Congost de Mu (Alòs de Balaguer - la Noguera).

Congost de Mu.

(Alòs de Balaguer - la Noguera).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 13,8 (anar i tornar)

-Desnivell ± 300 m.

-Durada: 4 h 30' (amb parades).

-Circular: no.

-Inici a Alòs de Balaguer (a la Font del Pont. També es pot començar al poble o a l'altra banda del congost, a la presa de la hidroelèctrica d'Alòs).

-Dificultat: baixa.

Senyalitzada amb pals. No té cap mena de dificultat, només cal seguir la pista que surt del costat de la Font del Pont, i un cop s'acaba, el camí que continua (al costat o en paral·lel al riu. A la part del mig s'enfila i passa una mica allunyat).

ITINERARI:

Entre bonics alzinars i boniques rouredes i boixedes (inusualment verdes) fem una doble excursió. Primer anem a l'espectacular Cova de Gel, mig amagada a la muntanya. Tot seguit, pugem al Tossal de Mirapallars, on gaudint del silenci, contemplem vistes magnifiques (en un dia clar han de ser realment impressionants).

FONT DEL PONT I FONT DE L'ESPADELLA

Començo a caminar a la Font del Pont, ja d’entrada més o menys al costat del Segre, que baixa ple d’aigua. Al cap de ben poc passo, també, per la Font de l’Espadella, convertida en àrea de pícnic.

Segueixo per la pista, planera, fins a l’entrada del congost de Mu.

Aquí el riu es comença a encaixar cada vegada més, entre la serra de Sant Mamet i el Montsec. De fet, s’hi entra per unes passarel·les i al cap de ben poc s'encaixa tan que el camí s’enfila i llavors planeja per poder passar-lo per dalt.

Cap al final el camí baixa de cop per una canal tot fent marrades, fins a tocar un altre cop el riu. De seguida el torno a travessar per un bonic pont penjant.

Al cap de poc passo per unes passarel·les penjants al costat de la petita presa d'Alòs, i tot seguit arribo a l’Aiguabarreig del Segre i la Noguera (amb la presa de Camarasa al meu davant).

Llàstima que no hi hagi un pont i es pugui enllaçar amb la caminada del matí, si les dues ja són impressionants, justes seria sensacional (de fet, el pas ja hi és, però és privat, pertanyent a la presa de Camarasa).

Reculo per on he vingut, desviant-me uns metres pel camí que puja a un mirador. Només fent això les vistes al congost ja valen la pena, encara que em quedo una mica amb les ganes d’acabar arribar-hi. No és molt lluny, però hi ha una mica de desnivell, noto el cansament i s’hi ho faig se’m farà molt tard per arribar a casa.

Curiosament, un cop a casa i un parell de dies després m'assabento, a traves de les noticies que, en aquesta zona, s'hi ha establert una petita població d'isards, única a Catalunya fora de l'alta muntanya (si ho sé, estic més aal cas, tot i que segurament tampoc l'hagués vist).

Salt de la Tosca i Molí de Brotons.

Salt de la Tosca i Molí de Brotons.

(Moià / Castellterçol -  El Bages / el Vallès Occidental)

Passejada planera, fàcil i bonica per la Vall de Marfà, a cavall de Moià i Castellterçol.

Malgrat que les aigües potser no són tant netes com haurien de ser, el Salt de la Tosca amb el Molí de Brotons, sota la bauma que forma el salt, valen molt la pena.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-         Quilòmetres: 8,4 (es pot allargar de diverses maneres).

     -    Desnivell: 200 m.

     -    Durada: 3h 30'.

     -   Dificultat: baixa.

     -   Circular: No.

-         Inici al camí al Mas Vila-rasa (Moià).

No senyalitzada com a tal. Cal seguir les marques blanques i vermelles, del GR-3, fins al pal que indica el molí de Brotons.

Un cop aquí cal trencar a l'esquerra per una pista (tancada amb una cadena) fins a la Mare de Déu de la Tosca. Uns metres abans d'arribar a l'ermita cal agafar un camí a l'esquerra (que porta al salt).

Es pot allargar començant a Moià, arribant fins a Sant Pere de Marfa, continuant fins a Castellterçol. També hi ha diverses opcions per fer-la circular.

