Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

lunes, 10 de agosto de 2015

Villanueva de Sigena y Monasterio de Santa María.








Villanueva de Sigena y Monasterio de Santa María.



Villanueva de Sigena es una localidad y municipio español de la provincia de Huesca perteneciente a la comarca de Monegros, Aragón. Tiene una población de 512 habitantes (INE, 2010) y su término municipal abarca una extensión de 146,37 km².


El pueblo es conocido por ser el lugar de nacimiento del teólogo heterodoxo y científico Miguel Servet. Desde 2002, existe un Centro de Interpretación en la casa familiar restaurada, que es sede también del Instituto de Estudios Sigenenses Miguel Servet

En las inmediaciones se encuentra también el Real Monasterio de Sigena, cuyo retablo mayor fue pintado por el pintor renacentista conocido como Maestro de Sigena.

Monasterio de Santa María de Sigena.


HAGAMOS CULTURA:

El Real Monasterio de Santa María de Sigena es un monasterio de estilo cisterciense del siglo XII situado en el término municipal de Villanueva de Sigena (Monegros, Huesca) hecho construir por Sancha de Castilla (reina consorte de Alfonso II de Aragón) como monasterio destinado a religiosas hospitalarias procedentes en gran medida de los linajes de ricoshombres aragoneses.

La fundación de Santa María de Sigena, con monjas de la Orden de San Juan de Jerusalén, tuvo lugar el día 23 de abril de 1188 por impulso de la reina Sancha, esposa del rey Alfonso II el Casto, en el que ingresaron, como «dueñas» o religiosas, destacadas mujeres de las más nobles familias aragonesas. Pronto formaron comunidad con tres clases o estamentos: sorores o domne (religiosas claustrales), iuniores (niñas educadas por las religiosas, que vivían en el monasterio) y media cruz (religiosas obedenciales y servidoras de la comunidad). 

Las prioras del monasterio hasta 1292 fueron Ozenda de Lizana, Urraca de Entenza, Toda Ortiz, Elisenda de Querol e Inés de Benavente. Teresa Jiménez de Urrea fue priora desde 1292 hasta 1321 y fue sucedida por la infanta Blanca, hija del rey Jaime II de Aragón.

Historia

Comenzado a construir hacia 1183 y muerta en 1208 su reina fundadora, se inició una época de crisis que solo terminaría con la protección de Jaime I. Mediado el siglo XIII comenzó un nuevo declive económico, hasta que en 1298 Jaime II lo tomó bajo su amparo, con lo que se inauguró una nueva época de esplendor. 

Durante el priorato de Blanca de Aragón, en la primera mitad del siglo XIV, el monasterio se enriquecerá con tapices, retablos, pinturas y otros muebles y objetos de arte. En el largo interregno que cerró el Compromiso de Caspe en 1412, las «dueñas» de Sigena tomaron partido por el conde Jaime de Urgel, por lo que la nueva casa reinante, que nada tenía que ver con la dinastía fundadora, se olvidó de Sigena.

Durante los siglos XVI y XVII se mantuvo la vida monástica, regulada en 1588 con la aprobación del Libro Consueta o Tercera Regla, una adaptación de la regla redactada para este monasterio en 1188 por el obispo de Huesca, Ricardo. En aquellos años Sigena ya no era ni archivo real, ni corte, e incluso durante los siglos XVII y XVIII desapareció la vida comunal.

La Desamortización de 1835 le privó de la mayor parte de sus bienes y la comunidad fue obligada a abandonarlo, aunque regresaron a él algunos años más tarde, momento en el que se ejecutaron algunas obras de reconstrucción.

En agosto de 1936, en el ambiente anticlericista de la Guerra Civil Española, el monasterio fue incendiado y arrasado por una columna de milicianos anarquistas que se dirigían al frente de Huesca salvándose solamente la iglesia románica y el Panteón Real. Muchas obras de arte fueron destruidas o saqueadas y las tumbas de los reyes de Aragón fueron salvajemente profanadas.

