La denominació "Ruta del Cister" va ser encunyada l'any 1989 amb la idea de potenciar el
turisme en aquestes tres comarques i, amb aquesta finalitat, diversos
indicadors de les carreteres, els senders i les poblacions d'aquesta àrea
inclouen el logotip de la Ruta. Des dels monestirs, un dels atractius
principals de la zona, es pot arribar fàcilment a diversos indrets amb una gran
riquesa en gastronomia, artesania, arquitectura, paratges naturals, etc.
FEM CULTURA DEL NOSTRE PATRIMONI:
1. Santa Maria de Vallbona de les Monges
Fundat a la primera meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. S'emplaça al
centre de la població de Vallbona de les Monges formada a redós del conjunt
monàstic al segle XVI.[1]
L'església constitueix un clar exemple de
transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina
consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries
del claustre és d'un estil diferent. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).[1]
Fundació:
El monestir de Vallbona de les Monges és el cenobi
cistercenc femení més important de Catalunya, i amb Poblet i Santes Creus forma
la trilogia dels grans monestirs cistercencs de la Catalunya nova. El seu
origen cal cercar-lo en el segle XII, en una petita comunitat d'anacoretes,
homes i dones, fundada per Ramon de Vallbona i documentada des del 1153.[1]
Autogovern:
En morir Ramon de Vallbona en 1176, quedava a decisió
de les monges, i molt especialment de l'abadessa de Colobrers, triar entre
quedar-s'hi o passar a Vallbona i assumir-ne el govern. La majoria de les
monges deuria ésser partidària de romandre a Colobrers, però una dama important
de la comarca, Berenguera
d'Anglesola, intervingué amb la seva autoritat moral per convèncer
Òria de traslladar-se a presidir la comunitat de la vall.
El matrimoni, el 1164, de Berenguera d'Anglesola amb Guillem III de Cervera, unia dues grans famílies de la zona, benefactores ambdues del monestir
femení. Berenguera destacà en la seva predilecció per la comunitat,
especialment després d'enviudar el 1172. Va conèixer personalment el fundador Ramon, amb qui degué col·laborar en
el finançament dels grups eremítics a la falda septentrional de la Serra del
Tallat. Després del traspàs de l'eremita, la seva relació amb les monges
s'incrementà i va arribar a quedar-se algunes temporades en la residència que
anaven construint lentament les religioses. Amb freqüència, el nom d'aquesta
il·lustre senyora apareix immediatament darrere del de l'abadessa i abans del
de la resta de les monges –-circumstància que marcaria la seva preeminència en
el si de la comunitat—- en les donacions de drets i terres a favor del
monestir. En tot cas, una filla seva, Eldiarda
d'Àger –-ingressà a Vallbona i en fou abadessa entre 1229 i 1242, any en què va renunciar al càrrec.
L'abaciologi més antic del monestir comença amb unes paraules dedicades a aquesta
dama:
|
«
|
<Prima nobilis domina que fuit in monasterio
Vallisbone fuit domina Berengaria de Cervera, que fecit incorporare
monasterium in ordine, et ivit apud Colobres et adduxit secum dominam Oriam,
que fuit prima abatissa Vallisbone et oblit il idus aprilis.>
|
»
|
El text atribueix a la noble que fou la primera dama
d'alt llinatge vinculada al monestir; que féu gestions per a l'adscripció de
les eremites al Cister –probablement, en aquest sentit va col·laborar en el
projecte del fundador, especialment intentant convèncer les eremites
reticents--, i que, mort el fundador, fou ella qui es va dirigir a Colobres per
persuadir Òria de traslladar-se a dirigir les religioses de Vallbona a mitjan
octubre de 1176.
Empoderament:
L'assumpció del govern de la comunitat de Vallbona per
part d'Òria –-que ja consta a mitjan 1176—- va fer que es convertís en abadia. L'any següent, al mes de març, el monarca, potser per demostrar el seu
suport a la nova prelada, li donava una propietat a Rufea (a
la ciutat de Lleida) i el mes següent, juntament amb la seva esposa, concedien
un privilegi d'immunitat a favor de les cases, granges, homes i ramats de
Vallbona. Encara més, per fer més patent l'interès dels monarques, no van
dubtar a visitar el monestir durant uns dies que desconeixem, entre febrer i
mitjans de març de 1178.
Alfons i Sança van tenir ocasió d'inspeccionar
personalment el lloc, de conversar amb les religioses, de comprovar el seu
estat d'ànim, potser de sentir les seves explicacions sobre la construcció de
la nova abadia, de la qual probablement en aquell temps ja havien iniciat les
obres o estaven a punt de començar. Fou tal la bona disposició i coratge que
els reis van percebre en les religioses, que Alfons, el 26 de març de 1178, després d'abandonar
Vallbona i mentre es trobava a Saragossa, va donar a la comunitat una torre i l'honor que posseïa l'església
de Girona a la ciutat de Lleida perquè hi fundessin un nou
monestir de monges cistercenques. Foren testimonis d'aquestes donacions uns
personatges relacionats amb el monestir, sigui com a benefactors o parents de
religioses o futures religioses. Eren Guillem de Cervera, Guerau de Jorba, Bernat i Guillem
d'Anglesola, Pere de Bellvís, Berenguer de Boixadors, i el degà de la Catedral de
Barcelona, Ramon de Caldes.
D'aquesta mateixa època degué ser també l'actuació
personal de la reina Sança relativa a Vallbona: la compra del lloc que
pertanyia a les religioses per 500 sous, seguda de l'entrega immediata d'aquest
de nou a les monges perquè hi construïssin un cenobi, i el compromís de la
reina de proporcionar-los les rendes necessàries per a la seva subsistència.
Consolidació:
Amb el suport reial –-abans de finalitzar el segle
Alfons concediria el 1183 a la comunitat la torre coneguda per Serralada, dins dels límits de la ciutat de Lleida, i tres jovades (una jovada és el
tros de terra que poden llaurar dos bous en un dia) de terra—- i de la noblesa
de la zona i amb les obres de construcció del complex monàstic ja iniciades,
Vallbona ja es va poder presentar davant de la societat de l'època com una
institució religiosa amb garanties de futur. Nobles i fidels van afavorir-lo
amb la donació de terres i drets, alguns fins i tot oferint algunes de les
seves filles per integrar la comunitat; els més pròspers, generalment cavallers posseïdors de feus dels seus senyors, també, seguint l'exemple
d'aquests, els van emular amb donacions de terres i béns veïns al terme
monacal. Fruit de tot això fou la constitució, en aquest últim quart del segle
XII, d'un domini territorial, el nucli principal del qual el constituïa el
terme de Vallbona, si bé s'havia ampliat als llocs veïns de Colobrers (1164), els Eixaders (1179), el Vilet (1180), Llorens (1182) i als relativament propers de Maldanell (1182), Tàrrega (1185-1186), Preixana (1189), Barbens (1177), Linyola (1177) i Sant Martí (1180), on el cenobi va obtenir diverses propietats i drets. D'altra banda, va
millorar també la situació econòmica, ja que, començant pels comtes i grans
aristòcrates del país, amb freqüència en l'atorgament dels testaments no
s'oblidaven de fer algun llegat, generalment dinerari, a favor de Vallbona:
així ho féu el rei Alfons I ( 1194), el comte d'Urgell Ermengol VII (1177) i els nobles Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa (1179), Berenguer de Boixadors (1186), Guillem d'Anglesola (1186) i molts d'altres. Però
també els fidels de la zona van demostrar en els seus testaments la seva
simpatia vers el cenobi, com Joan Bonsom, habitant de
Vimbodí, que el 1192 va llegar 12 diners a la comunitat.
