Oix – Ermita i
Puig de Bestracà – Vall d’Hortmoier – Riera de Beget.
Excursió
espectacular. L’he fet 3 cops.
OBSERVACIONS:
-Dificultat técnica: Fàcil
-Temps: 6 hores
COMENTARIS:
Bonica caminada des del petit poble d’Oix, a
l’ermita, castell i cim del Bestracà, des d’on hem baixat cap a la vall
d’Hortmoier i seguint les rieres de Beget i Oix, hem retornat al punt de
sortida.
ITINERARI:
El recorregut
que hem fet ha sigut el següent:
Sortida d’Oix (aparcament a sota l’església de Sant
Llorenç) – plaça i carrer Major – carrer Nou direcció a ca l’Anica – girem a
l’esquerra i de seguida prenem un petit corriol que s’enfila tot creuant varies
vegades la pista – creuem la carretera de Beget a Oix – camps del Peirer – el
Peirer – camí d’Oix a Bestracà – coll i corral de Bestracà – ermita de Sant Andreu de Bestracà –
corriol a la serra de Bestracà – cim i
castell de Bestracà – baixada creuant la tartera – la Portella on girem a
la dreta – la Campassa – les Feixanes – GR-11 i PR C-186 – coll Joell – creuem
la riera de Beget - roures del Rei –
ermita de Sant Miquel d’Hortmoier – el Ripoll i camps del Ripoll – creuem
la riera de Beget i reprenem el GR-11 i PR C-186 – àrea abandonada de picnic de
la vall d’Hortmoier – palanca del Samsó (deixem el GR-11) – pas dels Lliberals
(pista al costat de la riera de Beget a l’altre cantó del grau d’Escales) –
pont Trencat i riera d’Oix – pla de les Guillasses – can Pei – castell d’Oix – arribada a Oix.
FEM CULTURA:
1. Sant Andreu de Bestracà.
Descripció:
Edifici de planta rectangular, absis semicircular a l'est i campanar
d'espadanya no acabat. La seva porta està sobre la façana sud. L'edifici té 4
obertures, una a la façana oest, dues a la sud i una darrera l'absis a l'est.
Església romànica del segle XII tot i que està documentada l'any 977 en el
testament del comte de Besalú, Miró. Ubicada prop del coll de Bestracà, a la
falda de la muntanya del mateix
nom i al costat
de l'antic camí d'Oix a Beget.
És una construcció del segle XII, tot i que es tenen documentacions molt més
antigues.
És un temple d'una sola nau de volta apuntada, amb una cornisa a l'interior
que corre pels murs. L'absis semicircular és a llevant i presenta finestra
central, cornisa i fris sostingut per mènsules. Aquestes, com les que sostenen
el fris de la paret de migdia, estan acuradament esculpides, representant
testes humanes, nombrosos animals mitològics, elements geomètrics i
semiesferes.
A l'interior es conserven tres mènsules de pedra sense ornamentació que
servien per aguantar un antic cor. La porta d'ingrés,és d'arc de mig punt amb
llinda i un timpà on hi ha una creu en relleu. Els batents conserven molts dels
antics ferros forjats i el forrellat, d'època posterior a la romànica,
representa el cap d'un drac.
A l'interior es conserva una pica baptismal romànica. A l'exterior hi ha
mènsules esculpides representant caps, monstres i bucranis, de tradició
clàssica. La coberta original era de llosa amb un carener al mig. Per dins els
murs són llisos, llevat d'una senzilla cornisa que hi corre a l'entorn.
El campanar està ubicat damunt el frontispici, és d'espadanya amb dos ulls
truncats a la part superior i no disposa de campanes. A l'interior, a més de la
pica romànica n'hi ha una altra, de pedra del país i sense ornamentació. Fa 78
cm d'amplada màxima i 60 cm d'alçada. La pica baptismal es conserva a
l'interior del temple. Està feta en pedra del país i no presenta cap tipus
d'ornamentació.
L'any 1545 l'església va ser visitada per un delegat del bisbe de Joan de
Margarit, el qual digué: "en aquesta església no hi ha reservat el cos de
Crist, ni hi ha fonts baptismals, ni olis sagrats, administrant-los des de
l'església de Sant Miquel de Pera." En expressar que no hi
havia pica baptismal, es considera que no es duien a terme bateigs. La pica
amida 86 cm de diàmetre i té una alçada de 77 cm.
Va ser restaurada l'any 1964 i es van tornar a editar uns Goigs de
l'ermita.
Les primeres notícies documentals
conegudes del temple de Sant Andreu corresponen a l'any 977. Es cita a "Sancti Andree
et Juliani et loco bestracano et ventano" en el llegat testamentari que
feu el comte de Besalú, Miró, en favor del monestir de Sant Llorenç de Bagà.
