Olèrdola, la ciutat medieval del segle XI.
COM ANAR-HI:
Olèrdola té una situació estratègica respecte a la xarxa viària. El
municipi és travessat per l'Autopista AP7, on té entrades i sortides, per la
C-15 i futur Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca del Penedès-Vilanova i
la Geltrú), i per la N-340, com a vials de primer ordre.
L'Eix Rossend Montané uneix els nuclis històrics d'Olèrdola entre si, la
carretera de Sant Pere de Ribes, que duu a Can Trabal, la Carretera de Moja, i
els camíns del Castell d'Olèrdola, de Viladellops i de Daltmar, formen la xarxa
de camins asfaltats, de doble sentit, que defineixen la malla de vials de segon
ordre.
Altres camins asfaltats són: el de Les Planes, de Cal Moles, de Penafel, de
les Tres Torres, així com la xarxa de camins rurals que permeten la passejada a
peu, o amb bicicleta, i accedir a les moltes finques i masies disperses del
municipi.
OLÈRDOLA:
Olèrdola és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, amb capital a Sant
Miquel d'Olèrdola. El nom del municipi prové de l'antiga ciutat d'Olèrdola,
capital històrica del Penedès que hi havia al turó de Sant Miquel d'Olèrdola
(385 m).
Entre tots els municipis del Penedès, Olèrdola és dels que té més
importància històrica i un valor arqueològic més consolidat. Des de la
prehistòria i, posteriorment, ibers, romans i cristians, han vingut ocupant la
plataforma rocosa del turó de Sant Miquel, i el seu entorn més proper, tot
aprofitant l'estratègica situació de l'indret pel control de la plana
penedesenca, i la defensa natural que ofereixen els penya-segats. Això fa que
Olèrdola disposi de força elements inclosos en l'Inventari de Béns Culturals.
QUÈ VISITAR:
Hi ha tres àrees que estructuraven l'espai de la ciutat medieval: el castell al cim; més avall l'àrea sacra
amb l'església i la necròpolis.
Castell d'Olèrdola:
El conjunt històric d'Olèrdola és dalt del turó de Sant Miquel (358 m), en
un contrafort del massís del Garraf, al sud del terme municipal.
Les troballes arqueològiques
més antigues corresponen a l'inici de l'edat del bronze (2000-1800 aC).
Cap a la fi del segle II aC, els romans hi establiren un campament militar
per controlar la via Hercúlia (més tard Via Augusta), que travessa la comarca.
Aixecaren una impressionant
muralla pel davant de l'anterior, amb torres de planta quadrangular.
D'aquest període data la gran
cisterna excavada a la roca, i la talaia, torre al punt més alt del recinte.
Cap al 929, el Senyor Sunyer I
hi edificà un castell i una església dedicada a Sant Miquel, d'estil preromànic.
Posteriorment es bastí el temple romànic, a la fi del segle X (any 992).
El castell es construí al
costat de la talaia romana, al cim.
L'església romànica, ubicada a
la meitat superior de la plataforma, és d'una sola nau, amb absis de planta
quadrangular i volta de canó. A la primeria del segle es van reforçar els murs
de la nau amb arcs torals i formers. Sobre el portal hi ha una finestra
geminada amb una columneta aprofitada d'una construcció anterior.
La meitat inferior del recinte era ocupada per senzills habitatges i un
gran nombre de sitges per emmagatzemar-hi el gra, buidades a la roca.
Fora de la fortificació s'estengué el poblat medieval, antic barri de Santa
Maria, avui conegut com el Pla dels Albats, amb les ruïnes d'una església
romànica i un gran nombre de sepultures tallades a la rocs.
El 1963 la Diputació de Barcelona n'adquirí la propietat i l'any 1971
s'inaugurà dins del recinte del castell el Museu Monogràfic d'Olèrdola.
L'any 1995 va ser traspassat a laGeneralitat de Catalunya, i és, des de
llavors, una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
L'any 1999 s'inaugurà el nou centre
d'interpretació, en substitució de l'antic museu.
Parc Comarcal d'Olèrdola:
Amb una superfície de 409
hectàrees i entre el Puig de l'Àliga i la riera de Vilafranca, el Parc Comarcal
d'Olèrdola es divideix en tres grans zones: L'arqueològica, l'agrícola i la
d'interès paisatgístic.
La seva finalitat és la conservació, la millora i el desenvolupament
harmònic del sistema de relacions entre l'activitat humana, la fauna, el medi
físic i el paisatge.
Cal esmentar, pel seu interès
històric, les pintures rupestres localitzades al llarg del cingle de la Vall de
la Seguera (balmes de Can Ximet, Can Castellví i els Segarrulls).
Aquestes pintures, el desembre
de 1998, es van incloure en la llista del Patrimoni Mundial per part de la
UNESCO, juntament amb la resta de conjunts similars de Catalunya, com a part
integrant de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica.
El parc forma part de les Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, la
qual el va adquirir el 1988, any en què es va aprovar el pla especial, destinat
a protegir l'àmbit i donar el tractament adequat al patrimoni arqueològic i
arquitectònic de l'entorn.
Cova
de Segarrulls:
|
L'agost de 1958, l'arqueòleg Pere Giró va
descobrir un petit grup de pintures a la cova on ara et trobes. Segarrulls,
com les altres, va esdevenir Patrimoni Mundial per part de la Unesco l'any
1998 gràcies al conjunt pictòric que presenta.
A la part exterior, a l'obertura, trobem
les famoses pintures, composades per diverses i nombroses digitacions i dos figures
d'arquers, totes elles d'un color entre vermell i marró. Per començar podem afirmar que són pintures llevantines.
A
la cavitat més interior de la cova no s'hi troben pintures, tan sols s'hi
varen localitzar restes d'eines o objectes.
La primera
zona es composa de 2 figures humanes, dos arquers concretament.
La situem a la part superior de la paret esquerra. Ambdós personatges
subjecten un arc amb una fletxa i apunten cap a l'esquerra. Presenta un estil
esquemàtic i la seva morfologia es basa en una estructura simple de traços
rectes. En quant a la conservació, presenta certs descrostaments.
Just a sota,
trobem la zona més gran de punts i traços, tot i que no és
l'única. Com aquesta, trobem una quinzena de zones més amb aquestes
característiques. Estan formades per una sèrie de taques, en molts casos
digitacions, i les trobem per tota la cova. Finalment podem distingir una
zona d'esquitxades i regalims, que crida molt l'atenció a primera vista, ja
que sembla que hagin tirat contra la paret el recipient que guardava la
pintura.
            
A la cova
interior, van trobar restes de ceràmica, pedres polides i restes
òssies. Entre les restes òssies que es van trobar a la cova de Segarrulls
hem de destacar nombrosos i petits fragments de crani humà carbonitzats (el
tros més gran mesura 5x3 centímetres). Es creu que provenen de la inhumació
de cadàvers, que donen lloc a entendre la cova com un lloc sepulcral. També
van trobar restes de sílex, com una destral de secció exuberant i finalment
troballes de ceràmica (recipients trencats).
|
