Quatre Ermites de La Mola.

Quatre Ermites de La Mola.

Potser hi he estat més de 10 vegades.

Matadepera (Plaça Sant Jordi) - Font de la Tartana - el Girbau - Ermita de les Arenes - Ermita de Santa Agnès - la Cova del Drac - Monestir de Sant Llorenç del Munt - Ermita de Sant Esteve (Can Pobla) - Can Robert - Matadepera (Plaça de Sant Jordi).

DADES:

-Quilòmetres: 27,24 km

-Circular: Sí

-Altitud màxima = 1.099 m

-Desnivell = 709 m

-Dificultat tècnica :  Fàcil

-Temps =  3 horas i 47 minuts

FEM CULTURA DEL NOSTRE PATRIMONI:    

1.Ermita de la Mare de Déu de les Arenes (Castellar del Vallès - Vallès Occidental)

Tipus:	Edifici religiós
Període:	Segle X a XII
Estil:	Romànic
Situació:	Accés des de Carretera B-124, km 13,300 (Carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall)

Tot i que no se’n té certesa, se suposa que l’orde benedictina que manava al monestir de Sant Llorenç del Munt, i que controlava la parròquia de Sant Feliu del Racó, va fer bastir l’ermita entre els segles XI i XII. Se sap que el 1121 ja estava dempeus.

Es tracta d’una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La capella té una casa adossada a la seva esquerra.

L’absis, la nau i la casa daten del segle XII; l’allargament de la nau i un petit portal del segle XIV i un atri fou construït als segles XVIII-XIX. La casa de l'ermità està adossada a la banda nord.

La Mare de Déu de les Arenes s’anomena popularment la Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja.

La imatge de la verge amb una fruita a la mà dreta i l’Infant a la falda, datada al segle XI, va ser destruïda el 1936.

2. Ermita de Santa Agnès.

L'Ermita de Santa Agnès és una capella construïda sota la roca, prop del monestir de Sant Llorenç del Munt, del qual en depenia. Es troba situada en la cova que porta el seu nom. Està documentada des del segle XIV i va tenir culte fins a la darreria del segle XVIII.

És un dels vestigis arquitectònics al parc de Sant Llorenç del Munt que avui dia perduren. És a la Canal de Santa Agnès per la cara nord de la Mola a uns 900 metres, aproximadament, sobre el nivell del mar. En un passat va ser un convent de dones religioses encara que poc se sap de la congregació a la qual pertanyien.

Com a punt ressenyable trobem unes basses a l'interior de la cova que podien haver servit safareigs de l'època, i la seva capella d'estil romànic.

Aquesta capella com diem romànica, va ser reconstruïda a l'època gòtica en forma d'una petita nau de volta apuntada que a la part de la capçalera aboca a la roca viva, deixant un espai excavat on hi havia en el seu dia un altar.

Es troba documentada l'existència de l'Ermita des del segle XIV i se sap que varen realitzar-se cerimònies fins entrat el segle XVIII.

3. El Monestir de Sant Llorenç del Munt.

El Monestir de Sant Llorenç del Munt no és el primer temple de La Mola. Diverses restes fan pensar que de ben antic el cim ha tingut diversos tipus de construccions religioses.

Primer van ser santuaris pagans i, posteriorment, des de l'època visigòtica, temples cristians.

Després de les invasions serraines de Barcelona l’any 716 i la destrucció d’Egara, molts religiosos fugitius dels convents arrassats de la rodalia es van amagar a la muntanya i van començar a atendre al cim als fidels que també havien buscat protecció a les coves i balmes.

Aquest probable inici del monestir es recull a l'Àlbum sobre el monuments de Catalunya publicar el 1878 per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora de l’actual Centre Excursionista de Catalunya: "lo probable es que, al destruhir los moros la ciutat d’ Egara, de la que, segons Pujades, distava sols una llegua la montanya, gran part de sos habitants se recullissen en ella fortificant sas inexpugnables alturas y que, haventhi entre ‘ls fugitius alguns sacerdots, sobretot benedictins, visquessin aquestos en comunitat en la montanya baix la regla de Sant Benet y l’ invocació del mártir Sant Llorens. Feliu, en lo llibre IX de sos Anals de Catalunya, suposa que s’ fundà lo monestir en l’ any setè del regnat de Ludovico Pío, ó sia en 821".

