Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

sábado, 8 de febrero de 2014

PARC AGROFORESTAL DE TERRASSA. DISSABTE, 8/2/2014, EXCURSIÓ AMB L’AMIC JORDI RUIZ . LLAC PETIT , TRES FONTS I MOLTA NATURA.














PARC AGROFORESTAL DE TERRASSA. DISSABTE, 8/2/2014, EXCURSIÓ AMB L’AMIC JORDI RUIZ . LLAC PETIT , TRES FONTS I MOLTA NATURA.

Sortim amb cotxe de Terrassa , direcció carretera de Rellinars , quan quasi no hi ha cases , a mà dreta es troba una hípica , just abans d’entrar a l’hípica , pista a la dreta fins una cadena, on deixem el cotxe . Són 3,8 Km i 20’.

A les 10h. comencem a caminar.


Fem 40’ hi arribem al Llac Petit
o Pantà de Can Bogunyà ( es coneix com el llac maleït, fa anys aparició de cadàvers lligats de mans de nens i gent gran, també cotxes, ... no se sap si tenia a veure amb la proximitat d'un sanatori, l'Hospital del Tòrax , avui el Parc Audiovisual de Catalunya ).
 

Marxem ràpid direcció a la Font del Janot , 1h molt dura on 45’ eren per un petit sender que el malparit només pujava. De la Font del Janot i per fi de baixada a la Font del Sr. Ramon , 1h més . Vistes espectaculars . De la font del Sr. Ramon al cotxe , uns 40’. Per proximitat anem a la Font de la Misèria , 10’ anada i tornada .

TOTAL CAMINAT = 3hores i 30 minuts


HEM GAUDIT MOLT.

jueves, 6 de febrero de 2014

HOMENATGE AL PA AMB TOMÀQUET.


HOMENATGE AL PA AMB TOMÀQUET.

Gran exquisidesa de la nostra terra sense ,
pretensions ostentoses però d'un gust
exquisit i assequible a tots .
Conté elements bàsics de l'alimentació .
Pa , tomàquet , oli d'oliva i sal .
Amb identitat pròpia i no molt apreciat
fora de Catalunya com tot el que és català .

El pa és un aliment bàsic de la dieta ,
s'acostuma a preparar mitjançant l'enfornat
d'una massa elaborada fonamentalment amb
farina de cereals com el blat , sal i aigua .

El tomàquet madur per sucar el pa és un fruit
esfèric més o menys allargassat, segons la
varietat , de colors verds i vermells , la polpa és
vermella i conté moltes llavors , el sabor és àcid
o dolç , també depenent de la varietat .

L'oli d'oliva és un oli vegetal a partir
del suc natural de l'oliva , el fruit de l' olivera .

La sal és un condiment o additiu alimentari
format principalment pel clorur de sodi ,
és el condiment més antic que s'ha utilitzat
la humanitat .

La combinació d'aquests quatre productes és
el pa sucat amb tomàquet amb oli i sal .
Símbol gastronòmic de Catalunya que
combina amb qualsevol tipus d'embotit ,
però tal qual , sense res més , delecta a tot
català que en menjar -lo sent un sentiment
indescriptible de catalanisme i llibertat .

Jordi Garcia Miguel
6-2-2014

miércoles, 5 de febrero de 2014

AL PARDAL DE BARDISSA

AL PARDAL DE BARDISSA

Ocell comú a l'hivern a tota la Catalunya continental,
fa 15 cm de llargària total i 21 cm d'envergadura alar.
És més esvelt que el pardal comú i el seu bec és fi i fosc,
té les celles, la gola i el pit grisos i el dors bru ratllat fosc.
És molt discret però no pas tímid, fa un crit estrident.
Camina a passes curtes i ajupit. A l'hivern ocupa el sotabosc
dels pinars i alzinars, les bardisses i els secans abandonats.
S'alimenta en terra menjant llavors, insectes i llurs larves ,
fa un voluminós niu amagat dins les mates i a les bardisses,
a la vora dels boscos, el niu està fet de molsa i herba, amb un
revestiment de llana i pèl, la femella covarà els 3-5 ous blavencs
corresponents durant 13 dies, pot criar fins als 2000 m d'altitud
ocupant els matollars de bruc i bàlec . No cria a les Balears.


