ALQUÉZAR - SIERRA DE GUARA - OLSÓN

 ALQUÉZAR - SIERRA DE GUARA - OLSÓN

ALQUÉZAR (Alquezra en aragonés) es un municipio de la comarca Somontano de Barbastro, en la Provincia de Huesca, Comunidad Autónoma de Aragón, España.

SITUACIÓN
Está situado en la margen derecha del río Vero, en su último cañón, al pie de las sierras de Balcez y Olsón.
Dista de Huesca 51 km.
Parte de su término municipal está ocupado por el Parque natural de la Sierra y los Cañones de Guara.

OLSÓN.
Olsón es una localidad española perteneciente al municipio de Aínsa-Sobrarbe, en el Sobrarbe, provincia de Huesca, Aragón.
Entre las cuencas del Cinca y el Vero, en un valle muy abrupto, a 686 m de altitud se encuentra este pequeño núcleo rural que está dividido en cuatro barrios, Plaza Baja, La Fuente, Samper y Solano, los cuales se agrupan entorno al promontorio que coronaba el castillo en el siglo XI, del que apenas quedan algunos restos entre los que se han construido la iglesia, el cementerio y la abadía.

Junto con Jabierre de Olsón y Mondot formó municipio. La casa consistorial se conserva al lado de la plaza baja, y luego pasó a integrar el llamado Biello Sobrarbe con Arcusa y otras pequeñas poblaciones hasta su integración en Aínsa - Sobrarbe.

En 1999 tenía una población de 24 habitantes, pero dicha población ha ido descendiendo.

Monumentos
•Religiosos: La ermita de San Benito, separada del núcleo urbano y a una altitud de 1075 m, data del siglo XVI y guarda interesantes pinturas murales del siglo XVII. Hay una ermita que tiene la curiosidad de haber sido construida en una pequeña cueva pero ya está en ruinas e inaccesible. Es reseñable en Olsón su iglesia parroquial de Santa Eulalia, del siglo XVI, que está declarada Monumento Nacional y es conocida con el apelativo de catedral del Sobrarbe. La obra se debe al arquitecto Joan Tellet y data del año 1546. En ella destacan la portada y la torre. Posee la mejor pieza renacentista de la comarca, un retablo de piedra del siglo XVII. Tiene pinturas de la misma fecha. Los retablos sufrieron daños en la guerra civil española.
•Civiles: Entre los edificios civiles las casas Abadía, que tiene una puerta en arco de medio punto con el apellido Broto grabado, Alejandro, con su horno de pan y escudo de armas o Pardina son dignas de visitar.

LA SIERRA DE GUARA
Es una cadena montañosa en las primeras estribaciones de los montes Pirineos. Se encuentra situada al noreste de la ciudad de Huesca, extendiéndose de este a oeste entre los ríos Guatizalema y Alcanadre.
Su punto más elevado lo constituye el Tozal de Guara o Pico de Guara (2.077 m). En su parte oriental se encuentra el Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara.

NÚCLEOS ASOCIADOS
-Radiquero
-San Pelegrín

HISTORIA
-Debe su nombre al castillo o Al-Qasr construido para defender el acceso a la Barbitanya.
-Siglo IX. Jalaf ibn Rasid mandó construir el castillo y se convirtió en el principal punto de defensa de Barbastro frente a los reinos cristianos del Sobrarbe.
-El 28 de agosto de 1067, el rey Sancho Ramírez de Aragón concedió la villa de Beranuy y Santa María de Sabiñánigo al abad de Fanlo "porque fabricasteis la torre en Alquézar" (CANELLAS, Cartulario de Fanlo, nº. 46).
-El 27 de abril de 1069 Sancho Ramírez, concedió fueros a Alquézar (LACARRA, Documentos, nº. 2).
-En 1075 Sancho Ramírez, concedió privilegios a Alquézar "cuando se levantó el sitio de los sarracenos" (MUÑOZ, Colección de fueros, p. 252).

