PIC DE LES BRUIXES (1.390 METRES) - COMANEGRA (1.557 METRES).

PIC DE LES BRUIXES (1.390 mETRES) - COMANEGRA (1.557 METRES).

Zona: Vall de Camprodon >> Ruta: Pic de les Bruixes - Comanegra .

HE FET LA RUTA DUES VEGADES I PUJAR NOMÉS AL COMANEGRA 3 VEGADES.

COMENTARI:

Aquesta ruta circular parteix de la Bassa de Monars i puja fins el pic de les Bruixes tot travessant boscos de roures.

Tot seguit, i resseguint la carena, passa per prats de muntanya i fagedes fins arribar al cim del Comanegra per tornar pels prats fins a la bassa de Monars.

Per arribar a la bassa de Monars cal arribar a Rocabruna i anar en direcció a Beget (o a l’inrevés).

A uns 2 km de Rocabruna (o 5 km de Beget) veurem una pista a la nostra esquerra (a la dreta si anem de Beget a Rocabruna).

La pista fa pujada i hi podrem veure un gran dipòsit de ciment.

Hem de seguir aquesta pista durant uns 7 quilòmetres i mig passant per l’Oratori de Can França (2,8 km) i Can França (3,7 km) i travessar una porta metàlica (que hem de deixar en la mateixa posició que la trobem) fins arribar a la Bassa de Monars (7,7 km)

El Comanegra i el Pic de les Bruixes son Pics frontererers.

El de Comanegra fa frontera amb França mentre que el Pic de les Bruixes separa l’Alta Garrotxa de l’Alt Empordà.

Tot i no ser els cims més alts de la zona (el Montfalgars té una alçada de 1610 metres) presenten unes de les millors panoràmiques de la zona.

La vista al sud sobre la província de Girona o el Canigó al nord és digne de contemplar.

També podem albirar, des del Pic de les Bruixes, la costa francesa, part de la plana del Rosselló i part del que (ja a casa i amb un plànol de la provincia a la mà) creiem que pot ser la costa entre Begur i Palamós.

Tota la part inferior del recorregut (des de la finalització de la pista forestal fins a gaire be el cim de les Bruixes) es fa per boscos.

També una part del tram entre el Pic de les Bruixes i el Comanegra transcórre per fagedes. Per tant tot i ser un tram on a l’estiu toca el Sol de valent no ha de ser especialment dur de fer a ple estiu.

Tot i això cal portar (com sempre) aigua sobre tot a l’estiu.

FITXA TÈCNICA

LOCALITZACIÓ:

Situació: Sortim de la Bassa de Monars. La bassa està situada a la pista de Can França a la que s’accedeix des de la carretera de Rocabruna a Beget

DADES CARTOGRÀFIQUES:

-Pujada acumulada: 467 m

-Alçada mínima-màxima: 1250-1557 m

-Distància aproximada: 7,50 km

-Temps aproximat sense parades : 2h 40m

-Ruta circular: Si

-Dificultat: 2 sobre 5

DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES

#	Localització	Temps	Distància	Alçada
0	Bassa de Monars	0h 00m	0,00 km	1300 m
1	Fí de pista	0h 15m	0,90 km	1250 m
2	Pic de les Bruixes	1h 15m	3,90 km	1390 m
3	Pla de Serra	1h 50m	5,10 km	1370 m
4	Fageda de la Jaça dels Xais	2h 05m	6,00 km	1420 m
5	Cim Comanegra (punt geodèsic)	2h 15m	6,60 km	1557 m
6	Cim Comanegra (creu)	2h 17m	6,70 km	1552 m
7	Bassa de Monars	2h 40m	7,50 km	1300 m

DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT

Deixem el cotxe als peus del Comanegra, al davant de la Bassa de Monars.

Ja des d’aquest punt tenim una bona vista sobre el Pirineu, els Ayats, la vall d’en Bas, Olot i podem albirar petites zones de costa. Cap a l’Est podem veure el Pic de les Bruixes i, tot seguint la pista forestal, ens dirigim en aquella direcció.

