Serra del Bolet. (Font-rubí, l'Alt Penedès).
Caminada bonica i força complerta. Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus).
Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment
la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una
agulla singular (la de Valldellós).
LA RUTA - FITXA TÈCNICA :
-Quilòmetres: 15,5 (Aprox.).
-Desnivell: ±450.
-Durada: 4 h 30' (amb parades)
-Circular: si.
-Inici a Font-rubí (Sant Feliu).
-Dificultat: baixa.
No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o una bona
ressenya. Les cruïlles més importants estan senyalitzades amb pals, sovint es
passa per PRs (però als que els hi correspondria una repintada), però en alguns
llocs hi podem haver dubtes. Els trencalls a les coves i al Pas dels Lladres no
estan indicats (tot i que parts del camí hi ha fites i marques verdes, a
vegades, també, mig esborrades). Amb una bona ressenya, en principi no hauria
de ser difícil.
ITINERARI:
Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi
blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb
algun roure als racons més ombrívols). Dalt de la carena constantment hi ha
bones vistes, però moltes vegades entre arbres.
En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest).
Deixem la
carena enrere i baixem fins a la bonica
font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i
bona.
A partir d’aquí
improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa
senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és
que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà
que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al
primer camí en què provem sort.
La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres).
És, també, una de les més populars de la comarca i va
ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i
restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.
S’ha de portar lot, per veure la cova.
És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida (qui en vulgui més informació i llegir-ne d’altres pot mirar aquí.
Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet.
Portem
ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que,
primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el
correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar.
Al final
decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això
signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als
dos-cents o tres-cents metres).
Un cop al camí
correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig
esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més.
Entre màquies senders estrets ens porten fins a la
cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del
Bolet, però també val molt la pena.
Dic les
dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc.
Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una
gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres
de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha
tingut diferents usos.
D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita.
El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a
la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última
curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de
Font-rubí).
Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.
Pugem fins al castell de Font-rubí.
