Olèrdola, la ciutat medieval del segle XI.

Olèrdola, la ciutat medieval del segle XI.

COM ANAR-HI:

Olèrdola té una situació estratègica respecte a la xarxa viària. El municipi és travessat per l'Autopista AP7, on té entrades i sortides, per la C-15 i futur Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca del Penedès-Vilanova i la Geltrú), i per la N-340, com a vials de primer ordre.

L'Eix Rossend Montané uneix els nuclis històrics d'Olèrdola entre si, la carretera de Sant Pere de Ribes, que duu a Can Trabal, la Carretera de Moja, i els camíns del Castell d'Olèrdola, de Viladellops i de Daltmar, formen la xarxa de camins asfaltats, de doble sentit, que defineixen la malla de vials de segon ordre.

Altres camins asfaltats són: el de Les Planes, de Cal Moles, de Penafel, de les Tres Torres, així com la xarxa de camins rurals que permeten la passejada a peu, o amb bicicleta, i accedir a les moltes finques i masies disperses del municipi.

OLÈRDOLA:

Olèrdola és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, amb capital a Sant Miquel d'Olèrdola. El nom del municipi prové de l'antiga ciutat d'Olèrdola, capital històrica del Penedès que hi havia al turó de Sant Miquel d'Olèrdola (385 m).

Entre tots els municipis del Penedès, Olèrdola és dels que té més importància històrica i un valor arqueològic més consolidat. Des de la prehistòria i, posteriorment, ibers, romans i cristians, han vingut ocupant la plataforma rocosa del turó de Sant Miquel, i el seu entorn més proper, tot aprofitant l'estratègica situació de l'indret pel control de la plana penedesenca, i la defensa natural que ofereixen els penya-segats. Això fa que Olèrdola disposi de força elements inclosos en l'Inventari de Béns Culturals.

QUÈ VISITAR:

Hi ha tres àrees que estructuraven l'espai de la ciutat medieval: el castell al cim; més avall l'àrea sacra amb l'església i la necròpolis.

Castell d'Olèrdola:

El conjunt històric d'Olèrdola és dalt del turó de Sant Miquel (358 m), en un contrafort del massís del Garraf, al sud del terme municipal.

Les troballes arqueològiques més antigues corresponen a l'inici de l'edat del bronze (2000-1800 aC).

Cap a la fi del segle II aC, els romans hi establiren un campament militar per controlar la via Hercúlia (més tard Via Augusta), que travessa la comarca.

Aixecaren una impressionant muralla pel davant de l'anterior, amb torres de planta quadrangular.

D'aquest període data la gran cisterna excavada a la roca, i la talaia, torre al punt més alt del recinte.

Cap al 929, el Senyor Sunyer I hi edificà un castell i una església dedicada a Sant Miquel, d'estil preromànic. Posteriorment es bastí el temple romànic, a la fi del segle X (any 992).

El castell es construí al costat de la talaia romana, al cim.

L'església romànica, ubicada a la meitat superior de la plataforma, és d'una sola nau, amb absis de planta quadrangular i volta de canó. A la primeria del segle es van reforçar els murs de la nau amb arcs torals i formers. Sobre el portal hi ha una finestra geminada amb una columneta aprofitada d'una construcció anterior.

La meitat inferior del recinte era ocupada per senzills habitatges i un gran nombre de sitges per emmagatzemar-hi el gra, buidades a la roca.

Fora de la fortificació s'estengué el poblat medieval, antic barri de Santa Maria, avui conegut com el Pla dels Albats, amb les ruïnes d'una església romànica i un gran nombre de sepultures tallades a la rocs.

El 1963 la Diputació de Barcelona n'adquirí la propietat i l'any 1971 s'inaugurà dins del recinte del castell el Museu Monogràfic d'Olèrdola.

L'any 1995 va ser traspassat a laGeneralitat de Catalunya, i és, des de llavors, una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

 L'any 1999 s'inaugurà el nou centre d'interpretació, en substitució de l'antic museu.

Parc Comarcal d'Olèrdola:

Amb una superfície de 409 hectàrees i entre el Puig de l'Àliga i la riera de Vilafranca, el Parc Comarcal d'Olèrdola es divideix en tres grans zones: L'arqueològica, l'agrícola i la d'interès paisatgístic.

La seva finalitat és la conservació, la millora i el desenvolupament harmònic del sistema de relacions entre l'activitat humana, la fauna, el medi físic i el paisatge.

Cal esmentar, pel seu interès històric, les pintures rupestres localitzades al llarg del cingle de la Vall de la Seguera (balmes de Can Ximet, Can Castellví i els Segarrulls).

Aquestes pintures, el desembre de 1998, es van incloure en la llista del Patrimoni Mundial per part de la UNESCO, juntament amb la resta de conjunts similars de Catalunya, com a part integrant de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica.

El parc forma part de les Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, la qual el va adquirir el 1988, any en què es va aprovar el pla especial, destinat a protegir l'àmbit i donar el tractament adequat al patrimoni arqueològic i arquitectònic de l'entorn.

Cova de Segarrulls:

L'agost de 1958, l'arqueòleg Pere Giró va descobrir un petit grup de pintures a la cova on ara et trobes. Segarrulls, com les altres, va esdevenir Patrimoni Mundial per part de la Unesco l'any 1998 gràcies al conjunt pictòric que presenta. A la part exterior, a l'obertura, trobem les famoses pintures, composades per diverses i nombroses digitacions i dos figures d'arquers, totes elles d'un color entre vermell i marró. Per començar podem afirmar que són pintures llevantines.  A la cavitat més interior de la cova no s'hi troben pintures, tan sols s'hi varen localitzar restes d'eines o objectes. La primera zona es composa de 2 figures humanes, dos arquers concretament.  La situem a la part superior de la paret esquerra. Ambdós personatges subjecten un arc amb una fletxa i apunten cap a l'esquerra. Presenta un estil esquemàtic i la seva morfologia es basa en una estructura simple de traços rectes. En quant a la conservació, presenta certs descrostaments. Just a sota, trobem la zona més gran de punts i traços, tot i que no és l'única. Com aquesta, trobem una quinzena de zones més amb aquestes característiques. Estan formades per una sèrie de taques, en molts casos digitacions, i les trobem per tota la cova. Finalment podem distingir una zona d'esquitxades i regalims, que crida molt l'atenció a primera vista, ja que sembla que hagin tirat contra la paret el recipient que guardava la pintura. A la cova interior, van trobar restes de ceràmica, pedres polides i restes òssies. Entre les restes òssies que es van trobar a la cova de Segarrulls hem de destacar nombrosos i petits fragments de crani humà carbonitzats (el tros més gran mesura 5x3 centímetres). Es creu que provenen de la inhumació de cadàvers, que donen lloc a entendre la cova com un lloc sepulcral. També van trobar restes de sílex, com una destral de secció exuberant i finalment troballes de ceràmica (recipients trencats).