Les tres primeres capelles:

Però no existeix cap prova escrita de l'activitat religiosa al cim fins a dos segles més tard. A partir de l’any 947 ja hi ha documents que demostren com diversos fidels de les valls de les actuals Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès , aixi com els propis comtes de Barcelona, fan donacions a tres capelles que estaven situades al cim: Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç. No hi han prous dades per saber amb certesa si es tractaven de tres capelles aillades, o bé de tres altars d'una mateixa esglèsia.

Cap a l'any 975 el compte de Barcelona Borrell II, va cedir les capelles de La Mola al monestir de Sant Cugat. Així s'inicia una llarga relació entre els dos centres religiosos, que va implicar que alguns monjos de Sant Cugat es traslladessin a viure al cim. El transit de religiosos entre els dos indrets de forma continuada al llarg del temps va originar la coneguda llegenda del Camí dels Monjos.  

Curiosament en aquesta llegenda es presenta als monjos de La Mola com a fundadors del monestir de Sant Cugat.
Sembla que ja abans de l'any 1000 es va planejar substituir les tres antigues capelles de la Mola per un monestir. Però els plans es van aturar quan l'any 985 Al-Mansur va atacar cruelment el Vallès i el Barcelonès, mantant a l'abat de Sant Cugat i a onze monjos.

Les llegendes diuen que només es van poder salvar una petita part de la comunitat que s'havia refugiat a Sant Llorenç.

4. Ermita de Sant Esteve (Can Pobla).

Tipus: Masia

Període: 1888-1910

Estil: Historicisme

Situació: Camí de Sant Llorenç del Munt

En aquest indret, sota la muntanya de la Mola, estava ubicada l'església de Sant Esteve de la Vall, documentada des de l'any 972 i desapareguda i substituïda per una capella modernista.

També hi havia una masia, esmentada el 1192, que va ser completament reconstruïda l'any 1905 per Antoni de Quadras, comte de Sant Llorenç del Munt, dins d'un estil de caire historicista.

Camprodon – Bolòs – Salarça - Beget.

Camprodon – Bolòs – Salarça - Beget.

He fet l’excursió 2 vegades.

DADES :

-Quilòmetres: 16,26 Km
-Circular: No
-Altitud màxima: 1.087 m
-Altitud mínima: 549 m
-Dificultad tècnica   Moderada
-Temps: 4 hores i 55 minuts

EXCURSIÓ:

Sortida de Camprodon i arribada a Beget. 

ITINERARI:

Sortim per la carretera que porta al camp de Golf, en arribar a la Font del Botàs, agafem el camí que es fica dins el camp de Golf i el seguim amb el rec del riuet Ritortell en direcció est. 

Aquest corriol ens porta a trobar la pista que puja a la Font del Boix, passem per el monument d'en Cèsar A. Torres , tot surtin de nou a la pista, deixem la que puja a Sant Antoni i marxem per una de vella que marxa de pla (direcció sud) al Coll de la Creueta. 

Agafem el camí del Petit Recorregut (PR,direcció est) fins a las ruïnes de la casa de la Tosquera. 

Deixem el PR i agafem una pista molt vella que marxa tot baixant a l'oest (cal passar la tanca) i que ens portarà a trobar la que baixa del Coll de la Creueta, la seguirem fins arribar al Sivilla. 

Marxem de pla (direcció est) a creuara un petit rec i baixarem a la pista que ve del Mas Blanc, la seguirem fins a trobar una cruïlla de pistes al costat del rec, seguirem per la que marxa al est. 

Més endavant es convertirà en camí i ens portarà tot seguint la riera de Bolòs a l’església Santa Maria de Bolòs 

Aquí ens retrobem amb el PR que baixa per el Coll de Bolós. 

A partir d'aqui seguim sempre el Petit Recorregut que ens portarà a Beget tot passant per el costat de la casa d'el Puig , del Molladar i poc després de passar el Rec de la Quera, en un revolt de la pista agafem un camí que ens pujarà a Sant Valentí de de Salarça.

Continuem per la pista que marxa de pla (direcció est) fins al Collet de la Vila. 

Marxem per la pista que baixa per el bac, tot seguint el Clot de la Vila, fins a arribar pràcticament al costat del Rec. 

