Banyoles. Voltant
l'estany a peu.
Fitxa Técnica:
Dificultat: Mitjana
Temps efectiu: 1 hora i 30 minuts
Distància: 6.8 km
Punt inici/final: Club Natació Banyoles
Senyalització: Sí
Temàtica: Natura / Cultura
RUTA:
Recorregut pels voltants de
l'estany de Banyoles que permet contemplar nombrosos i variats punts d'interès com
el bosc de can Morgat, els parcs de la Draga i de Coromina, els estanyols Nou i
del Vilar i la bella església romànica
de Santa Maria de Porqueres.
Per fer la volta a l'estany
és millor aparcar el cotxe i caminar una estona.
El punt de partida pot ser el Club Natació Banyoles,
al costat del parc de la Draga, on es pot aparcar.
ITINERARI:
Es deixen enrere les
instal·lacions del Club Natació i es camina en direcció nord, entre l'estany i
el gran parc de la Draga.
El camí és molt agradable i
transcorre sempre a pocs metres de l'aigua, enmig d'una vegetació molt variada:
els vells plàtans de la Draga, el bosc
de ribera, els canyissos dels aiguamolls i el bosc d'alzines i roures de can Morgat.
Ja a la banda de ponent de
l'estany, se surt del bosc de can Morgat i s'agafa durant uns centenars de
metres la carretera de circumval·lació.
Abans d'arribar a la riera
Castellana, es pot observar, a la dreta, l'estanyol
Nou, originat fa pocs anys per un enfonsament de terra.
Més enllà hi ha encara un estanyol que és famós
perquè, de tant en tant, agafa una coloració violeta. Al mateix punt de la carretera, però cap a
l'esquerra, es va a una plataforma de fusta
que fa de mirador sobre l'estany.
Es torna a la carretera.
Després d'una llarga recta es deixa la carretera i s'entra, per l'esquerra, on
es troba la font del Rector, a
l'anomenat paratge de Coromina.
Tot seguit es passa sota l'església de Santa Maria de Porqueres,
joia del romànic, a la qual s'accedeix pujant per un camí a mà dreta una mica
més endavant.
FEM CULTURA DEL NOSTRE PATRIMONI:
Església de
Santa Maria de Porqueres.
En un llogarret anomenat "Porcarias" situat sobre un turó a la
banda occidental de l'Estany de Banyoles, ja a l'any 840 hi havia una capella
que, en un pergamí molt vell i ratat, s'esmenta com "…Santa Maria al cap
de l'estany". L'any 906 s'en fa menció com a possessió del Monestir de San
Joan de les Abadesses i es té notícia que en el 1097 depenia del Monestir de Sant
Esteve de Banyoles.
El 5 d'abril de 1182 el bisbe de Girona, Ramon Guisall (o Orusall), va
consagrar l'església de Santa Maria de Porqueres a la qual va donar els delmes
i primícies dels fidels, un cementiri de 30 passes i la va delimitar.Temple i
cementiri quedaren sota la protecció de la "Pau i la Treva de Déu".
La sagrera la formava el circuït de 30 passes al voltant dels edificis on
s'estava salvaguardat de tota violència.
L'església és una joia del romànic considerada Monument Nacional que ha arribat
fins els nostres dies amb poques modificacions. És d'una sola nau, amb volta de
canó i absis semicircular. La nau es separa del presbiteri amb un arc triomfal,
arc toral que es recolza damunt dues grans columnes amb capitells molt ben
esculpits amb motius religiosos que tallen bruscament l'austeritat interior.
L'absis té tres absidioles semicirculars que, junt amb dues capelles laterals,
amplien l'àmbit del presbiteri.
El camí ara entra novament
en una zona boscosa, on es pot anar a
trobar una altra plataforma per acostar-se a l'estany i, després, es fica entre
el llac i l'estanyol del Vilar, passa pel paratge dels Desmais -la pista de ball
de les goges- i la font de la Filosa, i ens deixa a l'anomenat Front de
l'Estany, zona de bars, pesqueres, restaurants i xalets, on també hi ha
l'original oficina de turisme dins una pesquera.