Abandonado por las monjas de San Juan de Jerusalén a principios de la década de 1980, llegaron a Sigena en 1985 un grupo de religiosas de las Hermanas de Belén y de la Asunción de la Virgen, que actualmente lo habitan. 

Desde 1950 se han llevado a cabo obras de reconstrucción en la iglesia, refectorio, sala capitular y claustro.

El archivo del monasterio

Los documentos del monasterio conservados hasta nuestros días se encuentran en el Archivo Histórico Provincial de Huesca donde ingresaron en 1941. La documentación está constituida por pergaminos, libros y legajos, fechados entre 1173 y 1923, que reflejan la historia del monasterio, su funcionamiento y la vida cotidiana de las monjas, a través de privilegios concedidos al monasterio, testamentos, escrituras notariales, ventas, donaciones, etc. Cabe destacar la serie de expedientes de limpieza de sangre (siglos XVII-XVIII) exigidos a las futuras monjas antes de su ingreso en el monasterio. 

También existen libros que describen documentos del convento gracias a los cuales se conocen muchos los que no se han conservado.

El archivo del monasterio albergó también documentos de los reyes de Aragón desde el reinado de Jaime I hasta 1308, año en que se decide su traslado al monasterio de San Juan de Jerusalén en Barcelona.

Arquitectura

Hoy en día, del importante conjunto medieval solo quedan en pie el templo y otras dependencias. En la plaza del monasterio se levantan la hospedería, las ruinas del palacio prioral y la iglesia. En el exterior de esta última destaca la portada, de estilo románico, y junto a ésta, un arcosolio hoy vacío. La torre de señales fue edificada en el siglo XII y junto a ella se levanta un sólido torreón rectangular, pétreo, de la antigua fortificación. En la cabecera se pueden observar dos ábsides —el central y el del lado de la Epístola— y el exterior del panteón de las religiosas, del siglo XVIII.

El interior del templo, hoy vacío, tiene planta de cruz latina, una nave, un amplio crucero y tres capillas absidiales en la cabecera. Se cubre por bóvedas de cañón apuntadas sobre arcos fajones y el crucero lo hace con una bóveda de crucería. Quedan todavía algunos restos de las pinturas que decoraron sus muros. El panteón real se levanta en el lado izquierdo del crucero. 

De traza románica, acoge las tumbas de piedra arenisca de la reina Sancha de Castilla (esposa de Alfonso II de Aragón) y de sus hijos, el rey Pedro II, la infanta Dulce y la condesa Leonor de Aragón. El coro ocupa los tres últimos tramos del cuerpo de la iglesia, pero ahora es al reves, y se separaba del resto del templo por un monumental paramento barroco.

El claustro es la parte más ruinosa del conjunto y su aspecto actual es fruto de la reconstrucción llevada a cabo por Chueca Goitia en 1974. Se encuentra en pie la nave paralela a la iglesia y la mitad de la que da acceso a la sala capitular, de la que se extrajeron las pinturas en 1936 su protección durante la Guerra Civil tras ser incendiado el monasterio, y que se conservan en el Museo Nacional de Arte de Cataluña, en Barcelona

El antiguo refectorio sirve en la actualidad como capilla de la comunidad. De otras dependencias hay que citar los restos de los dormitorios de las religiosas y del palacio prioral.

El monasterio albergaba gran cantidad de pinturas murales, mobiliario y obras de arte, patrimonio del que se perdió gran parte con la Guerra Civil. Las pinturas de la sala capitular se extrajeron en 1936 para su

Conflicto sobre los bienes del monasterio de Sigena

Se planteó un conflicto entre los Gobiernos de Aragón y Cataluña por los bienes artísticos del monasterio de Sijena cuando fueron vendidos por las hermanas de la Orden de Malta, propietarias del convento, a la Generalidad de Cataluña.
Las ventas, que tuvieron permiso eclesiástico, se realizaron en 1982 (44 piezas por 66 millones de pesetas) y 1992 y 1995 (52 piezas por 39 millones) y fueron parte de una permuta de terrenos. Las operaciones fueron denunciadas por el Gobierno de Aragón por considerar que tenía derecho de tanteo para adquirir las obras.

