Artesa de Lleida – Castelldans.

Artesa de Lleida – Castelldans.

Bonica caminada que alterna dos paisatges ben diferents, els secans de Mas de Melons amb el regadiu de la Plana de Lleida (recoberta de fruiters i blat de moro). A l'anada sempre amb bones vistes. És una mica llarga però hi ha varies alternatives per escurçar-la (sense que perdi interès).

LA RUTA -FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 20,7

-Desnivell: ±200 m.

-Durada: 5 h (amb parades).

-Circular: si.

-Inici a Artesa de Segre (final del carrer del Castell). També és pot començar a Castelldans.

-Dificultat: baixa (llarga).

-No senyalitzada. Però amb un mapa (amb el track a sobre o no) n'hi hauria d'haver prou, ja que sempre es passa per pistes (a l'anada pel costat de l'altipla, pels Secans de Mas de Melons, i a la tornada per la plana de regadiu. Sempre en paral·lel a l'autopista (prou lluny per ser poc o gens molesta). Es pot escurçar prenent algunes de les pistes que van cap a Puigverd (evidents i visibles, els que van als ponts de les autopistes (o, per les seves característiques una bona opció pot ser fer-la en bicicleta). TRACK Wikiloc

ITINERARI:

Començo a caminar a les 11h.

Surto d’Artesa de Lleida per la carretera a Aspa, enfilant-me una miqueta. Les primeres parades són de seguida, desviant-me primer una mica a l’esquerra fins a un mirador, i després a la dreta fins al cim d’un turonet.

Els dos amb molt bones vistes, més o menys les que m’acompanyaran gairebé la meitat del camí: la plana lleidatana (inclosa la Seu Vella de la capital), amb el Montsec, mig encalitjat de fons. Suposo que en dies més clars també es deu veure el Pirineu, però avui està ben ennuvolat.

Continuo per la carretera, travesso l’autopista i de seguida em desvio a l’esquerra. El camí ara anirà pujant molt suaument, de fet sembla ben planer (i la pujada és veu més sobre el mapa que caminant mateix). Vorejo, també el límit de l’altiplà, amb les vistes que he descrit abans. Ho aprofito per dinar.

Em passejo per l’Espai Natural de Mas de Melons-Alfes (de fet, per ser exactes pel límit de Mas de Melons). Un mosaic de conreus de cereal, camps d’ametllers i importants fragments de vegetació natural, dominat per la garriga i les brolles, amb una excepcional singularitat florística i faunística. És on hi ha, per exemple el millor nucli reproductor de ganga a Catalunya, a més de diverses espècies d’ocells estèpics més.

Arribo a Castelldans i decideixo que ja m’hi entretindré el dia que torni. En refresco a la font (tot i que la calor és més que suportable) i començo a baixar una mica, en direcció oposada a la que venia.

Travesso l’autopista i un cop a l’altre banda entro a un altre món.

Passo del secà al regadiu de cop, de les ametlles a punt de collir, a les pomeres i pereres carregades de fruits encara verds, el presseguers ja recollits, les nectarines a mig fer, i el blat de moro (o panís) amb una alçada que rarament és veu per la plana (mai he sabut, encara, si per una qüestió de varietat o de condicions de vida).

Passo dels marrons i grocs de les herbes seques al verd d’allà on no hi falta aigua. M’apunto per l’any que ve, també, una caminada per aquests fruiters en plena època de floració.

El tram final el faig pel costat del Canal Auxiliar d’Urgell, amb ganes d’arribar. La caminada se m’està fent llarga, no perquè no sigui bonica, que ho és, sinó per la distància, més de la que em pensava, i el cansament acumulat.

Sant Martí de Talaixà. (Sadernes, Alta Garrotxa).

Sant Martí de Talaixà. (Sadernes, Alta Garrotxa).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 9,5 (aprox).

-Desnivell: ± 400 m.

-Durada: 3 h llargues.

-Circular: no.

-Dificultat: Baixa-mitjana

-Senyalitzada (veure riera de Sant Aniol).

-Inici a Sadernes.

ITINERARI:

Com que el riu baixa ple i està plovent he de deixar estar la caminada fins a Sant Aniol d'Aguja per un altre dia. Per treurem les ganes de caminar, però, decideixo pujar fins a Sant Martí de Talaixà.

Total que, ja que sóc aquí,  faig un tros (fins a Sant Martí), tot i la pluja, que continua caient... és el que té no tenir massa seny.

Xop arribo a dalt, esmorzo una mica i "visito" l'ermita de Sant Martí de Talaixà.

