Vallbona de les
Monges - Guimerà (Urgell )
Municipi de la comarca de l'Urgell, ubicat a la vall del riu Maldanell,
afluent del riu Corb, al peu de la serra del Tallat.
L'element més important del municipi
és el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallbona, que conforma junt amb el de Poblet i Santes Creus, la ruta del Císter. Va ser fundat a la primera meitat
del segle XII.
Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir cistercenc al municipi de Vallbona de les
Monges a la comarca de l'Urgell. Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de
Catalunya.
L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de
creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada
una de les galeries del claustre és d'un estil diferent. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la
Misericòrdia (segle XV).
Història
Fundació
Inicialment
eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s'organitzaven en forma de comunitat doble. El
seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de sant Benet. La primera documentació és de l'any 1157. L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges
provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren a la serra de Montsant restant la comunitat exclusivament
femenina.
Intervenció de Berenguera de Cervera
En morir Ramon de Vallbona en 1176, quedava a decisió de les
monges, i molt especialment de l'abadessa de Colobrers, triar entre quedar-s'hi
o passar a Vallbona i assumir-ne el govern. La majoria de les monges deuria
ésser partidària de romandre a Colobrers, però una dama important de la
comarca, Berenguera d'Anglesola, intervingué amb la seva autoritat
moral per convèncer Òria de traslladar-se a presidir la comunitat de la vall.
El matrimoni,
el 1164, de Berenguera d'Anglesola amb Guillem III de Cervera, unia dues grans famílies de la
zona, benefactores ambdues del monestir femení. Berenguera destacà en la seva
predilecció per la comunitat, especialment després d'enviudar el 1172. Va conèixer personalment el
fundador Ramon, amb qui degué col·laborar en el finançament dels grups
eremítics a la falda septentrional de la Serra del Tallat.
Després del traspàs
de l'eremita, la seva relació amb les monges s'incrementà i va arribar a
quedar-se algunes temporades en la residència que anaven construint lentament
les religioses. Amb freqüència, el nom d'aquesta il·lustre senyora apareix immediatament
darrere del de l'abadessa i abans del de la resta de les monges –-circumstància
que marcaria la seva preeminència en el si de la comunitat—- en les donacions
de drets i terres a favor del monestir. En tot cas, una filla seva, Eldiarda d'Àger –-ingressà a Vallbona i en fou
abadessa entre 1229 i 1242, any en què va renunciar al càrrec.
L'abaciologi més antic del monestir comença amb
unes paraules dedicades a aquesta dama:
«
|
<Prima nobilis domina que fuit in monasterio Vallisbone fuit domina
Berengaria de Cervera, que fecit incorporare monasterium in ordine, et ivit
apud Colobres et adduxit secum dominam Oriam, que fuit prima abatissa
Vallisbone et oblit il idus aprilis.>
|
»
|
El text
atribueix a la noble que fou la primera dama d'alt llinatge vinculada al
monestir; que féu gestions per a l'adscripció de les eremites al Cister
–probablement, en aquest sentit va col·laborar en el projecte del fundador,
especialment intentant convèncer les eremites reticents--, i que, mort el
fundador, fou ella qui es va dirigir a Colobres per persuadir Òria de
traslladar-se a dirigir les religioses de Vallbona a mitjan octubre de 1176.
Alfons i Sança i la seva visita al Monestir, el 1178
L'assumpció del
govern de la comunitat de Vallbona per part d'Òria –-que ja consta a mitjan
1176—- va fer que es convertís en abadia. L'any següent, al mes de març, el
monarca, potser per demostrar el seu suport a la nova prelada, li donava una
propietat a Rufea (a la ciutat de Lleida) i el mes
següent, juntament amb la seva esposa, concedien un privilegi d'immunitat a
favor de les cases, granges, homes i ramats de Vallbona. Encara més, per fer
més patent l'interès dels monarques, no van dubtar a visitar el monestir durant
uns dies que desconeixem, entre febrer i mitjans de març de 1178.