Según el Gobierno de Aragón, algunas de estas obras fueron compradas según la normativa legal, existe un segundo grupo que también fue adquirido legalmente por la Generalidad pero sin dar opción a Aragón a ejercer su derecho de tanteo, y finalmente hay un tercer grupo de piezas que están en depósito y siguen siendo propiedad de la orden.

Por fin, después de 14 años, el Tribunal Constitucional emitió su veredicto, en el que fue el asunto más antiguo y longevo del Tribunal Constitucional, en el que dio la razón a Cataluña y declaró inconstitucionales y nulas las dos disposiciones presentadas por los gobernantes aragoneses en 1998, en las que planteaban el derecho de retracto de esa comunidad.

Sin embargo, la Sentencia del Tribunal Constitucional ya decía que no entraba en la legalidad de la venta ni en la calificación de los bienes. 

El abogado Jorge Español Fumanal en representación del Ayuntamiento de Villanueva de Sijena, no se rindió, e interpuso una demanda, junto con el Gobierno de Aragón, para declarar nulas las ventas del tesoro artístico del Monasterio de Sijena.

La demanda fue acogida favorablemente por el Juzgado de Primera Instancia número 1 de Huesca, que en Sentencia número 48/2015 de 8 de abril de 2015, una Sentencia pionera en la historia judicial española, decretó la nulidad de pleno derecho de esas ventas y la reintegración de dicho tesoro artístico vendido al Monasterio de Sijena dado que se trata de un monumento nacional indivisible y además las ventas se hicieron sin informar a las administraciones que tutelaban el monumento, aparte de que ni siquiera constaba que se pagara el precio.

El 25 de septiembre de 2015 se ha fijado la fecha de devolución de las piezas que tendrán que ser entregadas por la Generalitat de Cataluña y por el MNAC (Museo Nacional de Arte de Cataluña) en las dependencias del Monasterio aragonés en ejecución provisional de sentencia.

EXCURSIÓ AMB COTXE A MONTFERRER I CORSAVY A LA CATALUNYA NORD (VALLESPIR).












EXCURSIÓ AMB COTXE A MONTFERRER I CORSAVY A LA CATALUNYA NORD (VALLESPIR).


Sortida de Font Rubí sobre les 9h30'.

Arribem a Prats de Molló (primer poble des de la frontera de Coll d'Ares). Són 30 Km (16,8 fins la frontera). L'hem visitat bastantes vegades.


Seguim direcció Perpinyà. Ens anem desviant continuament a dreta i esquerra per visitar diferents pobles.

Després de Le Tech, desviament a l'esquerra per anar a Montferrer i Corsavy.


MONTFERRER:

Montferrer és un poble del Vallespir proper a Arles i que forma part de la comarca natural de l'Alt Vallespir, situat entre el massís del Canigó i l'alta vall del riu Tec. El municipi té 21,95 km² i 202 habitants (2006). Presideix el poble el pic (1.635 m) de la Soca. En un turó que domina el poble es poden veure encara les ruïnes del castell de Mollet, o de Montferrer.


Santa Maria de Montferrer


FEM CULTURA DE LA CATALUNYA NORD-EL VALLESPIR:


Santa Maria de Montferrer, antigament Santa Maria de Mollet, és l'església parròquial del municipi vallespirenc de Montferrer.


Història

El primer document que esmenta l'església és del 938, amb el topònim Mollet que era el nom primitiu del poble. La construcció del castell, el castrum Montferrer del 1070, començà a marcar però un procés de substitució de Mollet per Montferrer. La capella del castell serví les necessitats de culte fins a la construcció de la gran església parroquial del poble, la definitiva Santa Maria de Montferrer; al seu voltant s'anà alçant el poble modern. Santa Maria està sota l'advocació de la Mare de Déu de l'Assumpció.


