Girona.
Girona és una
ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del
Gironès i de la província de Girona.
Pertany a l'àmbit de les Comarques Gironines.
La ciutat es troba a la confluència de quatre rius: el Ter, l'Onyar, el Güell i
el Galligants, a una alçada de 75 m sobre el nivell del mar.
El seu terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter,
a l'est amb Celrà, al sud-est amb Juià i Quart, al sud-oest amb Fornells de la
Selva, Vilablareix i Salt, i a l'oest amb Sant Gregori.
El municipi comptava amb 97.227 habitants al 2014.
El seu Casc Històric o Barri Vell és un dels més evocadors d'Europa, comptant
amb elements monumentals únics al continent.
Es troba delimitat per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de
les antigues muralles carolíngies (s. IX) i de la baixa edat mitjana (s. XIV i
XV). Entre els seus monuments destaquen el Call (antic barri jueu, dels més ben
conservats d'Espanya); com també les famoses i colorides Cases de l'Onyar, i a
dalt de tot hi ha la Catedral, d'una grandíssima nau única, que és la més ampla
del món en estil gòtic.
La ciutat de Girona està situada a la confluència dels rius Onyar, Güell,
Galligants i Ter, a una altitud de 75 m, a l'anomenat pla de Girona.
Girona limita al nord amb els municipis de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter;
a l'est, els de Celrà i Juià; al sud-est, amb el de Quart; al sud-oest, amb els
de Fornells de la Selva i Vilablareix; i a l'oest amb els de Salt i Sant
Gregori.
El clima és mediterrani, al límit de la característica fonamental d'aquest
clima - la sequera estival, amb prou feines percebuda alguns anys a la zona de
Girona - i amb una oscil·lació entre els freds de l'hivern - són habituals les
glaçades entre desembre i febrer- i les calors de l'estiu - màximes superiors
als 35 °C durant la canícula - que li atorguen, en conjunt, un caràcter més
extremat que als climes litorals, però sense arribar a la continentalitat de
les conques interiors de Catalunya. Girona està dins de la zona temperada. Les
temperatures mitjanes oscil·len entre els 13 °C i els 17 °C.
Història
Època antiga: ibers i romans
Fundació de Gerunda
Els primers pobladors van ser els ibers de la tribu dels Indigets, situats als
poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona, com el del
congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important.
En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un
oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta)
per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels
populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de
la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma.
És, aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans
fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda,
l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar
"entre l'Undarius", nom que rebia en llengua ibera l'actual riu
Onyar.
La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant
Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum
gironí. Així, doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de
l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la
regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina.
En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i
bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a
l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port
romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si
de la
Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia.
L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions
hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes.
Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la
seva planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts
bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el fòrum.
No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo
maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram per
dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al
forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral.
El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església
catedral de Santa Maria de Girona. La distribució de la ciutat sobre terrasses
paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de
transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales.
La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i
modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era
la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat
i l'altra cap a les darreries del segle III dC. Les diferències morfològiques
permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i
formes distintes.
La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions
germàniques a Hispània provocaven.
Les muralles no solament s'usaven per a fins militars, sinó que servien per
definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager.
L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de
qualsevol ciutat romana.
Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita,
irrisòria als ulls de Roma.
La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix
que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret
llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats
amb dret romà.
El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera
política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren
cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal
com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren
assumides pels fons privats del magistrat de torn.
Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals,
com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat
(dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat
(dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat).
Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren
càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum.
Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part
de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i
manufacturera on es concentraven les uilae; això és, els centres
agricolaramaders de proveïment de la ciuitas, la majoria de les vegades,
propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus
subordinats (uillicus).
A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i
vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques.
L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana.
La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada als voltants de
304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que
morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat
per mitjà de les rutes comercial marítimes: Sant Feliu de Scil·la (Mauritània).
Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant
primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició
importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant
màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del
possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen l'existència d'una comunitat
cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del sarcòfag són de gran
qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). Pel que fa a
l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual
es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment,
hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que
l'emplaçament no ha pogut ésser definit.
Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià
(284 - 305 dC), patí les incursions germàniques (segles IV-V dC) i a la fi veié
com el Poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou Poder
que, en algunes característiques, seguí unes polítiques de continuïtat. L'únic
Poder que no es va desfer i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i
s'expandí durant aquells anys (segles IV-VI dC).
Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de
Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en
alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període
romà. El canvi més notable fou l'erecció en ple segle III d'un castellum sobre
les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla
de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el
territori amb la descomposició política i militar de l'Imperi.
Època medieval.
Període alt-medieval.
Dominació visigòtica i musulmana.
A inicis del segle V, la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident es consumava.
La província Tarraconense passà a domini de l'oligarquia militar visigòtica
establerta a la Gàl·lia a finals del darrer terç de segle.
Aquesta oligarquia era fortament romanitzada i articularen el nou Poder que
ells representaven amb el poder preexistent de la noblesa autòctona. En conseqüència,
la ciutat de Girona entrà dins l'òrbita visigòtica. Tanmateix, aquesta
substitució del Poder polític i militar no afectà tan negativament l'existència
de la ciutat, com ocorregué amb altres antigues ciutats romanes que quedaren
abandonades o en notable decadència. Tot i les plagues i calamitats que
assolaren Girona durant els segles VI i VII, la ciutat es convertí en un punt
important del nord-est peninsular.
Sembla que Girona hagué de patir el procés de ruralització que es desencadenà
arreu de l'antic imperi a causa de la general ruïna i pèrdua de pes de les
ciutats. Això no obstant, Girona es convertí en una seca dels reis visigots de
rellevància dins l'antiga província Tarraconense, ara enquadrada dins el Regne
de Toledo.
La difusió de la moneda gironina fou gran i se n'han trobat mostres arreu de la
península. Pel que fa als afers polítics del nou regne, Girona participà en la
revolta de Pau (673), en el si de les lluites pel poder entre faccions
oligàrquiques visigòtiques, inici de la descomposició del Poder visigot.
El rei Vamba assetjà la ciutat abans de passar al centre de Pau a Narbona, la
qual cosa palesa que Girona, acabat l'Imperi romà d'occident i la seguretat de
les fronteres, tornà a tenir el caràcter defensiu i estratègic que ja havia
tingut a la seva fundació.
Un altre àmbit en el qual Girona es veié a bastament enfortida fou el de
l'organització eclesiàstica. El 517 la ciutat fou seu del concili provincial,
presidit pel bisbe metropolità de Tarragona i que comptà amb l'assistència dels
bisbes de Girona, Empúries, Barcelona, Egara, Lleida i Osca.
En aquesta etapa d'esplendor gironina, el culte al màrtir de la ciutat, Sant
Feliu, s'expandí força pel territori, fins al punt d'assentar-se fins a Bierzo
(Bisbat de Saragossa).
L'any 711 s'inicià la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Davant la
descomposició absoluta del Poder visigot, l'expansió musulmana fou molt ràpida
i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715.
Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap
mena de destrucció.
Les elits locals capitularen i el nou Poder musulmà imposà un tribut personal i
territorial. Els musulmans iniciaren la construcció d'una mesquita ben aviat i
expropiaren tots els béns de l'Església i de la noblesa visigòtica.
Tanmateix, l'empremta musulmana a la ciutat fou molt lleu, quasi inexistent,
atès que al 785 les mateixes elits locals que havien capitulat el 715 als
musulmans, lliuraren la ciutat a Carlemany.
La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de
les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol
de Girona.
L'historiador català Ramon d'Abadal ho ha vist com l'inici del procés que duu
cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa palesa encara més la
importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.
La Girona carolíngia.
Durant llarg temps es pensà que la conquesta franca fou obra personal de
l'emperador Carlemany. El llegendari popular ha recordat aquesta gesta
imaginària amb tot un corpus d'històries relacionades amb la visita de
Carlemany a Girona.
Encara que l'emperador franc no visità mai Girona, la seva administració eixida
de la renovatio carolíngia afectà en gran manera la ciutat. D'una banda, tot el
territori al sud dels Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a
terra de frontera, fet que més tard desembocaria en la creació de la Marca
hispànica.
Durant 16 anys, Girona es convertí en la plaça forta de l'avantguarda
carolíngia contra l'Islam, fins que la conquesta de Barcelona li féu perdre
aquesta natura.