Alfons i Sança
van tenir ocasió d'inspeccionar personalment el lloc, de conversar amb les
religioses, de comprovar el seu estat d'ànim, potser de sentir les seves
explicacions sobre la construcció de la nova abadia, de la qual probablement en
aquell temps ja havien iniciat les obres o estaven a punt de començar. Fou tal
la bona disposició i coratge que els reis van percebre en les religioses, que
Alfons, el 26 de març de 1178, després d'abandonar Vallbona i mentre es trobava a Saragossa, va donar a la comunitat una torre
i l'honor que posseïa l'església de Girona a la ciutat de Lleida perquè hi
fundessin un nou monestir de monges cistercenques. Foren testimonis d'aquestes
donacions uns personatges relacionats amb el monestir, sigui com a benefactors
o parents de religioses o futures religioses. Eren Guillem de Cervera, Guerau de Jorba, Bernat i Guillem d'Anglesola, Pere de Bellvís, Berenguer de Boixadors, i el degà de la Catedral de Barcelona, Ramon de Caldes.
D'aquesta
mateixa època degué ser també l'actuació personal de la reina Sança relativa a Vallbona:
la compra del lloc que pertanyia a les religioses per 500 sous, seguda de
l'entrega immediata d'aquest de nou a les monges perquè hi construïssin un
cenobi, i el compromís de la reina de proporcionar-los les rendes necessàries
per a la seva subsistència.
També fou en
aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de
substancioses donacions d'alous, propietats i
deixes testamentàries. Ha quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre altres.
Consolidació del monestir a finals del segle XII
Amb el suport
reial –-abans de finalitzar el segle Alfons concediria el 1183 a la comunitat la torre coneguda
per Serralada, dins dels límits de la ciutat de
Lleida, i tres jovades (una jovada és el tros de terra que poden llaurar dos
bous en un dia) de terra—- i de la noblesa de la zona i amb les obres de
construcció del complex monàstic ja iniciades, Vallbona ja es va poder
presentar davant de la societat de l'època com una institució religiosa amb
garanties de futur. Nobles i fidels van afavorir-lo amb la donació de terres i
drets, alguns fins i tot oferint algunes de les seves filles per integrar la
comunitat; els més pròspers, generalment cavallers posseïdors de feus dels seus senyors, també, seguint
l'exemple d'aquests, els van emular amb donacions de terres i béns veïns al
terme monacal.
Fruit de tot això fou la constitució, en aquest últim quart del
segle XII, d'un domini territorial, el nucli principal del qual el constituïa
el terme de Vallbona, si bé s'havia ampliat als llocs veïns de Colobrers (1164), els Eixaders (1179), el Vilet (1180), Llorens (1182) i als
relativament propers de Maldanell (1182), Tàrrega (1185-1186), Preixana (1189), Barbens (1177), Linyola (1177) i Sant Martí (1180), on el cenobi va obtenir diverses
propietats i drets. D'altra banda, va millorar també la situació econòmica, ja
que, començant pels comtes i grans aristòcrates del país, amb freqüència en
l'atorgament dels testaments no s'oblidaven de fer algun llegat, generalment
dinerari, a favor de Vallbona: així ho féu el rei Alfons I ( 1194), el comte d'Urgell Ermengol VII (1177) i els nobles Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa (1179), Berenguer de Boixadors (1186), Guillem d'Anglesola (1186) i molts d'altres. Però també els fidels de la
zona van demostrar en els seus testaments la seva simpatia vers el cenobi, com Joan Bonsom, habitant de Vimbodí, que el 1192 va llegar 12 diners a la comunitat.
Sota la
direcció d'Òria -que el va governar entre 1176 i 1185, les abadesses
immediates es van dur a terme les primeres construccions del complex monàstic,
seguint el model cistercenc, si bé adoptant-lo a les característiques del
terreny que li ha donat en alguns aspectes una accentuada originalitat. Així
mateix, en aquest mateix període i a principis del segle següent, els
comtes-reis catalans i els pontífexs van garantir el seu futur amb privilegis
de protecció que van evidenciar la seva predilecció per la nova comunitat femenina.
També es va convertir aviat en centre d'atracció de dames nobles desitjoses de
major perfecció o d'un tranquil retir, lluny dels avatars del segle. Això van
fer la citada Berenguera de Cervera, qui va passar temporades entre les
religioses, i la comtessa de Pallars Guilleuma, qui, vídua, es va acollir a la
calma del claustre professant com a religiosa.
L'any 1198 i l'any 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i
protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i
assegurava la seva independència envers l'episcopat.