Deixem la pista i agafem un camí que ens baixa al rec i ens puja a les Penyes Mortes, seguim sempre per el solei tot creuant la roureda fins arribar al pla de la Creu de la Pradella. 

El camí baixa (direcció nord) tot passant per sobre de la casa de Can Jep Gros fins el rec de la torrentera. 

Seguim per la pista que ens portarà a trobar la carretera de Beget a Oix. 

Sobre nostra tenim l'ermita del Remei, i pujarem, tot marxarem per el camí que va per sobre la carretera i ens portarà a l'aparcament de Beget sobre l'església de Sant Cristòfol.

FEM CULTURA DEL NOSTRE PATRIMONI:

1.Santa Maria de Bolòs

L'església de Santa Maria de Bolòs està situada al veïnat de Bolòs, al costat del veïnat de Salarça (Beget), en el que era l'antic municipi de Freixanet, incorporat a Camprodon el 1965. Administrativament doncs és part del Ripollès tot i que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa i humana i econòmicament a la Vall de Camprodon. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció:
Aquesta església està ubicada sobre un petit terraplè assolellat sobre la riera de Bolòs, entre el Puig Dot i Salarça, encarada al sud amb el Puig Ou a l'altra banda de la vall. Està orientada segons l'eix nord-oest (on hi ha el campanar) sud-est (on hi ha l'absis). S'hi pot arribar per una pista des de Salarça o a peu des de la Serra del Nevà a través del coll de la Creueta o per Creixenturri.
Història:
És una construcció romànica del segle XI, amb volta de canó apuntada. Sobresurt de la façana de ponent (nord-oest) un campanar en forma de torre acabat en piràmide. L'església es va consagrar el 13 d'octubre de 1050. El topònim, sota la forma "Bolosso", ja s'esmenta l'any 1017. Hi ha notícies dels anys 1159, 1195 i 1213 que esmenten l'església, i se sap que el cavaller Bernat d'Oix va fer donació l'any 1236 de les propietats que tenia en aquesta parròquia al seu nebot Pere des Coll. Es cita "ecclesia de Bulosso" i de "Bolosso" a finals del segle XIII i "ecclesie parrochialis Sancte Marie de Bolos" durant el segle XIV. L'interior mostra signes d'haver estat en ús regular fins al segle XIX, amb pintures murals i un petit retaule de guix però sense cap imatge. Els bancs són molt més recents. En despoblar-se progressivament el veïnat a partir de l'any 1950, el temple s'ha anat degradant. Al fons de l'església, al costat oposat de l'altar, hi ha una escala de fusta que permet pujar fins al petit cor.

2. Sant Valentí de Salarça.

L'església de Sant Valentí de Salarça, o Sant Valentí de Salarsa, està situada al veïnat de Salarça (Beget), dins del terme municipal de Camprodon, al Ripollès. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció:
Aquesta església està ubicada dalt d'un turonet que presideix tota la vall de Salarça. És una construcció romànica del segle XII, de planta petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt, actualment cegada. L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana oest s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. al nord, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.
Història:
Consta que Sant Valentí de Salarça fou consagrat l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Del segle XIV hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", l'any 1362, depenent de la parròquia de Beget. En el decurs de l'any 1977 es van fer obres de restauració per tal d'evitar les humitats que amenaçaven la volta. Durant l'estiu de 2014 la Diputació de Girona hi va invertir 20.000€ per reforçar parets i teulada. L'ermita està situada en un turó de terrenys argilosos i per l'efecte dels moviments sísmics que de manera regular afecten la comarca és més sensible al pas del temps. 
El dissabte després a l'Ascensió, a la vigília de Pentacosta, es celebra l'Aplec i Festa de Salarça, amb una Paralitúrgia, benedicció de cavalls i cant dels Goigs, seguit de sardanes i arrossada popular.

