Santa Llúcia de Puigmal. (Sant Joan de les Abadesses, el Ripollès).

Santa Llúcia de Puigmal. (Sant Joan de les Abadesses, el Ripollès).

Bones vistes, una bonica ermita romànica i, sobretot, gorgues i salts d'aigua d'una gran bellesa. Si, a més, ho podem combinar amb els colors de la tardor, imagino, aquesta caminada podrà ser encara més sensacional.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 8,0

-Desnivell ± 450 m.

-Durada: 4 h (amb parades).

-Circular: si

-Inici al coll de Santigosa (Sant Joan de les Abadesses). També es podria començar a Santa Llúcia de Puigmal.

-Dificultat: baixa.

-Senyalitzada amb marques grogues, escasses, i pals .Entre el coll de Sentigosa i Santa Maria també és pot passar per la pista principal (tal i com vaig fer jo, tot i que deu ser menys bonic).

ITINERARI:

Començo a caminar relativament d’hora, a les onze, ja que més cap al tard s’esperen núvols i potser pluges... si no, potser hagués esperat una mica més tard. Tot i això, el fred no és gaire intens i més aviat s’està bé.

Baixo per la pista forestal. Després me’n penediré, hi ha un camí que baixa pel mig del bosc i que, imagino, sempre serà una mica més bonic. Torna a fer un dia clar i, encara que sovint entre arbres, les vistes són prou boniques.

Tot i que sóc a la comarca del Ripollès, estic a la seva vessant més garrotxina, just davant meu Sant Joan les Fonts i l’Alta Garrotxa, una mica més enllà, la plana empordanesa, el Cap de Creus i la mediterrània...

La primera parada és a la bonica ermita romànica de Santa Llúcia de Puigmal, romànica, del segle XII. Restaurada, el campanar amb espadanya grinyola una mica. Just al seu costat hi ha una font.

Des d’aquí vaig fins als Gorgs de la riera de Torrents. Son tres o quatre salts d’aigua seguits, cada cop més bonic. El del cap de munt, gracies al travertí, és impressionant. M’hi estic una bona estona.

Reculo fins a l’ermita i giro cap al següent gorg. El camí està enfangat i es desdibuixa una mica.

Arribo a... enlloc, i haig de recular una miqueta, uns cent metres, fins a trobar el camí bo, fins al bonic gorg de Santa Llúcia. També m’hi entretinc una bona estona, just davant seu hi ha una roca que em fa de trípode improvisat i ho aprofito per fer algun experiment.

Tot seguit el camí s’enfila tot acostant-se i allunyant-se poc de la riera.

Pel camí, que jo esperava només de pujada, em vaig trobant més salts d’aigua i gorgs (alguns de rieres afluents), que em van allargant la caminada... alguns són molt bonics. I els que veig o sento de lluny i no m’hi acosto, perquè sinó potser encara hi seria...

Dino al cotxe més tard del que comptava, content, la veritat és que no m’esperava veure tants salts d’aigua ni tan bonics (amb aigua, després de la llevantada i les pluges de fa pocs dies, sí).

Santa Llúcia de Puigmal.

FEM CULTURA:

Santa Llúcia de Puigmal és una església romànica de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

L'edificació actual consta d'una sola nau, de planta rectangular, ampliada i amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó seguit i de quart d'esfera, respectivament. L'absis és llis, sense arcuacions, amb una finestra de doble esqueixada centrada, una cornisa senzilla i un sòcol que continua vist a la façana de tramuntana. La porta i una finestra de doble esqueixada queden a la façana de migjorn. L'aparell és fet de carreus i carreuons de mides diferents, segons els panys de paret, però tot i així, es manté una certa unitat constructiva, llevat del campanar d'espadanya i del cos de l'extrem de ponent de la nau, que són de maçoneria. Com a conseqüència de la restauració, l'estat actual de l'antiga església parroquial de Santa Llúcia de Puigmal és òptim. L'ermita està dedicada a la màrtir santa Llúcia, protectora de la vista, i té uns goigs dedicats que canten: "Puix per gràcia celestial sou dels ulls conservadora, siau nostra protectora, Santa Llúcia de Puigmal."

Història

La primera notícia referent a aquesta església és del 913. Anteriorment, i concretament l'any 890, en un document referent al monestir de Ripoll, és citat el topònim de "Pojomalo", però creiem que aquest es refereix a l'ermita de Sant Vicenç de Puigmal, edifici actualment sense culte a la Parròquia de Ripoll. L'any 1167, Pere de Redorta, bisbe de Vic, va tornar a consagrar l'església que ha arribat fins als nostres dies. Durant el segle XV, Santa Llúcia de Puigmal perdé la seva independència parroquial i passà a ser sufragània de l'església de Sant Joan de Vallfogona. A les darreries del segle XIX passà a dependre de l'església de Sant Joan de les Abadesses.

