BULA D’AMUNT I SALSES (comarca del
Rosselló).
Municipi de la comarca del Rosselló, a la regió dels Aspres, situat a les
gorges del riu Bulès, de qui pren el nom de Bula, ja esmentat el 942 i que es
va convertir en Bula Sobirana el 1062.
Bula
d'Amunt (['buləðə'mun], en francès Boule-d'Amont) és un municipi
del Rosselló. S'hi troba el priorat de Santa Maria de Serrabona. Consta, a més de Bula d'Amunt,
dels nuclis d'Arsós i el Veïnat de Baix.
Priorat de Serrabona
A set quilòmetres del nucli urbà i a 600 metres d'altitud, hi ha ubicada
aquesta joia del romànic.
Santa Maria de Serrabona és un priorat situat en el municipi de Bula d'Amunt, a la regió dels Aspres, en el Rosselló (Catalunya del Nord). El priorat es troba a 600 metres d'altitud, en mig d'un alzinar a uns 7 km de Bula d'Amunt. Aquesta
obra mestra del romànic pertany al Consell General dels Pirineus
Orientals.
Història
La primera
menció coneguda de l'església remunta a l'any 1069. En l'any 1082 els comtes de Cerdanya i del Conflent decideixen d'instal·lar en aquest indret uns monjos de
l'orde de Sant Agustí. Setanta anys més tard, el 25 d'octubre de 1151 arran
d'obres a l'edifici, en companyia de Bernat el bisbe d'Urgell i dels abats de Sant Miquel de Cuixà i d'Arles, el bisbe d'Elna Artal II fa una segona consagració
de l'església que és transformada en priorat i d'aleshores ençà es diu Santa
Maria de Serrabona. Alguns rastres d'aquella cerimònia es poden veure a les
creus que s'han gravat a les parets de la nau i de l'àbside.
El 1265 esclata
un conflicte entre el prior Bernat i el Comissari del domini que porta a un
plet per tal de determinar l'alodialitat de les possessions del priorat. Fins al segle XIV els agustins del priorat
gaudeixen de certa prosperitat tot i que alguns canvis en el mode de vida es
propiciaven i portarien a la decadència d'aquesta comunitat.
El 1592, es
tanquen tots els priorats agustins de la corona espanyola tot i que Santa Maria
de Serrabona s'utilitza de manera usual fins al 1593, data en la qual s'adscriu al bisbat de Solsona que s'apodera de l'indret i de les
seves pertinences (tot i així el tancament no es féu de manera definitiva fins
al 1612 quan va morir Jaume Serra, el darrer prior de Serrabona i alhora rector
de l'església de Prada). La diòcesi de Solsona el conserva fins a les
darreries del segle XIX malgrat que el gran vicari de la diòcesi de Solsona
l'havia mirat de vendre el 1830.
L'edifici,
deshabitat, es degrada constantment. Es diu que l'església i el claustre
s'usaven sovint com a recer, i que els pastors amb els seus ramats s'hi
refugiaven de tant en tant. A conseqüència d'aquest abandó el 1819 ocorre una
esllavissada d'una part de la nau i el 1822 la comuna de Serrabona, despoblada,
se suprimeix. Arran d'una ordenança del rei de França, el 15 de maig del mateix any, és
annexada a Bula d'Amunt.
Després de la descoberta de l'indret per uns
arqueòlegs, la visita l'escriptor francès Prosper Mérimée el 1834 que deplora l'enrunament de l'església. A
partir de 1836 es realitzen les primeres obres de consolidació gràcies al
mecenatge d'Henri Jonqueres d'Oriola. El 1894 Ferdinand Trullès, un notari d'Illa de Tet, compra el priorat al Capítol de
Solsona.
Les campanyes de restauració s'enllesteixen al segle XX per a
consolidar i salvar de manera durable l'església. Santa Maria de Serrabona
pertany al departament dels Pirineus Orientals d'ençà el 1968, any que la
família Jonqueres d'Oriola en féu la donació.
Descripció
El material
utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important
des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits
seguint la tècnica del trepant; però sobretot per la imponent tribuna que divideix l'església en dos
parts.
