L'Estany i Santa Maria d'Oló.
em amb la C-25 Eix Transversal direcció Vic i en una
de les sortides del eix , està indicat tant Santa Maria d’Oló com L’Estany. Des
de Terrassa es tarda entre 1h i 1h30’.
Objectiu: Visitar el Monestir de Santa Maria de l'Estany del segle XII (
Església romànica - Claustre - Museu ) i visita a l'Església de Santa Maria d'Oló,
magnífic retaule barroc.
Descripció
del Monestir de Santa Maria de l’Estany:
El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat en
el poble de l'Estany, dins del
terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Bages.
Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament
no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians.
Declarat Bé Cultural
d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080, i el seu claustre és una de les joies del romànic català.
Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada
el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses
donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara
continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder
del monestir, com l'església de la Garriga o la pabordia de Castellterçol. El bisbe de Vic, en fer la cessió a l'Estany
d'aquella pabordia, es va quedar amb l'església de Santa Maria de Moià, tot i
que li va cedir, a canvi, les de Sant Quirze de Muntanyola, Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de
Ferrerons i Sant Fruitós de
Castellterçol.
El 1332 Arnau d'Oló venia el terme d'Oló, amb els castells
d'Oló i Aguiló, a Ot de Montcada, la vídua del qual, Sibil·la, el va vendre a
Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos
castells i el terme estaven emprenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a
dependre del monestir de l'Estany el 1369. A partir d'aquell moment, el 1386 es va iniciar una sèrie de lluites entre els homes
d'Oló i els de l'Estany per la redempció del castell, tot i que en un primer
moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera
es desfeien del domini dels Oló. Aviat se'n van desenganyar i reprengueren la
lluita per l'alliberament, ara contra el poder eclesiàstic. En un primer
moment, organitzaren un sindicat per recollir els 200.000 sous que havia costat
la compra, per part del monestir de l'Estany, de castells i terme, però l'abat
i els canonges de l'Estany no hi van accedir mai. La pretensió era passar a
domini reial directe, situació molt més avantatjosa que l'existència d'un
senyoriu, fos nobiliari o eclesial.
La confrontació amb el monestir de l'Estany fou
dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15
d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies,
així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa
del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que
continuarien els segles següents, fins al 1606.
La dependència d'Oló del monestir de l'Estany
comportà, doncs, uns 250 anys molt agitats. Els olonencs lluitaren per l'alliberament
del domini que els subjugava, primer senyorial i després eclesial. Aquestes
lluites coincideixen amb un fenomen comú a tot el país que comença a finals de
l'edat mitjana i s'allargassa durant tota l'edat moderna.
El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini
les esglésies parroquials de
Sant Pere dels
Arquells i Sant Salvador de Rubinat (a la Segarra), Sant Jaume
d'Olzinelles (en el terme de Sant Fruitós de Bages), Sant Fruitós de la
Ginebreda i Sant Julià d'Úixols (en el terme de Castellterçol), Sant Feliu de Rodors, Sant Feliu de
Terrassola, Sant Llorenç de Boada, Sant Iscle i Santa Victòria de Tolosa (a l'actual Castellar del Vallès), Santa Maria de Segur i Santa Maria de Caselles.
Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va
quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va
convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada,
és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats
d'ordenar.
L'edifici del monestir
L'església
L'església és austera i tota de pedra nua, i
conserva l'estil romànic tardà del segle XII. De planta de creu llatina, formada per
una nau àmplia i
llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis, el més gran dels quals és el
central. En el lloc on es creuen la nau i el transsepte hi ha un cimbori del segle XV que fa de base del campanar.
El claustre
El claustre, ubicat a la part meridional del
monestir, es va construir des de mitjan segle XII fins a finals del segle XIII o inicis del XIV. És l'element més atractiu del monestir, i en
destaquen les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats 72 capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal,
animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. Per les diferències
en estil i època, sembla que van ser esculpits per diferents tallers.
A la galeria septentrional, els capitells ensenyen
escenes de l'Antic i Nou Testament, les figures
denoten una certa rigidesa i falta de moviment. En aquestes escenes, l'artista
destaca per la minuciositat dels detalls.
En el costat occidental, els capitells apareixen
amb motius decoratius com fulles i palmetes estriades amb caps humans o
bèsties. Gairebé totes les escenes estan realitzades en alt relleu.
A la resta de les galeries es troben els capitells
més tardans, decorats amb escenes de tipus profà, que reflecteixen la societat
del moment.
Així, trobem una sèrie de capitells en els quals
destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del
romànic, com poden ser els motius ornamentals fitomòrfics, zoomòrfics i
antropomòrfics.
Encastats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. Cal destacar en aquest claustre la figura de la
Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre.
En les antigues dependències abacials hi ha el
museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al
monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té
documentació des del segle XI.
L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de
l'Estany.
Es preveu una pròxima restauració (2013) per actuar
en el claustre, en el qual es durà a terme la restauració de tota la pedra.
La parròquia actual
En l'actualitat, i des dels darrers anys del segle XX, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia
del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de
l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri.
Descripció
de Santa Maria d’Oló:
Santa Maria d'Oló és un poble a
l'extrem nord-est de la comarca del Bages, en un territori molt accidentat, drenat per les
rieres Gavarresa i d'Oló, principalment, i també per la de Malrubí, afluent de la
primera. Pertany al Bisbat de Vic i al Partit Judicial de Manresa, ciutat de la qual depèn també
des del punt de vista de l'administració d'hisenda.
L'església parroquial vella (Santa Maria i
Sant Joan d'Oló) data de vers el 1646, i fou bastida damunt de les restes de, almenys,
dues esglésies medievals de les quals es té constància a través de les seves
actes de consagració, esdevinguda el 999 i vers 1166. En el seu entorn, les llindes de diverses cases
testimonien la formació del poble, al segle XVII.
Església parroquial de Santa Maria d'Oló
Santa Maria d'Oló fou
construïda a partir de 1646 substituint una edificació anterior d'origen
romànic.
Al seu interior s'hi conserven dos retaules barrocs.
El retaule major, dedicat a la Mare de Déu Assumpta,
és obra de l'escultor manresà Pau Sunyer.
La seva construcció fou contractada l'any 1663
i s'acabà l'any 1673. De planta poligonal, té una mida de 8,40 mts d'alçada per
3,30 mts d'amplada. Cal remarcar-ne el bon tall de les escenes bíbliques i
marianes representades en els diversos plafons. El retaule fou restaurat íntegrament el 1991.
En la nau lateral dreta s'hi
conserva també un petit retaule dedicat a Sant Isidre.