3. Sant Cristòfol de Beget.

Descripció:

Romànic, el temple de Beget és un edifici d'una sola nau, amb arcs torals, i absis semicircular. És coberta per volta de canó apuntada, que arrenca d'una cornisa que ressegueix els murs. A banda i banda de la nau, al tram més proper al presbiteri, s'obren sengles petites capelles que sobresurten una mica a l'exterior. En aquest primer tram, les voltes i els arcs torals són decorats amb pintures de Vayreda (1890) que volen imitar les pintures romàniques. La porta d'accés, a migjorn, és formada per cinc arquivoltes en degradació, que es recolzen sobre dues columnes per banda, les exteriors amb el fust llis, i les interiors amb estries (una de les columnes té les estries helicoïdals). Les columnes estan coronades per sengles capitells força erosionats, representant una fauna mitològica. El timpà és llis i el fris rectangular. L'absis, a llevant, és decorat exteriorment per un fris en dents de serra, sota el qual hi ha un seguit d'arcuacions cegues de tradició llombarda que descansen sobre mènsules. Centra l'absis una finestra amb doble arc en degradació, el més exterior sostingut per un parell de columnes a cada costat. Està fet de carreus ben tallats i la coberta és de teules.

Adossat al costat sud hi ha la torre del campanar, magnífic exemplar de romànic llombard, de quatre pisos separats per frisos en dents de serra. 

La planta baixa (i el primer pis, per alguns historiadors) correspon a un temple anterior, possiblement del segle X. El primer pis té dos nivells de finestres sobreposades i és construït amb carreus força petits i irregulars. Als dos cossos superiors l'aparell constructiu és força més gran i regular, amb obertures geminades i són del segle XII. 

Està ornat amb arcuacions llombardes al tercer pis i les obertures són a les quatre parets. Les finestres dels pisos centrals són geminades. 

L'interior de l'església es conserva pràcticament intacte des de fa segles (la guerra civil no el va afectar). La pica baptismal d'immersió, és d'època romànica i es conserva a l'interior del temple. Està decorada per dos acordonaments horitzontals, les direccions dels quals són oposades. Mesura 120 cm de diàmetre. Segons Ramon Vinyeta "es pot considerar un dels exemples més rellevants d'aquest estil a les comarques pirinenques." S'hi pot contemplar la imatge de la Verge de la Salut, d'alabastre policromat, realitzada entre els segles XIV i XV i la talla romànica policromada del Crist Majestat del segle XII.

Notícies històriques:

Per bé que Beget depèn administrativament del municipi de Camprodon (Ripollès), forma part geogràficament de l'Alta Garrotxa. S'hi arriba per una petita carretera d'uns catorze km, que surt a uns dos Km de la carretera de Camprodon a Molló. L'església de Beget, dedicada a Sant Cristòfol, és un exemple força elaborat d'arquitectura romànica rural, construïda en la seva major part a finals del segle XII o ja a inicis del segle XIII. La primera notícia documental referent al temple de Beget la torbem en el testament del comte-bisbe Miró, atorgat l'any 979, en cedir el monestir de Sant Pere de Camprodon un alou a la vall de Beget. Posteriorment, surt repetides vegades en la documentació, sempre, però, com a una possessió del bisbat de Girona. Se sap que l'any 1013, el monestir de Sant Pere de Camprodon comprà l'alou de Beget i hi edificà una església. Que el 1160, l'església de Beget fou donada a Girona per Arnau de Llers i que el 1168 és citada ja com a parròquia. Els altars barrocs que encara s'hi conserven foren pagats pel rector Genís Pagès i de Pol, fill d'Ultramort, a l'Empordà, que fou rector de Beget a finals del segle XVIII per espai de més de quaranta-cinc anys. Se sap que el 1787 foren refets el presbiteri i l'altar major. Potser d'aquell moment són també els retaules laterals, encastats en obertures de mig punt practicades als murs romànics. Les pintures de tradició romànica de l'arc triomfal i de la nau són obra del famós pintor olotí Joaquim Vayreda i Vila, treball executat a finals del segle XIX, cobrant la quantitat de mil tres-centes una pessetes amb vint-i-cinc cèntims.

La Fageda d'en Jordà - Volcà Santa Margarida - Volcà Croscat - La Fageda .

La Fageda d'en Jordà - Volcà Santa Margarida - Volcà Croscat - La Fageda .

Recorregut itinerari nº 1:
La Fageda d’en Jordà – Cooperativa “La Fageda” – Volcà de Santa Margarida – Volcà Croscat – La Fageda d’en Jordà. 

DADES:

-Quilòmetres = 13,69 Km

-Circular: Si

-Altitud máxima = 736 m

-Altitud mínima =324 m

-Dificultat tècnica   Moderada

-Temps : 2 hores 15 minuts

Preciosa sortida amb petites connexions que s’haurà de fer a peu .

