Congost de Mu (Alòs de Balaguer - la Noguera).

Congost de Mu.

(Alòs de Balaguer - la Noguera).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 13,8 (anar i tornar)

-Desnivell ± 300 m.

-Durada: 4 h 30' (amb parades).

-Circular: no.

-Inici a Alòs de Balaguer (a la Font del Pont. També es pot començar al poble o a l'altra banda del congost, a la presa de la hidroelèctrica d'Alòs).

-Dificultat: baixa.

Senyalitzada amb pals. No té cap mena de dificultat, només cal seguir la pista que surt del costat de la Font del Pont, i un cop s'acaba, el camí que continua (al costat o en paral·lel al riu. A la part del mig s'enfila i passa una mica allunyat).

ITINERARI:

Entre bonics alzinars i boniques rouredes i boixedes (inusualment verdes) fem una doble excursió. Primer anem a l'espectacular Cova de Gel, mig amagada a la muntanya. Tot seguit, pugem al Tossal de Mirapallars, on gaudint del silenci, contemplem vistes magnifiques (en un dia clar han de ser realment impressionants).

FONT DEL PONT I FONT DE L'ESPADELLA

Començo a caminar a la Font del Pont, ja d’entrada més o menys al costat del Segre, que baixa ple d’aigua. Al cap de ben poc passo, també, per la Font de l’Espadella, convertida en àrea de pícnic.

Segueixo per la pista, planera, fins a l’entrada del congost de Mu.

Aquí el riu es comença a encaixar cada vegada més, entre la serra de Sant Mamet i el Montsec. De fet, s’hi entra per unes passarel·les i al cap de ben poc s'encaixa tan que el camí s’enfila i llavors planeja per poder passar-lo per dalt.

Cap al final el camí baixa de cop per una canal tot fent marrades, fins a tocar un altre cop el riu. De seguida el torno a travessar per un bonic pont penjant.

Al cap de poc passo per unes passarel·les penjants al costat de la petita presa d'Alòs, i tot seguit arribo a l’Aiguabarreig del Segre i la Noguera (amb la presa de Camarasa al meu davant).

Llàstima que no hi hagi un pont i es pugui enllaçar amb la caminada del matí, si les dues ja són impressionants, justes seria sensacional (de fet, el pas ja hi és, però és privat, pertanyent a la presa de Camarasa).

Reculo per on he vingut, desviant-me uns metres pel camí que puja a un mirador. Només fent això les vistes al congost ja valen la pena, encara que em quedo una mica amb les ganes d’acabar arribar-hi. No és molt lluny, però hi ha una mica de desnivell, noto el cansament i s’hi ho faig se’m farà molt tard per arribar a casa.

Curiosament, un cop a casa i un parell de dies després m'assabento, a traves de les noticies que, en aquesta zona, s'hi ha establert una petita població d'isards, única a Catalunya fora de l'alta muntanya (si ho sé, estic més aal cas, tot i que segurament tampoc l'hagués vist).