La Batalla de Talamanca. (Talamanca, el Bages).

La Batalla de Talamanca. (Talamanca, el Bages).

Caminada de la Diputació de Barcelona per la riera de Talamanca i diferents atractius culturals i naturals.

Aquesta caminada coincideix amb la zona on va tenir lloc la Batalla de Talamanca, i l'última victòria d'un exèrcit català.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 5,3 (Aprox.).

-Desnivell: ± 250 m.

-Durada: 2 h 30' (amb parades)

-Dificultat: baixa.

-Circular: si (inici a Talamanca).

-Senyalitzada amb pals amb marques verdes i blanques (SL-C 58) tot i que bona part del recorregut conserva els "antics" pals amb marques grises. És una ruta de la Diputació de Barcelona.

ITINERARI:

Per començar, faig la ruta de riera de Talamanca, una ruta de la Diputació de Barcelona que coincideix amb el lloc on va tenir la batalla de Talamanca.

La ruta comença al centre del poble, bonic, amb carrers estrets i cases velles ben restaurades.

En destaca, també, l'església romànica de Santa Maria i el castell, que va ser gairebé reconstruït de nou al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués a la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista.

Just darrera el castell, al final del poble, arribo a un dels primers "objectius" del dia, el Monument Memorial del 13 i 14 d'agost de 1714.

És, també, un magnífic mirador a la riera de Talamanca i al lloc on va tenir la batalla que porta el seu nom.

Talamanca era, llavors, un punt d'importància geoestratègica, ja que dominava el pas del coll d'Estenalles, que connectava la plana vallesana amb la Catalunya interior.

El Marquès del Poal, comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, hi era de pas i va veure com s’acostaven tropes borbòniques pel costat de Mussarra.

Els austriacistes eren uns 2.000 homes, fusellers i caçadors catalans, un petit grup d'hússars hongaresos voluntaris, alguns granaders professionals i un Regiment de cavalleria. Entre els seus comandaments figuraven alguns dels oficials més destacats d’aquell exèrcit austriacista, com eren Ermengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans, entre altres.

Els borbònics, comandats pel Conde de Montemar, es van instal·lar a la zona del Pla de Mussarra, al davant mateix, al nord-est, de Talamanca.

Els borbònics sumaven més de 3.000 homes, menys de la meitat dels quals de cavalleria, la major part castellans o procedents d'unitats militars hispàniques.

La batalla va començar el dia 13 d'agost de 1714, a la riera de Talamanca, i va durar fins al dia 14, amb les tropes austriacistes perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell.

 L'èxit català en la batalla va ser deguda, en bona part, al coneixement de la complicada orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla (no cal ser un entès per adonar-se’n, veient l’escenari des del memorial i en la caminada).

La batalla de Talamanca va ser la darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya. Tot i això, però, la superioritat dels borbònics, amb el ple suport de Castella i de França, s'imposà implacable als austriacistes catalans, que havien optat per una resistència a ultrança abandonats a la seva sort per Àustria i Anglaterra després dels tractats d'Utrecht i de Rastatt, que posaren oficialment fi a la guerra al continent, amb el reconeixement de Felip V.

Deixo enrere el memorial i començo a baixar cap a la riera, tot fent ziga-zagues, (per on els catalans van iniciar l'atac).

La primera parada és al Molí del Menut, un bonic mas (al seu darrera, la zona on estaven les tropes castellanes).

Una mica més amunt em passejo pel costat de la riera, també ben bonica, i on puc veure, també, com un visó americà es passeja tranquil·lament per la seva riba, mentre crancs de riu també americans prenen el sol sota l'aigua.

Una altra guerra que, de moment, els autòctons encara anem perdent.

El camí continua fins a la bauma dels Gobians, amb un salt d'aigua que deu ser molt bonic... quan baixa aigua (que fa cara de ser només després de pluges). Al seu costat, una barraca de vinya de pedra seca ben conservada.

Una mica més enllà, la sínia de can Valls, una petita construcció que servia per elevar l'aigua i usar-la per regar els horts del voltant. L'estructura està ben conservada... llàstima que sigui usada, també, com a barraca dels horts, amb mànegues i altres estris que no fan gaire bonic.

D'aquí el camí es torna a enfilar fent ziga-zagues. Força amunt em desvio fins al Fornot, un antic forn d'obra que servia per coure teules, rajoles i maons d'argila cuita (com en les parades anteriors, amb plafons explicatius excel·lents).

Poc més enllà, la bonica font de Talamanca. Ho aprofito per menjar-me els entrepans i gairebé dutxar-m'hi.

Des d'aquí, gaudir una altra vegada de les boniques vistes a la vall i els bonics carrers del poble, abans de marxar cap a la següent caminada.

Santa Maria de Talamanca

FEM CULTURA:

Santa Maria de Talamanca és una església romànica del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

Exterior

És um edifici romànic de finals del segle XII. La seva planta originàriament era d'una única nau de creu llatina. S'amplià amb dues capelles de forma que l'església prengué un pla basilical de tres naus. Un absis semicircular tanca pel cantó oriental la construcció. La nau principal és coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada.

L'aparell és obrat a base de carreus ben tallats i col·locats en filades. Als cantons de l'edifici hi ha contraforts que contribueixen a donar solidesa a l'església. El campanar és de tipus torre, tot i que originàriament era d'espadanya. La decoració exterior és molt simple: cal destacar la portalada, amb els capitells decorats amb motius vegetals, i l'absis. La portalada és senzilla, sòbria i elegant.

Estructura en doble arc de mig punt dovellat en degradació. Cal destacar a l'intradós dels arcs una arquivolta treballada amb entrellaçats de vímet que es recolza sobre unes columnes llises amb basaments i capitells de temàtica vegetal. Sobre els capitells hi ha una imposta ornamentada també amb fulles. el capitell de la derta presenta dos nivells de fulles i volutes que es cargolen cap a l'exterior. el capitell de l'esquerra, malgrat tenir el mateix tema, no presenta la mateixa flexibilitat que l'anterior. Les fulles del primer pis no es corben cap a l'exterior i les del segon pis ho fan molt tènuement.

Interior

A l'interior, destaca la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau central. El sepulcre de Berenguer de Talamanca es troba situat dins un arcosoli al creuer del temple. Cal diferenciar dues parts: el vas on hi ha les despulles i la tapa. El primer presenta en la part frontal sis escuts gòtics penjats per la corretja, amb els símbols de la família excepte en el del mig on hi ha una inscripció funerària.

A la tapa de doble vessant, trobem l'estàtua jacent del finat. Recolza el cap sobre un coixí i els peus sobre un petit animal. Porta una túnica fina a mitja cama i la cota de malla lleugerament més curta. Té els braços creuats sobre l'estómac i aquests embolcallen l'espasa de cavaller amb l'escut al pom. Només queda al descobert una cara ovalada d'ulls tancats, en actitud d'etern repòs.

Història

L'edifici actual és de finals del segle XII i fou consagrat cap al 1183, perquè en aquest any es documenta una donació de cent sous per la dedicació del temple. Amb anterioritat hi havia una construcció més antiga, esmentada ja al segle XI, però que fou substituïda per l'actual, de finals del segle XII.

Al segle XVIII es feren ampliacions, de forma que l'església passà a tenir una nau a tenir-ne tres, tot i que les laterals són més curtes. S'afegiren aleshores les capelles del Roser, Sant Joan i Sant Isidre.

Pel que fa a la portalada, la comparació del capitell de l'esquerra amb alguns dels del claustre de l'Estany permeten confirmar la datació dins l'últim quart del segle XII que pot coincidir perfectament amb la de 1183, any de la consagració del temple.

En Berenguer de Talamanca pertanyia a la família dels Cavallers de Talamanca documentats des del s. XII. Morí el 1325 i la seva dona Blanca li féu construir una tomba a l'interior de l'església.

