Tamariu, Cala Pedrosa ( La Musclera ), Aigua Xelida i Begur amb les seves cales.

Tamariu, Cala Pedrosa ( La Musclera ), Aigua Xelida i Begur amb les seves cales.

FEM CULTURA:

Tamariu és un poble de la Costa Brava tocant al mar que pertany al municipi de Palafrugell, al Baix Empordà. Segons el cens del 2009, té 292 habitants. Antigament era un nucli de pescadors, al voltant de la cala de Tamariu, però a partir dels anys 80, i gràcies a l'afluència de turisme a la zona, s'ha convertit en un centre turístic, amb càmpings, diversos hotels i molts apartaments i torres de residència i estiueig. 

Es caracteritza per carrers estrets derivats de les primeres cases de pescadors i de la urbanització derivada del turisme massiu. La platja està formada principalment per sorra de gra gruixut i graveta d'ortosa. Conté tres platges (dues de sorra de gra gruixut (platja dels lliris i platja gran) i una de pedres (aigua dolça)).

No massa lluny, a ambdós costats dues cales precioses. Cala Pedrosa (La musclera) i Aigua Xelida.

FEM MÉS CULTURA:

Begur és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà, un centre turístic important.

Escrit també tradicionalment com Bagur per la variació en la transcripció de la vocal neutra, està documentat a l'edat mitjana com Begurio, probablement nom llatinitzat d'un cèltic Becuro. 

Malgrat el seu caràcter turístic, manté un important passat històric que es remunta a la prehistòria, passant també per època ibèrica. En tot el terme s'han trobat importants restes que confirmen l'antiguitat del seu nucli com a assentament humà, important durant l'època feudal. 

El Castell de Begur és el símbol més emblemàtic d'aquesta època.

Un dels atractius més interessants del municipi és el seu llegat patrimonial, entre el que es troben torres de defensa que es van aixecar en contra la pirateria mora. Construïdes entre els segles XVI i XVII, constitueixen un element molt característic de l'actual paisatge urbà de Begur. Aquest ha estat també significativament marcat per les construccions que van realitzar en el seu moment els indians, begurencs que van creuar l'oceà Atlàntic per anar a fer fortuna al continent americà, sobretot a Cuba.

El municipi està vertebrat al voltant del nucli de Begur, centre administratiu del terme, que també inclou els nuclis d'Esclanyà, amb el seu nucli antic romànic , Aiguafreda, Sa Riera, Sa Tuna, Aiguablava i Fornells. 

Dintre del seu terme es troben algunes de les platges més prestigioses de la Costa Brava —Sa Riera, Aiguafreda, Sa Tuna, Platja Fonda, Fornells i Aiguablava, entre d'altres.

Des de l'any 2004 i a principis de Setembre a Begur se celebra la famosa Fira d'Indians, una fira que cada any té un tema central a partir del qual es fan les activitats de carrer però que té com a fonament principal recordar el passat indià o cubà de Begur.

ITINERARI:

La nostra ruta s’inicia a la platja.

GR92- Camí de Ronda- Vora mar, passem per una zona rocallosa on el camí queda desdibuixat per una sèrie de badines.

Els senyals ens porten a una llarga escala que s’allunya del mar i ens endinsem en una pineda. Finalment podem contemplar la Pedrosa (la Musclera), a la qual hi arribem descendent per un sinuós desnivell protegit per baranes de fusta.

Com diu el seu nom, tota la superficie de la cala és de pedres. Abandonem la ombrívola cala, i de nou, el camí en lleuger ascens tant sols de uns 15 minuts de durada, s’endinsa amb una vegetació gairebé de selva.

Aquí abandonem l’excursió prevista seguint les marques (2,50 Km) perquè ha estat un camí sinuós i s’ens ha fet tard. Ens entornem a Tamariu per la carretera.

Per anar a Aigua Xelida, hem agafat el cotxe. La cala, d’un gran encant,s’ha queda’t petita, en vers les construccions que s’hi han fet per la falda de els tossals de pinedes que baixaven a tocar mar. He tornat a encisar-me en les seves aigües cristal.lines d’un blau increíble.