Sota la direcció d'Òria -que el va governar entre 1176
i 1185- i les abadesses immediates es van dur a terme les primeres construccions
del complex monàstic, seguint el model cistercenc, si bé adoptant-lo a les
característiques del terreny que li ha donat en alguns aspectes una accentuada
originalitat. Així mateix, en aquest mateix període i a principis del segle
següent, els comtes-reis catalans i els pontífexs van garantir el seu futur amb
privilegis de protecció que van evidenciar la seva predilecció per la nova
comunitat femenina. També es va convertir aviat en centre d'atracció de dames
nobles desitjoses de major perfecció o d'un tranquil retir, lluny dels avatars
del segle. Això van fer la citada Berenguera de Cervera, qui va passar
temporades entre les religioses, i la comtessa de Pallars Guilleuma,
qui, vídua, es va acollir a la calma del claustre professant com a religiosa.
L'any 1198 i l'any 1200, el papa Innocenci III els
atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència
envers l'episcopat.[1]
D'altra banda, diverses joves de la noblesa de
l'entorn van trobar a Vallbona el lloc idoni per dur a terme la seva vocació
monacal i es fundaren nous cenobis. Molt aviat plançons femenins dels Cervera, Anglesola, Urg, Caldes, Cervelló, Cabrera, Sentmenat, Queralt, Guimerà, Timor, Òdena, Rubió i un llarg i selecte, etcètera integraren en aquest primers moments
la seva comunitat. Fou tan gran entre la societat catalana, especialment entre
la noblesa, el prestigi que va adquirir el cenobi, que la reina Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume el
Conqueridor, el va escollir en
el seu testament del 12 d'octubre de 1251 com a lloc definitiu per guardar les seves restes mortals. Van seguir
el seu exemple les seves filles, les infantes Sança i Violant casada
amb Alfons X (el Savi), si bé aquesta última
no va veure complerta la seva voluntat (del 29 d'octubre de 1257), ja que fou inhumada al monestir de Roncesvalles cap al 1300.
Màxim esplendor:
A finals del segle XIV el monestir era el centre de la vida política, jurídica i econòmica
dels termes que la integraven. Aquests dominis que consistien en viles,
castells, quadres, granges, etc., foren reconeguts jurídicament sota el
comandament de l'abadessa Saurina d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous
barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyanor, Montesquiu, Eixeders, Preixana, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na
Gaia i Rocafort. Fou doncs, gràcies a
l'adquisició feta al rei que el monestir assolí la jurisdicció alta i baixa del
territori que esdevenia així baronia de Vallbona.[1]
Al segle XV experimenta una certa davallada a causa de factors externs al cenobi,
com per exemple la Guerra civil
catalana (1462-1472) i les disposicions del concili de Trento prohibint l'existència de
monestirs femenins aïllats, la qual cosa obliga a crear la vila de Vallbona de les Monges amb el desplaçament de gairebé tota la població de Montesquiu (petit poble, actualment en ruïnes, dins el terme de Vallbona), a qui
les monges cediren part de la clausura monàstica (1573).[1] La Casa Miró, és una de les
poques que es conserven de l'època en què les monges abandonaren la vida en
comú i feien vida particular en diverses cases, dins el clos monàstic,
agrupades per famílies nobiliàries.[1]
Amb la desamortització del 1835, la comunitat es va haver d'absentar
durant sis mesos, però el monestir es va salvar i va continuar la seva vida
monàstica al llarg del segle xix malgrat que les seves
rendes continuaven en descens. Va fer molt més mal, si més no al patrimoni
estètic i artístic, la decisió de construir, l'any 1832, dues plantes noves
damunt del claustre.
En les darreres dècades, la Generalitat de Catalunya
ha emprès obres urgents de restauració. En dues fases, una l'any 1986 i l'altre el 1997, s'ha alliberat el claustre de la sobrecàrrega que
suportava d'ençà el segle passat, car havia arribat a un punt en què quedaven
amenaçades seriosament les estructures medievals; s'han restaurat i recuperat
els dormidors; s'ha restaurat i consolidad el campanar.[4]
La vida monàstica hi perdura en l'actualitat.[cal citació]
La disposició urbana en recintes dels conjunts
cistercencs que feia del monestir un autèntic poble amb tots els serveis, i que
avui encara es pot veure al Monestir de Poblet i a Santes Creus, no s'ha conservat a Vallbona.
Molts d'aquells serveis exteriors a la mongia o clausura (hosteria, hospital de pobres i pelegrins, celler i altres serveis
agrícoles) van servir d'habitacle al novell poble de Vallbona (fruit de les
disposicions del Concili de Trento -segle XVI-, que prohibien
l'existència de monestirs femenins isolats al camp, es fundà el poble de
Vallbona amb la gent de Montesquiu.[4]
Fins a començaments del s. XX restaven en peu trossos
de la muralla que tancava el conjunt i un dels tres portals que tenia (el de
Dalt). Actualment, en algunes cases del poble, encara es poden veure restes de
l'hospital i la procura del segon
recinte (Vallbona tenia dos recintes) i dos arcs diafragma del cubar o celler. Altres
edificis importants com el palau abacial i la porteria, que tocaven a l'angle
NW del claustre, van sofrir profundes modificacions en els segles moderns.[5]
També foren profundament modificats en època moderna,
i sobretot el segle passat, alguns dels principals edificis medievals que
circuïen el claustre, com el refetor, la cuina i el calefactor. Els dormidors,
si bé sofriren importants obres que aconseguiren disfressar-los totalment, en
la seva major part existeixen i podran ser recuperats.[5]
El monestir pròpiament dit és la part que ens ha
arribat més íntegra, la resta, visible enmig d'edificacions posteriors, es
troba ocupada pel poble per la disposició del concili tridentí del segle xvi.
El cenobi presenta unes característiques cistercenques
semblants a les de Poblet o més aviat de Santes Creus.
Església:
El cimbori octogonal, amb filigranats crestells, que cobreix la intersecció del
creuer i la nau
El timpà amb la figura de la Mare de
Déu entronitzada amb el Nen assegut sobre el genoll esquerre, estan flanquejats
per dos àngels turiferaris
El temple acusa el pas del romànic al gòtic, comença al segle XII però no acabà fins al segle XIV. Així, les voltes de la nau són de creueria (gòtic) i les dels absis de
mig punt (romànic).
