ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ. PATRIMONI DE LA HUMANITAT PER LA UNESCO , EL 30/11/2000. LA VALL DE BOÍ.

ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ. PATRIMONI DE LA HUMANITAT PER LA UNESCO , EL 30/11/2000. LA VALL DE BOÍ.

El conjunt d'Esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000 i inscrit en anglès com a Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí en la World Heritage List, comprèn un total de nou esglésies del romànic català situades en diferents pobles del municipi de la Vall de Boí (Alta Ribagorça).

Tot i que la vall tenia una població relativament reduïda a l'edat mitjana, els dignataris locals (els barons d'Erill) reberen grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per recuperar Barbastre i Saragossa. La major part d'aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre el segle XI i el XIV, seguint l'estil arquitectònic importat de Llombardia. Les esglésies es caracteritzen per l'elaboració en el treball de la pedra i per l'elegància dels campanars.

Entre el 30 d'agost i el 14 de setembre de 1907 es va realitzar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van investigar i catalogar la majoria d'esglésies de la zona.^[1] Actualment, les pintures murals de les esglésies es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona.

La majoria de les esglésies han mantingut els usos religiosos des que van ser construïdes i consagrades als segles XI i XII.

Esglésies

En el conjunt d'esglésies Patrimoni de la Humanitat se n'han inclòs nou: Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll, totes dues al poble de Taüll, Sant Feliu de Barruera, al cap del municipi, Barruera, Sant Joan de Boí, al poble de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall a Erill la Vall, Santa Maria de l'Assumpció de Cóll, en el poble de Cóll, Santa Maria de Cardet, en el de Cardet, La Nativitat de Durro, i l'ermita de Sant Quirc de Durro, totes dues al poble de Durro.

Les fotos estan per l’ordre anterior.

N'han quedat fora, tot i ser també originalment romàniques, les de Sant Quirc de Taüll, a la moderna urbanització del Pla de l'Ermita; Sant Martí de Taüll, de la qual només queda un absis, dins del nucli de Taüll; Sant Salvador de Barruera, damunt del poble de Barruera; Sant Llorenç de Saraís, al poble vell de Saraís; Sant Pere de Boí, de la qual hi ha restes a Boí; i la de Sant Cristòfol d'Erill la Vall, a les bordes del poble del mateix nom. També pertany a l'època romànica l'hàbitat pastoral de les Costes, així com un conjunt de peces pictòriques i escultòriques que s'han conservat en museus: el fragment de taula pintada de Boí, la Mare de Déu de Caldes de Boí, la Mare de Déu d'un davallament de Taüll, la Mare de Déu de Taüll, la Mare de Déu desapareguda de Taüll i uns plafons de fusta de Taüll.

HI HE ESTAT UNA VEGADA,  ABANS DE SER DECLARADES PATRIMONI DE LA HUMANITAT. CAL ANAR-HI. NO SÉ QUÈ DIR .SENSE PARAULES.

APART DE LES ESGLÉSIES LA VALL DE BOÍ ÉS EXCEPCIONAL.

Breu descripció de la Vall de Boí :

La Vall de Boí és un municipi de la comarca de l'Alta Ribagorça el centre del qual és la vall de Boí, que dóna nom al municipi. És un conjunt de valls i serralades de la part nord-oriental de la comarca, de la qual n'és el municipi més extens, entre la Vall de Barravés i la Vall Fosca. El cap del municipi és Barruera, que li havia donat nom fins al 1996. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Durro i Saraís, procedent de l'antic municipi, ara integrat en el de la Vall de Boí, de Durro. L'actual terme de la Vall de Boí era, fins al 1965, dos municipis diferenciats: el de Barruera i el de Durro. Ara bé, anteriorment, sobretot en l'etapa 1812 - 1847, pràcticament tots els pobles de la vall tenien el seu ajuntament propi, al qual hagueren de renunciar i ajuntar-se formant unitats municipals superiors en no arribar cap d'ells al mínim de 30 veïns (caps de casa) necessaris segons la Llei municipal del 1845. És un topònim ja plenament romànic, i de caràcter descriptiu. Es tracta de la vall dominada, o controlada, des del castell de Boí. Està documentat al segle xi com vall de buin i valle bovino. Podria provenir del llatí fovins, «clot»; del cèltic butina, «fita»; o directament de bovinum, «vall dels bous». Josep Pla en dóna una altra etimologia: «El nom de la vall no ve pas, segons sembla, de boví, com s'arribà a creure, sinó de bullir, i així les aigües bullents foren les qui hi posaren el nom.»  Format pels dos antics municipis de Barruera i Durro, la descripció geogràfica del terme actual es troba repartit en els articles dedicats a aquests dos antics termes. Malgrat que procedeixi de dos municipis antigament administrativament separats, el terme de la Vall de Boí és molt homogeni, ja que acull la Vall de Boí, que li dóna nom, a l'entorn de la vall mitjana i alta de la Noguera de Tor, i de totes les seves valls subsidiàries. De la vall de la Noguera de Tor, només en queda exclosa la vall baixa, que pertanyia a l'antic terme de Llesp, actualment integrat en el del Pont de Suert.