Abans, però, Girona patí el setge a mans dels musulmans que volien recuperar la
ciutat; un dels més famosos fou el d'Abd-al-Malik de 793.
L'organització carolíngia del territori causà que la ciutat es convertís en seu
del Comtat de Girona. El comtat fou el model elegit per l'administració de
Carlemany per organitzar els nous territoris de frontera. El comte era el
personatge que es trobava al capdavant d'aquesta entitat.
Era un càrrec nomenat pel monarca, sense independència i no hereditari.
Tanmateix, al llarg del temps, els comtes catalans anaren adquirint més
independència, convertiren el càrrec en hereditari i fins i tot es
desvincularen de fet dels monarques francs. Girona, com a centre comtal acomplí
el seu paper i superà les etapes més difícils del perill musulmà.
El vell recinte romà fou reestructurat i ampliat i aconseguí de resistir els
successius setges. Les noves muralles d'estil carolingi reforçaren la plaça forta
i ampliaren la superfície de la ciutat.
Període baixmedieval.
Considerada l'etapa d'esplendor de la ciutat, coincidí amb el privilegi reial
de 1284 que permetia l'organització d'un govern local, els Jurats de Girona,
tot i que ja el bisbe Ramon d'Usall li havia concedit una carta de llibertats
en temps del rei Alfons el Cast. Fou la màxima expressió del poder estamental
urbà durant llarg temps.
A finals del segle XIII, Felip III de França l'Ardit assetjà la ciutat.
El segle XIII també és l'època de màxim esplendor de la comunitat jueva de
Girona.
Cal destacar la importància de l'escola cabalística de Girona, destacant-ne el
rabí Nahmanides o Bonastruc ça Porta, (RaMbaN) que va arribar a ser Gran Rabí
de Catalunya.
La comunitat jueva va entrar en decadència al segle XIV, sobretot després del
pogrom de 1391, fins que els jueus foren expulsats d'Espanya pels Reis
Catòlics.
Avui dia, el Call de Girona és un dels més ben conservats d'Europa i una de les
atraccions turístiques de la ciutat.
El 1385 s'autoritzà la Fundació del Consolat de Mar a Girona. El 10 d'agost de
1391 tanquen els jueus de la ciutat a la Torre Gironella per obligar-los a
convertir-se al cristianisme. El 19 de febrer de 1416 Ferran I d'Antequera
converteix el títol de duc de Girona en el de príncep de Girona a l'hora
d'atorgar-lo a l'hereu del tron catalano-aragonès, el futur Alfons IV el
Magnànim. El 1417 el capítol catedralici de Girona decideix construir la
catedral amb una sola nau.
Època moderna.
Durant els segles XV, XVI i XVII la ciutat continuà creixent i s'anaren
millorant i realitzant substancials ampliacions de les muralles: a finals del
segle XIV el rei Pere el Cerimoniós féu construir un ampli recinte al voltant
de la ciutat romana i en el segle XVI es va construir un ampli pany de muralla
a l'altra riba de l'Onyar que significaria el naixement del barri del Mercadal.
Aquestes noves construccions defensives ajudarien a la ciutat a resistir els
setges de 1653, 1684, 1694, i 1711 per part de les tropes franceses, en el context
de les nombroses guerres europees. El 18 d'octubre de 1705, Girona va donar
l'obediència a Carles III, l'arxiduc.
Durant els anys de la guerra de Successió, la ciutat va ser la plaça més
important per aturar les incursions franceses que devastaven el front
septentrional de Catalunya, motiu pel qual Girona sempre va comptar amb una
guarnició militar, a més de la pròpia milícia urbana: la coronela.
Després que el general borbònic Adrien Maurice de Noailles, duc de Noailles,
hagués elaborat diversos projectes per assetjar Girona, no va ser fins a les
acaballes de 1710 que inicià el cop definitiu. A mitjan mes de desembre va
presentar-se davant la ciutat amb vint-i-cinc mil efectius, a banda d'un
nombrós tren d'artilleria que havia desembarcat a Roses.
A l'interior de la ciutat, el comte de Tattenbach organitzà la defensa amb prop
de cinc mil combatents, dels quals mig miler formaven part de la coronela.
Després de sis setmanes d'atacs incessants, i entremig de fortes pluges que
estigueren a punt de provocar l'aixecament del setge, les tropes borbòniques
van obrir una bretxa al sector de Santa Llúcia, a l'angle nord-est de la
ciutat. El 24 de gener de 1711 Girona va capitular.
A partir del maig de 1712, les forces aliades van intentar recuperar la ciutat,
però la seva feblesa en termes militars començava a fer-se evident, ja que els
efectius anglesos i portuguesos van abandonar el front català. El bloqueig
austriacista de Girona no es va poder materialitzar en un setge formal i el 3
de gener de 1713 el duc de Berwick va entrar a la plaça amb un exèrcit de
refresc i nombrosos queviures.
Fins més enllà de l'acabament de la disputa dinàstica, Girona va restar sota
control francès.
Època contemporània.
Tanmateix, els setges més famosos són els que l'exèrcit napoleònic féu entre
1808 i 1809, durant l'anomenada Guerra del Francès.
Foren els darrers setges que la ciutat ha patit fins ara, però també foren els
més mortífers i colpidors de la seva història. Tot i que els exèrcits
napoleònics havien assetjat i bombardejat la ciutat dos cops, el més llarg,
virulent i important fou el setge de maig-desembre de 1809, comandat pels
mariscals Saint-Cyr, Suchet i Augereau. El general Álvarez de Castro fou el
defensor de la plaça forta de Girona i prohibí tota capitulació o feblesa, sota
amenaça d'execució sumària. Amb la incapacitat d'Álvarez de continuar liderant
la defensa a causa del seu emmalaltiment, després de set mesos de setge, una
població i una guarnició exhausta i devastada comandada per la Junta militar de
Julián de Bolívar capitulà a l'exèrcit assetjant.
El 1886 es va convertir en la primera ciutat catalana en disposar d'un
enllumenat elèctric.
Cap al 1898, l'Estat major de l'exèrcit espanyol suprimí la categoria de plaça
forta per a Girona i es permeté l'enderroc parcial de les muralles del sud de
la ciutat. Girona començà a agafar la forma que té actualment. El 4 de febrer
de 1939 les tropes franquistes ocupen la ciutat.
El 1960, Girona (o Gerona, com era coneguda durant el franquisme) es converteix
amb la primera Ciutat pubilla de la sardana amb missatge de Josep Mainar i
Pons. El 1980 es va canviar la denominació del municipi de Gerona a Girona
(vegeu el decret publicat al DOGC del 27 de juny de 1980).
El 21 d'abril de 1990, Felip de Borbó pren possessió del títol de Príncep de
Girona, propi de l'hereu de la Corona d'Aragó, sense cap cerimònia oficial
d'investidura; als carrers alguns ciutadans el reben amb estelades, la qual
cosa provoca incidents policials amb detencions.
L'actual alcalde és Carles Puigdemont i Casamajó (CiU), que va substituir la
socialista Anna Pagans. Puigdemont és el tercer alcalde de l'època democràtica
de Girona, el qual el primer va ser Joaquim Nadal (PSC-PSOE).
El 10 de novembre de 2009 el Ple Municipal aprovà una moció de la plataforma
Girona decideix per tal que se celebri un consulta per la independència de
Catalunya, essent la primera capital de demarcació que ho féu.
Els resultats de la consulta, celebrada el 25 d'abril de 2010, fou d'un 95,56 %
de vots a favor, 3,35 % vots en contra, 0,83 % vots en blanc i 0,26 % vots
nuls, amb una participació del 26,97 %.
El 1515 s'incorporà el burg de Sant Feliu de Girona; el 1717, Llano; el 1857,
Campdorà, Montjuïc, Vila-roja i Sant Ponç de Fontajau; el 1965, Palau-sacosta, Sant
Daniel i Santa Eugènia de Ter; el 1975, Salt; el 1981, Sarrià de Ter; i el 1986
es desagreguen Salt i Sarrià de Ter.
Llocs d'interès.
-La Catedral de Girona
Construïda entre els segles XII i XVIII, té elements romànics, gòtics i
barrocs. Té la nau gòtica més ampla del món (22,98 m).