Torno  per on he vingut, ara una baixada que em carrega força els genolls, per la pendent i les pedres... continua plovent.

Un cop a baix, camí de Sadernes una altre vegada, la pluja afluixa una mica i puc fer alguna foto més de la riera i el paisatge.

 

Sant Martí de Talaixà.

Fem cultura:

Sant Martí de Talaixà és una església situada al Coll del mateix nom, a cavall entre les valls d’Hormoier i Sant Aniol, al petit poble abandonat Talaixà i dintre del terme municipal de Montagut i Oix (Garrotxa). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

L'església de Sant Matí de Talaixà es troba abandonada, igual que el poble. Construïda en època barroca sobre una església anterior, és d'una sola nau, amb capelles laterals, l'absis encarat a nord i la porta a migdia. A la façana, damunt la porta d'entrada, hi ha una petita capelleta, ara buida, i més amunt un ull de bou que dóna llum a l'interior. A la banda esquerra d'aquesta façana s'alça un campanaret acabat en piràmide. La volta està totalment enfonsada. La pica baptismal romànica d'immersió, es troba emportada al mur i està pràcticament amagada. Està decorada amb motius d'arcs de mig punt.

L’església està orientada de nord a sud amb l’entrada del temple a migdia; a ponent de la façana principal trobem el campanar amb la planta quadrangular i la teulada a quatre aigües, i a llevant, l’antiga rectoria. L’edifici té la planta rectangular amb volta de canó i l'absis també quadrangular. A l’interior del temple trobem, dues petites capelles a banda i banda, i l’enorme pica baptismal, testimoniatge mut del passat romànic del temple. A l’exterior de l’església els esvelts xiprers recorden la restes del l’antic cementeri. La pica baptismal romànica del segle XII va ser descoberta en 1970 amagada darrere d'un envà. Es tracta d'una pica de les d'immersió de tipus cilíndric - troncocònica, decorada per amples arcs encegats de poc relleu i separats per petites columnetes amb capitells molt difuminats, tot rematat amb una ampla bordura a la seva part superior.

Història

De Talaixà es tenen notícies des de l'any 872, puix que figura en el document referent a Sant Aniol d’Aguja com la "cel·la vocabulo Talexano", topònim de probable procedència romana. L'església actual, bastida durant els segles XVII o XVIII és, cronològicament, la tercera de les que s'han alçat a la zona. De la primera, llevat de la menció en el diploma de 872 no n'hi ha cap resta. De la segona només queda la pila baptismal romànica, decorada amb arquets cecs i encabida en una de les parets laterals del temple actual. Sant Martí de Talaixà, parròquia independent fins al segle XVIII, fou adscrita a partir d'aquest moment a Sant Llorenç d'Oix.

Degut a l’abandó de la zona, a finals del segle XX l’església va arribar a presentar un estat ruïnós i deplorable, però durant el segle XXI ha sigut rehabilitada novament, afí d’evitar el seu progressiu deteriorament. El 2009 s'inicia la primera fase de rehabilitació i consolidació de l'església: es va refer la teulada i el campanar, i es va consolidar tota l'estructura del temple. Al desembre de 2011, va finalitzar la segona fase de restauració, les obres van consistir principalment a recobrir amb teula les cobertes de l'absis i refer completament la volta de la sagristia. A més, es va afegir un drenatge darrere de l'absis i la sagristia per tal d'evitar que l'aigua de pluja es filtrés a l'interior edifici principal per la paret posterior. Finalment, es va substituir l'antiga i precària porta de l'entrada principal per una de nova que permet l'observació de l'interior de l'església.

Penya del Moro i Puig d'Olorda. (Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, el Baix Llobregat).

Penya del Moro i Puig d'Olorda. (Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, el Baix Llobregat).

Al costat d'una de les zones més castigades del país, aquesta bonica i sorprenent caminada combina magnifiques vistes, boscos tranquils i un bon grapat de racons interessants: un poblat ibèric, forns de calç, ermites, castells, masies, fonts...

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 18,5 (circular)

-Desnivell: 750 m.

-Durada: 5 h (amb parades).

-Dificultat: baixa-mitjana.

-Circular: si.

-Inici al final del carrer Comte de Vilardaga (Sant Feliu de Llobregat). També és pot començar a l'estació de trens.

Si no ens volem complicar la vida el millor és seguir les marques liles (SFLL 3), als pals i començar a la Salut. Si hi volem afegir Castellciuró només hem de seguir els pals i recular per on hem vingut o seguir en direcció a cal Amigó. Aquesta ruta són 2 Km menys.