Arquitectura

El temple actual és una rehabilitació romànic del segle XII aprofitant un edifici anterior del segle X, força ben conservada. És de nau única amb un absis semi-circular i en destaca la portalada, decorada amb dues columnes amb capitells de marbre i una arquivolta enquadrada per una banda de petits cubs disposats en escaquer. El campanar té finestres geminades a dos pisos. Va ser declarada monument històric de França el 1922.


Mobiliari

L'església conserva una creu relicari (lignum crucis) de finals del segle XVI o començaments del XVII, i un copó de finals del XVIII, béns inventariats pel Ministeri de Cultura francès. A més, hom pot contemplar-hi també un sarcòfag el segle XIV dedicat a Dalmau de Castellnou i a la seva esposa Beatriu i el fill d'ambdós, Pere; algunes altres peces d'orfebreria i el retaule de l'altar major (del segle XVIII).


CORSAVY:

Corsavy (en català Cortsaví) és una localitat i comuna francesa situada en el departament de Pirineus Orientals i la regió de Llenguadoc-Rosselló, a la comarca del Vallespir. Tenia 201 habitants en 2007.

Els seus habitants reben el gentilici de Corsavinois en francès i de Corsavinencs en català.

Administrativament, pertany al districte de Ceret, al cantó d'Arles-sur-Tech ia la Communauté de communes du Haut Vallespir.


Geografia

Situada al Vallespir, al nord del Tech, sobre el vessant meridional del massís de la Muntanya Canigou, la comuna de Corsavy limita amb Casteil, Valmanya, La Bastide, Sant-Marsal, Taulis, Montbolo, Arles-sur-Tech, Montferrer i Li tech.


Cal destacar les Gorges de la Fou, que serveixen de límit entre els municipis de Montferrer i de Corsavy. El lloc és bastant espectacular: sobre una longitud d'aproximadament dos quilòmetres, les goles arriben a una profunditat de 150 metres, estrenyent de vegades fins a no superar l'amplada d'un metre entre les dues parets.


Durant la major part de l'any, abunden els bolets comestibles. És molt freqüent que el cel es cobreixi de núvols a la tarda, sobretot a la primavera ia l'estiu.


Història

El primer esment conegut no es refereix al poble pròpiament dit, sinó a la seva església: ecclesia Sancti Martini in vila Rivo Ferrario (993). Aquesta església, encara visible a la vora de la carretera a un quilòmetre a l'est del poble, va ser lliurada en 1001 a l'abadia d'Arles, que la va fer reconstruir en 1158.


Per contra, en 1007, se'ns parla del lleig de Cort savino (el feu de Corsavy). La forma llatina més freqüent en l'Edat Mitjana és Curtesavino, però el lloc és designat sovint per l'única paraula Feus, Feudis (feu). Es troba una grafia Cursavi en 1108, i després Corssavi, Cortsevi, Corsavi, Cortsaví o fins i tot Corsavi, forma més freqüent abans de l'annexió a França. 

La «i» final apareix a finals del segle XVII. El topònim designa el terreny rural (cort) de Sabinus (o Savinus), antropònim llatí.


És probable que el poble s'hagi desplaçat cap a l'oest per aprofitar la protecció del castell, esmentat des de mitjan segle XII i sens dubte lleugerament anterior. Les relacions entre l'abadia d'Arles i els senyors del castell semblen haver estat força tirants: un text de 1090 mostra que Ramon Matfred, senyor de Corsavy, havia efectuat deduccions abusives sobre els béns de l'abadia i els dels habitants.


