contemplant la bonica vista al
meandre de l’Ebre, al mirador de la Serra de Pena, mig arrecerat del vent. En costarà
una mica més arribar a dalt, però poques vegades es pot fer una cosa així.
Una altra vegada a l’altiplà vaig fins al mirador dels Cingles de Pena, amb una vista impressionant al riu.
Aquí el meandre es deixa veure sencer. També el Montmeneu, el Montsec i
una mica més enllà, el Pirineu aragonès.
Només per això
ja val la pena, però sota el mirador hi ha, a més, trinxeres i un parell de
nius de metralladora, i molt poquet més enllà, un altre d’espectacular excavat
directament al cingle, amb un túnel d’uns quaranta metres. Eren defenses de
l’exèrcit república, bastides l’any 1938, tot preparant l’ofensiva de la
Batalla de l’Ebre.
Reculo un tros. Torno a caminar entre atmetllers i molins de vent.
Abans d’arribar al poble, el camí es desvia per passar per una petita
fondalada, amb horts abandonats separats per terrasses i murs de pedra seca. En
algunes s’hi poden veure pous. Als vessants de la fondalada destaca la
presència d’una brolla calcícola... amb algunes plantes que no estic acostumat
a veure habitualment (i d’altres que sí).
Encara em queda una última sorpresa, el curiós Pou de la Vila.
Fet de pedra,
com les escales que baixen fins al nivell de l’aigua, al seu costat es
conserven els onze safareigs que pertanyien a les onze famílies que poblaven
Almatret.
Està documentat des del segle XVI, tot i que la
tradició popular l’atribueix als sarraïns, possiblement, el seu origen és
anterior.
A mitja tarda torno a ser al poble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario