BULA D’AMUNT I SALSES (comarca del Rosselló).

BULA D’AMUNT I SALSES (comarca del Rosselló).

BULA D’AMUNT

Municipi de la comarca del Rosselló, a la regió dels Aspres, situat a les gorges del riu Bulès, de qui pren el nom de Bula, ja esmentat el 942 i que es va convertir en Bula Sobirana el 1062.

Bula d'Amunt (['buləðə'mun], en francès Boule-d'Amont) és un municipi del Rosselló. S'hi troba el priorat de Santa Maria de Serrabona. Consta, a més de Bula d'Amunt, dels nuclis d'Arsós i el Veïnat de Baix.

Priorat de Serrabona

A set quilòmetres del nucli urbà i a 600 metres d'altitud, hi ha ubicada aquesta joia del romànic.

Santa Maria de Serrabona és un priorat situat en el municipi de Bula d'Amunt, a la regió dels Aspres, en el Rosselló (Catalunya del Nord). El priorat es troba a 600 metres d'altitud, en mig d'un alzinar a uns 7 km de Bula d'Amunt. Aquesta obra mestra del romànic pertany al Consell General dels Pirineus Orientals.

Història

La primera menció coneguda de l'església remunta a l'any 1069. En l'any 1082 els comtes de Cerdanya i del Conflent decideixen d'instal·lar en aquest indret uns monjos de l'orde de Sant Agustí. Setanta anys més tard, el 25 d'octubre de 1151 arran d'obres a l'edifici, en companyia de Bernat el bisbe d'Urgell i dels abats de Sant Miquel de Cuixà i d'Arles, el bisbe d'Elna Artal II fa una segona consagració de l'església que és transformada en priorat i d'aleshores ençà es diu Santa Maria de Serrabona. Alguns rastres d'aquella cerimònia es poden veure a les creus que s'han gravat a les parets de la nau i de l'àbside.

El 1265 esclata un conflicte entre el prior Bernat i el Comissari del domini que porta a un plet per tal de determinar l'alodialitat de les possessions del priorat. Fins al segle XIV els agustins del priorat gaudeixen de certa prosperitat tot i que alguns canvis en el mode de vida es propiciaven i portarien a la decadència d'aquesta comunitat.

El 1592, es tanquen tots els priorats agustins de la corona espanyola tot i que Santa Maria de Serrabona s'utilitza de manera usual fins al 1593, data en la qual s'adscriu al bisbat de Solsona que s'apodera de l'indret i de les seves pertinences (tot i així el tancament no es féu de manera definitiva fins al 1612 quan va morir Jaume Serra, el darrer prior de Serrabona i alhora rector de l'església de Prada). La diòcesi de Solsona el conserva fins a les darreries del segle XIX malgrat que el gran vicari de la diòcesi de Solsona l'havia mirat de vendre el 1830.

L'edifici, deshabitat, es degrada constantment. Es diu que l'església i el claustre s'usaven sovint com a recer, i que els pastors amb els seus ramats s'hi refugiaven de tant en tant. A conseqüència d'aquest abandó el 1819 ocorre una esllavissada d'una part de la nau i el 1822 la comuna de Serrabona, despoblada, se suprimeix. Arran d'una ordenança del rei de França, el 15 de maig del mateix any, és annexada a Bula d'Amunt. 

Després de la descoberta de l'indret per uns arqueòlegs, la visita l'escriptor francès Prosper Mérimée el 1834 que deplora l'enrunament de l'església. A partir de 1836 es realitzen les primeres obres de consolidació gràcies al mecenatge d'Henri Jonqueres d'Oriola. El 1894 Ferdinand Trullès, un notari d'Illa de Tet, compra el priorat al Capítol de Solsona. 

Les campanyes de restauració s'enllesteixen al segle XX per a consolidar i salvar de manera durable l'església. Santa Maria de Serrabona pertany al departament dels Pirineus Orientals d'ençà el 1968, any que la família Jonqueres d'Oriola en féu la donació.