La família anomenada «de Cortsaví» conservarà el senyoriu del poble, convertit en el centre d'una petita baronia, fins a principis del segle XIV. Aquest senyoriu canviarà de mans repetides vegades, pertanyent més sovint al terreny real, però sent esmentat com a depenent de l'abadia d'Arles en 1770.


Conegut des de l'antiguitat, el ferro de Corsavy va ser explotat en l'Edat Mitjana, en Batère i en Leca sobretot, però sens dubte de manera esporàdica, que va ser el cas fins al segle XIX. 

Cal dir que el transport del mineral ha estat sempre problemàtic, fent difícil una explotació veritablement rendible. El problema es complica en la segona meitat del segle XIX, amb la desaparició progressiva de les fargues catalanes, amb què competeixen els alts forns.


Afortunadament, l'existència d'una via fèrria que va de Perpinyà a Arles, i després la construcció en 1900 d'un transportador aeri de 9 km, que connectava Batère a Arles, han permès que l'explotació minera continués a qualsevol preu, ja que el ferro de la Muntanya Canigou és prestigiós per les seves qualitats. 

El 1987, la Societat Anònima de les mines de Batère va posar fi oficialment a l'extracció del mineral.


Llocs i monuments

-Torrassa circular de Batère, del segle XIII

-Torrassa circular de l'antic castell

-Església parroquial Sant-Martin, que data de 1621

-Ruïnes de l'antiga església, del segle XII

-Ruïnes de la capella de Iglesy-Bielle

-Roques i grutes de la Balme

-Gorges de la Fou

domingo, 9 de agosto de 2015

EXCURSIÓ A SERRALONGUE – SANT LLORENÇ DELS CERDANS - COUSTOUGES. (Vallespir-Catalunya Nord).














EXCURSIÓ A SERRALONGUE – SANT LLORENÇ DELS CERDANS - COUSTOUGES.
(Vallespir-Catalunya Nord).


Sortim de Font Rubí a les 9h30' (casa que tinc a les rodalies de Camprodon)

Passat Prats de Molló, desviament a la dreta al poble de Serralongue. Fem 5 Km i arribem a Serralongue (Serrallonga).

Visita a l'Església de Santa Maria, el portal és de marbre rosat amb peces de forja catalana. A l'interior hi ha un preciós retaule barroc del 1.716.

A pocs metres de l'església, hi ha El Conjurador,del segle XIV, petita estructura quadrada amb obertures als quatre costats, és a dir, "obert al quatre vents i quatre punts cardinals". S'utilitzava per conjurar la mala sort, les epidèmies i les inclemències del temps.

Tornem enrere fins la cruïlla, per anar a Sant Llorenç de Cerdans i Coustouges (poble amb curiosos noms als carrers).

Preciosa església del segle XI-XII.

El poble de Custoja, fa frontera amb Catalunya, a pocs Km hi ha Maçanet de Cabrenys.

Tornem enrere i anem a Prats de Molló i a casa a Font Rubí,

Són uns 131 Km i 3h30'

FEM CULTURA DE LA CATALUNYA NORD - EL VALLESPIR.

1. Santa Maria de Serrallonga

Santa Maria de Serrallonga és l'església parroquial de la comuna nord-catalana de Serrallonga (Vallespir).

Història
La primera menció registrada de l'església és del 988, però l'edifici original, possiblement amb sostre de fusta i molt senzill, va ser substituït per un de nou al 1018 (data que mostra el llindar), consagrat al 1019. L'edifici actual, però, no sembla que es pugui datar abans del segle XII; i el campanar hauria estat modificat al XVI o al XVII.

Santa Maria de Serrallonga va ser declarat Monument històric de França el 13 de desembre del 1948.

Arquitectura
Es tracta d'una església romànica en pedra. És d’una sola nau amb volta de canó, acabada en un absis semicircular, amb cobertura de quart d'esfera. Dins els gruixuts murs laterals s'hi dreçaren quatre nínxols.

