SANT BERNAT DE MENTHON AL MONTSENY.

SANT BERNAT DE MENTHON AL MONTSENY.

Agafem la carretera que des de Sant Celoni porta fins a Seva passant pel Coll Fòrmic, s’anava enlairant, i endevinava a la meva esquerra les esglésies mil.lenàries de Santa Susanna i Sant Elies, ben aviat superaríem Sant Julià de Montseny; la nostra destinació era la capella neoromànica dedicada a Sant Bernat de Menthon, que com l'hotel i, que li fa costat, són obra de l'arquitecte Josep M. Ros i Vila i foren construïts vers el 1952 per Delmir de Caralt, en un pendent assolellat del Matagalls, a 850 m d'altitud.

Magnifica porta d’aquesta esglesiola que sens dubte fou construïda amorosament, l’edifici malgrat la seva modernitat segueix en tot els canons del romànic : l’accés pel costat del mati permet el màxim aprofitament de la llum natural, i alhora en un clima tant fred com el del Montseny, de ben segur fa disminuir notablement les necessitats calòriques en els mesos freds.

El fill del Senyor de Menthon, avui Menthon-Saint Bernard, fou canonitzat pel Sant Pare Pius X el 1923, quan el va elevar als altars com a Patró Celestial dels Alps, i de tots aquells que s’estimen la muntanya ; la veneració a sant Bernat de Montjou (que seria el seu nom més propi, si bé és més conegut com a Bernat de Menthon o Bernat d' Aosta), fins als inicis del segle XX no s'estenia gaire més enllà de la Llombardia, el Piemont, la Savoia i a les esglésies vinculades al priorat del Gran Sant Bernat.

D’ençà del primer quart del segle XX; Sant Bernat de Menthon, serà famós a tot el món – no pels dos abrics o refugis que va preparar a Mont-Jeux y Colonne-Jeux a la part alta de la serralada dels Alps- sinó pels famosos gossos que porten el seu nom.

El Sant Bernat, que descendeix dels Dogos del Tibet, en algun moment va arribar a l'hospici de Sant Bernat (Alps Suïssos) ; adoptats pels monjos, van ser ensinistrats per al salvament de viatgers i muntanyencs extraviats.

Paradoxalment el Sant Bernat com que és un dels gossos més grans i amb major pes , té una esperança de vida molt limitada en comparació d'altres gossos; tenint-ne cura com cal, acostuma a viure entre 8 a 10 anys.

LES TINES DELS ERMITANETS I LES BALMES ROGES.

LES TINES DELS ERMITANETS I LES BALMES ROGES.

La coneixença de les tines que hi ha a l'entorn del Pont de Vilomara ha anat ampliant-se amb els anys.

Ben diferent era a l'any 1998 quan les vaig descobrir tot guiant-me pel llibre d'en Miquel Ballbé ( EL MEU SOGRE –DEP- Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages) i, fins i tot, al 2003 quan en un congrés a Manresa, vaig fer una comunicació que anava dirigida al seu coneixement i conservació.

 És evident que la tasca de la Diputació de Barcelona, de divulgar una ruta per les tines de la vall del Flequer i la restauració d'altres tines de l'entorn ha afavorit aquest coneixement.

Per a mi, les tines més interessants per la seva situació i característiques són les de les Balmes Roges i les dels Ermitanets.

Curiosament, les tines dels Ermitanets no surten al llibre d'en Miquel Ballbè ni tampoc van sortir a la publicació Tines a les valls del Montcau de Farell Editors.

L'itinerari que us presento ens permet conèixer-les, a més d'unes quantes barraques força interessants (de lluny també en veurem moltes més).

A més, també passarem per les tines de les Ratapinyares, les de la Lluca i una barraca que sembla haver estat utilitzada com a tina.

 També la visió de Montserrat en fa una excursió molt atractiva. Evidentment és una sortida per a la tardor o l'hivern.

L'itinerari proposat és el següent:

Majoritàriament és un recorregut per pista, una mica monòtona al principi, però amb un tram carener molt interessant des de més amunt de Cal Padre.

L'itinerari es pot fer en una mica menys 4 hores de marxa efectiva.