COLEGIATA DE SANTA MARÍA
-En febrero de 1125 el rey Alfonso I el Batallador otorgó fueros a Alquézar (LACARRA, Documentos, nº. 115).
-Fue de realengo desde su conquista hasta 1202 (MIRET, Itinerario de Pedro II, p. 266).
-En 1218 el rey Jaime I de Aragón dio al obispo de Tortosa la iglesia de Alquézar (HUICI-CABANES, Documentos, nº. 12).
-El 6 de febrero de 1233, estando en Sariñena, Jaime I de Aragón concedió a Artal de Foces el castillo y villa de Alquézar (HUICI-CABANES, Documentos de Jaime I, nº. 176).
-El 25 de septiembre de 1245 Jaime I de Aragón confirmó a los hombres de Alquézar los fueros dados por el rey Sancho Ramírez, otorgando los privilegios de feria y mercado (HUICI-CABANES, Documentos, nº. 413). El 28 de enero de 1290 era de realengo (SINUÉS, Nº. 195).
-En 1295 era de realengo (Codoín, 39, p. 299).
-En 1327 se deslindaron los dominios entre los términos de Alquézar y Alberuela de la Liena (NAVARRO TOMÁS, Documentos lingüísticos, nº. 103).
-El 5 de septiembre de 1357 el rey Pedro IV de Aragón vendió a Pedro Jordán de Urriés el castillo y villa de Alquézar (SINUÉS, nº. 196).
-El 11 de junio de 1372 Pedro IV entregó el castillo y villa de Alquézar a Gonzalo González a cambio de Ricla (SINUÉS, nº. 198).
-El 22 de marzo de 1380 Violante de Urrea vendió el castillo, villa y aldeas de Alquézar al rey Pedro IV (SINUÉS, nº. 203).
-El 1 de junio de 1398 el rey Martín I de Aragón confirmó la compra de Colungo por los de Alquézar (SINUÉS, nº. 205).
-En 1610 eran de Alquézar las poblaciones de Asque, Colungo, Buera, Radiquero y San Pelegrín (LABAÑA, p. 63).
-1960 – 1970 se le unió Radiquero.
-En 1966 el Castillo Colegiata fue declarado Monumento Histórico Artístico Nacional.
-En 1982 el casco urbano fue declarado

CONJUNTO HISTÓRICO - ARTÍSTICO
CASCO URBANO:
*Encanto medieval de sus calles y casas.
*Colegiata dedicada a Santa María la Mayor.
Consagrada en noviembre de 1099.
*Parroquia dedicada a San Miguel Arcángel.
*Castillo colegiata
Cultura
*Museo del siglo XVII con obras medievales, renacentistas y barrocas
*Museo Etnológico Casa Fabián
*Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara
Uno de los principales refugios de flora y fauna de Europa. Zona declarada Z.E.P.A. (Zona de Especial Protección de Aves) en la que habitan Quebrantahuesos, buitres, alimoches, halcones, milanos, etc.
*Parque Cultural del río Vero
Se pueden visitar pinturas prehistóricas como el ciervo levantino de Chimiachas, pintura que forma parte, junto a más de sesenta abrigos y otras manifestaciones artísticas y etnológicas.

FIESTAS:
-En enero romería a la ermita de San Antonio.
-Segundo domingo de mayo, Romería a la ermita de Dulcis.
-Días 11 al 14 de agosto en honor a San Hipólito.
-Día 8 de noviembre en honor a San Nicóstrato.

·

Calafell - Cunit - El Vendrell - L’Arboç ( Baix Penedès )

Calafell - Cunit - El Vendrell - L’Arboç ( Baix Penedès )

Calafell

Municipi turístic de la comarca del Baix Penedès que forma part de la Costa Daurada.

El municipi està dividit en Calafell, Calafell Platja i Segur de Calafell, a més d'unes trenta urbanitzacions escampades per tot el municipi.

Segur de Calafell va néixer el 1947 i durant un temps va ser la urbanització més gran d'Europa.