La pista baixa decididament i en poc menys d’un quilòmetre arribem a la seva finalització. Abans però, haurem passat per sota d’una tirolina que serveix (o servia) per transportar material a Monars (Monars està situat uns 300 metres més avall a la nostra dreta).

En finalitzar la pista trobem dos rètols indicatius.

Un d’ells (que no seguirem) ens indica la ruta a Maians, mentre que l’altre indica la ruta al Puig de les Bruixes i de Sant Marc.

El camí cap a Maians es desvia a l’esquerra (en direcció nordest) i puja fins al Pla de Serra (vegeu el mapa d’aquesta pàgina).

Aquest camí està indicat per marques verdes i vermelles.

Nosaltres seguirem el camí que es desvia cap a la dreta i que està indicat per senyals blanques i grogues.

El camí baixa lleugerament durant uns metres, endintnat-se en un bosc de roures i, més endevant, d’avellaners.

Als 5 minuts de passar els rètols trobem el que devia ser una font amb un abeurador.

La quantitat de fulles seques que hi ha dins l’abeurador ens indica que fa temps que la font no raja…

Ara, tot el camí fins el Pic de les Bruixes passa pel llindar del bosc i per tant entrem i sortim del bosc tot alternant la passejada entre els arbres amb el camí per petits prats de muntanya dels Rasos de Monars.

La vista sobre Monars (molts metres més avall) poc a poc es fa més àmplia i arribem a assolir una bona vista sobre l’ermita de Sant Sebastià que se’ns presenta empetitida 400 metres més avall.

Poc a poc hem anat guanyant alçada i ens anem apropant al pic de les Bruixes. El camí puja sobtadament i sobrepassa el Pic per la vessant sudoest tot seguint cap el Coll de Sant Marci el Puig del mateix nom.

Hem d’anar amb compte en aquest punt ja que les marques no semblen seguir una lògica…

Hem de sobrepassar el Pic de les Bruixes i girar a l’esquerra ara ja amb l’intenció de fer el cim.

Tornarem a trobar algunes marques blanques i grogues, algunes de grogues i blaves i marques verdes i taronges, si veiem que ens porten cap el cim hem de seguir-les.

El camí no té pèrdua perque el cim es veu perfectament i només cal seguir el sentit comú per arribar-hi però sembla que hi ha diferents marques i això pot despistar una mica.

Just abans de fer el cim hi ha un petit prat i per fer el cim (tot i tenir-lo a tocar) haurem de fer una curta però forta pujada.

La vista des del cim de 1.390 metres, és tot el que esperàvem.

Als nostres peus, ja a la vessant de l’Alt Empordà, veiem boscos de faigs i al fons el Canigó. 

Cap a l’est podem arribar a veure entre les muntanyes la plana del Rosselló i la costa francesa.

A l’oest veiem el Comanegra com a protagonista de la panoràmica…

El cim és basicament un pas estret i llarg en el que hi ha dos pessebres on el camí és evident ja que es tracta d’una senda molt marcada.

Només cal seguir la carena per la senda que se’ns presenta al davant.

Algunes marques verdes i taronges ens ajudaran a seguir el camí correcte que passa en algun punt per les fagedes que s’extenen a la vessant nord.

En el moment en que nosaltres vam passar calia anar amb molt de compte a les fagedes ja que la gran quantitat de fulles que hi havia al terra feien que fós molt senzill patir una relliscada.

Anem avançant per la carena fins arribar al Pla de la Serra, es tracta d’una zona on el prat és més evident.

Hem de seguir la carena fins al final del prat. Hem d’anar amb compte i no anar pel camí que baixa cap a la pista forestal on tenim el cotxe, per tant no ens hem de desviar cap a la nostra esquerra i estar atents ja que si notem que el camí fa baixada haurem de recular…

El camí correcte el distingirem per unes fletxes taronges que comencen poc abans d’un freixe amb una placa de “caça controlada”.

En pocs minuts passem la zona assenyalada al mapa com a Jaça dels Xais (si al mapa no està indicada la coneixerem pels excrements de xai ja que com el seu nom indica és una zona on s’hi està el bestiar especialment a l’estiu) i una mica més enllà la fageda.