-L'església de Sant Feliu de Girona
L'església Sant Feliu –o Sant Fèlix–és una basílicacol·legiata de Girona,
originària dels primers temps del cristianisme. Acull els oficis de la
Parròquia Major de Sant Feliu del Bisbat de Girona, dita així perquè aquest era
el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral. La seva
construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del segle XII
fins al XVII i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb
les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. L'atractiu principal està
constituït per vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels
segles III i IV,[13] trobats en construir-se l'església, juntament amb el sepulcre
gòtic de Sant Narcís.
-El monestir de Sant Pere de Galligants.
L'antiga abadia benedictina de Sant Pere de Galligants és una de les més
reeixides construccions romàniques supervivents de la ciutat de Girona. Iniciat
al 992, la nau actual data de 1130, de la mateixa manera que el campanar
octogonal d'estil llombard. El claustre oscil·la entre el 1154 i el 1190 i és
també d'estil romànic. Actualment acull la secció gironina del Museu
d'Arqueologia de Catalunya.
-El Call jueu
El Barri Jueu de Girona és un dels més emblemàtics juntament amb el de Besalú.
Conegut també com el "Call jueu", el barri conserva el traçat
original d'alguns carrers, com ara el c/Cúndaro i el c/ de Sant Llorenç. La
seva cruïlla de carrerons medievals ens permeten conèixer de prop la història
del judaisme a Espanya.
-Els Banys Àrabs
Aquest edifici romànic imita l'estil de les construccions musulmanes, motiu pel
qual rep el nom de Banys Àrabs des del segle XIX. Edificat originalment el
1194, aquests banys van estar en funcionament fins ben entrat el segle XV.
-El Barri Vell.
Es coneix com a Barri Vell la part de la ciutat que es troba –o es trobava–
delimitada per les muralles medievals i els baluards d'època moderna. És la
Girona d'abans de 1895, anterior a l'enderroc de les muralles del Pla de
Girona.
Dins seu, hi ha els principals monuments de Girona i tot l'urbanisme primigeni
i primitiu de la ciutat. Aquest barri fou objecte d'una profunda renovació a
partir de 1982 per part de l'ajuntament, que n'emprengué una rehabilitació i recuperació,
tot enfocant-lo vers el turisme. Després de gairebé dos decennis, el Barri Vell
és el principal pol d'atracció turística de la ciutat, amb una gran part
d'immobles rehabilitats i l'urbanisme recuperat, especialment el del call jueu.
-Les muralles.
El Passeig de la Muralla és la part del camí de ronda que passa per les
antigues muralles carolíngies (construïdes al segle IX) i de la baixa edat
mitjana (edificades entre els segles XIV i XV) que envolten el Centre Històric
de la ciutat.
-Les cases de l'Onyar
característiques cases del barri vell penjades sobre el riu Onyar al seu pas
per la ciutat. Totes elles tenen les seves façanes fluvials pintades seguint
una paleta cromàtica confegida per Enric Ansesa, Jaume Faixò i els arquitectes
J. Fuses i J. Viader.
-Casa Masó
La Casa Masó és la casa natal de l'arquitecte Rafael Masó i Valentí. Situada al
número 29 del carrer Ballesteries de Girona, guarda la memòria de diverses
generacions familiars i esdevé un símbol del desplegament del Noucentisme a Girona.
Des de 2006 és la seu de la Fundació Rafael Masó.
-La Farinera Teixidor i la Casa de la Punxa.
L'edifici de la Farinera Teixidor (1910 - 1911), obra de l'arquitecte gironí
noucentista Rafael Masó i Valentí.
El Parc de la Devesa
La rambla de la Llibertat
Antiga espina dorsal de la Girona medieval, barroca i vuitcentista, és l'espai
públic més concorregut i emblemàtic de Girona. Això no obstant, l'existència de
la Rambla és força nova, atès que la seva configuració data de 1885 quan
l'arquitecte municipal Martí Sureda unificà la plaça de les cols amb el carrer
d'abeuradors i les voltes d'esparters, que féu enderrocar.
Tot l'espai es convertí aleshores en un passeig arbrat amb til·lers i bancs que
passà a anomenar-se Rambla de la Llibertat, en honor a l'arbre de la Llibertat
que s'hi plantà el 1869, durant el sexenni democràtic.