Castell de Talamanca

FEM CULTURA:

El Castell de Talamanca és un castell romànic situat al nucli antic de Talamanca (Bages). Talamanca és una vila situada a Sant Llorenç del Munt, entre el Bages i el Vallès Occidental. Aquest castell, datat al segle X, constitueix un element de referència de la zona. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció

De l'antic castell de Talamanca en resten sols un tros de torre molt restaurada i modificada i algunes restes de murs arrapats al penyal on s'alça la torre. Aquesta presenta una forma circular coronada amb merlets que respon a l'estructura antiga.

Sota la torre i el penyal s'aixeca un edifici conegut amb el nom del castell, fortament emmurallat. L'edifici del castell va ser construït pels marquesos de Castellbell al segle XVIII. Per alçar-lo s'aprofitaren materials dels murs i finestres que restaven de l'antic castell, que havia quedat destruït a la Guerra de Successió.

Mirador de la batalla

El mirador de Talamanca, situat als peus del castell, hi ha una visió panoràmica completa dels terrenys on es va produir la batalla pròxim a la riera de Talamanca. Les vistes són magnífiques i permeten distingir perfectament les zones que ocupaven cada un dels exèrcits, a banda i banda de la riera de Talamanca. Més enllà, estenent-se fins a dos quilòmetres en una franja de terreny muntanyós, hi ha l’espai on tingueren lloc la majoria dels combats i on es troba la casa de Mussarra, lloc en el qual es van instal·lar les tropes borbòniques. Al mirador mateix hi ha un monument en memòria a l’exèrcit català que lluità en la batalla de Talamanca i panells informatius amb informació sobre la fets.

Castell de Talamanca (continuació)

Història

Edat Mitjana

Del castell de Talamanca en tenim notícies ja a l'any 967 quan el comte Sala, fundador del Monestir de Sant Benet de Bages va donar terres i edificacions al terme Castell Talamanca. En el testament sacramental de Ramon Folc, vescompte de Cardona, apareix l'any 1086, el castell de Talamanca com a propietat familiar, que Folc va deixar els a Ermessenda de Cardona i al seu germà el vescomte Folc II. Formava part de la xarxa de castells adreçats a la defensa dels colons que repoblaren les terres conquerides als sarraïns.

Al segle XII, l'amenaça sarraïna s'esvaí però el procés de feudalització ocasionà disputes entre castlans pel control del castell, succeint-se diverses sagues: els Cardona, els Talamanca, els Castellbell. Ens consta en diversos documents l'existència de la família Talamanca, castlana del territori. Sembla que un tal Guillem de Talamanca es casà amb Dolça de Santa Coloma, inserint-se així aquest darrer cognom. El 1288, Berenguer de Talamanca era senyor del castell. De l'època dels Talamanca com amos del castell només se’n conserva la torre rodona amb merlets restaurada i modificada i restes de muralla que envolten l'edifici principal restaurat després de ser destruït el segle XVIII, al llarg de les represàlies de Felip V contra els que participaren en la Guerra de Successió a Catalunya.

En els fogatges que van de 1365 a 1370 hi apareix el "Castell de Talamancha, d'en Ramon de Talamanca, XXX focs". En aquesta època entrà en el seu patrimoni el castell i la baronia de Calders. El 1406 Andrea de Talamanca es casà amb Joan Aymerich. En el mateix segle s'introdueix també per casament el cognom de Planella. El 1668 Maria Francesca es casà amb Joan d'Amat i Despalau, senyor de Castellbell, del matrimoni nasqué el fill que esdevingué el primer marquès de Castellbell.

El monestir de Sant Pere de Rodes i rodelies.

El monestir de Sant Pere de Rodes i rodelies.

Excursió agradable per camins molt ben senyalitzats, sempre per boscos, descobrint fonts, boniques vistes i altres racons prou interessants.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 13,8

-Desnivell:  650 m.

-Durada: 5 h (amb parades i visita al monestir).

-Dificultat: mitjana.

-Circular: si.