Dins la fageda només cal que seguim les fletxes taronges i que remuntem el fort pendent que hi trobarem.

El pendent és fort però curt i es fa sense problemes amb l’ajut d’un parell de bastons. El camí surt de la fageda i ens regala unes magnífiques vistes, poc després s’hi torna a endinsar i el camí es torna planer.

Ja estem gaire be al cim del Comanegra, pocs metres més enllà trobem el punt geodèsic que assenyala la part més alta i uns metres a l’oest veiem la creu que corona el cim de 1.557 metres..

Des d’aquí veiem perfectament la Bassa de Monars.

Naturalment no cal desfer el camí per tornar al nostre punt de partida. Podem baixar directament pels prats de la falda del Comanegra.

No cal que ens preocupem gaire per trobar les marques que ens indiquen el camí de baixada (senyals verds i vermells) ja que la bassa sempre la tenim a la vista i per tant només cal buscar el camí que ens dicti el nostre sentit comú.

La riera de Merlès, natura en equilibri.

La riera de Merlès, natura en equilibri.

Gorgs d'aigua impecable i una vegetació espessa i singular caracteritzen aquest punt remot de la nostra geografia, situat al Lluçanès. Les vistes atractives sobre la vall completen una passejada refrescant.

Com arribar-hi:

Amb cotxe:

A Berga, prenem la C-16 en direcció a Gironella, i continuem per la C-154 fins a l’Hostal de Sant Cristòfol. 

Continuem a mà esquerra per una carretera que segueix la riera, en direcció al càmping Riera de Merlès. 

Al cap de 7 km, prenem una pista a mà dreta (indicador cap a Vilartimó, Cal Boira i la gola de les Heures) i aparquem el vehicle. 

Iniciem l’itinerari sobre el pont que travessa la riera de Merlès.

DADES:

-Dificultat: Mitjana

-Distància: 7 km

-Desnivell: 175 m

- Durada: 2 h 15 min

El paisatge de Merlès, tot al llarg del seu curs, és una porció de naturalesa en equilibri. Conserva una vida intensa i pròpia, de gran personalitat, i una estètica un punt gaudiniana amb dosis de llegenda, com ara les bruixes i bruixots de la gola de les Heures. Diuen que s’hi movia tota la cort fetillera del segle XVII, i potser encara avui s’hi passeja quan ve el bon temps.

A la gola de les Heures

Iniciem l’itinerari al pont que hi ha sobre la riera de Merlès, a l’indret de la gola de les Heures, un congost profund on l’aigua ha treballat la roca i hi ha deixat una empremta delicada, d’aire modernista.

El camí —inicialment senyalitzat per fer amb BTT— segueix el riu pel marge esquerre. Justament a mà esquerra hi ha el llit del riu i a la dreta veiem prats on solen pasturar ramats de vaques.

Aviat trobem un camí que baixa a peu d’aigua.

Caldrà prendre’l per observar com aquí la llera del riu és força planera i els còdols n’ocupen la superfície.

Retornem a la pista i trobem un segon camí que baixa al riu. Val la pena fer-lo per observar l’espessa línia de vegetació que tanca la riera i circular per damunt d’uns amplis rocallisos modelats per l’aigua i guarnits amb multitud de petits tolls. El tercer camí ens porta al davant del molí de les Heures, un dels catorze que s’han comptabilitzat al llarg de la riera, la majoria d’origen medieval.

Visió de conjunt

Trobem un trencall i triem el camí que s’enfi la a mà dreta. Queda clar que quan hom abandona el llit planer de Merlès, el territori s’ondula i es plega, i cal fer treballar les cames. Ben aviat es fa visible la masia del Vilartimó, on arribem fent un tomb obert.

Des d’aquest punt podem fer-nos un mapa físic de la vall del Merlès i també la idea que som en un punt remot de la nostra geografia.

Darrere la casa del Vilartimó hi ha un lledoner monumental.

Del peu mateix de l’arbre, a mà esquerra, surt un camí que després es fa sender. El caminet segueix el replec de la muntanya sense guanyar ni perdre gaire alçada i regala vistes atractives cap a Vilartimó i el fondal que s’obre cap al sud.