Jordi Garcia Miguel
5-2-2014

domingo, 2 de febrero de 2014

A LA MALLERENGA CARBONERA


A LA MALLERENGA CARBONERA


Vius al bosc i en ambients arbrat
voldria ser lliure com tu i portar
la teva corbata negra sobre el
color groc del pit.
A la ciutat et trobo als parcs ,
a la muntanya veig els teus nius
en forats d'arbres, nius farcits de
gran quantitat de molsa, pel, llana
i alguna ploma.
Ets un ocell insectívor, pots ingerir
també fruits silvestres i llavors.
Ets sedentària i fora de la temporada
de cria , t’agrada formar grups grans
barrejats amb altres mallerengues.



Jordi Garcia Miguel

2-2-2014

sábado, 1 de febrero de 2014

MASIA FREIXA I JARDINS DEL PARC DE SANT JORDI A TERRASSA.



























MASIA FREIXA I JARDINS DEL PARC DE SANT JORDI A TERRASSA.

LA MASIA FREIXA


La Masia Freixa és un edifici modernista de la ciutat de Terrassa situat al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, dins el barri de Ca n'Aurell. Construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l'industrial tèxtil Josep Freixa. L'arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d'arcs i voltes d'inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d'on sobresurt una alta torre. Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell. A hores d'ara acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l'Oficina de Turisme de l'Ajuntament.
 
Elements destacats
•La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials; el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l'aparença d'un gris brillant.
•Els arcs parabòlics inspirats en l'obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d'entrada i del costat sud i oest.
•L'arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.
•La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l'antiga fàbrica; els finestrals de la planta baixa són d'arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d'obertures de la façana.
•La torre de l'angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l'últim dels quals voltat d'una balconada mirador.
•L'interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.
•El jardí dissenyat per Rafael Benet i Vancells, un dels pintors destacats de l'època, és d'estil romàntic i, junt amb el de la casa Alegre de Sagrera, és el millor exemple dels jardins terrassencs de la primeria del segle XX. El seu estat de conservació, pel que fa a les característiques originals, no és el que correspondria a un jardí històric.


EL PARC DE SANT JORDI


Els jardins de la Masia Freixa són un dels valors patrimonials més importants amb què compta la ciutat de Terrassa .
La seva història s'inicia en el moment en què la fàbrica de la indústria tèxtil Freixa i Sans situada en aquest lloc , va ser convertida a petició del seu propietari , Josep Freixa i Argemí , en residència familiar, fent l'encàrrec a l'arquitecte Lluís Muncunill i Parellada cap finals de l'any 1905 .
És durant el decurs de les obres de reforma que es projecta el que seria el primer disseny dels jardins datats , possiblement , el 1910 , de la mà de Rafael Benet i Vancells .


El parc de les roses.
Les obres de reforma han permès recuperar una part important de la tradició de jardineria del parc , centrada en les roses . Aquestes són algunes de les més destacades :
• Rosa Charles de Milles de 1790 . Catalogada com a gran Híbrid i d'excel · lència pel seu perfum .
• Rosa La France , reconeguda com a primer híbrid de te : La France de 1867 de Jean Baptiste Guillot .
• Rose Dot de 1962 ( Rosa de la família Dot ) . Pere Dot va ser el més excel · lent dels roseristes catalans i va aconseguir fama mundial .
• Alba Màxima de 1750 . Rosa de col · leccions de jardins , fins al s.XVIII .
Totes aquestes roses que formen part de la col · lecció , reafirmen la tradició de plantació de rosers que sempre ha tingut el jardí . Cal destacar també el roserar com a conjunt , tant amb els parterres com els rosers enfiladissos ja existents .

jueves, 30 de enero de 2014

VISIÓ GENERAL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I L’OBAC





























VISIÓ GENERAL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I L’OBAC

Algunes fotos espectaculars de Joaquim Pérez Raventos i altres fotos.