Avetosa de Bonabé. (Alt Àneu / Alòs d'Isil - El Pallars Sobirà).

Avetosa de Bonabé. (Alt Àneu / Alòs d'Isil - El Pallars Sobirà).

Caminada molt bonica al voltant de Vilanova de Meià. Pel camí, sempre amb bones vistes als cingles del Montsec, es passa per una bella ermita romànica, diverses fonts i un dolmen.

Des dels cims del puig de Meià i el Cogulló, a més, les vistes s’obren cap a la plana Lleidatana (i, en dies clars, segurament més enllà).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 6,8.

-Desnivell ± 150 m.

-Durada: 3 h (amb parades).

-Circular: Sí.

-Inici a l'aparcament del pont de la Perosa.

-Dificultat: baixa.

-No senyalitzada peró molt fàcil. Sortint de l'aparcament cal pendre la pista que marxa a la dreta pel costat del riu (amb marques de GR).

Poc més endavant es bifurca i prenem la de la dreta, passem sempre més o menys pel costat del riu (que ens queda a l'esquerra). La pista s'acaba convertint en un corriol que va a parar a un pont de fusta (tot i que el camí continua al costat del riu).

Travassem el pont i prenem la pista que puja a l'esquerra. Aquesta pista desemboca en una de més ample, que seguim a la dreta fins a arribar al cotxe (a la sortida de l'avetosa, on hi ha una placa en Homenatge a Joan Coromines podem fer una mica de drecera baixant pel costat de la borda de la Perosa, amb el cotxe ja visible).

Nota: la zona pista per arribar a l'aparcament no és cap marevella, però s'hi circula bé. Si volem allargar una mica l'excursió (uns 10 Km entre anada i tornada) una bona alternativa és justament pujar aquesta pista a peu des del refugi de Fornet).

ITINERARI:

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, en faré tres de curtes.

Començo per Bonabé, preveient, sense saber-ho del cert que és on és més probable que plogui a la tarda, si ho fa.

El camí per pujar-hi ja és bonic. De fet, potser si ho arribo a saber potser començo la caminada al refugi de Fornet (encara que això voldria dir fer-ne només una)... ho sabré per si mai torno. Entre una cosa i una altre m’hi poso passades les deu.

Surto del Pont de la Perosa i segueixo al costat del riu, la Noguera Pallaresa en els seu tram més alt, d’entrada entre avellaners i algun prat.

Poc després passo pel barranc de la Tinta, amb un bonic salt d’aigua al costat del riu. En aquest punt es poden veure, també, els efectes de les allaus, que s’enduen tot el que trobem per davant i fins i tot travessen el riu doblegant els bedolls de l’altra banda. Unes conseqüències que tornaré a veure poc més endavant, al barranc de Raspmala, on hi ha un altre salt d’aigua encara més bonic.

Passat el barranc passo pel bosc de Raspmala, una pineda de pi roig que veig una mica d’esquitllada. Avui no veure isards, però ho compensa un llangardaix verd que es deixa que el contempli bé. De seguida travesso el riu per un pont de fusta.

Passat el riu m’enfilo una mica i es comencen a veure els primers avets. De seguida travesso la magnífica avetosa de Bonabé (de fet, el que m’ha fet escollir aquesta caminada). Val la pena. A més, de tant en tant alguna clariana deixa veure els cims que envolten la vall.

Cal al final de la caminada l’avetosa torna a deixar pas als prats. Just on hi ha una placa en homenatge a Joan Coromines que fa de bon mirador de la vall, bonica.

De moment els núvols inexistents quan he arribat, comencen tot just a aparèixer.

Ruta de la Marmota - Vall de Boí.

Ruta de la Marmota - Vall de Boí.

Excursió fàcil i preciosa entre el pantà de Cavallers i el refugi Joan Ventosa. Pel camí, el millor dels paisatges de muntanya: flors, rierols retorçats, salts d’aigua, estanys, cims i agulles envoltant la vall...

 LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 10,0

-Desnivell ± 550 m.

-Durada: 4 h 30' (amb parades).

-Circular: No.

- Inici a l'apacament de la presa de Cavallers.

-Dificultat: baixa.

-Senyalitzada (molt fàcil). Només cal seguir els pals amb marques grogues (a l'extrem), el camí es pot desdibuixar una mica en algun punt, però hem d'anar veient aquests pals regularment. TRACK Wikiloc.

Nota: Segurament val la pena allargar la caminada fins a d'altres estanys (si més no el de Travessani, que queda molt a prop del refugi, ... aquí jo vaig badar., i/o el Gran de Colieto).

ITINERARI:

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, dues de més curtetes.

La primera al Parc Nacional d’Aigüestortes, aprofitant una mica el viatge.