-Senyalitzada amb pals verticals, del coll del Perer fins a Port de la Selva amb marques blanques i vermelles (GR-11), de Port de la Selva a la Platja Port de la Vall igual (però del GR-92) .

-Inici al càmping Port de la Vall.

ITINERARI:

Comencem a caminar a quarts d'onze.

Passem primer per la Vall de la Santa Creu. D'aquí ens enfilem al coll del Perer, des d'on hi ha unes molt bones vistes cap a Llança i el cap de Cervera. La pujada és forta, però val la pena.

A partir d'aquí el camí ja és més planer. Les vistes s'obren també, cap el Port de la Selva i el Cap de Creus.

Tenim, també, una petita sorpresa, el dolmen de la Pallera (més tard, ja de baixada, en trobarem un altre, el de Mores Altes). Sempre està bé.

Fem una primera parada a l'ermita preromànica i romànica de Santa Helena, per continuar fins al castell de Sant Salvador de Verdera (del segle XIII), des d'on les vistes, cap a la Plana de l'Empordà i el cap de Creus són impressionants (llàstima que hi ha una mica de calitja).

Tot seguint baixem fins al peu de monestir, dinem a fora (entrepans) i tot seguint fem la visita al monestir l'impressionant monestir de Sant Pere de Rodes, una de les merescudes joies del nostre romànic . Anar-hi, a peu o en cotxe, sempre val la pena.

Del monestir, el camí baixa en picat fins al Port de la Selva, des d'on continuarem pel Camí de Ronda fins a la platja del Port de la Vall (prop d'on tenim el cotxe).

Per un camí ample i agradable, un bon punt i final de l'excursió.

Monestir de Sant Pere de Rodes

FEM CULTURA:

El monestir de Sant Pere de Roda (o erròniament Rodes) fou un monestir benedictí de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). En concret, es troba al sud-oest de la població del Port de la Selva, al vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Rodes i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Rodes i del castell de Sant Salvador de Verdera.

El monestir fou construït al vessant nord de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi, es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al nord del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A nord-oest del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya.

Descripció

És un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l'esglèsia, el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant, tot plegat organitzat en terrasses corresponents al desnivell natural de la muntanya.

Esglèsia

L'esglèsia és de planta basilical formada per tres naus, transsepte i tres absis semicirculars capçats a llevant. La nau central està coberta amb volta de canó, mentre que les laterals presenten volta de quart de cercle i són força estretes. Totes tres naus estan dividides en cinc tramades per quatre arcs torals lleugerament ultrapassats, sostinguts per pilars que integren un doble ordre de columnes superposades amb capitells de grans dimensions, profusament decorats. Els del primer nivell són de model corinti, decorats amb fulles d'acant, volutes i alguns motius zoomorfes, mentre que els del nivell superior presenten motius geomètrics i vegetals.

Els arcs formers arrenquen tots des d'un alt podi. El transsepte presenta els dos braços sobresortits coberts amb voltes de canó. Es comunica amb les tres naus mitjançant arcs de mig punt adovellats, amb les impostes decorades damunt pilastres rectangulars.^] Damunt del braç septentrional, es construí la torre i capella de Sant Miquel, a la qual s'accedeix des de l'església mitjançant unes escales de cargol. Consta d'una nau coberta amb volta de canó, i un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera a l'extrem oriental. Alhora, la capçalera de la capella està bastida damunt l'anomenada capella de l'Anacoreta. La torre presenta el coronament emmerletat.

Adossat a l'extrem de ponent de la torre i a la façana nord de l'església, hi ha un gran edifici rectangular amb el coronament emmerletat destinat a la sagristia del temple, tot i que l'interior ha estat força restituït. L'absis major de l'església, cobert amb volta de quart d'esfera i de dimensions més grans que les dues absidioles laterals, està bastit damunt d'una cripta i presenta una girola doble de dues plantes, oberta al presbiteri mitjançant arcs de mig punt a la planta baixa, refets amb maons i finestres de punt rodó adovellades al pis.