Actualment és el nucli més poblat del municipi, essent ja lloc de residència habitual de molts dels inicials habitants de cap de setmana i vacances.

Cunit

Municipi costaner de la comarca del Baix Penedès, al límit amb el Garraf i amb el Torrent de Padró com a frontera.

El litoral està format per 2,5 quilòmetres de platja de sorra fina protegida per espigons que donen forma arrodonida a la costa.

FEM CULTURA:

El castell de Cunit és un edifici de Cunit (Baix Penedès) declarat bé cultural d'interès nacional.

Descripció

Ara forma part d'una residència moderna feta sobre els murs antics, totalment desfigurada, dita encara «el Castell».

El castell és situat a la banda dreta de l'Avinguda de la Font. Està rodejat per una sèrie de terrenys dedicats a l'agricultura. 

L'edifici està format per l'habitatge dels amos (el castell) i el dels masovers (construccions modernes). El castell té tres plantes: els baixos tenen una portalada d'arc de mig punt i una finestra rectangular amb reixa a cada banda. El pis noble presenta un balcó central amb una llarga base i barana de ferro forjat, a cada costat hi ha una finestra rectangular. Les cobertes són de dues vessants. 

Destaca una torre col·locada a la banda dreta, de cobertes de quatre vessants i quatre pisos d'alçada. Les tres plantes inferiors tenen finestres rectangulars. El pis superior consta de tres finestres d'arc de mig punt, la del mig és més gran.

Història

Castell Termenat. Documentat el 1031. Entre el 1131-1162 Ramon Berenguer IV en féu donació a Dalmau de Cunit. En tot el segle XII, quan es creu que es construí el castell, fou del noble Dalmau, primer senyor del castell. 

En el segle XIII la quadra de Cunit formà part del terme i jurisdicció del Castell de Cubelles. Berenguer de Cunit posseïa quadres de Cunit i Segur en el 1359. A finals del segle XIV fou cedit junt amb els altres feus del Castell de Cubelles a Bernat de Fortià. En el 1461 era senyor de Cunit Andreu Bisbal, encarregat de la defensa del castell i muralles de Lleida durant la guerra contra Joan II. Després fou propietat de Miquel Ferrer (1530) i de Miquel Mollet (1565).

A principis del segle XX el castell era molt malmès. Fou adquirit per Joan Braquer i Roger (baró de Cunit), el qual restaurà l'edifici i el convertí en casa pairal. D'aquesta manera i amb algunes restauracions posteriors, el castell va perdre tot caire de castell. Posteriorment, i des de la Segona Guerra Mundial fou propietat d'una família alemanya.

El Vendrell

Vila capital de la comarca del Baix Penedès, que podria tenir els seus orígens al segle X amb motiu de les invasions pirinenques. La seva proximitat amb el camí ral de Tarragona en va afavorir el desenvolupament. 

La teoria més probable de l'origen del topònim el trobaríem en el llatí Venerellus, diminutiu de Venere (Venus).

El Vendrell va veure néixer el violoncel·lista Pau Casals el 1876. Director i compositor musical, considerat un dels millors del seu temps. 

L'oli d'oliva, el xató, amb la seva salsa, i les coques enramades són els productes més típics de la seva gastronomia.

L’Arboç

L'Arboç, és un municipi del Baix Penedès. Segons dades de 2009 la seva població era de 5.441 habitants.

Apareix documentat ja l'any 991 com a possessió dels senyors de Castellet. En 1076 el castell de la població va ser venut al comte Ramon Berenguer I pel que va quedar en possessió de la casa comtal barcelonina, sent per això més tard incorporat a la Corona d'Aragó.

La repoblació es va anar realitzant durant el segle XII. En 1202 posseïa el privilegi de celebrar un mercat i també el de celebrar fires, com la de Santa Llúcia, que se celebra des de l'any 1230. A més Arbós ja posseïa un notari públic i tenia un barri jueu.

En 1297, el rei Jaume II va donar temporalment la vila a Guerau de Cervelló com va pagar d'un deute contret. No obstant això, el poble va tornar a mans de la corona en 1315.