El campanar de torre s'aixeca per damunt de la part occidental de l'església, i dues de les parets de torre són prolongació dels murs de les façanes sud i oest, mentre que les altres dues reposen directament sobre la volta. La cobertura original de la torre va ser alterada, potser al segle XVI o al XVII, i hom li afegí uns merlets escalonats, més alts als angles i enmig. Les dues campanes són del 1701 i duen el nom dels fonedors: "Jean Fauré aidé par Emmanuel Riu". Jean-Auguste Brutails dibuixà al 1888 el sepulcre de Guillem Galceran de Cabrenys, que datà de finals del segle XIII o començaments del XIV.

L'interessant portal, que s'obre a migdia com el de moltes altres esglésies contemporànies, està emmarcat per quatre arquivoltes en degradació, coronades per arcs de mig punt.

La porta té una antiguitat considerable, i està decorada amb un picador i un gran nombre de ferratges fent petites espirals disposades en bandes paral•leles al terra. El pany de la porta, també en ferro forjat, du una inscripció "++BER (NARDUS): FABER VELIM: ME FECIT" i un crismó. La façana sud i l'absis mostren grans finestres d'arc de mig punt; i al costat de la porta es pot veure un rellotge de sol.

Mobiliari
El mobiliari es compon d'una creu de processó de plata repussada d'entre els segles XV i XVII, que podria procedir del taller de Pere Barnés; una custòdia dels voltants del 1890, donada a l'església el 1920 en record del poeta Pere Talrich; i una segona custòdia, del 1745, feta per Abdó Cases, orfebre a Figueres.

El retaule de l'altar major, datat al 1713, mostra Déu Pare a dalt de tot; per sota, sant Abdó, Crist ressuscitat i sant Senén; en el registre següent, sant Joan Baptista, l'Assumpció i Sant Jaume el Major; a la predel•la, l'Agonia de Crist a l'esquerra i la Flagel•lació a la dreta; i sobre les portes, sant Pere a l'esquerra i sant Pau a la dreta.

El retaule del Roser, del segle XVII però reestructurat al XIX, mostra també Déu Pare al capdamunt, i una santa no identificada per dessota; el segon registre mostra la Nativitat a l'esquerra i la Presentació a la dreta; el registre inferior té l'Anunciació, la Mare de Déu del Roser i la Visitació; i la predel•la reprodueix l'Agonia a l'esquerra i la Flagel•lació a la dreta.

2. Santa Maria de Costoja

Santa Maria de Costoja - en francès Eglise Sainte-Marie de Coustouges - és l'església parròquial de la comuna nord-catalana de Costoja, al Vallespir. El monestir de Santa Maria de Costoja pertanyia a l'orde benedictí, i era annex a l'església del mateix nom. Santa Maria va ser declarada monument històric de França el 1840.

Història
Apareix esmentada per primera vegada en un document del 979, quan Miró II de Besalú, bisbe de Girona, llega a l'abadia de Santa Maria d'Arles els delmes de l'església de Costoja.

Poc després, era propietat de la comtessa Ermengarda quan el 988 aquesta en féu donació al seu espòs, el comte de Cerdanya i Besalú Oliba Cabreta, que tot seguit la transferí a Santa Maria d'Arles, que hi constituí un priorat. L'edifici actual, obra de l'abat Ramon I d'Arles, fou consagrat el 1141 pel bisbe d'Elna Udalgar de Castellnou, substituint-ne un de més antic.

Arquitectura i decoració
L'església és d'una sola nau de volta de canó, reforçada amb contraforts i amb espitlleres per obertures.

L'interior està format per dos cossos, la nau i el cor, amb un absis semi-circular. Són a destacar el transsepte i la portalada, ornada amb figures i pintures romàniques. El campanar és de torre quadrada.

Una bellíssima reixa del segle XII tanca el presbiteri. La porta d'entrada té ferratges cargolats del segle XII. Al cambril de l'església es venera la Mare de Déu de l'Espinàs, obra del segle XVIII.