D'una sola nau amb planta de creu llatina. Aquesta fórmula d'una sola nau,
en comptes de les tres de Poblet i Santes Creus, no és pas un tret excepcional
(com s'ha dit i repetit) sinó la més pròpia dels cenobis cistercencs femenins.[6] La nau té una capçalera
acabada en tres absis carrats. El central, més gran que els laterals,
té tres obertures romàniques d'arc de mig punt i conté els sepulcres
de Violant d'Hongria i de la seva filla Sança,
els quals són coberts amb pintures heràldiques i inscripcions del segle XVIII. El sepulcre de Violant d'Hongria
va ser restaurat a començament del segle XXI per iniciativa dels governs hongarès i català. Al mur de la dreta hi
ha la credença formada per dos arcs de mig
punt que es recolzen en dues columnes coronades per capitells esculpits amb motius vegetals. A l'exterior és reforçada per contraforts i en el mur que fa de costat de la galeria nord del claustre també hi ha dues finestres romàniques.
En la intersecció del creuer amb la nau s'alça un
bellíssim cimbori, obra del segle XIII, octogonal sostingut sobre
trompes, cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals, per tant de
tradició romànica i ja amb solucions gòtiques. Semblant solució es repetí un
segle més tard al segon tram de la nau per construir, en aquest cas, un esvelt
campanar. Cal remarcar que aixecar un cloquer en aquest indret de la nau
constitueix una particularitat originalíssima, que s'emprarà més tard a la seu
de Barcelona.[7]
Totes les voltes són típicament cistercenques: els
arcs no pugen de terra sinó que carreguen en les mènsules situades a mitjana altura. Aquestes són llises a la nau, però
decorades amb motius geomètrics i vegetals propis de l'estètica cistercenca al
creuer; són particularment interessants les que aguanten els arcs torals
del cimbori, dues de les quals, trencant la norma, representen
temes historiats. Aquesta versatilitat estructural i formal pròpia de
l'arquitectura de transició del romànic al gòtic dels murs i cobertes també
afecta la tipologia de les finestres: a la capçalera alternen finestres de punt
rodó i doble esplandit amb
finestrals d'arc apuntat i traceries pròpies del gòtic. És molt bella la
combinació simètrica que forma, al fons del santuari, un característic
"triplet cistercenc"[8] de finestres de punt rodó
sobremuntat d'un ample finestral ogival de fina traceria. La nau té finestrals
als murs laterals i una rosassa al peu, tots de tipologia ogival.
Santa Maria de Vallbona de les
Monges, 1997. Presbiteri de l'església conventual, on es pot apreciar el
característic "triplet cistercenc" (tres finestres simètriques).
L'església té dues portes, una al segon tram de la
nau, sota el campanar, que comunica amb el claustre, i l'altra al braç nord del
transsepte, que donava a l'antic cementiri del monestir, avui convertit en
plaça del poble. Aquesta portalada, que és un dels elements monumentals
importants del monestir, s'obre en un cos avançat, com fan les portes de
l'escola de Lleida, formant arc de punt rodó, emmarcat per tres arquivoltes amb
les columnetes i els capitells que componen un fris floral. La part més notable
del conjunt és un timpà esculturat que ocupa l'arc interior de la portalada, al
centre del qual hi ha representada la Mare de Déu amb el Nen al braç,
flanquejada per dos àngels turiferaris. La filiació estilística d'aquest
relleu, força diferent de la resta d'escultura del monestir, ha estat sempre
dificultosa per als estudiosos. Fa uns anys, Español[9] va proposar la possibilitat
que fos executat per un escultor de segona fila, deixeble del mestre
rossellonès Ramon de Bianya, actiu a la Seu de Lleida en els anys vint del
segle xiii.
Exteriorment la nau té contraforts on estreben
els arcs torals de la creueria. És
remarcable la plàstica exterior del campanar, amb contraforts acabats amb pinacles, i paraments coronats en pinyó i penetrats de grans finestrals. Tota l'església està recorreguda
d'una cornisa recolzada en permòdols llisos a la nau però
esculpits amb temàtica profana a la capçalera. Aquesta decoració, pròpia del
romànic de transició, s'aparta ostensiblement de l'ortodòxia cistercenca.[10]
Al mur exterior de l'església que dóna a la plaça del
monestir hi ha cinc tombes en forma de sarcòfag, quatre d'elles romàniques, i
en dues d'elles s'hi pot llegir el nom i llinatge: Sibil·la de Guimerà i Miquela
Sasala.
Claustre:
Ala est del claustre on
s'aprecien els ulls de bou en forma de rodes (1998).
El claustre de Vallbona no està situat, com seria
habitual, en l'aixella que formen la nau i el creuer de l'església, sinó uns
metres més avall vers el peu del temple. Aquell lloc està ocupat per la sala capitular. La planta, condicionada per
l'orografia del terreny, tampoc no es construí quadrada com hauria estat normal
sinó trapezoïdal.[11]
Les quatre ales es bastiren en diferents moments; la
major part d'estudiosos solen situar-les en segles correlatius a partir
del segle XII, per aquest motiu presenten
estils i mesures diferents. Sembla que les obres començaren per l'ala sud, en
el darrer quart del s. XII, al mateix temps que començaven a construir
l'església i, probablement, algun dels edificis més necessaris (dormidors,
refetor, calefactor, cuina...) que comunicaven amb el claustre. Aquesta ala
està dividida en quatre trams coberts
de volta de creueria, els arcs estructurals de la
qual descansen en tres pilars del pati, que estan estrebats amb contraforts, i en sengles mènsules que hi ha adossades al mur interior. La galeria
la formen tres arquets de mig punt per tram, que descansen en parelles de columnes. Ni els capitells ni
les mènsules d'aquest sector presenten decoració escultòrica; hi ha qui opina
que quedà per fer.[12]
El costat est és de tipologia semblant a l'ala sud
però més reeixit; podria haver estat construït un segle més tard (tot i que hi
ha estudiosos com Puig i Cadafalch que creuen que és el més antic)[13][1]. Té cinc trams coberts de creueria un xic més
apuntada que la de l'ala sud. En aquesta ala són quatre els pilars amb
contraforts que aguanten, al costat del pati, l'estructura gòtica. Els trams
també estan tripartits per arquets, però aquí apareixen emmarcats per un arc
apuntat de descàrrega que arrenca dels pilars. I un detall interessant:
els timpans d'aquests arcs estan perforats per ulls de bou monolítics calats que
imiten rodes de vuit radis. La perforació dels timpans dels claustres amb un o
més òculs és una tradició cistercenca que es pot trobar més enllà dels
Pirineus, des de l'abadia de Fontenay a la Borgonya, fins a l'abadia de Fontfreda a l'Aude. L'interès dels
òculs de Vallbona (també n'hi ha al claustre de la catedral de
Tarragona) rau en la bellesa
i perfecció de la labor mudèjar que presenten. Els capitells i alguns àbacs d'aquesta ala estan decorats amb temàtica
vegetal i motius geomètrics entrellaçats. Per aquest costat de claustre
s'accedia a l'antic dormidor, on actualment hi ha la farmàcia i la infermeria,
i a la sala capitular.[12]
L'ala nord és plenament gòtica; va ser construïda el segle XIV al mateix temps que es construïren les voltes de la nau, com indiquen
els escuts de les abadesses Anglesola presents en alguns elements decoratius.
