LA VALL D’ARAN.

LA VALL D’ARAN.

Hi he estat 3 o 4 vegades , és d’aquells llocs on vas amb el propòsit de veure alguna cosa concreta i després un cop allà vas decidint .

Breu introducció:

La Val d'Aran (nom occità i oficial) o Aran, en català la Vall d'Aran, és un país d'Occitània situat administrativament a l'extrem nord-occidental del Principat de Catalunya, culturalment i lingüística a l'extrem sud del territori occità, més precisament a l'àrea de Gascunya. És una vall pirinenca constituïda com a comarca, amb capital a Vielha, amb un govern autònom (Consell General d'Aran) en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d'Aran. La llengua pròpia i oficial d'aquesta comarca és l'occità aranès, que pertany al conjunt del gascó oriental, i també hi són cooficials el català i el castellà.

Posaré coses que he vist , amb l’ordre de les fotos:

-Viella.  Vielha e Mijaran (nom català tradicional: Viella i Mitjaran; fins al 1984 Vielha-Mitg-Aran) és la capital de la comarca de la Vall d'Aran i cap del partit judicial de Viella, a la província de Lleida (Catalunya); correspon als terçons de Marcatosa i Castièro. El municipi, que ocupa la part central de la comarca i n'és el segon més extens, es va constituir el 1970 amb la fusió dels termes d'Arròs e Vila, Betlan, Escunhau, Gausac, Viella i Vilac. El cap del municipi és a Viella (en aranès Vielha). Comprèn set entitats municipals descentralitzades: Arròs e Vila, Aubèrt e Betlan, Betren, Casau, Escunhau e Casarilh, Gausac i Vilac. És un centre turístic de primer ordre, gràcies a l'entorn natural de tota la Vall d'Aran i a la seva situació de proximitat a les estacions d'esquí.
-Salt del Pish. Situat a uns 10 quilòmetres de Vielha, el salt del Pish és un bell racó de la Vall d’Aran, on es pot arribar amb el vehicle per carretera asfaltada, malgrat trobar-se en plena ruta Transpirenaica. El salt té uns 30 o 35 metres.

-Llacs de Colomers.  El circ de Colomèrs és un massís de muntanyes disposades en cercle que empara a la seva falda una cinquantena de llacs "estanys". La lenta però eficaç erosió del gel de les època glacials ha deixat com llegat un paisatge incomparable. L'accés al refugi ja premia l'esforç. L'entorn és un paratge d'alta muntanya amb cims alts i escarpats que ronden els 3000 m d'altitud, com la Creu de Colomèrs, el Gran Tuc de Colomèrs i el Tuc de Ratera. Es proposa una ruta circular pels llacs més proximos a l'entrada del Circ de Colomèrs, enllaçant 7 llacs totalment diferents.

-Santuari de Montgarri. El santuari de Montgarri que es troba a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, data del segle XVI i resten alguns elements de l'edifici romànic, d'una sola nau, amb bones proporcions i coberta de fusta, la torre del campanar de forma octogonal es acabada en fletxa.
-Artiga de Lin i Golls del Joeu.  Els Ulls del Diable o de Júpiter, és una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l'Aneto que desapareixen en el Forat d'Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l'Artiga de Lin, a Val d'Aran, després de recórrer més de 4 quilòmetres subterranis. S'hi accedeix des de es Bòrdes, per una pista asfaltada que, tot i això, està tancada els mesos d'hivern a causa de les allaus que baixen cada any a l'època de la neu. Des del balcó protegit amb barana i les pedres altes de davant de la cascada podrem realitzar magnífiques fotografies d'aquesta cascada de múltiples dolls, amb unes aigües glacials i del desglaç que tenen més o menys volum en funció de l'època de l'any, essent especialment espectacular durant els dos mesos del desglaç, entre abril i maig. A l'accés als Ulls del Diable hi ha un espai habilitat per estacionar el vehicle, i en el trajecte de la pista asfaltada hi ha un bonic ‘berenador’ amb barbacoes i taules a la ribera del riu
-Estany de Mar.  És un llac d'origen glacial que es troba a 2.429 m d'altitud,