Durant el segle XV era la segona localitat en importància de tota la comarca. La important despoblació posterior va ser deguda a diverses epidèmies de pesta que van assotar la ciutat.

Durant la guerra contra el rei Joan II de Castella la població es va posicionar en principi a favor de la Generalitat. Però en 1464 les tropes del rei es van fortificar a la ciutat que va patir l'atac dels exèrcits fidels a la Generalitat. 

Poc després, el rei Joan II va cedir la vila a Joan Berenguer de Masdovelles. La recuperació econòmica i demogràfica de la vila després de la guerra va ser extremadament lenta.

Arboç, va patir nous desastres com a conseqüència de conflictes bèl·lics. El 10 de juny de 1808, les tropes franceses van saquejar i van incendiar la ciutat.

De nou es va veure saquejada el 3 gener 1836 durant la Primera Guerra Carlista.

Patrimoni
• Església parroquial, dedicada a Sant Julià. Arbós apareix citada ja en documents de 991 encara que l'edifici actual es va construir sobre les restes de l'antic temple. Edificat entre 1631 i 1647, és de nau única amb capelles laterals. La capella dedicada al Santíssim va ser construïda amb posterioritat, en 1770, darrere de l'absis. Conté algunes restes del la primitiva església romànica del segle XII, com la base del campanar o un dels murs de la capella dels Dolors, i les seves pintures franco-gòtiques del segle XIV. La façana principal està decorada amb una gran rosassa situat sobre la portalada, tipus arc de triomf d'estil renaixement.

• Hospital de Sant Antoni Abat, construït entre 1906 i 1911 d'estil modernista amb elements de maó a la vista, pedra i ceràmica vidriada.El edifici conté un claustre central de 7x14 metres, aquest claustre està format per dos pisos de columnes i arcs construïts amb maó a la vista, i rematat amb elements de cerámica.El conjunt de tot l'edifici té planta baixa i un pis que està coronat per dues grans torres quadrades, rematades amb elements de ceámica vidriada.El edifici té una capella la nau cental té 8x17 metres, la façana té tres arcs de punt d'ametlla sostinguts per dues columnes.

• Torre Bellesguard, construïda en 1898 per Joan Baptista Pons i Trabal. Es tracta d'un edifici residencial d'estil neogòtic amb una peculiar torre de planta semicircular. En l'agregat de "El Papiol" es troba una capella dedicada a sant Ponç. És de nau única i es creu que va ser construïda al segle XIII. Es va restaurar completament després que el 1958 es veiés molt afectada per culpa d'unes riuades.

• Palau Gener i Batet, construït en 1873 com a residència privada en dues etapes, com es pot veure en la seva exterior.La part més espectacular, la façana de les grans torres, que va ser acabada en 1889.

• La Giralda, construcció neoàrab que es troba als afores de la ciutat. Va ser encarregada per Joan Roquer i Marí com a obsequi a la seva dona després d'un viatge per terres andaluses. Per això, entre 1877 i 1889 va dirigir les obres del seu habitatge amb una reproducció a escala 1: 2 del famós minaret sevillà (amb 52 metres). A l'interior es pot veure també una reproducció -aproximada- del famós pati dels lleons de l'Alhambra de Granada. L'edifici ha estat restaurat entre 2004 i novembre de 2008.

Vallbona de les Monges - Guimerà (Urgell )

 Vallbona de les Monges - Guimerà (Urgell )

Vallbona de les Monges

Municipi de la comarca de l'Urgell, ubicat a la vall del riu Maldanell, afluent del riu Corb, al peu de la serra del Tallat.

L'element més important del municipi és el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallbona, que conforma junt amb el de Poblet i Santes Creus, la ruta del Císter. Va ser fundat a la primera meitat del segle XII.

Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir cistercenc al municipi de Vallbona de les Monges a la comarca de l'Urgell. Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. 

L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).