Forma quatre trams de creueria molt més alta i esvelta que les anteriors i té
dos grans finestrals d'arc apuntat i fina traceria que guaiten al pati.[12]
Finalment l'ala del costat de ponent és altra vegada
de tipologia romànica de transició (com les dues primeres). Sembla, però, que
fou refeta el segle XV amb elements antics, en
temps de les abadesses de Caldes, les quals hi deixaren nombrosos escuts.[12]
Sala capitular:
Vallbona de les Monges. Terracota
de la Mare de Déu de Misericordia, atribuïda a Pere Joan que presideix l'Aula
Capitular (1998).
La sala capitular té planta rectangular i va coberta
per dos trams de creueria que descansen en mènsules dels murs. La porta que
dóna al claustre, esvelta i bipartida, repeteix l'esquema gòtic dels finestrals
de l'ala nord del claustre; els escuts que decoren les mènsules que la
flanquegen són de les abadesses Anglesola, la qual cosa recorda que fou
construïda el s. XIV durant l'abadiat d'algun membre d'aquella família. El
segle xv les abadesses
de Caldes, a més de pavimentar i decorar la sala, hi col·locaren la Mare de Déu de la Misericòrdia que la presideix, una
terracota policromada atribuïda a Pere Joan, l'escultor del meravellós retaule de Santa Tecla de la catedral de
Tarragona. En aquesta
dependència, com d'habitud, foren enterrades les primeres abadesses del
monestir, les làpides de les quals estan sobre el paviment.[14]
Dormidors:
Els dormidors de Vallbona ocupen un edifici llarg
adossat al capítol i a l'ala est del claustre, on hi ha la porta d'accés. És
una de les peces menys conegudes del monestir, car l'antiga construcció apareix
avui molt alterada per desafortunades intervencions del segle passat que en
dificulten la comprensió i l'estudi. Sortosament, l'aixecament de plànols, dut
a terme, fa pocs anys, pels serveis tècnics de la Generalitat per començar
obres de restauració, ha fet possible realitzar una primera aproximació als
dormidors de Vallbona dins del context de les primeres estructures medievals
d'arcs diafragmats.[14]
Aquest llarg edifici està format per dues naus
seguides: una curta que és l'actual farmàcia i infermeria, i una altra més
llarga, que és el dormidor pròpiament dit. Una i altra eren estructures d'arcs
diafragma cobertes de cabirons; actualment hom pot anar només descobrint els
arcs i part dels sostres embigats en mig d'envans i forjats moderns.[12]
La primera nau té quatre arcs apuntats que arrenquen
directament del sòl, que està situat per sota del nivell del claustre. Per la
tipologia dels arcs i pel fet que la volta de creueria de l'ala est del
claustre carrega ostensiblement damunt les dovelles de la seva porta d'accés,
es pot pensar que és un dels edificis antics del monestir, construït a finals
del segle xii o a
començaments del XIII.[12]
La segona nau fou bastida més tard a un nivell bastant
més alt que la primera. Era més llarga i esvelta, amb arcs apuntats carregant
sobre semicolumnes i capitells troncopiramidals llisos. La desafortunada
intervenció del segle xix va
dividir la nau en dos pisos, de manera que al pis de sota hom pot veure les
semicolumnes amb capitells i al superior els arcs. L'esveltesa gòtica de
l'estructura dels arcs diafragmats d'aquesta nau apunta a un cronologia
avançada del s. XIII o XIV. J. J. Piquer[15] considera que aquest
dormidor fou obrat el segle xv per
l'abadessa Blanca de Caldes pel fet que a la dovella més alta dels arcs
diafragma hi ha el seu escut. Tanmateix hom troba escuts de l'abadessa de
Caldes per tot el monestir.[12]
2. Reial
Monestir de Santa Maria de Poblet
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és
un monestir de l'orde del Cister fundat l'any 1150. Està situat al peu de les muntanyes de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà. Poblet constitueix un
impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts
monàstics més importants d'Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat
més gran del continent europeu. Des de l'edat mitjana és un important referent
simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó.
Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i
XV esdevingué el panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les
tombes d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i
de diferents llinatges nobiliaris.
La història del monestir de Poblet ha estat
estretament vinculada al de la resta de Catalunya.
Fundació i
engrandiment:
El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d'agost de 1150, quan Ramon Berenguer IV, un cop enllestida la conquesta
de Lleida als sarraïns, qui va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, perquè hi establissin un
monestir cistercenc. Aquesta donació tenia una finalitat doble: una espiritual
(crear un focus de cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una econòmica (conrear terres ermes i
abandonades). El nou monestir havia d'ésser un lloc de treball i oració.[1] Per tant, l'any 1151 un petit grup de monjos va arribar a Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van prendre
possessió de les terres. S'acabava d'establir la comunitat. La nova comunitat
van començar la construcció de l'església, que seguint la tradició mariana de
l'Orde, va ser consagrada a Santa Maria.[1]
El patrimoni inicial del monestir es va incrementar
amb noves donacions del mateix Ramon Berenguer IV, així com d'hisendats i senyors que cedien béns i terres a la comunitat a canvi de ser considerats
"familiars" del monestir, participar dels béns espirituals i ser-hi
enterrats. El senyoriu de Poblet va arribar a
ésser el més extens de Catalunya, després del dels ducs de Cardona. Incloïa sis baronies
(l'Abadiat, Prenafeta, la Segarra, L'Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet a València), trenta-quatre
pobles i trenta-set llogarrets, diverses granges i cinc priorats, així com
beneficis en diverses esglésies. A més incloïa drets de pastura per als ramats
a la Cerdanya i el Berguedà, i de pesca a Empúries i a l'estany de la Pineda, a prop de Salou (aquest darrer dret és important, si tenim en compte l'abstinència de
carn de l'Orde).[2]
El rei Alfons el Cast (1172-1196) va fer nombroses donacions per a les obres i va ser
una peça clau per al futur del monestir, fins al punt que va decidir ésser
enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona
reial i les terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida). El seu nét, Jaume el
Conqueridor, va continuar
engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de ser enterrat a Sixena (Aragó) -lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic- i va optar per Poblet.[3] A més, en el seu testament,
va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d'or, vuit-cents kg
en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seva capella oratòria
personal. A més, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en
part fruit de les seves conquestes.
Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316 i el 1348, va promoure importants
remodelacions al monestir i en aquest període es construeix el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sud i les capelles
orientades al nord de l'església. Han quedat traces d'aquelles transformacions
amb la presència del seu emblema: un copó.[4]
El rei Pere el Cerimoniós el va protegir, enriquir i
va convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat, alhora que va
voler tenir una fortalesa entre Lleida i Tarragona.[5] Amb aquesta intenció, el va
fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil
protecció, i va tenir la ferma voluntat d'acabar definitivament les obres de
construcció del cenobi. Va regalar la seva col·lecció
de llibres d'història a la biblioteca del monestir amb la condició que s'hi
esculpís el seu escut amb les armes reials. Va enterrar-s'hi i va fer-ne el
panteó de la Corona d'Aragó. El seu fill, Martí l'Humà, també va residir-hi sovint i
s'hi va fer construir un Palau, situat a l'entrada del recinte emmurallat, vora
la monumental Porta Reial.
Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis
a Poblet i van fer-li nombroses donacions. Així, el rei Ferran d'Antequera va visitar Poblet diverses
vegades i va recordar-se'n en el seu testament. El seu fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l'església i va atorgar-li una
assignació anual de cent florins d'or.
El rei Joan II va fer enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les seves
esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous
anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu fastuós enterrament es van
haver d'empenyorar les seves joies. Va ser l'última sepultura reial a Poblet,
ja que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no hi és enterrat. Tot i
això, el Rei Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li va donar el santuari del Tallat com a priorat.
La noblesa catalana també va fer donacions al monestir
i, en un bon nombre de casos, va decidir enterrar-s'hi. Entre les nissagues
nobiliàries que van tenir el panteó familiar a Poblet destaca la dels ducs de Cardona, que a l'època moderna van
exercir de patrons del cenobi.
Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de
poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d'Aragó com pels nobles catalans,
que va actuar com un potent senyor feudal fins a la fi de l'Antic Règim. Exageradament, però també
significativament, es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis. En efecte,
gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tenir, en el
seu moment de màxima esplendor (segles XIV i XV), jurisdicció sobre set
baronies i setanta pobles i llogarets, i facultat per nomenar batlles d'una
desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes
polític, destacant els abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles XV i XVI. Poblet també va ser un
focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i
pels ducs de Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escriptori per a la còpia
de llibres. D'entre els volums que van sortir-hi destaca el manuscrit més antic
dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons
el 1343.
Segles de malaurades
vicissituds:
Durant la Guerra de Successió, Poblet va recolzar el pretendent de la casa d'Habsburg, davant la por a
l'absolutisme dels Borbons francesos. Una vegada l'aspirant Borbó va ser
coronat rei amb el nom de Felip V, el cenobi va passar per una situació
delicada.
El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s'hi van poder reinstal·lar.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monestir, que va
quedar considerablement danyat, i es van cremar els altars, el cor del segle XVI, l'orgue, les sagristies, l'aixovar sagrat, les imatges i els bancs de
fusta; les tombes reials, en canvi, es van respectar. El Palau de l'Abat Copons
i les granges dependents del monestir van ser saquejades.
La fi del període anticlerical del Trienni i l'inici
de la Primera Guerra Carlina, el 1834, van culminar amb nous atacs als béns de l'Església,
que havia pres partit en bloc pels carlins. Poblet no fou una excepció.
El 1835 es produí l'exclaustració dels cinquanta monjos,
onze conversos i onze novicis de Poblet i la venda de totes les seves
propietats. El monestir va passar a mans de l'Estat i va restar abandonat a
mans de saquejadors i destructors.[6][7]
Els saquejadors van buscar els tresors que creien
amagats pels monjos al monestir. En conseqüència, van trencar les parets
laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials i van quedar
escampades pel terra de l'església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d'aquests últims. Altres tombes també van ser obertes,
però els cossos no van ser extrets dels sarcòfags. Fins dos anys més tard (1837) no va ser concedit permís al rector de l'Espluga de
Francolí, Antoni Serret,
per recollir les restes escampades dels monarques catalans. Ell i els seus
col·laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a
l'església de l'Espluga, on es guardaren juntament amb les d'una vintena més de
membres de la casa reial d'Aragó. El 1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment per la gent
dels pobles del voltant, Josep Criviller i Mn. Serret van rescatar els cossos
que encara descansaven a les tombes, entre els quals els d'Alfons el Cast i Ferran d'Antequera. L'ajuntament de l'Espluga de
Francolí va decidir
col·locar les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set
caixes de pi. La ciutat de València va intentar aconseguir la custòdia de les
despulles de Jaume I, però el 1843 van ser traslladades a la catedral de
Tarragona, on es construí un
monument funerari per al Conqueridor.[6]
El monestir va ser saquejat a consciència, convertit
en pedrera dels pobles pròxims i a mercè de qualsevol que s'hi acostés. La
Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, organisme responsable del
monestir des del 1857, no va millorar-ne la situació, car la rapinya va ser
emparada pel funcionariat local i pel mateix governador civil, arribant-se a
donar llicències per a la recerca de suposats tresors amagats pels monjos;
llegendes facilitades per l'antic esplendor del cenobi. Els governs espanyols
es van mostrar greument negligents amb la protecció del monument, a diferència
del que es va fer amb altres panteons reials castellans. De fet, Poblet no va
ser reconegut com a 'monument nacional' fins al 1921, després de la visita del Rei Alfons XIII, que, referint-se a l'estat de
conservació del monestir, va declarar que era "una vergonya nacional"
i es va comprometre a promoure'n la restauració.
Restauració:
Poblet va viure en aquesta situació de protecció
incerta durant gairebé un segle, amb obres de consolidació i poc més. Però el
clam pel redreç d'aquest estat de coses, com a símbol històric i nacional que
era el cenobi, va ser creixent entre una part de la intel·lectualitat, fins que
el 1930 començà la restauració en ferm amb el patrocini
del Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda i Güell, autèntica ànima de la
recuperació del monestir. El 1935 van tornar a Poblet les suposades restes mortals del príncep Carles de Viana. El 1940, després de llargues negociacions interrompudes per la Guerra civil, s'hi va
reinstal·lar una comunitat de monjos cistercencs, els primers des de feia 105
anys. El 1945 es creà la Germandat de Poblet, per part
del pare Bernat Morgades, i, finalment, les despulles de Jaume el
Conqueridor i dels altres
monarques van retornar-hi el 4 de juny de 1952,[8] després de la restauració
dels sepulcres efectuada per Frederic Marès sota patrocini del govern
espanyol.
La dictadura franquista va explotar aquesta restauració, fins al punt
que el mateix Franco va presidir la cerimònia de
retorn de les despulles reials, i va atreure per això l'atenció dels grups de
la resistència antifeixista, que van intentar infructuosament emparar-se de les
despulles de Jaume I, amb la intenció de
dipositar-les al monestir nord-català de Sant Miquel de
Cuixà com a
protesta.
Els reconeixements recents, indicats al principi,
coronen un llarg procés de restauració, que ha continuat sense pausa fins a
recuperar pràcticament totes les instal·lacions.