Com a pobles a destacar, en la meva opinió:

-Arties. És un dels pobles més sobresortints de l'Alt Aran per les seves dues esglésies, Sant Joan i Santa Maria, el seu bonic casc urbà amb algunes de les cases renaixentistes més notables de la Vall, i amb bars i restaurants molt ambientats.
-Aubèrt. És el primer poble que trobem a peu de carretera sortint de Vielha en sentit França, i té un curiós entramat urbà amb una típica arquitectura civil aranesa que s'adapta simbiòticament a les formes capritxoses dels carrerons.
-Bausen. Aquest idíl·lic poble del Baix Aran conserva una notable virginitat urbanística, on els grans projectes immobiliaris no han desconfigurat la seva fesomia rústica, i s'hi poden trobar molts exemples de les típiques teulades araneses, de pissarra escalonades.
-Bossòst. Animada població del Baix Aran amb botigues que atreuen molts visitants, principalment del país veí, ja que està a pocs quilòmetres de França, a través del bellíssim Port del Portilhòn.
-Canejan. Aquest poble es descobreix en las altures des de la N-230, al seu pas pel nucli de Pontaut, perquè està penjant en una de les valls aèries de l'entrada de la bellíssima Vall de Torán, i des dels seus bancs de ferro forjat.
-Escunhau. Aquest poble d'excel·lents restaurants té un interessant nucli urbà amb carrers entrellaçats costa amunt on destaquen vàries cases de pedra, del més pur estilo aranès, algunes de les quals s'han aprofitat per al turisme rural.
-Les. L'últim poble que travessa la N-230 abans de creuar la frontera amb França pel Pont del Rei allotja en el seu subsòl aigües termals de propietats molt saludables per a la pell, que s'exploten en les Termes de la Baronia de Les.
-Salardú. En aquest poble aranès visitem l'església de Sant Andrèu dels segles XII i XIII i la Mòla de Salardú.
-Tredòs. L'últim poble de l'Alt Aran, més enllà del qual es troba el nucli urbà de Baqueira, és la porta d'una de les entrades del vessant aranès del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, cap al circ glacial de Colomès.

-Unha.  Aquest poblet proper a Salardú és un dels que millor ha resistit el pas del temps i n'és testimoni la seva església romànica dedicada a Santa Eulàlia.

-Vilac. Conserva cases antigues, amb llindes del 1700 que encara es poden apreciar. Belles cases amb amplis balcons i artesania de fusta.

BÉ . SENSE PARAULES, CAL ANAR-HI.

ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ. PATRIMONI DE LA HUMANITAT PER LA UNESCO , EL 30/11/2000. LA VALL DE BOÍ.

ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ. PATRIMONI DE LA HUMANITAT PER LA UNESCO , EL 30/11/2000. LA VALL DE BOÍ.

El conjunt d'Esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000 i inscrit en anglès com a Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí en la World Heritage List, comprèn un total de nou esglésies del romànic català situades en diferents pobles del municipi de la Vall de Boí (Alta Ribagorça).

Tot i que la vall tenia una població relativament reduïda a l'edat mitjana, els dignataris locals (els barons d'Erill) reberen grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per recuperar Barbastre i Saragossa. La major part d'aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre el segle XI i el XIV, seguint l'estil arquitectònic importat de Llombardia. Les esglésies es caracteritzen per l'elaboració en el treball de la pedra i per l'elegància dels campanars.

Entre el 30 d'agost i el 14 de setembre de 1907 es va realitzar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van investigar i catalogar la majoria d'esglésies de la zona.^[1] Actualment, les pintures murals de les esglésies es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona.

La majoria de les esglésies han mantingut els usos religiosos des que van ser construïdes i consagrades als segles XI i XII.

