CAMINADA DE LLÍVIA A PUIGCERDÀ.

CAMINADA DE LLÍVIA A PUIGCERDÀ.

Passeig des de Llívia, un racó de la Baixa Cerdanya dins de l'Alta Cerdanya, fins a Puigcerdà, capital de comarca, tot passant pels petits pobles d'Ur, la Guingueta d'Ix i Onzès. A la històrica vila de Llívia, cal visitar el Museu Municipal, a la torre de Bernat de So, tocant a l'església i a la farmàcia més antiga d'Europa. A Puigcerdà es podran contemplar les cases renaixentistes de la plaça Major.

La ruta comença a Llívia -on s'arriba des de Puigcerdà per la carretera N-154-, a l'encreuament entre el carrer del Raval i l'avinguda Catalunya (N-154), el vial principal de Llívia (km 0,00, 1215 m).

Llívia és un municipi català de la Baixa Cerdanya. Té la particularitat de ser un enclavament català dins del territori de França, com a conseqüència dels termes del Tractat dels Pirineus (1659), la posterior Conferència de Ceret (1660) i el Tractat de Llívia (1660). El municipi és integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita—mas de Travis—i el mas Jonquer. A més, s'hi troba l'església de Sant Guillem de la Prada. Localment, la població és coneguda com a Llivi. Llívia és coneguda, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d'Europa, fundada possiblement a principis del segle XV, tot i que està documentada des de 1594. Cal dir, però, que la farmàcia antiga va deixar de desenvolupar la seva activitat tradicional el 1926 i actualment és un museu.

Abans de sortir es pot visitar l'església de la Mare de Déu dels Àngels i la torre de Bernat de So. En aquest darrer edifici es troba el Museu Municipal, obert des del 1981, que acull l'antiga farmàcia de Llívia, la més antiga d'Europa ( Farmàcia Esteve ).

S'inicia l'itinerari pujant pel carrer del Raval, es creua la plaça Major i es continua pel carrer Fontcitrana fins a desembocar al del Camí Ral, que se segueix fins al final de la zona urbanitzada, on comença la pista que duu a Ur i que cal agafar.

3,17 km (1199 m), 0 h 45 min. Sense deixar la pista principal, i seguint sempre en direcció oest, s'arriba a Ur, pertanyent a l'Alta Cerdanya. Del poble destaca el castell dels barons d'Ur, del segle XVI, i l'església parroquial de Sant Martí, edifici romànic del segle XI que conserva una pica baptismal d'època carolíngia. El trajecte continua seguint 700 m per la carretera general que duu a Enveig.

Ur és un municipi de l'Alta Cerdanya, a la Catalunya del Nord. Administrativament és una comuna del departament dels Pirineus Orientals.

La parròquia de Sant Martí d'Ur ja es menciona en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell el 819. El 965 el testament del comte Sunifred II de Cerdanya menciona un legat referit a Ur. El poble fou el centre de la baronia homònima, que a l'inici del segle XVI pertanyia a la família Còdol, que la retindria fins a la Revolució francesa.

Quasi a l'hora de recorregut, just abans d'una corba pronunciada, es deixa la carretera i es gira a l'esquerra (SE) per una pista de terra que creua el pla de Rigolisa. S'accedeix a Puigcerdà pel carrer de Pere Borrell, que voreja l'estany de Puigcerdà

(km 6,30, 1218 m, 1 h 15 min). A la plaça de Santa Maria es pot veure el campanar gòtic de l'església, que al 1936 fou destruïda durant la Guerra Civil. A la plaça Major també es poden contemplar les magnífiques cases renaixentistes dels Descatllar i dels Cadell. A la de les Monges es pot visitar el conegut "mirador de la Cerdanya", amb esplèndides vistes de la comarca. El recorregut segueix per la carretera N-260, que es pren a la part sud del poble i que mena a la frontera amb França. Cal anar en direcció a la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame) i seguir per la N-116, que creua el poble cap a llevant.

9,25 km (1150 m), 2 h. A la sortida de la Guingueta d'Ix es deixa aquesta carretera i es trenca a mà esquerra (NE) per una de vella que porta a Llívia (rètol indicador) i que no s'abandona fins a Onzès .

(km 11,23, 1178 m, 2 h 35 min). Se surt d'Onzès per un camí envoltat d'arbres de la part nord del nucli. A partir d'aquí el camí té algun tram una mica enfangat per la quantitat d'aigua que s'acumula als prats adjacents i pel mateix riu Segre, que passa a tocar.

S'accedeix a una pista més ampla, que es pren a mà esquerra (NE) i s'entra a Llívia pel sud.