El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és un parc natural format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac. Té una superfície protegida de 13.694 ha, repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m), on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac forma part de la Xarxa d'Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L'interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l'ús racional del territori i fer possible l'aprofitament ordenat dels seus recursos. A la vegada, el parc respon a la demanda d'equipaments e instal·lacions per a l'esbarjo i la pedagogia en el medi natural.

El primer pla d'ordenació del parc es va fer el juliol de 1972. Un nou pla especial fou aprovat el 1982 per tal d'aturar el desmesurat creixement de les urbanitzacions que l'envoltaven. Finalment, el 1987 fou declarat parc natural per un decret de la Generalitat de Catalunya. El 1998 es va modificar el pla especial per fer una ampliació de 4.055 ha més, fins a les 13.694 actuals.




L'agost de 2003 un gran incendi forestal malmeté la part nord-oriental del parc, a la zona dels termes municipals de Granera, Monistrol de Calders, Mura i Sant Llorenç Savall, on s'inicià el foc.


El parc integra dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt, que culmina als cims ja esmentats de la Mola i el Montcau, amb més de mil metres cadascun, i la serra de l'Obac, no tan elevada; els seus pics més alts són el Castellsapera (939,3 msnm), el turó del Castellar (931 msnm) i el turó de Tres Creus (929,7 msnm). Tots dos conjunts muntanyosos estan separats al sud per la riera de les Arenes (afluent de la riera de Rubí) i al nord pel torrent d'Estenalles. El punt central del parc és el coll d'Estenalles (870,4 m), on hi ha un centre d'informació.


L'orografia de tota aquesta àrea és molt escarpada, plena de cingles i canals, amb torrents i rieres en totes direccions. Geològicament hi predominen els conglomerats, que formen un relleu semblant al veí massís de Montserrat.


clima mediterrani subhumit. Per això el principal bosc que s'hi desenvolupa és l'alzinar i també les pinedes, encara que hi ha importants rouredes, com la de les Teixoneres o la del sot de la Bóta.


La base del massís està ocupada per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), molt resistents a l'escassetat d'aigua i que arriben fins als 600 metres d'alçada, essent substituïts sovint a les zones més obagues i/o altes pel pi roig (Pinus sylvestris) i la pinassa (Pinus nigra). Aquestes pinedes, en la seva major part, són fruit de la transformació humana del bosc primitiu i en moltes àreas apareixen barrejats amb alzines (Quercus ilex) i arbusts mediterranis com el bruc (Erica) i l'arboç (Arbutus unedo). Els alzinars constitueixen la vegetació característica i més estesa del parc natural, que per sobre dels 800 metres s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits com la moixera (Sorbus), el boix (Buxus) i el roure (Quercus) -que forma alguns boscos molt interessants, com les Teixoneres o el soto de la Bota-. A les canals més obagues apareixen clapes ocupades per avellaners (Corylus avellana), on s'arreceren plantes pròpies de la regió centreeuropea, que constitueixen els reductes més meridionals de la seva distribució.


Als roqueters i a les cingleres creixen diverses plantes de gran interès, adaptades a condicions extremes. Típiques de llocs amb poc sòl i orientats al nord son el fòssil vivent anomenat orella d'ós (Ramonda myconi), l'endèmica corona de reina (Saxifraga callosa ssp. catalaunica), el polipodio comú (una falguera, Polypodium vulgare) o la campaneta. En els pedregars de solana abunden a la primavera l'aromàtica farigola (Thymus vulgaris), l'Onosma tricerosperma, el Lliri de Sant Bru (Anthericum liliago), el tulipa (Tulipa sylvestris ssp. australis) o la Nadala menuda (Narcissus dubius). Entre les plantes perennes es destacan algunes de fulles carnoses, adaptades a la sequera com el crespinell (Sedum sp.), l'enciam silvestre (Lactuca perennis) i els conillets (Antirrhinum majus).