Història

Fundació

Inicialment eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s'organitzaven en forma de comunitat doble. El seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de sant Benet. La primera documentació és de l'any 1157. L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren a la serra de Montsant restant la comunitat exclusivament femenina.

Intervenció de Berenguera de Cervera

En morir Ramon de Vallbona en 1176, quedava a decisió de les monges, i molt especialment de l'abadessa de Colobrers, triar entre quedar-s'hi o passar a Vallbona i assumir-ne el govern. La majoria de les monges deuria ésser partidària de romandre a Colobrers, però una dama important de la comarca, Berenguera d'Anglesola, intervingué amb la seva autoritat moral per convèncer Òria de traslladar-se a presidir la comunitat de la vall.

El matrimoni, el 1164, de Berenguera d'Anglesola amb Guillem III de Cervera, unia dues grans famílies de la zona, benefactores ambdues del monestir femení. Berenguera destacà en la seva predilecció per la comunitat, especialment després d'enviudar el 1172. Va conèixer personalment el fundador Ramon, amb qui degué col·laborar en el finançament dels grups eremítics a la falda septentrional de la Serra del Tallat. 

Després del traspàs de l'eremita, la seva relació amb les monges s'incrementà i va arribar a quedar-se algunes temporades en la residència que anaven construint lentament les religioses. Amb freqüència, el nom d'aquesta il·lustre senyora apareix immediatament darrere del de l'abadessa i abans del de la resta de les monges –-circumstància que marcaria la seva preeminència en el si de la comunitat—- en les donacions de drets i terres a favor del monestir. En tot cas, una filla seva, Eldiarda d'Àger –-ingressà a Vallbona i en fou abadessa entre 1229 i 1242, any en què va renunciar al càrrec.

L'abaciologi més antic del monestir comença amb unes paraules dedicades a aquesta dama:

«

<Prima nobilis domina que fuit in monasterio Vallisbone fuit domina Berengaria de Cervera, que fecit incorporare monasterium in ordine, et ivit apud Colobres et adduxit secum dominam Oriam, que fuit prima abatissa Vallisbone et oblit il idus aprilis.>

»

El text atribueix a la noble que fou la primera dama d'alt llinatge vinculada al monestir; que féu gestions per a l'adscripció de les eremites al Cister –probablement, en aquest sentit va col·laborar en el projecte del fundador, especialment intentant convèncer les eremites reticents--, i que, mort el fundador, fou ella qui es va dirigir a Colobres per persuadir Òria de traslladar-se a dirigir les religioses de Vallbona a mitjan octubre de 1176.

Alfons i Sança i la seva visita al Monestir, el 1178

L'assumpció del govern de la comunitat de Vallbona per part d'Òria –-que ja consta a mitjan 1176—- va fer que es convertís en abadia. L'any següent, al mes de març, el monarca, potser per demostrar el seu suport a la nova prelada, li donava una propietat a Rufea (a la ciutat de Lleida) i el mes següent, juntament amb la seva esposa, concedien un privilegi d'immunitat a favor de les cases, granges, homes i ramats de Vallbona. Encara més, per fer més patent l'interès dels monarques, no van dubtar a visitar el monestir durant uns dies que desconeixem, entre febrer i mitjans de març de 1178.

Alfons i Sança van tenir ocasió d'inspeccionar personalment el lloc, de conversar amb les religioses, de comprovar el seu estat d'ànim, potser de sentir les seves explicacions sobre la construcció de la nova abadia, de la qual probablement en aquell temps ja havien iniciat les obres o estaven a punt de començar. Fou tal la bona disposició i coratge que els reis van percebre en les religioses, que Alfons, el 26 de març de 1178, després d'abandonar Vallbona i mentre es trobava a Saragossa, va donar a la comunitat una torre i l'honor que posseïa l'església de Girona a la ciutat de Lleida perquè hi fundessin un nou monestir de monges cistercenques. Foren testimonis d'aquestes donacions uns personatges relacionats amb el monestir, sigui com a benefactors o parents de religioses o futures religioses. Eren Guillem de Cervera, Guerau de Jorba, Bernat i Guillem d'Anglesola, Pere de Bellvís, Berenguer de Boixadors, i el degà de la Catedral de Barcelona, Ramon de Caldes.