Pel 983, Sal·la, bisbe d'Urgell, consagrà l'església de Sant Llorenç prop de
Bagà. En aquell moment el comte de Besalú, Oliba Cabreta, cedeix al predit
monestir diversos béns, entre els quals se citen Sant Andreu i Sant Julià de Bestracà, Bestracanell i la vil·la Adano. A les "Rationes Decimarum
Hispaniae" s'anomena "ecclesia de Bestrecano", l'any 1279 i
"ecclesia de Bestrerrano" pel 1280.
En els nomenclàtors de la diòcesi corresponents al segle XIV hi figura com
"ecclesia parrochialis sancti andree de Bestrachano". El temple va
ser parròquia fins a l'any 1608, moment en què va passar a dependre de Sant
Miquel de Pera. Al museu diocesà de Girona es conserven les lipsanoteques que
van trobar-se a l'altar major del temple quan es portà a terme la restauració
de l'any 1964.
Està situada al vessant sud del puig de Bestracà a
uns 970 metres sobre el nivell del mar, amb espectaculars vistes vers l'Empordà a l'est. S'hi arriba per una pista de terra que passa per davant
la Masia del Pairer tot prenent una desviació
de la carretera que uneix Oix i Beget.
2. Puig de Bestracà.
El Puig de Bestracà és una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi
de Camprodon, a la comarca del Ripollès tot i que geogràficament és part de l'Alta Garrotxa. És fàcilment
accessible a partir de la carretera que uneix Beget i Oix.
3. Sant
Miquel d'Hortmoier
Església, situada a la vall d'Ormoier, prop de la masia del Ripoll, a
l'esquerra de la riera de Berget i accessible des d'Oix per una pista de terra
regular, en un paratge de singular bellesa. Fa pocs anys al costat de migdia hi
havia una gran edificació abandonada que ha estat eliminada per deixar lliure
l'entorn immediat al temple.
Edifici romànic bastit cap a finals del segle XI o principis del XII, d'una
sola nau, volta apuntada i absis, del segle XIII, semicircular situat a llevant, amb finestra central i
cornisa. La porta d'ingrés orientada a ponent és estreta i rectangular i al
damunt hi ha una finestra i l'airosa espadanya de doble obertura. A migdia la
façana té dues finestres de doble biaix (en total l'edifici en té dues al mur
sud, una a l'absis i una a ponent) i cornisa.
Fou esmentada el 977 en un document el comte de Besalú i bisbe de Girona Miró la deixa en testament
al monestir de Cuixà. El comte de Besalú i bisbe
de Girona Miró deixà en el seu testament l'any 979, al monestir de Sant Miquel
de Cuixà "...in villa que dicunt Orto Modario cum ipsa eclesia qui est in
honore Sancti Michaelisarchangeli..."
L'església de "Sancti Michaelis archangeli de Orto-Modario"
figura en la relació de possessions que el papa Sergi IV confirmà, mitjançant
butlla, al cenobi de Cuixà. El 1094 es veu citada com a Sancti Michaelis de
Orto-morerio i com a Sancti Michaelis de Ortomomerio l'any 1362 en les
"Rationes Decimarum Hispaniae"
Figura com a parròquia en el primer terç del segle XIV, passant a ésser una
sufragània d'Oix a partir del segle XVII. A Sant Miquel d'Hortmoier s'hi
guardava el Sant Crist d'Hortmoier.
Té uns Goigs dedicats que canten: "Serena, la vall, fulgura i
en tu troba el pregoner, pau de bosc i goig d'altura, sant arcàngel
d'Hormoier"
Es tracta d'una casa forta de planta rectangular i pati interior bastida
amb carreus ben escairats amb diferents pisos d'espitlleres a les quatre façanes i
una torre de l'homenatge de planta quadrada,
construïda i restaurada per l'actual propietari (la torre no havia arribat als
dies actuals i s'ignora si realment havia existit mai). Està situada a l'angle
de tramuntana i llevant. La façana més remarcable està orientada a ponent, on
hi ha la porta principal d'arc de mig punt feta amb senzilles dovelles i un matacà de nova construcció amb
una creu grega on es poden llegir els noms
del matrimoni propietari i la data de construcció. S'han obert nombroses
finestres, algunes formades amb doble arc de mig punt, amb columna i capitell
central, la major part de nova factura. Destaca el gran finestral gòtic trilobulat del mur sud.