(km 13,18, 1218 m, 3 h). Es creua el pont del Segre i, seguint recte, es torna a la carretera N-154 (avinguda Catalunya), a l'encreuament amb el carrer del Raval, punt final del recorregut

(km 14,52, 1215 m, 3 h 15 min).

RESUM :

• Comarques:Cerdanya
• Temes:Natura | Cultura
• Distància:14,52 km
• Durada: 3h15 min

VALL DE MONASTERO ( Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici )

VALL DE MONASTERO ( Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici )

Una vall preciosa que s’agafa des del refugi Ernest Mallafré, prop de l’estany de Sant Maurici. Una tranquil·litat absoluta fins a les 11 h del matí, a partir d’aquesta hora vam trobar molta gent, bastants grups que fan la famosa travessa de refugis “Carros de foc”. Més tard hi ha la gent que va a passar el dia a la vall de Monastero. Gent de totes les edats, molts nens i nenes, fa goig veure’ls trescar per aquestes muntanyes tant maques. També molts turistes, inclosos en els dos grups anteriors, que benvinguts siguin en aquests moments d’economia difícil.

 

A l’entrar al Parc, abans d’aparcar el cotxe , et donen una informació molt precisa del que està prohibit (collir bolets, gerds, maduixes, banyar-se als llacs, no fer foc, etc.). Entre les coses que la normativa indica que no es poden fer diu textualment: “És millor no portar animals de companyia. En tot cas han d’anar subjectats obligatòriament per la persona que els porta.” Això ho diuen perquè al Parc hi viuen animals com daines, cabirols, marmotes, etc. que els gossos podrien atacar.

 

Deixant de banda el tema dels gossos, em va sorprendre també que les passeres de fusta que hi ha a la vall, sobre les deu del matí, relliscaven, estaven gelades! Aquest estiu costa molt que faci calor a les altes valls del Pirineu, almenys fins al dia 10 d’agost.

 

I finalment les flors, Monastero està plena de flors, com si fóssim al juny i no al mes d’agost! Aprofiteu-ho si podeu! 

LA VALL DE LA LLOSA ( LA CERDANYA )

LA VALL DE LA LLOSA ( LA CERDANYA )

La primavera arriba a la Vall de la Llosa i es fonen les darreres neus, despunten les primeres flors i xerrotegen els ocells que poc a poc abandonen el niu. Amb el bon temps la letargia de l’hivern dóna pas a una eclosió de vida i color.

Entre paratges replets de boscos de pins, afloren cada dia infinitat d’espècies protegides de flora i fauna alpina que troben a la vall les condicions ideals per al seu desenvolupament. Molt assolellada, per la seva amplitud i orientació a migjorn, la reserva de la Vall de la Llosa, a la Cerdanya, es podria catalogar de “parc natural”.

La vall de la Llosa és d’origen glacial, formada per l’avenç successiu de les glaceres. Com quasi totes les valls dels Pirineus compta amb llacs que són restes de les cubetes del gel glacial en la seva retirada, que van donar la configuració a les depressions en els cims muntanyencs. Les aigües del desgel van quedar recollides en aquests llacs donant lloc al naixement de diversos cursos fluvials.

És una vall agresta d’alta muntanya, la més salvatge de la Cerdanya, coronada per impressionants masses de granit. Els cims més alts de la zona, propers als 3.000 m., són cims rocosos amb profundes canals i elevats prats alpins. Entre ells, tres importants circs lacustres arrodoneixen el paisatge.

Dels tres circs, el més occidental és el de la Muga, amb dos llacs amb el mateix nom a 2.550 m, voltats pels cims del Clot de l’Orri, la Tossa Plana de Lles, la Tosseta de Vall Civera, la Mugueta i la Muga. El circ lacustre central o de Vall Civera consta de sis llacs, més els quatre de Montmalús, tancats pels cims de la Muga, la Tosseta de Vallcivera, l’Alt de Pessons, el pic de la Portella de Joan Antoni i el Bony d'Engait. El circ més oriental, anomenat d'Engait, conté dos petits llacs emmarcats entre el Bony d'Engait, el cim de la portella de Joan Antoni, el cim d'Engait, el pic negre d’Envalira, la Portella Blanca d’Andorra, punt de confluència de la frontera catalana, francesa i andorrana, i el pic de Calm Colomer.

La Vall de la Llosa ha estat des de sempre un pas natural d’entrada a la Cerdanya, donant lloc a una important via de comunicacions i ruta comercial. Aquest trajecte estalviava moltes jornades als homes que, d’altra manera havien de passar pel Puymorent o per les valls d’Andorra.

Era una ruta molt transitada en temps en que els transports es feien a peu, sobretot a l’estiu, un cop desapareguda la neu. Generalment s’utilitzaven una o dues vegades a l’any, per avituallament, amb camins de mules. Ha estat també pas de pagesos amb bestiar i per desplaçar-se als camps de conreu. Actualment és lloc de pas d’excursionistes.