Arribats a un camí més ample,anem a mà esquerra i tornem a baixar cap al riu, que retrobem a l’alçada del camping Riera de Merlès.

Per retornar cap al punt de sortida, prenem novament el camí que recorre la vora esquerra del riu.

Trobarem senders que ens duen a punts estratègics on el riu s’esbrava fent salts d’aigua i banyeres que fan escumejar l’aigua netíssima.

Quan el camí s’alça, obtenim bones panoràmiques i aviat retrobem el camí que hem fet a l’inici i el pont on hem començat aquest itinerari.

Pic d'Aneto de 3.404 m des del Refugi de la Renclusa - L'Aneto Pirineu Aragonès.

Pic d'Aneto de 3.404 m des del Refugi de la Renclusa - L'Aneto Pirineu Aragonès.

DADES:

Sortida: Des del Refugi la Renclusa a Benasc.

Zona: Vessant Nord del Massís de la Maladeta - Pirineu Aragonès.

RESUM:

-Dificultat: DIFÍCIL

-Desnivell acumulat: 1.400 m

-Longitud: 13 km

-Temps: 12 hores

-Material: Senderisme, Grampons, Piolets i material d'alpinisme.

ITINERARI:

Sortida del Refugi de la Renclusa a les 07:00. Comencem l'ascensió direcció a la Maladeta, i paral·lels al seu barranc. No hem d'acabar de baixar a la zona del riu, pel sender marcat per fites de la nostra esquerra vessant Oest de la Crencha dels Portillons, el primer quilòmetre podem fer-ho sense grampons, però arribat a aquest punt ja comença una gran pala de neu de 1.5 km de longitud fins que culminem uns centenars de metres per sota dels peus de la Glacera de la Maladeta Oriental.

De mica en mica després de 3 hores des del Refugi culminem aquesta gran pala, les vistes cap enrere són espectaculars, estem a 2.850 m d'altitud.

És molt el que queda per sota de nosaltres, en aquest petit replà és quan hem de donar un gir brusc de 90º a la nostra esquerra, (tenir en compte que el Portillón Superior no ens el trobem, aquí d'anar a buscar), durant els propers 200 m anirem envoltant una de les tantes crestes de la Crencha, anem d'oest a est i en sentit de les agulles del rellotge, sense gairebé adonar-nos apareixerà una petita agulla i una gran bretxa entre roques, indicarà que ja som al Portillón Superior.

Ès el primer moment en el recorregut que l'Aneto i la seva glacera es deixen veure, cert també és , que ja no el deixareu de veure en cap moment fins a la seva culminació.

Almenys mitja hora en aquest magnífic lloc de contemplacions i un refrigeri.

Des d'aquí tot és un gran mantell blanc, no tenim forma de distingir el que quedarà a l'estiu al descobert amb pedrera del que seguirà amb la placa de gel que forma la glacera, però segons els mapes després de descendir al Portillón Superior el següent 1.5 km serà pedrera, i els següent 2 km serà Glacera, (la Glacera de l'Aneto).

Baixem al Portillón sense majors problemes, i ens col·loquem en el vessant de gran muralla dels Portillons que ens anirà escortant fins que veiem dalt el Coll Maleït, punt on deixem enrere la Crencha i ens dóna pas a la Glacera i els pics que el protegeixen, el Pic Maleït liderant la cresteria del Mig, el Coll del Mig que amb prou feines es deixa entreveure i el gran Pic Corones amb el seu peculiar aspecte, vam passar a prop del Collado Coronas i és el punt on ja només tens un punt en la mira el pic d'Aneto, per a això envoltem el seu fals cim Punta Oliveras per enfrontar-nos a les dues pales amb major desnivell en tot el recorregut.

Arribem el petit replà que precedeix al Pas de Mahoma, 3 h des de l'Portillón Superior, la cresteria està neta, (grampons fora) acabant de passar ja de tornada un muntanyenc gran, i darrere d'ell, una parella jove, esperem a que arribin a aquest punt, i llavors ens adonem que serem els últims en el dia d'avui a ascendir aquesta cimera i passar en els dos sentits el pas de Mahoma.