ITINERARI:

Els senyals indicadors són més aviat escassos.

Començo a caminar cap a dos quarts d'onze. Sol i al meu ritme, és a dir, més aviat a poc a poc.

La primera sorpresa del camí és només a la primera pujada, només baixar.

Camino entre garrofers i algunes oliveres, amb algun pi barrejat fruit, suposo, del seu aparent abandonament. És el paisatge que m'acompanyarà gairebé sempre per la zones més baixes d'aquesta caminada.

Sóc, també, en una de les zones més poblades del país. No em sorprenc doncs, que sigui una zona molt transitada per excursionistes i ciclistes, com sol passar per tot Collserola.

La primera parada és ben a prop. La penya del Moro és un turó de 277 m d'alçada amb jaciments d'un poblat ibèric i d'una fortificació medieval. Es tracta de les restes d'un petit poblat dels laietans, que segurament depenia del de Montjuïc. Les restes medievals podrien ser les ruïnes d'un antic castell del segle X.

Tot i la seva modesta alçada no és complicat deduir el perquè de la tria d'aquest emplaçament. Les vistes, i més un dia com avui, són magnifiques.

Des d'aquí és domina part de la mateixa serralada i tot el que actualment és el Baix Llobregat i les muntanyes que l'envolten. Només venir aquí, gairebé ja justifica la caminada.

Una mica més enllà hi ha la font del Broll, mig amagada, és una paret amb una porta (que dona accés a una mina que s'endinsa uns cent metres a la muntanya). Si ho arribo a saber, no m'hi desvio.

El camí continua pujant mica en mica, sovint amb bones vistes.

A mesura que guanyo alçada garrofers i oliveres són substituïdes per pinedes i alzinars, alguns de prou bonic.

Pel camí, també, un parell de forns de calç relativament ben conservats, la bonica font de can Feriol (no potable) i el petit i curiós pont de can Ferriol (de pedra seca i del segle XVIII).

Els forns artesans de calç es construïen excavant al terra un forat d’uns 4 o 6 metres de fondària, en forma d’olla. S’obrien al costat de camins, per facilitar l’accés dels carros que portaven la pedra calcària i, un cop acabada la fornada, s’emportaven la calç, i també a prop de les masies. El moment de l’any en què acostumaven a fer la calç era la primavera, entre març i abril, ja que a l’hivern, com que no es podia treballar la terra, es dedicaven a arrencar la pedra calcinera i a fer la llenya per a la cuita. Els forns tenien dues boques: la superior, per on es carregaven de pedra, i la inferior, per on es feia el foc i es retiraven la calç. El mestre calcinaire sabia que la pedra ja era cuita observant el color del fum que sortia del forn. Al començament del procés el fum era de color fosc, mentre que quant la roca ja s’havia transformat en calç, prenia un color groguenc clar o bé esdevenia incolor, això podria durar uns dotze o quinze dies, després deixaven refredar el forn durant una setmana per extreure la pedra cuita. Els blocs de calç viva obtinguts es carregaven en carros i es traslladaven als dipòsits de distribució, on se submergien en aigua per obtenir la calç apagada, que era la forma més comuna en què es feia servir la calç en el ram de la construcció .

Gairebé al cap de munt de la pujada, Santa Creu d'Olorda, una bonica ermita d'origen preromànic, encara que amb moltes modificacions posteriors.

Una miqueta més amunt, el puig d'Olorda, amb vistes espectaculars. A més de les que he anat veient aquí s'obren cap a l'Anoia, Monserrat, Sant Llorenç del Munt i la plana del Vallès i una mica més enllà, ennuvolats, els Pirineus. Ho aprofito per dinar tot gaudint de les vistes (malgrat el vent).

Baixo per una zona antigament castiga per pedreres i decideixo desviar-me una mica de la ruta, fins a Castellciuró, les ruïnes d'un castell possiblement d'origen visigot (del segle VIII) o preromànic (del segle X). La part més antiga de les restes és un mur d'opos spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada).

El camí torna a planejar, passant per la cimentera que es va menjant la muntanya. Se'm fa una mica llarg, més que per la caminada, que està sent molt més bonica del que m'imaginava, per la distància... és tard i començo a estar cansat.

Em queda, només, l'última parada, a l'ermita de la Salut, del segle XVIII. D'aquí, ja només una mica de baixada i ja sóc al cotxe. Per marxar no tindré tanta feina com a l'anada... però tampoc sortiré a la primera.