D'aquesta mateixa època degué ser també l'actuació personal de la reina Sança relativa a Vallbona: la compra del lloc que pertanyia a les religioses per 500 sous, seguda de l'entrega immediata d'aquest de nou a les monges perquè hi construïssin un cenobi, i el compromís de la reina de proporcionar-los les rendes necessàries per a la seva subsistència.

També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d'alous, propietats i deixes testamentàries. Ha quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre altres.

Consolidació del monestir a finals del segle XII

Amb el suport reial –-abans de finalitzar el segle Alfons concediria el 1183 a la comunitat la torre coneguda per Serralada, dins dels límits de la ciutat de Lleida, i tres jovades (una jovada és el tros de terra que poden llaurar dos bous en un dia) de terra—- i de la noblesa de la zona i amb les obres de construcció del complex monàstic ja iniciades, Vallbona ja es va poder presentar davant de la societat de l'època com una institució religiosa amb garanties de futur. Nobles i fidels van afavorir-lo amb la donació de terres i drets, alguns fins i tot oferint algunes de les seves filles per integrar la comunitat; els més pròspers, generalment cavallers posseïdors de feus dels seus senyors, també, seguint l'exemple d'aquests, els van emular amb donacions de terres i béns veïns al terme monacal. 

Fruit de tot això fou la constitució, en aquest últim quart del segle XII, d'un domini territorial, el nucli principal del qual el constituïa el terme de Vallbona, si bé s'havia ampliat als llocs veïns de Colobrers (1164), els Eixaders (1179), el Vilet (1180), Llorens (1182) i als relativament propers de Maldanell (1182), Tàrrega (1185-1186), Preixana (1189), Barbens (1177), Linyola (1177) i Sant Martí (1180), on el cenobi va obtenir diverses propietats i drets. D'altra banda, va millorar també la situació econòmica, ja que, començant pels comtes i grans aristòcrates del país, amb freqüència en l'atorgament dels testaments no s'oblidaven de fer algun llegat, generalment dinerari, a favor de Vallbona: així ho féu el rei Alfons I ( 1194), el comte d'Urgell Ermengol VII (1177) i els nobles Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa (1179), Berenguer de Boixadors (1186), Guillem d'Anglesola (1186) i molts d'altres. Però també els fidels de la zona van demostrar en els seus testaments la seva simpatia vers el cenobi, com Joan Bonsom, habitant de Vimbodí, que el 1192 va llegar 12 diners a la comunitat.

Sota la direcció d'Òria -que el va governar entre 1176 i 1185, les abadesses immediates es van dur a terme les primeres construccions del complex monàstic, seguint el model cistercenc, si bé adoptant-lo a les característiques del terreny que li ha donat en alguns aspectes una accentuada originalitat. Així mateix, en aquest mateix període i a principis del segle següent, els comtes-reis catalans i els pontífexs van garantir el seu futur amb privilegis de protecció que van evidenciar la seva predilecció per la nova comunitat femenina. 

També es va convertir aviat en centre d'atracció de dames nobles desitjoses de major perfecció o d'un tranquil retir, lluny dels avatars del segle. Això van fer la citada Berenguera de Cervera, qui va passar temporades entre les religioses, i la comtessa de Pallars Guilleuma, qui, vídua, es va acollir a la calma del claustre professant com a religiosa.

L'any 1198 i l'any 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l'episcopat.