No sembla tenir major transcendència, però en el fons és el que buscàvem, tenir el pont de Mahoma i el cim per a nosaltres sols.

Mitja hora més pel lloc, i ja portem en total 7 hores.

Fem cim, destaca la Gran Creu, la resta ple d'artefactes simbòlics.

El retorn, el vam fer pel vessant Est de la Crencha dels Portillons, descendim de nou fins a l'altura del Collado Coronas i aquí ia la direcció és directa cap avall, la immensa pala de neu de diversos quilòmetres d'ampla, ens baixarà fins al Ibon del Salterillo, punt on els grampons aniran fora, tot quedant encara algun gelera que un altre, intentarem sortejar, vam intentar no perdre altura des del Ibon, però va arribar un moment en què els barrancs ens impedien el pas, per la qual cosa va caldre baixar una mica , per poder agafar un corriol que des de la seva part alta ens permet veure part de la zona d'Aigualluts, hem sobrepassat la Tuca de Renclusa, ara girem a la nostra esquerra per ascendir cap al coll de la Renclusa, un gran monticle part al coll, ambdós camins et portaran al Refugi, de moment ascendim pel dret, però aviat gens mes sobrepassar la primera gran roca, i veiem de front una zona de grans roques, és el punt en que vam decidir anar-nos per l'esquerra, és el lateral recomanat, Refugi a la vista després de 5 hores des que vam començar el descens i amb això donem per finalitzada l'ascens al sostre dels Pirineus.

El pic d'Aneto, en 12 hores, amb parades incloses.

FEM CULTURA:

1. REFUGI DE LA RENCLUSA.

Situat a la vall de Benasc, als peus del massís de les Maladetes i el pic d'Aneto (el cim més alt dels Pirineus), aquest és un dels llocs muntanyencs per excel·lència. Aquesta circumstància es reflecteix en el fet que ja el 1916 el Centre Excursionista de Catalunya construís aquí mateix un refugi guardat.

Recentment remodelat, i ara cogestionat per aquesta entitat i la Federació Aragonesa de Muntanyisme, la Renclusa segueix prestant un magnífic servei als muntanyencs, i encara que la seva fisonomia hagi canviat, manté una fidel tradició muntanyenca.

serveis

Dutxes, aigua calenta, calefacció, bar, servei d'àpats, mantes, taquilles, calçat de descans, infermeria i DESA.

El refugi disposa de taquilles i guardaesquís, però has de portar cadenats per tancar-los.

2. Pic d'Aneto

El pic d'Aneto és el més alt dels Pirineus i de l'Aragó. La seva altitud és de 3.403,5 metres. Al seu cim s'hi va instal·lar una creu de ferro de bona mida i una imatge de la Verge del Pilar, patrona d'Aragó.

Geografia:

Està situat a l'extrem nord del massís de la Maladeta i és format, com tot el massís, de granit normal. Als seus vessants s'hi troben glaceres permanents (vegeu: Glacera d'Aneto). La més important és a la cara nord i té unes 100 hectàrees d'extensió. Administrativament pertany al terme municipal de Benasc (Ribagorça).

Les seves geleres i glaceres desguassen a la vall de Barrancs, a la de Vallhiverna; ambdues orogràficament haurien de tributar al riu Éssera, i a la vall de Salenques, tributària de la Noguera Ribagorçana. Malgrat tot, les aigües de la Vall de Barrancs s'escolen pel Forau d'Aigualluts, sorgint al vessant nord dels Pirineus, al lloc anomenat Uelhs deth Joeu (o Güells del Jueu), a l'Artiga de Lin (Vall d'Aran), d'on baixa fins a la Garona.

La glacera, que cobria 79.6 hectàrees el 2005, està disminuint ràpidament a causa de la pujada de les temperatures a l'estiu i de la disminució de les precipitacions hivernals durant tot el segle XX. El 1981 cobria 106.7 hectàrees, i al segle XIX més de 200 hectàrees.