El Panteó Reial i
altres sepultures:
L'església major de Poblet (Santa Maria) i altres
llocs del monestir serviren de lloc d'enterrament de monarques, infants i
altres persones de la família real catalanoaragonesa, de membres d'altres
importants nissagues nobiliàries, d'abats i monjos del monestir i d'altres
persones destacades.
Entre els dos pilars immediats a l'altar major hi ha
el Panteó Reial, situat sobre dos grans arcs rebaixats, un al costat de
l'Epístola i l'altre al de l'Evangeli. La resta de sepultures de la família
reial estan a la cripta-ossari o repartides per l'interior del temple, com per
exemple, la del príncep de Viana, situada a la dreta de l'entrada
principal.
Entre les nissagues nobiliàries que escolliren Poblet
com a panteó destaca la dels Aragó-Cardona.
La llista elaborada pel gran historiador del
monestir Jaume Finestres (1751) és un punt de referència inel·ludible, i sovint únic, per conèixer la
identitat de les persones enterrades al monestir i la ubicació original dels
seus sepulcres, molts d'ells mal conservats o fins i tot desapareguts després
de les destruccions del segle XIX.
2. Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus
Fundació:
De l'orde del Cister, filial de la Grand
Selva (Llenguadoc), fou fundat l'any 1150 originàriament a Valldaura, al Vallès Occidental, per donació dels Montcada. Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer,
donaren a l'abat de la Grand Selva, en mans del seu prior Guillem i en
presència del monjo Guillem de Montpeller, un alou de la seva propietat a Cerdanyola del
Vallès, conegut com
l'alou de Valldaura perquè s'hi fundés un monestir, junt amb el terreny se'ls
concedia un permís per utilitzar els molins de Rocabruna, a més a més d'un ajut
de 100 morabatins d'or anuals i gra
suficient, mentre durés l'edificació del nou monestir.[3]
El fet que s'escollís per a la ubicació de l'edifici
del monestir una part baixa i no el cim de la muntanya, va ser per l'existència
en aquest lloc d'algun tipus de construcció, ja que poc temps després de la
donació ja es trobaven a Santa Maria de Valldaura dotze monjos, tres conversos i l'abat Guillem procedents del monestir de la Grand Selva.
Però la manca de recursos hídrics, l'excessiva
proximitat a Barcelona i d'un gran monestir com Sant Cugat del Vallès així com d'altres impediments feren que aquesta
fundació no es perllongués en el temps i la comunitat de monjos es va veure
forçada a buscar un emplaçament més adient dos anys més tard.[4]
La comunitat va sol·licitar al comte de Barcelona i
príncep d'Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d'un lloc més
proper a la recent conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la
casa conventual. El comte accedí i els hi donà l'Espluga d'Ancosa. El lloc no
era gens apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi
construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el nom de Granja
d'Ancosa.
El 2 de juny 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut els van fer donació del paratge de Santes Creus
a l'emplaçament actual vora el riu Gaià,[5] amb aigua abundant i
suficients terres per a garantir l'economia del monestir. No obstant això, per
una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el
trasllat es va demorar fins que el papa Alexandre II va decretar la
independència del monestir el 1168. L'any 1169 es fa el trasllat definitiu de tots els monjos
que encara quedaven a Valldaura i l'any següent s'hi afegeix la comunitat veïna
de Sant Pere de Gaià.
La primera etapa de construcció del monestir es
perllongà durant 100 anys, i s'inicià amb el mandat del primer abat del país,
Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l'abat fundador del
monestir de Santes Creus. L'abat aprovà els plànols de l'edifici dins el més
pur estil arquitectònic cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia,
el de la Grand Selva.
El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova
església es comença el 1174. L'any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l'any 1211, en temps de l'abat Bernat d'Àger, es cobreix l'absis. L'església s'acaba el 1226, l'hospital de Sant Pere s'hi bastí l'any 1229; l'any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del
claustre –avui desaparegut -, i l'any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l'any 1341, obra de Reinard Fonoll,
arquitecte anglès.
Aviat els monjos iniciaren una política d'expansió territorial
a una i altra banda de l'eix del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del
Penedès, al Tarragonès, a l'Alt Camp, a la Segarra, a l'Urgell, i l'Anoia, i
altres llocs més allunyats del monestir, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix
Llobregat i Vallès Occidental.
A mitjan segle XIII la monarquia catalana
interfereix en la ritme de l'abadia mostrant un interès per la mateixa que
alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenca i engrandeix el
complex monacal amb construccions noves i valuoses. És època de l'abat Sant Bernat Calvó (1226-1233), conseller
de Jaume el
Conqueridor (1213-1276),
a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.
Un impuls notable el rebé quan durant el govern de
l'abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa
que comportà la dignificació del monestir a fi d'acollir les restes reials. El
successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar
el seu reial patrocini a l'abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho
serien després el seu fill Jaume el Just (1291-1337) i la seva
esposa, Blanca d'Anjou.
Un dels abats més importants fou fra Bonanat
de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume
el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l'any 1298, i deu anys més tard el monestir d'Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps d'aquests dos monarques, el monestir assolí una
importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren
sebollits a Santes Creus.
A instàncies d'aquest últim monarca es van convertir
les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la
demolició del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció
del cimbori sobre el creuer de l'església. A Pere el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir
l'emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció
pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de
ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a
destinar-se a habitacions abacials.
El monestir fou fortificat per a la defensa entre els
anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. Arran d'aquestes
fortificacions, les relacions del monarca amb l'abat Ferrera foren tibants. El
monestir també exercí una influència notable durant el segle xiv, XV i XVI a causa de la fundació de
l'Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, atès que hi quedà vinculat fins a l'any 1666 amb l'aportació d'un monjo que exercia com a prior dins aquest orde
militar.
Al fons façana de l'església. En
primer pla, font del barroc tardà, segle XVIII,
de Sant Bernat Calbó -abat de Santes Creus i
bisbe de Vic-, emplaçada al mig de la plaça que porta el seu nom
A finals del segle XV el monestir experimentà un canvi en l'explotació de les seves
propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis
econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es
van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de
contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins
a l'exclaustració definitiva de la comunitat l'any 1835.
Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa activitat
cultural, és en aquests moments que la seva biblioteca conté nombrosos
incunables i manuscrits.
En temps de l'abat Jaume Carnisser, el monestir,
juntament amb Poblet, s'oposa al projecte de constitució de la Congregació
Cistercenca de la Corona d'Aragó i fou el més acèrrim
defensor del vell sistema dels abats perpetus. A la mort de fra Carnisser el
monestir es doblegà al nou sistema i a partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el
monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà
fins a l'extinció del monestir. L'abat Barberà ocupà el càrrec de Vicari
General de la congregació i fou amic personal de Francesc Vicent Garcia i Torres, més conegut com el Rector de Vallfogona.
Un nou palau de l'abat fou aixecat el 1640 sobre l'antic hospital dels Pobres, el 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els
trets gòtics. A la segona meitat del segle XVIII s'acabà la urbanització de
les places i la construcció del portal de l'Assumpta.