Descripció

El material utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits seguint la tècnica del trepant; però sobretot per la imponent tribuna que divideix l'església en dos parts.

En la tribuna hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures, sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.

El primer esment de l'església es remunta a l'any 1069, el 1082 s'hi instal·laren uns monjos de l'ordre de Sant Agustí. 

La seva rellevància dins del romànic és deguda principalment per la tribuna que divideix l'església en dues parts.

El marbre rosa del Conflent utilitzat per esculpir els capitells amb la tècnica del trepant també li donen gran importància.

Abandonada al segle XVII, amb la mort de Jaume Serra, darrer prior, va passar a ser refugi eventual de pastors.

Enclavat entre muntanyes, aquest indret de pau gaudeix d'unes magnífiques vistes de l'entorn.

Al voltant del recinte s'hi ha instal·lat un petit jardí botànic

SALSES

Castell de Salses

El Castell de Salses, avui Museu d'Història de Salses, es troba al nord de la vila de Salses, al peu dels Corbières, vigilant la plana del Rosselló i l'antic camí que discorria entre Perpinyà i Narbona, seguint l'antiga Via Domitia.

És esmentat per primera vegada en un document de l'any 1047, pertanyent en aquells dies als comtes del Rosselló. Però Alfons I d'Aragó, que havia heretat el comtat del Rosselló i, per tant, el castell de Salses, va encarregar a l'abat de la Grassa (o Lagrasse) la fundació, en el lloc ocupat per l'antiga vila de Salses, d'un nou poble, al qual concediria franquícies i privilegis.

En 1285 va resistir heroicament, però en va, als creuats de Felip III de França durant la croada contra la Corona d'Aragó convocada pel papa Martí IV.

Per a l'actual fortalesa, construïda entre 1497 i 1503, el constructor castellà Ramiro López es va inspirar en la tradició dels castells de Castella, incorporant tots els avanços respecte de l'artilleria de l'època, el que es tradueix en l'enfonsament a terra i en l'ús de baluards capaços de resistir la tecnologia artillera de principis del segle XVI, per al que va comptar amb grans mitjans.

El plànol és rectangular, de 115 x 90 metres, repartit en tres espais concèntrics i protegit per un fossat de 15 metres d'amplada i 7 de profunditat.

A l'interior del recinte hi ha una plaça d'armes, la casa del governador, la capella (consagrada a Sant Sebastià, austera, amb frontó i pilastres a l'altar), la presó, les quadres i el palau reial.
 

La construcció del nou castell va ser ordenada per Ferran el Catòlic per reforçar la frontera de Catalunya enfront del regne de França. Anteriorment, en 1496, l'antic castell i la vila havien estat arrasats i saquejats per tropes franceses al comandament del mariscal de Saint-André.

Les obres van finalitzar en 1505, però durant el regnat de Carles V, en què va esdevenir un punt clau en els constants enfrontaments militars amb França, se li va dotar de noves i importants defenses.

Durant la guerra dels Trenta Anys, la guarnició es va rendir al juny de 1639 l'exèrcit de Lluís XIII de França. A la fi d'aquest any, entre setembre i gener de 1640, el virrei de Catalunya, comte de Santa Coloma, va aconseguir que es rendís la guarnició francesa que manava el governador Espenan. 

Malgrat l'èxit aconseguit amb l'operació, això no va impedir la ruptura definitiva entre els catalans i Felip IV d'Espanya, que va desembocar pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

Els francesos van assetjar novament el castell, i en 1642 van aconseguir definitivament el control de la fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659), pel qual es posa fi a la guerra entre França i Espanya, s'allunya la frontera francoespanyola uns 50 km al sud, perdent gran part de la seva importància militar.

No obstant això, el mariscal Vauban, que inicialment volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el va conservar i millorar. Va servir com a presó, en particular de dos còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers.

Posteriorment, va ser transformat en polvorí i, durant la Guerra Civil espanyola, va ser utilitzat com a refugi.