D'altra banda,
diverses joves de la noblesa de l'entorn van trobar a Vallbona el lloc idoni
per dur a terme la seva vocació monacal. Molt aviat plançons femenins dels Cervera, Anglesola, Urg, Caldes, Cervelló, Cabrera, Sentmenat, Queralt, Guimerà, Timor, Òdena, Rubió i un llarg i selecte etcètera
integraren en aquest primers moments la seva comunitat. Fou tan gran entre la
societat catalana, especialment entre la noblesa, el prestigi que va adquirir
el cenobi, que la reina Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume el Conqueridor, el va escollir en el seu testament del 12 d'octubre de 1251 com a lloc definitiu per guardar
les seves restes mortals. Van seguir el seu exemple les seves filles, les
infantes Sança i Violant casada amb Alfons X (el Savi), si bé aquesta última no va veure complerta
la seva voluntat (del 29 d'octubre de 1257), ja que fou inhumada al monestir
de Roncesvalles cap al 1300.
Màxima esplendor
A finals del segle XIV el monestir era el centre de la
vida política, jurídica i econòmica dels termes que la integraven. Aquests
dominis que consistien en viles, castells, quadres, granges, etc., foren
reconeguts jurídicament sota el comandament de l'abadessa Saurena d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyanor, Montesquiu, Eixeders, Preixana, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na Gaia i Rocafort.
En aquesta
època la comunitat era formada per unes 150
religioses, moltes de les quals pertanyien a llinatges nobles com els de Cardona, Cervelló, Cervera, Alemany, Boixadors, Queralt o els Anglesola.
Declivi
Al segle XV experimenta una certa davallada
degut a factors externs al cenobi, com per exemple la Guerra civil catalana (1462-1472) i les disposicions del concili de Trento prohibint l'existència de monestirs
femenins aïllats, la qual cosa obliga a crear la vila de Vallbona de les Monges amb el desplaçament de gairebé tota
la població de Montesquiu (petit poble, actualment en ruïnes, dins el terme de Vallbona).
Al segle XVII la crisi s'incrementa una altra
vegada per una guerra, la dels Segadors (1640-1652), i sobretot pels litigis amb altres
cases de l'orde, Santa Maria de Poblet i amb l'episcopat, que deixaren
delmada la seva economia.
Dues guerres
més als dos extrems del segle XVIII, la guerra de Successió (1705-1717) i la guerra Gran (1788-1795), accentuen una vegada més la
decadència del monestir, incrementada aquesta vegada per plets de nombroses
viles que s'alçaven contra el seu domini.
Amb la desamortització del 1835, la comunitat es va haver d'absentar durant sis
mesos, però el monestir es va salvar i va continuar la seva vida monàstica al
llarg del segle XIX malgrat que les seves rendes continuaven en descens.
Durant el
període de la guerra Civil espanyola hagueren de tornar a abandonar el
cenobi produint-s'hi importants destruccions del seu ric mobiliari i objectes
de valor.
El monestir
s'ha restaurat en dues fases, una l'any 1986 i l'altre el 1997, i la vida monàstica hi perdura en
l'actualitat.
Arquitectura
l monestir
pròpiament dit és la part que ens ha arribat més íntegra, la resta, visible
enmig d'edificacions posteriors, es troba ocupada pel poble per la disposició
del concili tridentí del segle XVI.
El cenobi
presenta unes característiques cistercenques semblants a les de Poblet o més aviat de Santes Creus.
L'església
El temple acusa
el pas del romànic al gòtic, comença al segle XII però no acabà fins al segle XIV. Així, les voltes de la nau són de
creueria (gòtic) i les dels absis de mig punt (romànic).
D'una sola nau amb planta de creu llatina, amb una capçalera acabada en tres absis carrats. El central, més gran que
els laterals, té tres obertures romàniques d'arc de mig punt i conté els sepulcres de Violant d'Hongria i de la seva filla Sança, els quals són coberts amb pintures heràldiques i
inscripcions del segle XVIII. El sepulcre de Violant d'Hongria va ser restaurat a començament del segle XXI per iniciativa dels governs
hongarès i català. Al mur de la dreta hi ha la credença formada per dos arcs de mig punt
que es recolzen en dues columnes coronades per capitells esculpits amb motius vegetals. A
l'exterior és reforçada per contraforts i en el mur que fa de costat de la
galeria nord del claustre també hi ha dues finestres romàniques.