En temps de l'abat Bartomeu Rovira els monjos
abandonaren les dependències del claustre anterior i passaren a ocupar la zona
del claustre posterior, iniciant-se un procés de restauració i adequació
d'aquella part del monestir, que els monjos no abandonaren fins a la seva total
desaparició.
Declivi:
És en aquests moments que els abats del monestir
passen de ser vitalicis a tenir càrrecs temporals, de caràcter triennal, a
partir de la incorporació a la Congregació de la Corona d'Aragó, el monestir
comença una davallada que el durà anys més tard a la desaparició de la
comunitat cistercenca, ajudat per episodis històrics com la Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823); així el 1820 la comunitat cistercenca és dissolta en la primera exclaustració del
monestir. La vida monàstica es restaura l'any 1823 i dura fins al 25 de juliol de 1835, en què es dissol el cenobi de forma definitiva; posteriorment la Llei Mendizábal comporta la impossibilitat
de continuar el monestir com a forma de vida monacal.
A partir de 1843, a les dependències exteriors dels monjos, s'hi va anar desenvolupant el
nou poble de Santes Creus. A partir de l'abandonament dels
monjos, el monestir comença una cursa de destrucció ajudada pel trasllat de la
presó de Tarragona l'any 1870 a l'edifici del monestir, fet que causà importants destrosses. La
recuperació del monestir no es fa ben efectiva fins a la declaració de Monument
Històric l'any 1921, any en què comença la lenta recuperació de
l'edifici. Actualment la gestió del monument la realitza la Generalitat de Catalunya.
Església:
La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres
naus i un total de cinc capelles abacials.
La façana es va començar al darrer terç del segle XII i està composta per una portalada d'arc de mig punt i al seu damunt un gran
vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos
petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l'obertura. El calat és compost per un
pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis.
Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de
les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les
formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la
realització dels petits detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i
sorprèn que l'artista no tingués en compte que serien impossibles d'apreciar
des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una
sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers
el 1280 i les característiques pròpies del vitrall
permeten datar-lo vers el 1300.
A la façana de llevant s'hi trobava el cementiri
monacal, en l'angle que formen les parets de la infermeria, construïda
l'any 1636, i la capçalera de l'església. Destaca poderosament
la rosassa monumental que s'obre al mur est de l'absis central. D'estil romànic, s'organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes
radials de dos capitells i fust hexagonal, que s'enllacen entre elles amb
parelles d'arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada
envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i 1211. L'absis també era il·luminat per tres finestres
allargades d'arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està
coronada per merlets amb espitlleres, propis de l'emmurallament
del segle XIV.
Jaume II deixa una forta empremta en l'aspecte actual
del monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del seu pare. El
mestre Bartomeu de Girona és l'arquitecte principal, destaca el treball escultòric del mausoleu
i respecte a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar el
pintor Andreu de la Torre.
Tombes reials:
L'altar major és flanquejat a banda i banda per dos
mausoleus, formats per sarcòfags de pedra situats a l'interior de sengles
templets de pedra d'estil gòtic, amb les tombes de:
- Mausoleu del costat de l'Evangeli:
1.
El Rei Pere el Gran en una banyera de pòrfir
com a sarcòfag
- Mausoleu del costat de l'Epístola:
Segons els historiadors,[Qui?] aquestes
tombes reials són els primers exemples de l'art gòtic català. L'any 2010,el
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d'Història de Catalunya, ha restaurat les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint
amb el 850è aniversari del monument. Els treballs han permès comprovar que els
elements del mausoleu del rei Pere el Gran i la policromia de color blau,
vermell i daurat, són originals i que es va utilitzar la tècnica de la pintura
a l'oli: el sepulcre, per tant, és una de les primeres obres catalanes on
apareix aquesta tècnica. Aquesta pintura es mantindria intacta des del 1307.
També es tractaria de l'única tomba reial de la Corona
d'Aragó d'època medieval que no ha estat profanada i que, per tant, aporta
dades inèdites del rei Pere el Gran. Als seus peus s'ha realçat la llosa
funerària de marbre, fins ara molt degradada, de l'almirall Roger de Llúria, qui va manifestar la voluntat
de ser enterrat ben a prop del seu senyor.
D'altra banda, es demostra que el sepulcre de Jaume II
i Blanca d'Anjou van patir un canvi de disposició del sarcòfag, probablement al
segle XVI, a més de la seva profanació el 1836. El cos de la reina ha estat
recompost i embolcallat en roba de lli.
A més, totes les tombes "porten un missatge
polític associat". En la làpida que Jaume II va encarregar pel seu pare,
Pere el Gran, hi figura que va ser un gran home, gran conqueridor i just
governant. En la que Jaume es va encarregar per ell mateix es diu que va ser un
rei pacificador.
Televisió de Catalunya va emetre el 12 de setembre del
2010 el documental Anatomia d'un rei sobre l'obertura de la
tomba i estudi de les restes de Pere II.[6]
Claustre gòtic:
El claustre major, gòtic, va ser fet construir el 1331 per Jaume II, per substituir-ne un de més
antic, d'estil romànic, del qual es conserva el templet
hexagonal del lavatori. És un rectangle de 40 per 35 metres, amb una obertura a
l'exterior, a l'extrem meridional, que dóna a la plaça Major a través de la
porta reial, antiga entrada per fer la visita del monestir. Aquesta porta la va
fer construir Jaume II i la seva esposa, Blanca d'Anjou. És per aquest motiu que als
arcs hi ha relleus amb els escuts de la corona d'Aragó, les quatre barres, i la
flor de Lis, símbol de la casa d'Anjou.
La construcció del claustre agafà una gran empenta a
causa de la incorporació de l'escultor d'origen anglès Reinard Fonoll, que acabà la seva tasca deu
anys més tard. Es considera que aquest escultor es troba retratat en diferents
escultures dels capitells del claustre.
Cal destacar-ne la decoració dels capitells, que
representen un ampli repertori d'iconografia medieval. L'ornamentació, que
s'aparta de la senzillesa que dicta l'arquitectura cistercenca, és rica i
exuberant. Hi trobem temes de l'Antic Testament, animals exòtics i fabulosos,
personatges populars, personatges fantàstics, com el Greenman, etc.
Entre l'àmplia varietat iconogràfica que figura
esculpida en els capitells del claustre podem distingir com a mínim tres
estils. Un primer compost per figures que ocupen tot el capitell i atribuïbles
a l'artista Reinard Fonoll.
Un segon estil que fou obrat segurament per un deixeble de Reinard, que
representen composicions completades amb ornamentació vegetal. Per últim un
estil més arcaïtzant de caràcter romànic, realitzat amb relleus més baixos i
que ens mostra el cicle del Gènesi que corona el pilar de l'angle sud-oest.
Actualment l'entrada al claustre des de l'exterior es
fa a través de l'ala sud, on abans hi havia el calefactor, la cuina i el
refetor, que posteriorment es van traslladar al claustre posterior. En entrar
al claustre hom troba al davant el templet del lavatori, que servia perque els
monjos es rentessin les mans abans de menjar. Es tracta d'una construcció de
planta hexagonal coberta amb volta de creueria, la decoració dels capitells és
simple, hi ha esculpides fulles de lliri.