L'arc triomfal és de ferradura, de la mateixa manera que els dos arcs d'accés al deambulatori inferior i a la cripta. Està adovellat i es recolzava damunt dues columnes cilíndriques amb capitells, de les quals només es conserva la de la banda de tramuntana. La cripta, a què s'accedeix a través de dues escales situades a la girola, presenta volta anular sostinguda damunt d'una pilastra semicilíndrica, amb una petita capçalera integrada al mur de l'absis major, coberta per una petita volta de quart d'esfera. Les dues absidioles laterals estan cobertes per voltes de quart d'esfera bastides amb pedruscall, i estan obertes al transsepte mitjançant arcs de mig punt adovellats damunt pilastres bastides amb grans carreus. L'absidiola de tramuntana està dedicada a sant Pau i la de migdia a sant Andreu.

Pel que fa a les obertures presents a l'edifici, cal destacar que, en general, es corresponen amb finestres i finestrals d'arc de mig punt adovellats. Destaca la porta situada al braç de migdia del transsepte, que el comunicava amb el claustre primitiu. És d'arc de mig punt, amb els muntants avançats bastits amb grans carreus a cap i través. La façana principal del temple presenta adossada una galilea precedida d'un pòrtic. El pòrtic presenta un gran arc de mig punt bastit amb lloses allargades de llicorella col·locades radialment. Damunt la clau, hi ha un carreu de pedra calcària esculpit, datat al segle XV o XVI, probablement reaprofitat.

La galilea, igual que la planta del temple, està dividida en tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart d'esfera, separades per arcs formers. Es conserven restes de pintura mural força degradades. Al frontis, per accedir al seu interior, hi ha un gran portal de mig punt format per dovelles de mida petita ben escairades. Damunt seu, hi ha una finestra de punt rodó adovellada. Al mur de migdia, hi ha una porta que la comunicava amb el pati occidental del conjunt. El campanar està adossat al mur de migdia del temple. Es tracta d'una torre de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, amb un coronament superior que amaga la coberta.

Els finestrals dels dos primers pisos són d'arc de mig punt sense elements decoratius, mentre que els de la tercera planta són geminats, amb arquets de mig punt i els mainells formats per columnes cilíndriques i capitells trapezials decorats. Damunt seu, hi ha arcuacions llombardes i frisos de dents de serra. Una cornisa marca el nivell de la coberta i el separa del coronament, obert per tres ulls de bou a cada façana, rematats per dos frisos més d'arcuacions i de dents de serra.

Claustre

El claustre de Sant Pere de Rodes està situat a la banda de migdia de l'església, en un pla força més elevat. Presenta una planta lleugerament trapezoïdal i està bastit damunt les restes del claustre primitiu, que fou soterrat per construir-hi l'actual. El primitiu tenia quatre galeries porticades al voltant d'un pati trapezoïdal. La de ponent fou destruïda per bastir-hi una cisterna, i se'n conserva només la de llevant coberta per una volta de canó, fragmentada per diversos arcs de mig punt.

Cal destacar que es conserven restes de pintura mural destacades en aquest espai. El claustre superior, molt refet després de les espoliacions sofertes, té les galeries obertes mitjançant dobles parelles de columnes alternades amb pilars massissos. En total, hi havia 44 columnes amb els seus capitells decorats i vuit pilars, més els quatre angulars. Les galeries estaven cobertes amb voltes de quart d'esfera, tot i que moltes han hagut de ser restituïdes. Al mig del pati actual, es conserva una peça de marbre tallat en època renaixentista, el brocal d'una cisterna.

Dependències monacals

Les dependències monacals s'organitzen al voltant del claustre. A llevant hi havia la sala capitular, l'arxiu i la biblioteca. Actualment, aquest espai presenta planta rectangular amb la coberta i bona part del parament restituït, tot i que en origen conservava trams fets en opus spicatum. A la planta baixa, hi ha una gran sala rectangular coberta amb volta de canó dividida en quatre crugies, que podria correspondre a un antic celler. A migdia, hi havia el refectori i el rebost, aquest últim comunicat amb la cuina, la porteria, els estables i els horts. El refectori presenta una volta apuntada i seguida.