Uns metres més enllà s'arriba
novament al Club Natació Banyoles, final del trajecte
FEM
CULTURA:
Estany de
Banyoles
L'Estany de Banyoles és el primer llac natural més gran de Catalunya (el segon més gran és l'Estany d'Ivars d'Urgell amb
una extensió de 126 ha) i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat
de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m
de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul
sud 725 m. La superfície és de 111,7 hm² i la profunditat màxima és de 62 m.
L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més
extens de la península Ibèrica i un sistema
ambiental de notable valor.
Formació de l'estany i la conca lacustre
L'estany de
Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material
impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc
format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica
el llac. El trencament provocat per la falla hauria elevat una secció del
terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part
no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions
del riu Fluvià, més al nord, a través d'un conjunt
d'estrats karstificats, sedimentats just a sobre de la
capa impermeable.
Al llarg del temps la karstificació (dissolució) del material
calcari, ha creat una xarxa de drenatge que fa circular les aigües
d'infiltració cap al sud, fins que troben la falla, entrant en contacte amb el
material impermeable, que actua de barrera. No podent continuar la circulació
horitzontal, aquesta prossegueix el camí verticalment, obrint-se un camí a
través dels estrats permeables (calcari, guixos) fins a aflorar a la superfície formant un llac en
forma de "8", resultat de la unió de dos embuts (o dolines
d'enfonsament).
El primer
Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota
la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre del nivell actual.
L'origen de les aigües
Molts autors
creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues
dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat
del segle XX, però, demostraren que l'Estany és
alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a
la zona de l'Alta Garrotxa.
Entrada d'aigua
Les aigües de
l'Estany provenen de l'Alta Garrotxa (des de Sadernes a Oix) on es filtren a través d'una suposada xarxa
subterrània de canals, coneguda com a aqüífer confinat. L'aigua surt a l'exterior a tres
nivells diferents i subterranis, formant la coneguda Conca Lacustre:
L'Estany de Banyoles,
però, també rep aigua superficial, a través de les rieres naturals d'entrada,
tot i que només suposen el 10% de les aportacions totals d'aigua a l'Estany.
Aquestes rieres són:
Sortida d'aigua
La sortida de
l'aigua de l'Estany s'efectua, principalment, a través dels seus recs emissaris, els
quals aboquen al riu
Terri. D'altra
banda, per facilitar la sortida d'aigua en moments de molta pluja, l'Ajuntament
va construir, a principis dels '90, dos col·lectors que permeten controlar
millor el nivell de les aigües.
Els estanyols
La Conca
Lacustre és un fenomen viu des dels seus orígens que al llarg dels anys ha
donat lloc a la formació de diferents estanys i estanyols integrats en el
fenomen lacustre. El darrer estanyol que sorgí, conegut com a Estanyol Nou o de Can Silet, tingué lloc ben recentment, el 12 de novembre del 1978.
Els estanyols
són:
Els estanyols
es formen quan les aigües que circulen per l'aqüífer de calcàries es posen en
contacte amb les capes superiors de guixos que es dissolen i produeixen grans
cavitats o coves d'aigua a poca profunditat. Quan l'aqüífer disminueix el seu
volum d'aigua i el terreny es col·lapsa, tenen lloc un seguit de sobtats
enfonsaments del sòl que donen lloc a la formació d'estanys i estanyols
arrodonits i de dimensions variables.
Fauna
Entre els
peixos del llac hi ha peixos autòctons, com la bavosa de riu, la bagra(Leuciscus cephalus),
el barb (Barbus meridionalis),
el jonqueter i l'anguila (Anguilla anguilla), així com aquells que pertanyen a
la fauna exòtica i que s'han adaptat al llac, com la carpa, el gardí, el peix sol, el black bass i la gambúsia. Hi ha altres espècies de peixos que hom sap que foren
introduïdes al llac de Banyoles en el s. XIX i el s. XX, com el luci(Esox lucius), el carpí i el peix gat negre, però que no s'han pogut detectar
en els darrers anys.