 Anen fin a Begur amb el cotxe per dinar a  l’hotel Aigua Blava i veure cales precioses del seu entorn.

Cala Pedrosa a la Costa Brava ( l’Estartit )

Cala Pedrosa a la Costa Brava ( l’Estartit )

El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter és un parc natural a cavall de les comarques de l'Alt Empordà i el Baix Empordà i ocupa 8.192,19 hectàrees, que protegeix tant zona terrestre com marina (2.037 ha). 

El 13 de maig de 2010 fou declarat parc natural amb l'aprovació de la Llei de Declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter al Parlament de Catalunya. El parc natural inclou dues reserves naturals parcials, una de marina de les illes Medes i una de terrestre al Baix Ter; una reserva natural integral a la zona emergida de les illes Medes pel seu alt valor; una zona perifèrica de la reserva natural parcial marina, i un àmbit de protecció d’espais agraris. 

Tot i l'aprovació de la llei de creació del parc, al 2013, amb tres anys de diferència, es creava la seva junta rectora que ha de desenvolupar el funcionament reglamentari d'aquest parc. 

La junta la formen una quarantena de membres incloent una vintena d'entitats, vuit representants municipals (un per cadascun dels municipis que inclouen porcions del parc), dotze representants d'altres administracions que tenen la voluntat de nomenar la comissió permanent de caràcter executiu.

Cala Pedrosa, a l’Estartit, és una cala absolutament verge que es troba al mig del Parc Natural del Montgrí, en un dels entorns més feréstecs de tota la Costa Brava. 

Davant ella hi ha una atractiva illa a la qual es pot arribar nedant i que afegeix encara més bellesa al valor paisatgístic del conjunt.

El Massís del Montgrí és un fragment de crosta terrestre que, durant la formació dels Pirineus, fa 40 milions d’anys, es desprengué del seu nucli per lliscar uns 30 kms cap al sud. El resultat és un sistema de muntanyes situat entre la plana empordanesa i el mar.

A la banda de llevant, davant el mar, el Montgrí forma impressionants penya-segats de roca calcària, dels més importants a tota la Costa Brava juntament amb els del Massís de Begur i el Cap de Creus.

Per arribar a Cala Pedrosa, un espai de pau en ple Parc Natural, haurem d’arribar a peu des del camí local senyalitzat que comença al Camping Estartit, al centre del poble (si us desplaceu en vehicle és possible avançar encara més perquè part del camí es troba asfaltat).

El sender d’anada és de descens i la ruta en si, que es pot efectuar entre 30 i 45 minuts, és ja tota una experiència que ens permet recòrrer aquest Parc Natural protegit ple de pins i d’una vegetació adaptada al mitjà rocós i castigat pel fort vent de la Tramuntana.

El camí que porta cap a Cala Pedrosa és pedregós i travessa el Parc Natural del Montgrí.

Un cop a Cala Pedrosa observem la seva peculiar fesomia. El seu nom prové del llit de còdols arrodonits que conformen la seva superfície. 

L’aigua és totalment transparent, tot i que la impregnació d’algunes algues al fons rocós li confereix per moments una tonalitat verdosa natural.

Cala Pedrosa, a l'Estartit, és una cala tranquil·la que també fan servir algunes embarcacions de lleure per fondejar

Davant la cala s’alça l’illa de la Pedrosa, a la qual s’hi pot arribar nedant perfectament, donat que es troba a 100 metres. Des d’aquesta illa, que té una altitud màxima de 30 metres, al nord, després del Golf de la Morisca, divisem un dels accidents geogràfics més sobresortints de la Costa Brava: la Roca Foradada, un túnel natural navegable en plena roca viva que es troba en el Cap Castell.