L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats que s'alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d'ambients ecològics presents en els terrenys del parc, s'hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable d'espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoria d'un gran interès.


Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual se'n poden veure força rastres (fins i tot en els camins) malgrat la pressió cinegètica a què han estat sotmesos. No és rar sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les branques, o conills (Orictolagus cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància ecològica dels mamífers carnívors que controlen l'equilibri en les diferents comunitats; aquest és el cas de la fagina (Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el toixó (Meles meles) entre altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l'observació. També hi ha algunes colònies hivernants de ratpenat de Schreibers (Miniopterus schreibersii).


Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.

De tant en tant, encara apareixen al cel algunes rapinyaires com l'àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l'àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants. També cal remarcar la presència d'algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d'Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.


Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del parc el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i l'escurçó (Vipera latasti).

En moltes de les fonts que hi ha a la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, p.ex.).


L'assentament  humà en ambdós massisos és conegut ja a la Prehistòria. Al llarg dels segles es van anar acumulant moltes restes que fan testimoni de les ocupacions dels diferents períodes històrics. A les coves del Frare i Simanya s'han trobat fragments ceràmics i altres elements corresponents al Neolític antic i final, al Calcolític, a l'Edat del Bronze, al període ibèric i a l'Edat mitjana. Molt a prop de la segona cova, al coll d'Eres (ambdós llocs al peu del Montcau), es van trobar quatre sepulcres de cista identificats com a visigots mercès a una fíbula de bronze.


De tots aquests períodes, el que va deixar una petjada més profonda és l'Alta edat mitjana, etapa en que es van començar a formar a les rodalies del massís la major part dels nuclis habitats que constitueixen els pobles i ciutats d'avui dia.

Entre els elements més destacables hi ha esglésies romàniques com la Mare de Déu de les Arenes (anomenada ja el 1121) i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. Existiren tres esglésies o capelles dit cim des de 947 i 957 (depenent dels autors), encara que l'edifici romànic que va arribar als nostres dies es va començar a construir, probablement, el 1045, essent consagrat l'any 1064. La seva església és una reproducció exacta (a mida reduïda) del monestir de Sant Cugat del Vallès. Ben aviat va començar la seva decadència, encara que fou habitat fins a 1637, essent després abandonat. El 30 de març de 1809 les tropes de l'exèrcit de Napoleó van destruir el que encara restaba en peu.


També hauríem de ressaltar els nombrosos castells i torres fortificades que foren construïdes entre els segles IX-XII. A més dels castells de Mura i Pera (les seves primeres referències escrites daten del 978) o Rocamur (citat el 1055), construïts a sobre de cingles al voltant del Montcau i ara en estat ruïnós, a les rodalies del parc hi ha interessants exemples com els de Castellar del Vallès, Rocafort, Talamanca o Castellbell i el Vilar.



Hi a també nombroses masies datades al segle XIV o encara més velles (algunes d'elles fortificades, com el Puig de la Balma) i molts més vestigis que les activitats dels seus residents van deixar al llarg del temps:


La pagesía, abans estesa por tot el massís i avui dia residual, és encara hereva d'unes tradicions i una cultura de profundes arrels. Aquests camperols van produir una llarga llista de llegendes relacionades amb la muntanya, entre les que ressalta la del drac de Sant Llorenç, monstre que s'arrecerava a prop de La Mola i que fou mort en lluita singular per el comte de Barcelona Guifré. Altres narracions que van arribar als nostres dies són les del Pere penitent, Marieta la cega, el llamp de Sant Joan, els moneders falsos dels Òbits, els tres dimonis del Borrell, el bandoler Capablanca, etc.