L'edifici està cobert per una terrassa que ofereix una gran visió del cap de Creus. A la banda de tramuntana, hi ha les escales de pedra que comuniquen amb l'església mitjançant un passadís cobert amb voltes d'aresta. El mur que separa l'escala de l'edifici s'obre al claustre mitjançant una filada d'arcades apuntades, d'estil gòtic primitiu. Les dependències de la banda de ponent pertanyen a l'edifici situat entre el campanar de l'església i la torre de defensa del conjunt, ambdues flanquejant l'entrada al recinte monàstic o porteria. L'edifici presenta la planta baixa coberta per una volta de canó, amb arcs semicirculars encastats al parament en opus spicatum, orientat al claustre. Al pis, en l'anomenat sobreclaustre, l'espai estava destinat a les habitacions dels monjos d'època més tardana. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos nivells d'obertures, sobretot d'arc rebaixat, que foren espoliades. Es conserva un portal de mig punt adovellat d'accés a l'interior. El coronament del mur és emmerletat i més tardà, tot i que actualment ha estat refet.

La torre de defensa és de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, i presenta poques obertures. A ponent, hi ha una finestra d'arc de mig punt monolític, a llevant i tramuntana finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt. A migdia, hi ha una única espitllera a la planta baixa. En el coronament, es conserven les cartel·les de sosteniment d'una balconada de fusta desapareguda i restes d'un petit campanar d'espadanya. A l'interior, els pisos són coberts amb voltes de canó. Les dependències es continuen escampant al voltant de tot el recinte. A l'extrem nord-est hi ha la casa de l'abat, de la qual destaquen les finestres de la façana de tramuntana, de mig punt amb impostes, o bé geminada amb columneta i capitell decorat. El coronament de l'edifici és emmerletat.

A l'extrem sud-est hi ha la zona dels horts, organitzada en dos nivells diferenciats i amb un edifici de planta rectangular, destinat a les tasques agrícoles (estables i tallers). A la planta baixa, hi ha un alt porxo cobert amb voltes de creueria de pedra, obert per uns esvelts arcs de mig punt. Als pisos superiors, les obertures són d'arc rebaixat. A la banda de ponent del recinte hi ha un gran pati o plaça i, al costat, l'edifici del celler, de planta rectangular i tres pisos, amb l'interior cobert per voltes de canó de pedra, separades per arcades i arcs de mig punt. La façana principal presenta unes escales centrals que donen accés a l'entrada de la basílica. Al pis, hi ha un porxo cobert per voltes d'aresta actualment emblanquinades i obert a l'exterior mitjançant grans arcades de mig punt. L'accés principal al conjunt monàstic es fa per la banda de ponent mitjançant un portal de mig punt que condueix cap a un passadís estret, cobert amb volta de pedruscall fins a la plaça del monestir.

Història

Esplendor

Les primeres notícies de sant Pere de Rodes daten de finals del segle IX, concretament l'any 878, en un precepte del rei Lluís el Tartamut en què apareix mencionada com a una simple cel·la depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, la qual, juntament amb tres cel·les més (Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de la Santa Creu), eren objecte de litigi entre el monestir banyolí i l'occità Sant Policarp de Rasès, que reivindicava el control de Sant Pere de Rodes a partir de les reconstruccions portades a terme pel seu abat fundador, Àtala.

Diferents preceptes atorgats per Lluís I el Pietós (822) i Carles II el Calb (844 i 966) confirmaren el control efectiu de Sant Pere de Rodes al monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que ja, des de la primera meitat del segle X, la cel·la de Sant Pere de Rodes va començar el seu procés d'independència respecte al monestir banyolí, gràcies a les actuacions d'un gran magnat, Tassi i el seu fill Hildesind com a primer abat del nou monestir benedictí (945). A partir d'aquest moment, quedaria sotmès únicament al control de la Santa Seu i es va començar un important procés d'edificació de les dependències del nou monestir.^] Gràcies a les donacions i al suport comtal, el cenobi es va convertir en un gran poder feudal i espiritual de pelegrinatge. Les seves possessions s'estenien pels comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, així com als més allunyats d'Osona, el Pallars i el Vallès.