En la tribuna
hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures,
sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià. Foren necessaris
setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.
El primer esment de l'església es remunta a l'any 1069, el 1082 s'hi
instal·laren uns monjos de l'ordre de Sant Agustí.
La seva rellevància dins del romànic és deguda principalment per la tribuna
que divideix l'església en dues parts.
El marbre rosa del Conflent utilitzat per esculpir els capitells amb la
tècnica del trepant també li donen gran importància.
Abandonada al segle XVII, amb la mort de Jaume Serra, darrer prior, va
passar a ser refugi eventual de pastors.
Enclavat entre muntanyes, aquest indret de pau gaudeix d'unes magnífiques
vistes de l'entorn.
Al voltant del recinte s'hi ha instal·lat un petit jardí botànic
SALSES
Castell de Salses
El Castell de Salses, avui Museu d'Història de Salses, es troba al nord de
la vila de Salses, al peu dels Corbières, vigilant la plana del Rosselló i
l'antic camí que discorria entre Perpinyà i Narbona, seguint l'antiga Via Domitia.
És esmentat per primera vegada en un document de l'any 1047, pertanyent en
aquells dies als comtes del Rosselló. Però Alfons I d'Aragó, que havia heretat
el comtat del Rosselló i, per tant, el castell de Salses, va encarregar a
l'abat de la Grassa (o Lagrasse) la fundació, en el lloc ocupat per l'antiga
vila de Salses, d'un nou poble, al qual concediria franquícies i privilegis.
En 1285 va resistir heroicament, però en va, als creuats de Felip III de
França durant la croada contra la Corona d'Aragó convocada pel papa Martí IV.
Per a l'actual fortalesa, construïda entre 1497 i 1503, el constructor
castellà Ramiro López es va inspirar en la tradició dels castells de Castella,
incorporant tots els avanços respecte de l'artilleria de l'època, el que es
tradueix en l'enfonsament a terra i en l'ús de baluards capaços de resistir la
tecnologia artillera de principis del segle XVI, per al que va comptar amb
grans mitjans.
El plànol és rectangular, de 115 x 90 metres, repartit en tres espais
concèntrics i protegit per un fossat de 15 metres d'amplada i 7 de profunditat.
A l'interior del recinte hi ha una plaça d'armes, la casa del governador,
la capella (consagrada a Sant Sebastià, austera, amb frontó i pilastres a
l'altar), la presó, les quadres i el palau reial.
La construcció del nou castell va ser ordenada per Ferran el Catòlic per
reforçar la frontera de Catalunya enfront del regne de França. Anteriorment, en
1496, l'antic castell i la vila havien estat arrasats i saquejats per tropes
franceses al comandament del mariscal de Saint-André.
Les obres van finalitzar en 1505, però durant el regnat de Carles V, en què
va esdevenir un punt clau en els constants enfrontaments militars amb França,
se li va dotar de noves i importants defenses.
Durant la guerra dels Trenta Anys, la guarnició es va rendir al juny de
1639 l'exèrcit de Lluís XIII de França. A la fi d'aquest any, entre setembre i
gener de 1640, el virrei de Catalunya, comte de Santa Coloma, va aconseguir que
es rendís la guarnició francesa que manava el governador Espenan.
Malgrat
l'èxit aconseguit amb l'operació, això no va impedir la ruptura definitiva
entre els catalans i Felip IV d'Espanya, que va desembocar pocs mesos després
(1640) en la Guerra dels Segadors.
Els francesos van assetjar novament el castell, i en 1642 van aconseguir
definitivament el control de la fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659),
pel qual es posa fi a la guerra entre França i Espanya, s'allunya la frontera
francoespanyola uns 50 km al sud, perdent gran part de la seva importància
militar.
No obstant això, el mariscal Vauban, que inicialment volia destruir per la
seva posició al peu de la muntanya, el va conservar i millorar. Va servir com a
presó, en particular de dos còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers.
Posteriorment, va ser transformat en polvorí i, durant la Guerra Civil
espanyola, va ser utilitzat com a refugi.