A l’edat mitjana qualsevol viatge a través d’aquests camins era una veritable expedició. Molts eren els que es desplaçaven a peu i el perill no venia només dels possibles malfactors que es trobaven pel camí sinó també per malalties i accidents. Era habitual doncs la presència d’hospitals o llocs de descans pels caminants. El santuari dels Àngels de la Llosa era un d’aquests espais que oferia refugi material i espiritual als qui circulaven per aquesta ruta.

També és conegut el pas d’homes que es dedicaven al contraban de mercaderies, un ofici molt dur que ajudava a l’economia familiar, però que sovint posava en perill la vida d’aquests homes. El contraban és un fenomen que sorgí en el segle XVIII i que ha continuat vigent a la comarca fins als nostres dies. El sistema de transport ha estat sempre el mateix, el que ha variat són els productes transportats: tabac, pintures, colònia, pneumàtics de bicicleta, espècies pels embotits, bestiar, rellotges, ràdios... i moltes altres coses. A la Cerdanya es diu que “el contraban no és pecat mentre que no t’agafin...”

Les rutes de pas han estat sempre motiu de protecció, és per això que aquesta zona es va anar munyint de fortificacions al llarg de la història. En trobem restes a Travesseres, Lles, el Vilar i a la mateixa vall. Aquests castells protegien la comarca de possibles incursions provinents sobretot del comtat d’Urgell. També vigilaven l’entrada a la Vall de la Llosa, per on passaven els antics camins per Vallcivera i la Portella Blanca d’Andorra que anaven cap a Andorra i França, i per extensió les vies d’accés a Meranges pel coll d’en Pan, i més enllà amb el Pimorent i l’alta vall de l’Arieja.

Del castell de la Llosa, no se’n tenen notícies fins a mitjan segle XIII, concretament l’any 1244 quan Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma, castlans de Sant Martí dels Castells, vengueren a Ponç de Vilamur, bisbe d’Urgell, el castell i la vila de la Llosa, entre altres possessions. Les restes del castell permeten determinar que es tracta d’un edifici de planta rectangular amb la porta a peu pla. La seva construcció es podria datar entorn al segle XII o més aviat el XIII. A l’Edat Mitjana el castell era molt important perquè controlava el pas cap a Andorra, alhora que també guardava el camí de la indústria del ferro que es desenvolupava a la vall.

L’ermita, antiga parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de la Llosa, també formava part de les propietats que l’any 1244 Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma van vendre al bisbe d’Urgell. Sembla bastant probable que l’actual ermita enrunada fos en els seus orígens l’església parroquial del terme del castell de la Llosa, dedicada a Santa Maria. Es tractava d’un edifici d’una sola nau amb coberta de bigues desapareguda, i amb un santuari al costat cobert amb volta de canó apuntada. Actualment el santuari està tancat amb una paret de pedra seca per aprofitar-lo com a cabana.

Les cases de la Llosa, a 1.580 m, han estat el nucli habitat més recentment a la vall. Es tracta d’un conjunt de masos situats en un paratge extraordinari, del quals només la masia de Cal Jan es manté ocupat avui dia. Fa uns 50 anys a les cases de la Llosa hi vivien una trentena de persones. El seu modus vivendi era la pagesia i la ramaderia, amb les dificultats que això comportava pel fet de tractar-se d’un terreny molt abrupte.

Pujant per la vora del riu de la Llosa, en direcció a la barraca dels Esparvers trobem les restes del complex de la farga de la Llosa, la qual estava formada per una foneria de mineral de ferro i el taller del ferrer. Aquesta farga es diu que era propietat de la família Gasconet, procedent de França. Treballaven a partir del mineral brut que arribava a lloms de mules des de les mines de ferro del Pimorent. La farga de la Llosa no és un cas aïllat, instal·lacions com aquesta van ser molt corrents arreu del Pirineu.

L’elaboració i fosa del material es podia fer gràcies a l’energia hidromecànica que proporcionaven les aigües del riu de la Llosa i l’energia calorífica del carbó vegetal que s’obtenia dels boscos de les rodalies. Per destriar el ferro del carbó es feia servir un mall gros i feixuc que encara es pot veure a cal Jan de la Llosa, el qual es movia per la força de l’aigua del riu.

En determinades èpoques de l’any pujaven els homes de la zona a fer carbó, tant pel funcionament de la farga com per escalfar les seves llars. Les fargues acabaven esgotant els boscos i plegaven quan ja no quedava arbres. Sembla que això és el que va succeir amb la farga de la Llosa, ara fa uns 200 anys.