Esglésies

En el conjunt d'esglésies Patrimoni de la Humanitat se n'han inclòs nou: Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll, totes dues al poble de Taüll, Sant Feliu de Barruera, al cap del municipi, Barruera, Sant Joan de Boí, al poble de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall a Erill la Vall, Santa Maria de l'Assumpció de Cóll, en el poble de Cóll, Santa Maria de Cardet, en el de Cardet, La Nativitat de Durro, i l'ermita de Sant Quirc de Durro, totes dues al poble de Durro.

Les fotos estan per l’ordre anterior.

N'han quedat fora, tot i ser també originalment romàniques, les de Sant Quirc de Taüll, a la moderna urbanització del Pla de l'Ermita; Sant Martí de Taüll, de la qual només queda un absis, dins del nucli de Taüll; Sant Salvador de Barruera, damunt del poble de Barruera; Sant Llorenç de Saraís, al poble vell de Saraís; Sant Pere de Boí, de la qual hi ha restes a Boí; i la de Sant Cristòfol d'Erill la Vall, a les bordes del poble del mateix nom. També pertany a l'època romànica l'hàbitat pastoral de les Costes, així com un conjunt de peces pictòriques i escultòriques que s'han conservat en museus: el fragment de taula pintada de Boí, la Mare de Déu de Caldes de Boí, la Mare de Déu d'un davallament de Taüll, la Mare de Déu de Taüll, la Mare de Déu desapareguda de Taüll i uns plafons de fusta de Taüll.

HI HE ESTAT UNA VEGADA,  ABANS DE SER DECLARADES PATRIMONI DE LA HUMANITAT. CAL ANAR-HI. NO SÉ QUÈ DIR .SENSE PARAULES.

APART DE LES ESGLÉSIES LA VALL DE BOÍ ÉS EXCEPCIONAL.

Breu descripció de la Vall de Boí :

La Vall de Boí és un municipi de la comarca de l'Alta Ribagorça el centre del qual és la vall de Boí, que dóna nom al municipi. És un conjunt de valls i serralades de la part nord-oriental de la comarca, de la qual n'és el municipi més extens, entre la Vall de Barravés i la Vall Fosca. El cap del municipi és Barruera, que li havia donat nom fins al 1996. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Durro i Saraís, procedent de l'antic municipi, ara integrat en el de la Vall de Boí, de Durro. L'actual terme de la Vall de Boí era, fins al 1965, dos municipis diferenciats: el de Barruera i el de Durro. Ara bé, anteriorment, sobretot en l'etapa 1812 - 1847, pràcticament tots els pobles de la vall tenien el seu ajuntament propi, al qual hagueren de renunciar i ajuntar-se formant unitats municipals superiors en no arribar cap d'ells al mínim de 30 veïns (caps de casa) necessaris segons la Llei municipal del 1845. És un topònim ja plenament romànic, i de caràcter descriptiu. Es tracta de la vall dominada, o controlada, des del castell de Boí. Està documentat al segle xi com vall de buin i valle bovino. Podria provenir del llatí fovins, «clot»; del cèltic butina, «fita»; o directament de bovinum, «vall dels bous». Josep Pla en dóna una altra etimologia: «El nom de la vall no ve pas, segons sembla, de boví, com s'arribà a creure, sinó de bullir, i així les aigües bullents foren les qui hi posaren el nom.»  Format pels dos antics municipis de Barruera i Durro, la descripció geogràfica del terme actual es troba repartit en els articles dedicats a aquests dos antics termes. Malgrat que procedeixi de dos municipis antigament administrativament separats, el terme de la Vall de Boí és molt homogeni, ja que acull la Vall de Boí, que li dóna nom, a l'entorn de la vall mitjana i alta de la Noguera de Tor, i de totes les seves valls subsidiàries. De la vall de la Noguera de Tor, només en queda exclosa la vall baixa, que pertanyia a l'antic terme de Llesp, actualment integrat en el del Pont de Suert.

LA CERDANYA. PUIGCERDÀ – PRULLANS- ARISTOT- GUILS - UR ( França ) - MERANGES – ESTANYS DEL MALNIU – ESTANYS DE LA PERA – LLAC DE LES BULLOSES ( França ) – MARTINET – BELLVER – EL RIU SEGRE- LLÍVIA.