Començament al punt d’informació turística de la Fageda d’es d’on es creua una part d’aquesta, segurament un dels punts més bonics de la sortida.

Continuem per un sender on ràpidament s’arriba a la coneguda Cooperativa “La Fageda” on podrem degustar uns magnífics iogurts i amb antelació visites programades.

Continuem ara l’itinerari fent una dura però curta pujada a peu i continuació fins al Volcà de Sant Margarida, baixada a l’ermita inclosa (a peu).

Pujada de nou al camí i breu baixada fins al Càmping Lava on creuem la carretera.

Per accedir al volcà Croscat ens desviem de l’itinerari durant uns metres per a poder veure la secció del volcà des de dins.

Més tard el tornem a agafar per acabar arribant al punt d’inici amb pocs minuts. 

FEM CULTURA:

1.Fageda d'en Jordà
La fageda d'en Jordà és un bosc de faigs excepcional perquè creix en un terreny planer i s'assenta damunt d'una colada de lava procedent del volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundoses prominències molt característiques, que poden assolir més de 20 m d'alçada i que reben el nom local de tossols. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Es troba a la comarca de la Garrotxa, a prop del coll de can Batlle i Sant Miquel de Sacot (església romànica del segle XI) i del pla de Sacot i, pel collet de Bassols, se situa al flanc sud-oest del volcà de Santa Margarida. La fageda està envoltada de bona part dels vint-i-un volcans que hi ha a la comarca de la Garrotxa.
Al mig de la fageda hi ha les instal•lacions de la cooperativa La Fageda, una empresa sense afany de lucre que es dedica a l'elaboració de iogurts i altres productes làctics que comercialitzen per tota la comarca i la resta de Catalunya. La peculiaritat d'aquesta empresa és que el 60% de treballadors són persones amb alguna discapacitat. A part de productes làctics, també tenen un viver de plantes amb el qual s'encarreguen del manteniment dels parcs de la ciutat d'Olot.

2. Volcà de Santa Margarida

Situat a la regió volcànica d'Olot. Es troba al pla de la Cot, a l'oest del municipi de Santa Pau, a la comarca de la Garrotxa, i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Va entrar en erupció fa uns 11.000 anys.

És un dels més importants del sector, de 682 m d'altitud i la seva extensa boca, que avui és un prat, té uns 2000 m. de perímetre. Al mig del pla format pel cràter hi ha l'ermita Santa Margarida, d'origen romànic, i que dóna nom al volcà.

3. Volcà Croscat

El Croscat és un antic volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Olot (Garrotxa), al nord-oest de la vila, el més alt de la regió volcànica de la comarca d'Olot, de 786 msnm i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 m d'alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots. Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d'una antiga torre de defensa.

Després aquest volcà fou explotat com a pedrera, d'aquí el seu estat actual. Aquest volcà estigué durant 25 anys dedicat a l'explotació de greda.

Aquest volcà va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l'altra fa 14.000 anys. Tot i que la primera fou més important, en aquell temps ja hi havia humans, per la qual cosa devia ser força perillosa, ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.

La seva erupció consta de tres fases:

-Fase 1: durant aquesta primera fase predominen els blocs; aquest fet ens indica que l'activitat era molt poc explosiva i estromboliana.

-Fase 2: hi predomina el lapil·li; aquest fet ens indica que l'activitat era més explosiva i va ser la que va construir el con. Inicialment, els piroclasts es van assentar formant capes gairebé horitzontals, però a mesura que el con creixia van anar adquirint pendent.

-Fase 3: consisteix en l'emissió de la colada de lava causant de la forma de ferradura del cràter, que es va escolar en direcció oest passant per l'actual fageda d'en Jordà.

PIC DE LES BRUIXES (1.390 METRES) - COMANEGRA (1.557 METRES).

PIC DE LES BRUIXES (1.390 mETRES) - COMANEGRA (1.557 METRES).

Zona: Vall de Camprodon >> Ruta: Pic de les Bruixes - Comanegra .

HE FET LA RUTA DUES VEGADES I PUJAR NOMÉS AL COMANEGRA 3 VEGADES.

COMENTARI:

Aquesta ruta circular parteix de la Bassa de Monars i puja fins el pic de les Bruixes tot travessant boscos de roures.