D'altra banda, diverses joves de la noblesa de l'entorn van trobar a Vallbona el lloc idoni per dur a terme la seva vocació monacal. Molt aviat plançons femenins dels Cervera, Anglesola, Urg, Caldes, Cervelló, Cabrera, Sentmenat, Queralt, Guimerà, Timor, Òdena, Rubió i un llarg i selecte etcètera integraren en aquest primers moments la seva comunitat. Fou tan gran entre la societat catalana, especialment entre la noblesa, el prestigi que va adquirir el cenobi, que la reina Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume el Conqueridor, el va escollir en el seu testament del 12 d'octubre de 1251 com a lloc definitiu per guardar les seves restes mortals. Van seguir el seu exemple les seves filles, les infantes Sança i Violant casada amb Alfons X (el Savi), si bé aquesta última no va veure complerta la seva voluntat (del 29 d'octubre de 1257), ja que fou inhumada al monestir de Roncesvalles cap al 1300.

Màxima esplendor

A finals del segle XIV el monestir era el centre de la vida política, jurídica i econòmica dels termes que la integraven. Aquests dominis que consistien en viles, castells, quadres, granges, etc., foren reconeguts jurídicament sota el comandament de l'abadessa Saurena d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyanor, Montesquiu, Eixeders, Preixana, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na Gaia i Rocafort.

En aquesta època la comunitat era formada per unes 150 religioses, moltes de les quals pertanyien a llinatges nobles com els de Cardona, Cervelló, Cervera, Alemany, Boixadors, Queralt o els Anglesola.

Declivi

Al segle XV experimenta una certa davallada degut a factors externs al cenobi, com per exemple la Guerra civil catalana (1462-1472) i les disposicions del concili de Trento prohibint l'existència de monestirs femenins aïllats, la qual cosa obliga a crear la vila de Vallbona de les Monges amb el desplaçament de gairebé tota la població de Montesquiu (petit poble, actualment en ruïnes, dins el terme de Vallbona).

Al segle XVII la crisi s'incrementa una altra vegada per una guerra, la dels Segadors (1640-1652), i sobretot pels litigis amb altres cases de l'orde, Santa Maria de Poblet i amb l'episcopat, que deixaren delmada la seva economia.

Dues guerres més als dos extrems del segle XVIII, la guerra de Successió (1705-1717) i la guerra Gran (1788-1795), accentuen una vegada més la decadència del monestir, incrementada aquesta vegada per plets de nombroses viles que s'alçaven contra el seu domini.

Amb la desamortització del 1835, la comunitat es va haver d'absentar durant sis mesos, però el monestir es va salvar i va continuar la seva vida monàstica al llarg del segle XIX malgrat que les seves rendes continuaven en descens.

Durant el període de la guerra Civil espanyola hagueren de tornar a abandonar el cenobi produint-s'hi importants destruccions del seu ric mobiliari i objectes de valor.

El monestir s'ha restaurat en dues fases, una l'any 1986 i l'altre el 1997, i la vida monàstica hi perdura en l'actualitat.

Arquitectura

l monestir pròpiament dit és la part que ens ha arribat més íntegra, la resta, visible enmig d'edificacions posteriors, es troba ocupada pel poble per la disposició del concili tridentí del segle XVI.

El cenobi presenta unes característiques cistercenques semblants a les de Poblet o més aviat de Santes Creus.

L'església

El temple acusa el pas del romànic al gòtic, comença al segle XII però no acabà fins al segle XIV. Així, les voltes de la nau són de creueria (gòtic) i les dels absis de mig punt (romànic).

D'una sola nau amb planta de creu llatina, amb una capçalera acabada en tres absis carrats. El central, més gran que els laterals, té tres obertures romàniques d'arc de mig punt i conté els sepulcres de Violant d'Hongria i de la seva filla Sança, els quals són coberts amb pintures heràldiques i inscripcions del segle XVIII. El sepulcre de Violant d'Hongria va ser restaurat a començament del segle XXI per iniciativa dels governs hongarès i català. Al mur de la dreta hi ha la credença formada per dos arcs de mig punt que es recolzen en dues columnes coronades per capitells esculpits amb motius vegetals. A l'exterior és reforçada per contraforts i en el mur que fa de costat de la galeria nord del claustre també hi ha dues finestres romàniques.