De camí a Cala Pedrosa les vistas que s'obtenen de les Illes Medes són excel·lents

Després de gaudir banyant-nos a la poc freqüentada Cala Pedrosa podrem tornar a l’Estartit o encara continuar pel camí local de forta pujada fins la Cala Ferriol, podent gaudir d’unes vistes més properes a la Roca Foradada, i d’altres impressionants penya-segats sobre el mar, com el Salt del Pastor. Per aquesta excursió es recomana dur calçat de muntanya, donat que el terreny és pedregós.

Volta a l'Estany de Banyoles a peu.

Volta a l'Estany de Banyoles a peu.

		ITINERARI: Comencem la ruta a l’Oficina de Turisme, situada a la zona coneguda com el Front de l’Estany. Des d’aquí, voregem  en direcció nord (en el sentit contrari de les agulles del rellotge). Passem pel costat d’unes petites construccions vora l’aigua, les Pesqueres, i caminem fins arribar a la Zona de Bany,i el Club Natació Banyoles. Trobarem  el Parc de la Draga, on hi ha els jaciments neolítics que porten el mateix nom. Molt aviat passarem pel costat de la Caseta de Fusta (zona de bany gratuïta) i per l’arribada del Camp de Regates.  Aquest tram fins arribar al Bosc d’en Morgat és un dels més indicats per a l’observació d’ocells. Continuem  vorejant l’estany. El camí és molt agradable i transcorre enmig d’una vegetació característica del bosc de ribera.  Per finalitzar l'activitat, podem fer un bany a l'Estany. Hi ha 3 accessos de bany. Durada total: 1h 30m i distàn cia : 6,280 Km

L’ESTANY DE BANYOLES. FEM CULTURA:

L'Estany de Banyoles és el primer llac natural més gran de Catalunya (el segon més gran és l'Estany d'Ivars d'Urgell amb una extensió de 126 ha) i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La superfície és de 111,7 hm² i la profunditat màxima és de 62 m. 

L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.

Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.

Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.

Formació de l'estany i la conca lacustre

L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. El trencament provocat per la falla hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'un conjunt d'estrats karstificats, sedimentats just a sobre de la capa impermeable. Al llarg del temps la karstificació (dissolució) del material calcari, ha creat una xarxa de drenatge que fa circular les aigües d'infiltració cap al sud, fins que troben la falla, entrant en contacte amb el material impermeable, que actua de barrera. No podent continuar la circulació horitzontal, aquesta prossegueix el camí verticalment, obrint-se un camí a través dels estrats permeables (calcari, guixos) fins a aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts (o dolines d'enfonsament).

El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre del nivell actual.

L'origen de les aigües

Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.

FEM MÉS CULTURA:

Les pesqueres de l'estany de Banyoles

Durant molt temps les activitats o, fins i tot, passejar vora l'Estany va ser quelcom temut i rebutjat per molta gent que només veien en aquests paratges una dimensió misteriosa i llegendària o una font de malalties. Entrant el segle XIX aquest entorn va anar adquirint valoració paisatgística que, sumat a la necessitat d'adquirir nous entorns per a l'oci, va fer descobrir un entorn encantador i generós que es va anar conquerint de mica en mica. Es va començar per construir rampes i passeres que s'endinsaven a l'Estany, construccions que van anar creixent fins a convertir-se en Pesqueres. Una Pesquera és, doncs, una edificació instal·lada a flor d'aigua endins de l'Estany. La seva construcció ha estat viable gràcies a la possibilitat de fonamentar-les sobre la llosa travertínica en creixement que només es troba a la riba de llevant. En alguns indrets la potència de la llosa és tal que permet edificar força metres enllà de la riba. L'estil arquitectònic d'aquestes edificacions és d'allò més pintoresc. N'hi ha que llueixen formes aràbigues amb finestrals ogivals i coronades de marlets, com l'anomenada "Carpa d'Or" situada a la part més estreta del vuit quasi perfecte que dóna forma a l'Estany. Hi ha qui diu que el seu constructor es va inspirar en un antic casal de Banyoles dissenyat per l'arquitecte modernista Puig i Cadafalch.