Començo a caminar a quarts d’onze a la presa de Cavallers.

La primera part de la caminada és al costat del pantà de Cavallers. El paisatge que l’envolta és molt bonic... tot i que la presa li treu una mica d’encant.

Un cop arribo a la cua em començo a enfilar. Una primera pujada, curta, fins al planell de Riumalo, on baixa aigua per tot arreu. Avui, sense les “presses” d’ahir, m’ho agafo amb molta més calma i m’entretinc tant com vull amb les fotos.

Tot i que la millor època ja ha passat, encara se’n poden veure algunes i m’aturo a contemplar algunes flors, com la tora blava, abundant i en plena floració (de les més tardanes, suposo), tant bonica com tòxica (una de les més verinoses d’Europa), o la curiosa o bella didalera, ja cap al final de la seva màxima esplendor i nova per mi.

Faig la ruta de la marmota... però amb el transit que hi ha de gent amunt i avall (notable però sense arribar a ser molest), de marmotes, suposo que se’n deuen veure més aviat poques (per sort ja n’he vistes a molts altres llocs i no em fa res).

Al final del planell, al costat de la magnífica cascada de Riumalo, comença la segona pujada, molt més llarga. Tot fent marrades m’enfilo sovint pel costat de bonics salts d’aigua i amb bones vistes a la vall de Boí.

Al cap damunt el camí gira a la dreta i deixo, també a la dreta, l’estany Negre, per després.

Comença la tercera i última pujada, curta, fins al refugi Joan Ventosa, amb magnífiques vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten... venen ganes de quedar-s’hi!

Aquí em començo a adonar que no m’ho vaig mirar massa bé... la caminada no és de cinc kilòmetres, sinó que són cinc de pujada i cinc de baixada.

Tot i això, no me’n penedeixo, val la pena. Després, un cop a casa, m’adonaré, també, que ben a prop, hi ha el llac de Travessani i que per l’estona que m’hagués suposat hi podia haver anat... d’això si que me’n penedeixo.

Ho sabrem per la propera... i un altre cop m’ho miraré millor (cosa que solo fer normalment). Que hi farem! Ha valgut la pena.

Molt més tard del que comptava, al refugi giro cua, amb l’avantatge de que al no ser circular baixaré molt més ràpid: per ser baixada i perquè em pararé menys a fer fotos... i perquè tinc gana, he deixat els entrepans de dinar el cotxe suposant que hi seria com a molt tard al migdia.

Bé, només em desvio una mica del camí per passar pel costat de l’Estany Negre (que ves a saber quan tornaré).

Pantà de Cavallers.

FEM CULTURA:

El pantà de Cavallers o dels Estanys de Tor és un embassament que pertany al riu Noguera de Tor (conca del riu Noguera Ribagorçana), creat per una presa situada al municipi de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça.

L'embassament fou construït l’any 1960. Es troba a 1.784 m d'altitud i la seva presa, de 70 m d'alçada i 360 m de longitud és del tipus anomenat de contraforts. En els darrers 10 anys la mitjana de capacitat que ha presentat és de 14 hm³ o sigui un 93,13% de la seva capacitat.

L'embassament va fer desaparèixer l'original Estany de Cavallers així com la Cascada de Cavallers.

A l'estany de Cavallers i la seva presa té origen el riu la Noguera de Tor, de 24 km de recorregut per la Vall de Boí, travessant les poblacions de Caldes de Boí, Erill la Vall, Barruera, Llesp i Castilló de Tor fins a desembocar en la Noguera Ribagorçana en el terme del Pont de Suert.

El cabal mitjà a Llesp és de 8,1 m³/s. La seva conca ocupa una àrea de 30 km².

 

Estany Negre (la Vall de Boí).

FEM CULTURA:

L'Estany Negre, també anomenat Negre de Caldes, és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.134 metres d'altitud, dins la Capçalera de Caldes, a l'entrada de la Vall de Colieto. Té una superfície de 9 hectàrees i 35 metres de fondària màxima. Rep les aigües del Estany de Colieto (E) i drena pel Riuet d'Estany Negre (O).

L’estany descansa als peus de les imponents parets de l’obaga del Pics de Comalespada (S) i de les Agulles de Travessani (NE). Al nord-est, damunt de les escarpades parets s’aixeca el sobre l'estany, es troba el Refugi Joan Ventosa i Calvell; sent el punt d’entrada a la Vall de Colieto, que s'obre cap a l'est; des d'aquest punt es pot gaudir de les impressionants vistes del Massís del Besiberri.

La ruta més habitual es la que procedent de la Presa de Cavallers, pel Pletiu de Riumalo, el Barranc de les Llastres i Pas de l'Osso, també porta al Refugi Joan Ventosa i Calvell.