Tot seguit, i resseguint la carena, passa per prats de muntanya i fagedes fins arribar al cim del Comanegra per tornar pels prats fins a la bassa de Monars.

Per arribar a la bassa de Monars cal arribar a Rocabruna i anar en direcció a Beget (o a l’inrevés).

A uns 2 km de Rocabruna (o 5 km de Beget) veurem una pista a la nostra esquerra (a la dreta si anem de Beget a Rocabruna).

La pista fa pujada i hi podrem veure un gran dipòsit de ciment.

Hem de seguir aquesta pista durant uns 7 quilòmetres i mig passant per l’Oratori de Can França (2,8 km) i Can França (3,7 km) i travessar una porta metàlica (que hem de deixar en la mateixa posició que la trobem) fins arribar a la Bassa de Monars (7,7 km)

El Comanegra i el Pic de les Bruixes son Pics frontererers.

El de Comanegra fa frontera amb França mentre que el Pic de les Bruixes separa l’Alta Garrotxa de l’Alt Empordà.

Tot i no ser els cims més alts de la zona (el Montfalgars té una alçada de 1610 metres) presenten unes de les millors panoràmiques de la zona.

La vista al sud sobre la província de Girona o el Canigó al nord és digne de contemplar.

També podem albirar, des del Pic de les Bruixes, la costa francesa, part de la plana del Rosselló i part del que (ja a casa i amb un plànol de la provincia a la mà) creiem que pot ser la costa entre Begur i Palamós.

Tota la part inferior del recorregut (des de la finalització de la pista forestal fins a gaire be el cim de les Bruixes) es fa per boscos.

També una part del tram entre el Pic de les Bruixes i el Comanegra transcórre per fagedes. Per tant tot i ser un tram on a l’estiu toca el Sol de valent no ha de ser especialment dur de fer a ple estiu.

Tot i això cal portar (com sempre) aigua sobre tot a l’estiu.

FITXA TÈCNICA

LOCALITZACIÓ:

Situació: Sortim de la Bassa de Monars. La bassa està situada a la pista de Can França a la que s’accedeix des de la carretera de Rocabruna a Beget

DADES CARTOGRÀFIQUES:

-Pujada acumulada: 467 m

-Alçada mínima-màxima: 1250-1557 m

-Distància aproximada: 7,50 km

-Temps aproximat sense parades : 2h 40m

-Ruta circular: Si

-Dificultat: 2 sobre 5

DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES

#	Localització	Temps	Distància	Alçada
0	Bassa de Monars	0h 00m	0,00 km	1300 m
1	Fí de pista	0h 15m	0,90 km	1250 m
2	Pic de les Bruixes	1h 15m	3,90 km	1390 m
3	Pla de Serra	1h 50m	5,10 km	1370 m
4	Fageda de la Jaça dels Xais	2h 05m	6,00 km	1420 m
5	Cim Comanegra (punt geodèsic)	2h 15m	6,60 km	1557 m
6	Cim Comanegra (creu)	2h 17m	6,70 km	1552 m
7	Bassa de Monars	2h 40m	7,50 km	1300 m

DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT

Deixem el cotxe als peus del Comanegra, al davant de la Bassa de Monars.

Ja des d’aquest punt tenim una bona vista sobre el Pirineu, els Ayats, la vall d’en Bas, Olot i podem albirar petites zones de costa. Cap a l’Est podem veure el Pic de les Bruixes i, tot seguint la pista forestal, ens dirigim en aquella direcció.

La pista baixa decididament i en poc menys d’un quilòmetre arribem a la seva finalització. Abans però, haurem passat per sota d’una tirolina que serveix (o servia) per transportar material a Monars (Monars està situat uns 300 metres més avall a la nostra dreta).

En finalitzar la pista trobem dos rètols indicatius.

Un d’ells (que no seguirem) ens indica la ruta a Maians, mentre que l’altre indica la ruta al Puig de les Bruixes i de Sant Marc.

El camí cap a Maians es desvia a l’esquerra (en direcció nordest) i puja fins al Pla de Serra (vegeu el mapa d’aquesta pàgina).

Aquest camí està indicat per marques verdes i vermelles.

Nosaltres seguirem el camí que es desvia cap a la dreta i que està indicat per senyals blanques i grogues.