ITINERARI:

Comencem a caminar a les 9h. Fa sol i s'està bé, encara que encara hi ha algun bassal glaçat.

Caminen per la bonica Vall de Marfà, entre pinedes, acompanyats del sons dels ocells.

Ens passem el trencant del molí i continuem un bon tros més, allargant la caminada, però val la pena.

Reculem i trenquem per allà on intuíem que havíem de trencar. Amb algun dubte, però al final arribem al bonic  Salt de la Tosca i el Molí de Brotons, just al seu costat.

És un molí semitroglodític, sota una bauma, que va estar habitat i en funcionament fins a finals del segle XIX, quan en una riuada excepcional hi va morir la família que hi vivia.

Per tornar, reculem per on hem vingut. 

FEM CULTURA:

El Molí de Brotons, o Molí de la Tosca, fou un molí situat en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. És a l'enclavament de la vall de Marfà.

Les seves restes estan situades a l'esquerra de la riera de Marfà, al nord-est de la masia de Marfà i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà.

És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa.

Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.

 

Coves de Sadernes (La Garrotxa).

Coves de Sadernes (La Garrotxa).

A les 10h sóc a Sadernes i deixo el cotxe a l’aparcament del pont del Pas dels Aures.

Per anar a Sadernes, hem d’anar a Montagut (entre Castellfollit de la Roca i Besalú), un cop a Montagut, està indicat.

Començo a enfilar-me  pels alzinars típics de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Les primeres parades són ben aviat, un antic forn de calç i la font del Merlot (abandonada, no raja).

Continuo enfilant-me  per un sender marcat, però a vegades amb una vegetació espessa. En salto una cruïlla amb una fletxa negra ben visible... però no sé trobar el camí i continuo amunt, fins a arribar a una bauma.

M’hi trobo una colla de Girona que em demanen per la Cova del Bisbe... la mateixa que estic buscant jo. L’han buscat per on som i han deduït que havien de seguir la fletxa.

M’hi ajunto i reculem... amb força problemes per tornar a trobar el camí per on hem pujat (ens hi estem una bona estona).

Al final, però trobem el camí correcte i seguim els punts vermells.

A la següent cruïlla prenem el camí correcte, ben indicat... però ens saltem el trencant de la cova (que també està indicat, però no és gens evident). Per sort  ens n’adonem relativament aviat i tornem a recular.  

Amb una mica de sort finalment trobem el camí correcte i en un tres i no res, hi arribem.

La cova del Bisbe, penjada dalt d’un cingle, impressiona per les seves dimensions, amb una gran entrada i un recorregut de gairebé setanta metres.

Això per no parlar, també, de les bones vistes a les valls de Sant Aniol i d’Escales.

La llegenda diu que el nom de les coves es degut a un bisbe que s’hi va amagar fugint dels sarraïns.

Continuem el camí, fent un tros del que ja havíem fet, per començar a baixar fins a la Cova dels Ermitons, una mica més fonda, però tancada amb una reixa perquè hi estan fent excavacions.

A partir d’aquí, el camí baixa en picat fins a la pista de Sant Aniol.

La seguim fins a l’últim aparcament, on m’acomiado dels gironins (que han estat una bona companyia). Ells se’n van a fer un arròs i jo a visitar un parell de coves més... i menjar-me els entrepans allà on em vagi bé.

Travesso la riera i passo pel celler de les Monges, les ruïnes d’una edificació enganxades a la roca.

M’enfilo fins el Coll Roig, i ara sí, trobo el camí a la cova a la primera (tot i que tampoc és molt evident).

La Cova de les Monges és una cavitat espectacular, amb una curiosa forma triangular i una fonaria de vint-i-set metres i una alçada de catorze (tot i que sembla més).

Reculo i baixo cap a l’altra banda, fins a la Riera d’Escales, que segueixo saltant de roca en roca pel mig del riu (que gairebé sempre està sec).

Fins l’última parada del dia, la Cova del Coll Roig. És la més petita de les que he visitat, però, segurament, la més bonica de les quatre, o si més no, la que té més concrecions.

Dino, al sol, a la seva entrada.