Per trams, els horaris (arrodonits) són:

- Pont de Vilomara - Casanova de Sant Jaume: 35 min

- Casanova de Sant Jaume - Cal Padre: 40 min

- Cal Padre - tines dels Ermitanets: 35 min

- Tines dels Emitanets - puig Gili: 30 min

- Puig Gili - Balmes Roges: 25 min

- Balmes Roges - tines de les Ratapinyades: 30 min

- Tines de les Ratapinyades - tines de la Lluca: 15 min

- Tines de la Lluca - Casanova de Sant Jaume: 15 min

- Casanova de Sant Jaume - Pont de Vilomara: 30 min

Del Pont de Vilomara a Cal Padre:

Iniciem el recorregut a la plaça de l'Ajuntament del Pont de Vilomara i pujarem pel carrer Girona, que revolta el nucli urbà. Quan el carrer baixa, trobem una pista a la dreta que avança entre antics camps on podem veure alguna barraca.

Arribem a la carena i baixem per l'altra vessant, per un camí, fins a trobar una pista transversal que prenem cap a la dreta. Una mica més endavant, deixarem un trencall a la dreta i seguirem la pista que puja molt suaument i està en molt bon estat.

Trobarem la primera barraca (1), a la dreta del camí, una mica enlairada. Aquesta barraca està catalogada a Wikipedra amb el número 10355.

És una barraca de planta circular, construïda al damunt d'una petita paret de pedra seca. Li manca el sostre, però té una construcció força acurada.

Trobarem la barraca 2 a l'esquerra de la pista (núm. 10485 de Wikipedra).

La planta de la barraca és rectangular i de grans dimensions; la superfície és d'11 metres quadrats i l'altura interior és de 3 m. Com a curiositat cal destacar una acumulació de pedres al damunt d'una roca.

Una mica més enllà, veurem una mica avall, a l'esquerra, les tines i la Casanova de Sant Jaume, per on tornarem.

Continuarem endavant i travessarem la riera. Ens enfilem per l'altra banda i deixem, a la dreta, la pista que segueix la vall. Pugem cap a l'esquerra i tot seguit, girem a la dreta; veurem la riera a sota nostre.

La barraca 3 la trobarem a l'esquerra de la pista; està catalogada amb el núm. 10486 a Wikipedra.

La llinda és plana, però l'entrada és molt bonica i amb una altura que permet entrar-hi sense ajupir-se gaire (1,60 m) La planta és quadrada i té 7,5 metres quadrats amb una altura interior de 3,30 m. A més, en una pedra al damunt de la llinda, hi ha la data de construcció (1866). Des d'aquesta barraca podem veure el Paller de Tot l'Any, al fons, i Vallhonesta, a l'altra banda de la vall.

Al seu costat hi ha un recinte, molt enrunat, que devia ser l'estatge per a l'animal que, segurament, no tenia coberta de pedra.

El següent punt d'interès serà la masia de Cal Padre. La casa està completament enrunada, però al seu interior podem veure les boixes de les tines de la casa (a prop hi ha més tines aïllades), que són força diferents una de l'altra.

De Cal Padre al puig Gili:

Una mica més enllà de la casa, enllacem amb una altra pista que ve per la dreta i travessem la carena; al davant veurem la gran casa del Farell.

Uns metres més endavant ens cal deixar la pista i pujar pel corriol que va a buscar la carena. Anirem seguint la carena, amb algun pas rocós, fins arribar a una elevació.Tot seguint la carena, tornarem a pujar i al turó del davant ja veurem unes construccions. Més enllà també es veu el puig Gili.

Baixem i trobem una pista en mal estat. Podem pujar directament a les tines dels Ermitanets.

És un conjunt de dues tines. Hi ha una rampa que permet arribar al punt per on es posava el raïm. Una de les boixes no està protegida i l'altra és dins d'un petit recinte.

Una pregunta que em faig és: què hi feien unes tines al cim d'una carena? Si les tines de les Balmes Roges ja sorprenen per la seva situació enlairada, aquestes ho fan encara més perquè estan situades en un cim.

Baixem per un corriolet a trobar la pista i, tot seguit arribem a un collet on ens trobem amb tres pistes. Nosaltres tirem de dret i prenem un corriol carener que s'enfila. Ens situem en l'esplanada del puig Gili. No és el veritable cim, però és des d'on es té una magnífica vista panoràmica. El veritable cim és a uns 3 minuts, però està completament emboscat.