En la
intersecció del creuer amb la nau s'alça un bellíssim cimbori, obra del segle XIII, octogonal sostingut sobre trompes,
cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals, per tant de tradició
romànic i ja amb solucions gòtiques. Al mig de la nau hi ha un altre cimbori,
construït per l'abadessa Elisenda de Copons. Totes les voltes són típicament
cistercenques: els arcs no pugen de terra sinó que carreguen en les mènsules situades a mitjana altura.
Al braç
esquerre del creuer hi ha l'únic accés al temple en forma de portalada
amb cinc arquivoltes d'arc de mig punt que descansen sobre columnes i capitells
esculpits amb formes vegetals. Coronada per un magnífic timpà amb la figura de la Mare de Déu entronitzada amb el
Nen assegut sobre el genoll esquerre, estan flanquejats per dos àngels
turiferaris.
Al mur exterior
de l'església que dóna a la plaça del monestir hi ha cinq tombes en forma de
sarcòfag, quatre d'elles romàniques, i en dues d'elles s'hi pot llegir el nom i
llinatge: Sibil·la de Guimerà i Miquela Sasala.
Claustre
El claustre denota el llarg període de
construcció del monestir, que va des de finals del segle XII fins al XVI. La galeria sud, la del costat de
l'església, sembla ser la més antiga, la de llevant és gòtica i més esvelta, i
la resta és dels segles XV i XVI. A part de l'estil, els escuts de les
abadesses ens ajuda a datar les diferents etapes de l'obra. Tot el claustre
està cobert amb voltes de creueria, com és habituals als monestirs cistercencs.
Santuari del Tallat
Situat al cim d'un turó de 787 metres d'altitud, a la serra del Tallat.
Aquest santuari marià d'estil gòtic va ser antigament un priorat
Actualment el santuari està habitat per dos eremites, és curiós perquè pel
fet de viure plegats ja trenquen la regla principal de fer una vida solitària.
Observatori d'artilleria del Tallat
Construït durant la Guerra Civil amb carreus i altres elements
arquitectònics del monestir.
Era un punt de guaita que eventualment també podia tenir la funció de
refugi antiaeri, estava connectat a un traçat de trinxeres defensives.
El municipi està format pels nuclis de Rocallaura (entitat municipal
descentralitzada) i Montblanquet.
Rocallaura
Situada a la part sud-oriental del municipi dalt d'un turó a 649 metres
d'altitud.
Vila i municipi de la comarca de l'Urgell, situada a la vall del riu Corb a
la part sud-oriental de la comarca i fronterer amb la Conca de Barberà.
El nucli principal de cases reposa sobre la vessant nord de la vall, on els
carrers i cases s'enfilen muntanya amunt. Aquest fet dóna motiu a que a la vila
se l'anomeni de forma simpàtica "9 de copes"
El nucli antic de Guimerà és una mostra d'arquitectura medieval, farcit de
cases centenàries, arcs, portals, cases pont...
La conservació d'aquest conjunt d'elements arquitectònics li va permetre
obtenir la declaració de conjunt històric artístic el 1975 i la catalogació el
1993 de Bé Nacional d'Interès Cultural.
El Castell
El seu origen és al segle XI arran del procés de reconquesta i repoblació.
El nucli original fou la torre, a partir de la qual es van anar construint la
resta d'estances en funció de les necessitats del moment. El segle XVI es va
convertir en palau residencial.
Unes escales metàl·liques externes ens permeten accedir fins dalt de la
torre des d'on podem veure tota la vila i bona part de la vall del riu Corb.
L'església de Santa
Maria està situada a
la part alta de la vila, prop de les restes del castell.
Gòtica de transició amb reminiscències romàniques, va ser construïda el
segle XIV i restaurada el XVIII i XIX. Edifici de planta quadrangular i absis
poligonal amb una sola nau tancada per arcs i envoltada de capelles de
diferents èpoques.
L'altar major mostra un retaule de Santa Maria, d'estil gaudinià i obra de
Josep Maria Jujol.
La bellesa del seu conjunt combinada amb els colors del seu entorn ens
permet obtenir molt magnífiques imatges.
No hay comentarios:
Publicar un comentario