El camí baixa lleugerament durant uns metres, endintnat-se en un bosc de roures i, més endevant, d’avellaners.

Als 5 minuts de passar els rètols trobem el que devia ser una font amb un abeurador.

La quantitat de fulles seques que hi ha dins l’abeurador ens indica que fa temps que la font no raja…

Ara, tot el camí fins el Pic de les Bruixes passa pel llindar del bosc i per tant entrem i sortim del bosc tot alternant la passejada entre els arbres amb el camí per petits prats de muntanya dels Rasos de Monars.

La vista sobre Monars (molts metres més avall) poc a poc es fa més àmplia i arribem a assolir una bona vista sobre l’ermita de Sant Sebastià que se’ns presenta empetitida 400 metres més avall.

Poc a poc hem anat guanyant alçada i ens anem apropant al pic de les Bruixes. El camí puja sobtadament i sobrepassa el Pic per la vessant sudoest tot seguint cap el Coll de Sant Marci el Puig del mateix nom.

Hem d’anar amb compte en aquest punt ja que les marques no semblen seguir una lògica…

Hem de sobrepassar el Pic de les Bruixes i girar a l’esquerra ara ja amb l’intenció de fer el cim.

Tornarem a trobar algunes marques blanques i grogues, algunes de grogues i blaves i marques verdes i taronges, si veiem que ens porten cap el cim hem de seguir-les.

El camí no té pèrdua perque el cim es veu perfectament i només cal seguir el sentit comú per arribar-hi però sembla que hi ha diferents marques i això pot despistar una mica.

Just abans de fer el cim hi ha un petit prat i per fer el cim (tot i tenir-lo a tocar) haurem de fer una curta però forta pujada.

La vista des del cim de 1.390 metres, és tot el que esperàvem.

Als nostres peus, ja a la vessant de l’Alt Empordà, veiem boscos de faigs i al fons el Canigó. 

Cap a l’est podem arribar a veure entre les muntanyes la plana del Rosselló i la costa francesa.

A l’oest veiem el Comanegra com a protagonista de la panoràmica…

El cim és basicament un pas estret i llarg en el que hi ha dos pessebres on el camí és evident ja que es tracta d’una senda molt marcada.

Només cal seguir la carena per la senda que se’ns presenta al davant.

Algunes marques verdes i taronges ens ajudaran a seguir el camí correcte que passa en algun punt per les fagedes que s’extenen a la vessant nord.

En el moment en que nosaltres vam passar calia anar amb molt de compte a les fagedes ja que la gran quantitat de fulles que hi havia al terra feien que fós molt senzill patir una relliscada.

Anem avançant per la carena fins arribar al Pla de la Serra, es tracta d’una zona on el prat és més evident.

Hem de seguir la carena fins al final del prat. Hem d’anar amb compte i no anar pel camí que baixa cap a la pista forestal on tenim el cotxe, per tant no ens hem de desviar cap a la nostra esquerra i estar atents ja que si notem que el camí fa baixada haurem de recular…

El camí correcte el distingirem per unes fletxes taronges que comencen poc abans d’un freixe amb una placa de “caça controlada”.

En pocs minuts passem la zona assenyalada al mapa com a Jaça dels Xais (si al mapa no està indicada la coneixerem pels excrements de xai ja que com el seu nom indica és una zona on s’hi està el bestiar especialment a l’estiu) i una mica més enllà la fageda.

Dins la fageda només cal que seguim les fletxes taronges i que remuntem el fort pendent que hi trobarem.

El pendent és fort però curt i es fa sense problemes amb l’ajut d’un parell de bastons. El camí surt de la fageda i ens regala unes magnífiques vistes, poc després s’hi torna a endinsar i el camí es torna planer.

Ja estem gaire be al cim del Comanegra, pocs metres més enllà trobem el punt geodèsic que assenyala la part més alta i uns metres a l’oest veiem la creu que corona el cim de 1.557 metres..

Des d’aquí veiem perfectament la Bassa de Monars.

Naturalment no cal desfer el camí per tornar al nostre punt de partida. Podem baixar directament pels prats de la falda del Comanegra.

No cal que ens preocupem gaire per trobar les marques que ens indiquen el camí de baixada (senyals verds i vermells) ja que la bassa sempre la tenim a la vista i per tant només cal buscar el camí que ens dicti el nostre sentit comú.