En la intersecció del creuer amb la nau s'alça un bellíssim cimbori, obra del segle XIII, octogonal sostingut sobre trompes, cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals, per tant de tradició romànic i ja amb solucions gòtiques. Al mig de la nau hi ha un altre cimbori, construït per l'abadessa Elisenda de Copons. Totes les voltes són típicament cistercenques: els arcs no pugen de terra sinó que carreguen en les mènsules situades a mitjana altura.

Al braç esquerre del creuer hi ha l'únic accés al temple en forma de portalada amb cinc arquivoltes d'arc de mig punt que descansen sobre columnes i capitells esculpits amb formes vegetals. Coronada per un magnífic timpà amb la figura de la Mare de Déu entronitzada amb el Nen assegut sobre el genoll esquerre, estan flanquejats per dos àngels turiferaris.

Al mur exterior de l'església que dóna a la plaça del monestir hi ha cinq tombes en forma de sarcòfag, quatre d'elles romàniques, i en dues d'elles s'hi pot llegir el nom i llinatge: Sibil·la de Guimerà i Miquela Sasala.

Claustre

El claustre denota el llarg període de construcció del monestir, que va des de finals del segle XII fins al XVI. La galeria sud, la del costat de l'església, sembla ser la més antiga, la de llevant és gòtica i més esvelta, i la resta és dels segles XV i XVI. A part de l'estil, els escuts de les abadesses ens ajuda a datar les diferents etapes de l'obra. Tot el claustre està cobert amb voltes de creueria, com és habituals als monestirs cistercencs.

Santuari del Tallat

Situat al cim d'un turó de 787 metres d'altitud, a la serra del Tallat. Aquest santuari marià d'estil gòtic va ser antigament un priorat

Actualment el santuari està habitat per dos eremites, és curiós perquè pel fet de viure plegats ja trenquen la regla principal de fer una vida solitària.

Observatori d'artilleria del Tallat

Construït durant la Guerra Civil amb carreus i altres elements arquitectònics del monestir.

Era un punt de guaita que eventualment també podia tenir la funció de refugi antiaeri, estava connectat a un traçat de trinxeres defensives.

El municipi està format pels nuclis de Rocallaura (entitat municipal descentralitzada) i Montblanquet.

Rocallaura

Situada a la part sud-oriental del municipi dalt d'un turó a 649 metres d'altitud.

Guimerà

Vila i municipi de la comarca de l'Urgell, situada a la vall del riu Corb a la part sud-oriental de la comarca i fronterer amb la Conca de Barberà.

El nucli principal de cases reposa sobre la vessant nord de la vall, on els carrers i cases s'enfilen muntanya amunt. Aquest fet dóna motiu a que a la vila se l'anomeni de forma simpàtica "9 de copes"

El nucli antic de Guimerà és una mostra d'arquitectura medieval, farcit de cases centenàries, arcs, portals, cases pont...

La conservació d'aquest conjunt d'elements arquitectònics li va permetre obtenir la declaració de conjunt històric artístic el 1975 i la catalogació el 1993 de Bé Nacional d'Interès Cultural.

El Castell

El seu origen és al segle XI arran del procés de reconquesta i repoblació. El nucli original fou la torre, a partir de la qual es van anar construint la resta d'estances en funció de les necessitats del moment. El segle XVI es va convertir en palau residencial.

Unes escales metàl·liques externes ens permeten accedir fins dalt de la torre des d'on podem veure tota la vila i bona part de la vall del riu Corb.

  L'església de Santa Maria està situada a la part alta de la vila, prop de les restes del castell.

Gòtica de transició amb reminiscències romàniques, va ser construïda el segle XIV i restaurada el XVIII i XIX. Edifici de planta quadrangular i absis poligonal amb una sola nau tancada per arcs i envoltada de capelles de diferents èpoques.

L'altar major mostra un retaule de Santa Maria, d'estil gaudinià i obra de Josep Maria Jujol.

La bellesa del seu conjunt combinada amb els colors del seu entorn ens permet obtenir molt magnífiques imatges.