Decadència

La prosperitat del monestir va perdurar fins al segle XIV, moment en què va començar la seva decadència. Els motius que l'expliquen són diversos. Per una banda, l'expansió de la pesta negra l'any 1345 va ser un factor decisiu, a la qual cosa es va afegir l'increment de la pirateria durant els segles XV i XVIII, motiu del despoblament de moltes viles costaneres; el bandolerisme, que va afectar el monestir durant el segle XVIII i les guerres contra França. Per aquests motius, l'any 1797, la comunitat va abandonar definitivament el cenobi i es va traslladar a Vila-sacra en un primer moment i a Figueres posteriorment, fins que l'any 1821 la comunitat es va dissoldre definitivament. A partir d'aquest moment, els edificis del monestir van començar el seu procés de decadència fins que la Generalitat de Catalunya en va emprendre les primeres obres de restauració l'any 1935, represes l'any 1973 pel Ministeri de Cultura i continuades en l'actualitat pel Departament de Cultura de la Generalitat.

L'església de Sant Pere de Rodes constitueix un dels exemples més singulars de tota l'arquitectura medieval catalana, fent-se ressò d'obres de l'antiguitat tardana i assenyalant una tendència autòctona de l'arquitectura romànica del segle XI (tendència que segueixen altres edificis de l'Empordà i del Rosselló, com Sant Miquel de Fluvià o Sant Andreu de Sureda), ben diferenciada de l'anomenada arquitectura llombarda, que acabaria imposant-se a tot Catalunya.

La portalada de l'església corresponent a mitjans del segle XII, totalment esculturada i obra del taller del mestre de Cabestany, fou completament espoliada. Només es conserven in situ dos carreus de marbre blanc decorats amb frisos vegetals i algun altre relleu.

Santa Helena de Rodes

FEM CULTURA:

Santa Creu de Rodes o Santa Helena és una església del municipi del Port de la Selva. Està situada a l'est de les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, aproximadament a un quilòmetre al nord de distància del monestir de Sant Pere de Rodes. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

Descripció

És una església de tres naus amb capçalera de planta lleugerament trapezoïdal orientada a llevant, i una torre troncopiramidal adossada a l'absis, actualment distribuïda en dues plantes. Presenta obertures d'arc de ferradura i un campanar d'espadanya de dos ulls a la part superior, afegit en època moderna. El temple és fruit de les diverses fases constructives que l'han anat modificant. En origen, l'església tenia una sola nau rectangular capçada a llevant per la torre, coberta amb embigat de fusta. Al segle X se li va afegir l'absis trapezoïdal i dues absidioles o braços que li proporcionaren una planta de creu llatina.

Entre els segles XVI i XVII s'afegiren les dues naus laterals i es reformà l'estructura de la nau principal. Tant aquesta com l'absis foren cobertes amb volta de canó, amb unes grans arcades de pedra de mig punt per comunicar els tres espais. També és en aquest moment que s'afegeix el campanar d'espadanya a la torre i es reformen els pisos interiors, cobrint-los amb voltes de canó. Més endavant, però dins del mateix període, s'afegí un atri o galilea davant la façana de ponent, actualment enrunat. Per últim, al segle XVIII, cal destacar la construcció d'una nova sagristia molt propera a l'antiga, la qual s'havia edificat al segle XV, damunt el cementiri en funcionament des del segle X.

El temple presenta algunes obertures més a les façanes, destacant algunes espitlleres i altres finestres rectangulars, emmarcades amb carreus de pedra, d'obertura moderna. Pel que fa a la portalada, actualment inexistent, cal dir que fou reformada en època moderna. La construcció és bastida amb pedra desbastada de diverses mides, disposada formant filades més o menys rectangulars, amb fragments de material constructiu.