L'ala nord, la que toca a l'església, hi trobem dues
portes, la dels conversos, al davant de l'ala oest, i la de la lliçó o dels
monjos, davant de l'ala est. La primera era utilitzada per entrar a l'església
els conversos i la segona era utilitzada pels monjos per entrar a l'església.
En aquesta ala hi trobem el banc de pedra que servia perquè l'abat rentés els
peus als monjos del monestir el Dijous Sant, en senyal d'humilitat.
La galeria est porta a les dependències segons
l'arquitectura cistercenca, així hi trobem la sala capitular, l'escala que
porta al dormitori, l'armarium, el locutori i la capella de Sant Benet,
actualment tancada. Al final de l'ala hi ha la porta per on entraven els monjos
a l'església.
Claustre posterior:
El claustre posterior, de planta rectangular, està
compost també per arcs, però aquests són de transició, i daten del segle xvii. Se'l coneix com el segon claustre, claustre
posterior o de la infermeria i va ser bastit, en connexió amb el palau reial,
al segle XIV. S'hi accedeix des del claustre
principal, travessant el locutori. De planta rectangular, amb galeries,
embigades, compostes per senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la
banqueta que recorre tot el perímetre. A la segona meitat del segle XVIII, se li aplicà un sobreclaustre,
del qual ens queden rastres de les voltes de guix i alguns esgrafiats, a la
banda del jardí, de tipus geomètric, compost per quadres amb cercles als vèrtexs
que inclouen rombes xafarnats i un cercle central.
Al seu voltant hi ha la porta de la sala dels Monjos i
la porteta que condueix a la presó de monjos, datada al segle xvi i precedida per un espai
destinat al cos de guàrdia, que mostra uns grafits i una crucifixió realitzada,
amb el fum de les espelmes, pels reclusos.
A la galeria de migdia hi trobem la cuina, el refetor
del segle xvii i el Palau Reial, manat construir per Pere el Gran l'any 1280, tot i que més endavant es convertiria en el palau de l'abat. A la de
llevant les cases dels monjos jubilats i la petita capella de la Trinitat; al
costat occidental, la infermeria.
Dormitori:
Des del claustre podem pujar al dormitori, que és una
gran sala amb arcs apuntats. Des d'aquí, es pot accedir a la Torre de les Hores
i al cimbori. Es tracta d'una àmplia nau de 46 metres de llargada per 11
d'amplada il·luminada per finestres d'arc ogival, el sostre és de dues vessants i
descansa sobre onze arcs diafragma. Al final de la nau hi ha l'escala que mena
directament a l'església. Era el dormitori comú dels monjos i estava dividit en
cel·les individuals. Actualment fa les funcions d'auditori per la seva
acústica.
Sala capitular:
La sala capitular, amb les set
làpides dels abats a terra
La sala capitular és de planta quadrada,
àmplia, d'onze metres de costat, cobert amb nou creueries sostingudes per quatre
columnes cilíndriques al centre. Està il·luminada per tres finestres d'arc de
mig punt. S'hi entra per una porta amb un finestral a cada costat que permetia
als conversos seguir el capítol des de l'exterior de la sala.
Iniciada a finals del segle XII, la façana consta d'una porta, formada per un doble arc de centre suspès i
timpà perforat per un quadrat, i dos finestrals de doble obertura. S'hi compten
quaranta columnes distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les
finestres i de la porta d'accés, formades per una base àtica amb rosetes,
pentàgons i rombes, un fust monolític i un capitell. Aquests últims són decorats amb simples fulles de lliri d'aigua, frisos
de volutes i trenes de dos fils. Consta de nou trams, seccionats en la seva
coberta per arcs torals i formers de perfil motllurats, a l'entrecreuament dels
quals se situen les claus de volta, en baix relleu i de tipus geomètric, que
descansen en quatre columnes – amb capitells de fullatges estilitzats, palmetes
digitades separades per tisores-, i dotze culs-de-llàntia estructurats en dos
cossos superposats: un cos prismàtic, un astràgal i un capitell.
La sala capitular era el lloc de reunió de la
comunitat, diàriament s'hi llegia el Martirologi, el Santoral del dia, es
resava una oració i es feia la lectura d'un capítol de la Regla de Sant Benet.
També era el lloc destinat a l'enterrament dels abats, que es feia de forma
anònima, tret dels que es feren durant els segles XVI i XVII, què es posaren
làpides dels abats enterrats; en concret, a la sala capitular hi ha set
làpides. Contemplats d'esquena als tres finestrals i d'esquerre a dreta, són:
Bernardí Tolrà (b 1534), Pedro de Mendoza (b 1519), Jaume Valls (b 1560), Pere Nogués (b
1608), Jaume Carnicer (b 1619), Jeroni Contijoc (b 1593). El setè és un bisbe
lleidatà franciscà, del segle xiv,
Andreu de Velleregia que morí a Nàpols.
Palau reial:
La seva construcció s'inicià durant el segle XIV per allotjar els reis i la seva cort durant la seva estada al
monestir. Atès que els comtes-reis utilitzaven aquest edifici en comptades
ocasions, fou residència habitual de l'abat fins al segle xvi, que es construí fora del
recinte el Palau de l'Abat, actualment seu de l'ajuntament de Santes Creus.
El palau reial està situat a la banda de migdia del
claustre posterior. Respon a la iniciativa de Pere el Gran, enriquit per Jaume el Just i ampliat per alguns abats
perpetus, des de Guillem de Ferrera (1347-1375) fins a Pere Noguers
(1593-1608). Constitueix un exemple dins el monestir de l'arquitectura civil
medieval a Catalunya, a la planta baixa les oficines, les cavalleries i la
masmorra, al primer pis habitacions i al segon pis s'allotjava el servei.
Les dependències envolten dos patis contigus i es
distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat amb heràldica
reial i de l'abat A. Porta (1390-1402) ens introdueix al primer pati, on uns
senzills permòdols escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l'escala
principal, amb un formós relleu que mostra les armes catalanes entre àngels i
lleons tinents, que ens condueix a una galeria amb barana de pedra on descansen
columnes quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells. El
pati és cobert per un bonic i interessant enteixinat.
A l'interior del primer pis hi ha les cambres reials
modificades pels diferents abats que hi habitaren. Al segon pis d'aquest mateix
pati, trobem dues baranes amb columnetes, una de pòrfir, que mostren els escuts dels abats A. Porta, J. Pinyana (1430-1438) i el
de J. Valls (1534-1560) flanquejant una porta conopial. Aquest darrer abat
sobrealçà el palau construint dues galeries d'estuc i un mirador. L'última
intervenció es degué a l'abat P. Nogués qui foradà la part superior de la torre de
l'homenatge amb una
escala de cargol, on havia estat reclòs el fill de Jaume II.