El castell, documentat el 1270, fou aixecat al segle XV pels senyors de
Bestracà, els quals anteriorment ocupaven el castell situat al cim de la
muntanya del mateix nom, dintre el terme de Beget. El trasllat a aquesta nova
residència es deu al fet que els Barutell, senyors de Bestracà, van patir un
atac durant l'assalt remença i la fortalesa fou
saquejada i els senyors vexats pels pagesos revoltats el 1462. L'any 1462
el castell de Bestracà va ser atacat pels remences: "no habiendo querido
Berenguer de Carutell soltar a un remensa que tenia preso por no haber querido
pagar las tasas, los remensas lo sitian en su castillo de Bestracà, lo toman a
fuerza de armas u ponen en la prisión del castillo en lugar del remensa a
Berenguer de Barutell con una cadena al cuello y, penetrando en el dormitorio
de su senyora, la amenazan y la hacen salir del castillo junto con sus hijos,
saqueándolo y llevándose ropa y otros objetos".
Al segle XVII, el marquès d'Almazan el volia enderrocar amb l'excusa que
era un refugi de bandolers, però Catalunya protestà i féu derogar l'ordre.
D'ençà que fou bastit, els Barutell l'adoptaren com a residència permanent fins
que Bonaventura de Barutell-Bestracà i d'Asprer, en la segona meitat del segle
XVIII es casà amb Teresa de Càncer, la qual amb anterioritat havia estat casada
amb Ramon de Sans, senyor de la casa de Montrodon. A partir d'aquell moment,
les propietats passaren a la família Sans. Al començament del segle XIX consta
com a senyor d'Oix, de Talaixà i de la casa de Montrodon, Bonaventura de Sans i
Barutell, que el 1806 va contraure matrimoni amb Teresa de Gregorio,
succeint-los llur fill Bonaventura de Sans i de Gregorio, que morí sense
descendència. El títol de Bestracà anà a raure a mans dels Marquesos de
Monistrol i als Escrivà de Romaní, fins que es va perdre.
5. Sant
Llorenç d'Oix
L'església parroquial del poble d'Oix s'emplaça a l'extrem sud de la població amb la façana nord formant mitgera amb altres edificacions. És una construcció romànica, existent ja al segle X, que va ser modificada en èpoques posteriors per necessitats d'ordre defensiu. D'una sola nau amb volta de canó apuntada, té un absis semicircular a llevant que fou sobrealçat.
Presenta fris de dents de serra trencat per mènsules ornamentades, cornisa i finestra central amb dos arcs en degradació. A migjorn hi ha una cornisa, dues finestres i la porta d'entrada, restituïda en la restauració. Presenta diversos arcs en degradació i llinda.
A migdia, també trobem quatre cartel·les alineades que en temps passats havien sostingut una galilea romànica. El campanar d'espadanya de doble obertura, ara convertit en una torre, s'assenta sobre la façana oest.
La porta de fusta clavetejada amb forrellat decorat amb motius geomètrics i amb forma de cap de drac no és la pròpia sinó que pertanyia a l'església de Santa Maria de Castellar de la Muntanya.
La pica baptismal conservada a l'interior del temple, és d'època romànica. Té forma d'olla, i presenta unes característiques senzilles sense cap tipus d'ornamentació. Les seves mides són; 100 cm de diàmetre, 125 cm d'alçada total i 105 d'alçada sense la base.[1]
L'escut d'armes de la noble família de Barutell, es conserva a l'interior del temple. La família, en el decurs del segle XV, va deixar el castell de Bestrecà i es traslladà al poble d'Oix. L'escut fou descobert per Miquel Oliva i Prat, en ocasió dels treballs portats a terme a l'església de Sant Andreu de Bestrecà l'any 1957.
L'escut presenta una barra en diagonal, damunt la qual hi ha un gos amb la cua dreta i collar al coll. Tot està envoltat per elements vegetals estilitzats i un casc.
La notícia documental més antiga que tenim és de l'any 937 esmentant el temple com el de "Sancti Laurentii de Evo". La toponímia passà a convertir-se posteriorment en "Evol" (1017), "Uxo" (1213) i "Uxio" (1362).
A mitjans del segle XVIII, amb ocasió d'una visita pastoral a Oix, el Bisbe de Girona, Baltasar de Bastero i Leó, ordenà que es destruís la trona de pedra existent i es canviés per una de fusta i, també, va fer destruir un relleu molt indecent que hi havia al presbiteri, segurament una representació d'Adam i Eva.
L'origen de la porta, cal cercar-lo al poble de Castellar de la Muntanya, al municipi de la Vall de Bianya. Fins a l'any 1977 la porta era situada a la façana oest, sota el campanar. Amb motiu de les obres de restauració, es va obrir de nou la porta romànica de la façana de migdia.