Història

L'església de Santa Helena, inicialment coneguda com a Santa Creu, és documentada des del 974 com una possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. Durant el segle XI va esclatar un conflicte jurisdiccional entre el cenobi i el comtat d'Empúries-Perelada; finalment, el 1097 el comtat retornà aquesta església al monestir. D'entorn del 1113 es coneix l'acta de dotació de l'església, que tradicionalment s'havia considerat l'acta de consagració. Els segles XIV i XV fou parròquia del poble de la Santa Creu, el qual aleshores inicià un declivi irreversible. A inici del segle XVI va canviar l'advocació de Santa Creu per la de Santa Helena.

El 1527, Santa Helena va ser agregada a la parròquia de Sant Esteve de Mata, ara Sant Sebastià, de la Selva de Mar. El 1725 el temple era en mal estat. El 1820 s'hi celebrà el darrer aplec. Respecte a les diferents fases constructives, es pot datar l'obra original en el segle IX, quan aquesta sols constava d'una sola nau de planta rectangular amb coberta d'embigat i capçada a l'est per una torre troncopiramidal de tres plantes. Vers el segle X patí la primera transformació, que correspon a la construcció d'un absis trapezoïdal cobert amb volta de canó i dues absidioles, també trapezoïdals, a les façanes nord i sud. Posteriorment als segles XVI i XVII es van afegir dues naus laterals, cosa que comportà l'enderroc dels murs de la nau primitiva i la creació de voltes noves.

El 1930, és declarat Monument Nacional i vers el 1935, la Generalitat comença les obres de restauració. Va restar abandonada des d'aleshores fins al decenni 1960-1970, en què el Centre d'Intervencions Arqueològiques de Girona va dur a terme, principalment l'any 1973, obres puntuals de consolidació i neteja. Entre els anys 1989 i 1991 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (el Servei d'Arqueologia i el Servei del Patrimoni Arquitectònic), conjuntament amb la Diputació de Girona, va endegar un projecte d'excavació i restauració de l'església de Santa Helena de Rodes.

El projecte de restauració confeccionat pel restaurador J. A Adell i Gispert conjuntament amb l'arquitecte tècnic E. Aragonés, va ser concebut posteriorment a la intervenció arqueològica dirigida per l'arqueòloga Montse Mataró. Tota la informació proporciona per l'excavació arqueològica va facilitar la comprensió de l'evolució constructiva i va destacar la morfologia de les parts preromàniques. El procés de restauració s'ha centrat en solucions simples i d'impacte mínim sobre l'obra antiga, consolidant els paraments i cobertes, recuperant les obertures originals, pavimentant novament les naus i consolidant les pintures i estucs preromànics. L'obra va ser duta a terme conjuntament amb l'empresa Construccions Guardiola S. L.

Castell de Verdera

FEM CULTURA:

El castell de Verdera (o de Sant Salvador de Verdera o més sovint simplement de Sant Salvador) és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador Saverdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes (que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera), al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà).

Història

S'hi distingeixen dues etapes constructives i històriques que expliquen la diversitat de noms amb què és conegut. Una primera etapa, plenament romànica, des del segle IX fins a finals del segle XIII, en la qual es construí el primitiu castell roquer, inicialment comtal i després monacal, que els documents de l'època anomenen "castell de Verdera". I una segona etapa, des de l'últim quart del segle XIII, en la qual fou ampliat i fortificat en mans dels comtes emporitans (per tornar, en el segle XV, a les dels abats de Sant Pere), i en la que és anomenat "castell de Sant Salvador", denominació actualment corrent a la comarca. Aquesta era l'advocació de l'església monumental construïda dintre del clos del castell durant la primera meitat del segle XI i que el convertí en un castell-santuari. El canvi de denominació respon, per tant, a una renovació en profunditat de l'estructura constructiva de la fortificació i al canvi de senyoria que l'acompanyà.

El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l'any 904, com a possessió dels comtes d'Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l'arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d'època remota.