Encara que l'espai fou molt intervingut per Sureda, conservà una part de les
porxades medievals i alguns dels palaus de la mateixa època. Això no obstant,
la construcció d'immobles vuitcentistes fou força elevada i transformà en part
el caràcter medieval de l'espai.
Actualment la Rambla és l'eix d'entrada al Barri Vell per als turistes que
arriben a la ciutat i un lloc de passeig per als gironins "de tota la
vida", que mantenen els costums de comprar flors les floristeries
ambulants que cada dissabte estableixen la seva parada o "fer el
vermut" en algun dels cafès de la Rambla.
-La Plaça de la Independència
La plaça de la Independència –que fa referència a la guerra de la independència
d'Espanya (vegeu Guerra del Francès) i no pas a una hipotètica independència de
Catalunya– és una de les places més conegudes i freqüentades de Girona. Situada
al barri del Mercadal, al centre de la ciutat, la plaça s'alça on hi hagué el
convent de Sant Agustí.
És per això que aquesta plaça també és coneguda amb el nom de plaça de Sant
Agustí. L'interès d'aquesta plaça rau en el seu aire vuitcentista: tot l'espai
es troba envoltat per edificis neoclàssics austeres i idèntiques, amb unes
porxades als baixos, en un estil similar al de la plaça reial de Barcelona.
Al centre de la plaça hi ha un dels pocs grups escultòrics vuitcentistes,
dedicat als defensors de la ciutat de Girona durant els setges de 1808 i 1809.
Amb tot, la plaça de proporcions simètriques i racionals de l'actualitat es
correspon més a intervencions actuals, més que no pas a l'herència de
propassades actuacions arquitectòniques.
L'arquitecte municipal de Girona Martí Sureda fou el primer qui ideà una plaça
closa i porxada amb voltes neoclàssiques i amb edificis que guardessin les
mateixes proporcions i estètiques. Tanmateix, la urbanització de la zona
solament seguí parcialment els seus esquemes i la construcció dels primers
cinemes de la ciutat estroncà aquesta idea. No fou fins als anys 80 del segle
XX que es pogué completar el que havia imaginat Martí Sureda el 1855.
Doncs, aquest indret de gust noucentista i romàntic és una creació intemporal,
d'un segle a un altre, que avui captiva habitants i visitants de Girona i que bull
de vida gràcies a la progressiva instal·lació a l'espai de cafès i restaurants.
Dins d'aquesta plaça s'hi troben negocis coneguts arreu per la seva història i
antiguitat, com el Café Royal, el Cinema Albéniz i la Casa Marieta.
-Els ponts sobre l'Onyar
Un dels principals problemes al llarg de la història de la ciutat ha estat la
unió de les dues parts separades pel riu Onyar: la riba dreta (Barri Vell) i la
riba esquerra (barri del Mercadal). És per això que els ponts han jugat un
paper important en el desenvolupament de la ciutat.
Actualment no roman cap dels ponts medievals que creuava l'Onyar i la majoria
de les construccions són contemporànies.
D'entre ells en destaquen quatre: el pont de pedra, el pont de ferro, el pont
d'en Gómez i el viaducte del ferrocarril.
El pont de pedra (o d'Isabel Segona) data de 1856, i substituí el pont medieval
de Sant Francesc (situat al costat del desaparegut convent dels frares
franciscans), que unia els dos barris de la ciutat. El Pont de Pedra és molt
representatiu de la ciutat, i va ser construït amb blocs de la típica pedra
gironina, amb abundants fòssils de nummulits.
El pont de ferro (o pont de les peixateries velles, o pont d'Eiffel, en honor a
Gustave Eiffel, l'empresa del qual construí el pont) es va inaugurar el 1877,
segons la placa commemorativa, de ceràmica. Va substituir les antigues passeres
de fusta construïdes per un fuster.
El pont d'en Gómez (que pren el nom de la persona a qui expropiaren part de la
seva casa per construir el pont) data de 1916, i és de formigó armat. Trencà
amb l'estil dels ponts anteriors, amb una estructura esbelta, moderna i
austera. Es va projectar el 1914, quan el formigó armat era l'última novetat
constructiva.
El quart pont és el viaducte del ferrocarril, construït el 1876 i que
representà l'arribada de la modernitat i el progrés a una Girona encara
emmurallada.