LA CERDANYA. PUIGCERDÀ – PRULLANS-  ARISTOT- GUILS - UR ( França ) - MERANGES – ESTANYS DEL MALNIU – ESTANYS DE LA PERA – LLAC DE LES BULLOSES ( França ) – MARTINET – BELLVER – EL RIU SEGRE- LLÍVIA.

Setmana Santa 1.989 i 1.990 , la Sandra i la Mònica tenien entre 6 i 7 anys.

Estavem al Hostal Muntanya a Prullans.

Cada dia feiem una excursió :

-Puigcerdà . Poble i Estany. La vila va ser fundada l'any 1178.

- Estanys del Malniu. Estany de Malniu (2.250 m ). Es troba situat en un indret molt bonic, sota el roquetam que es desprèn del Castell dels Lladres i del Pedró de la Tossa. Les dimensions d'aquest estany ens sorprenen. És recomanable fer una passejada pel costat del llac per tal d'admirar la seva bellesa. Hi ha dos estanys.

-Estanys de la Pera . Hem d’anar a  Martinet direcció Lles. Hi ha l’estany petit i el superior ( 2.335 m ). Els estanys de la Pera es troben situats a la part Occidental de la Baixa Cerdanya, a la capçalera del circ que formen la Serra d'Airosa, el Pic de Monturull, Pic de Perafita i la Serra de Sirvent. Aquest circ fà frontera amb el principat d'Andorra.

- Ur. Poblet francés a 3 Km de la frontera , on un gran amic hi té una casa. La parròquia de Sant Martí d'Ur ja es menciona en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell el 819.

- Llac de les Bulloses a França. El llac de la Bollosa és un llac de 149 hectàrees situat a la part més alta del Capcir, a la fita amb l'Alta Cerdanya a la Catalunya Nord. Està a 2.017 metres.

- Llívia .  És un municipi català de la Baixa Cerdanya. Té la particularitat de ser un enclavament català dins del territori de França, com a conseqüència dels termes del Tractat dels Pirineus (1659), la posterior Conferència de Ceret (1660) i el Tractat de Llívia (1660). El municipi és integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita—mas de Travis—i el mas Jonquer. A més, s'hi troba l'església de Sant Guillem de la Prada. Localment, la població és coneguda com a Llivi.Llívia és coneguda, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d'Europa, fundada possiblement a principis del segle XV, tot i que està documentada des de 1594. Cal dir, però, que la farmàcia antiga va deixar de desenvolupar la seva activitat tradicional el 1926 i actualment és un museu.

- Diversos pobles: Bellver, Guils, Martinet, Aristot, Prullans,  Meranges, Bolvir, etc.

Breu introducció a La Cerdanya :

La Cerdanya és una comarca natural de Catalunya situada als Pirineus Catalans, a la capçalera del riu Segre. Està caracteritzada per ser una comarca muntanyenca amb una plana elevada única als Pirineus, ja que no n'hi ha cap altra de magnitud considerable. Hom sol dividir la Cerdanya en l'Alta Cerdanya i la Baixa Cerdanya. Aquesta divisió rau al fet que administrativament pertanyen a dos estats diferents: l'Alta Cerdanya, administrada per França i no constituïda com a entitat administrativa, es troba inclosa al departament dels Pirineus Orientals (regió Llenguadoc-Rosselló) conegut popularment com la Catalunya del Nord. La Baixa Cerdanya, administrada per Espanya, es troba a la comunitat autònoma de Catalunya i està constituïda com a comarca, administrada pel Consell Comarcal de la Cerdanya. A la vegada, la Baixa Cerdanya està dividida per les províncies de Girona (11 municipis) i Lleida (6 municipis). Tot i l'ús d'Alta i Baixa Cerdanya per diferenciar-les, en l'ús habitual els residents francesos anomenen a l'Alta Cerdanya simplement la Cerdanya (o la Cerdagne en francès). El mateix passa amb la Baixa Cerdanya, que a més es dóna el fet que el seu nom oficial és la Cerdanya.