Penya del Moro i Puig d'Olorda. (Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, el Baix Llobregat).

Penya del Moro i Puig d'Olorda. (Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, el Baix Llobregat).

Al costat d'una de les zones més castigades del país, aquesta bonica i sorprenent caminada combina magnifiques vistes, boscos tranquils i un bon grapat de racons interessants: un poblat ibèric, forns de calç, ermites, castells, masies, fonts...

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 18,5 (circular)

-Desnivell: 750 m.

-Durada: 5 h (amb parades).

-Dificultat: baixa-mitjana.

-Circular: si.

-Inici al final del carrer Comte de Vilardaga (Sant Feliu de Llobregat). També és pot començar a l'estació de trens.

Si no ens volem complicar la vida el millor és seguir les marques liles (SFLL 3), als pals i començar a la Salut. Si hi volem afegir Castellciuró només hem de seguir els pals i recular per on hem vingut o seguir en direcció a cal Amigó. Aquesta ruta són 2 Km menys.

ITINERARI:

Els senyals indicadors són més aviat escassos.

Començo a caminar cap a dos quarts d'onze. Sol i al meu ritme, és a dir, més aviat a poc a poc.

La primera sorpresa del camí és només a la primera pujada, només baixar.

Camino entre garrofers i algunes oliveres, amb algun pi barrejat fruit, suposo, del seu aparent abandonament. És el paisatge que m'acompanyarà gairebé sempre per la zones més baixes d'aquesta caminada.

Sóc, també, en una de les zones més poblades del país. No em sorprenc doncs, que sigui una zona molt transitada per excursionistes i ciclistes, com sol passar per tot Collserola.

La primera parada és ben a prop. La penya del Moro és un turó de 277 m d'alçada amb jaciments d'un poblat ibèric i d'una fortificació medieval. Es tracta de les restes d'un petit poblat dels laietans, que segurament depenia del de Montjuïc. Les restes medievals podrien ser les ruïnes d'un antic castell del segle X.

Tot i la seva modesta alçada no és complicat deduir el perquè de la tria d'aquest emplaçament. Les vistes, i més un dia com avui, són magnifiques.

Des d'aquí és domina part de la mateixa serralada i tot el que actualment és el Baix Llobregat i les muntanyes que l'envolten. Només venir aquí, gairebé ja justifica la caminada.

Una mica més enllà hi ha la font del Broll, mig amagada, és una paret amb una porta (que dona accés a una mina que s'endinsa uns cent metres a la muntanya). Si ho arribo a saber, no m'hi desvio.

El camí continua pujant mica en mica, sovint amb bones vistes.

A mesura que guanyo alçada garrofers i oliveres són substituïdes per pinedes i alzinars, alguns de prou bonic.

Pel camí, també, un parell de forns de calç relativament ben conservats, la bonica font de can Feriol (no potable) i el petit i curiós pont de can Ferriol (de pedra seca i del segle XVIII).

Els forns artesans de calç es construïen excavant al terra un forat d’uns 4 o 6 metres de fondària, en forma d’olla. S’obrien al costat de camins, per facilitar l’accés dels carros que portaven la pedra calcària i, un cop acabada la fornada, s’emportaven la calç, i també a prop de les masies. El moment de l’any en què acostumaven a fer la calç era la primavera, entre març i abril, ja que a l’hivern, com que no es podia treballar la terra, es dedicaven a arrencar la pedra calcinera i a fer la llenya per a la cuita. Els forns tenien dues boques: la superior, per on es carregaven de pedra, i la inferior, per on es feia el foc i es retiraven la calç. El mestre calcinaire sabia que la pedra ja era cuita observant el color del fum que sortia del forn. Al començament del procés el fum era de color fosc, mentre que quant la roca ja s’havia transformat en calç, prenia un color groguenc clar o bé esdevenia incolor, això podria durar uns dotze o quinze dies, després deixaven refredar el forn durant una setmana per extreure la pedra cuita. Els blocs de calç viva obtinguts es carregaven en carros i es traslladaven als dipòsits de distribució, on se submergien en aigua per obtenir la calç apagada, que era la forma més comuna en què es feia servir la calç en el ram de la construcció .

Gairebé al cap de munt de la pujada, Santa Creu d'Olorda, una bonica ermita d'origen preromànic, encara que amb moltes modificacions posteriors.

Una miqueta més amunt, el puig d'Olorda, amb vistes espectaculars. A més de les que he anat veient aquí s'obren cap a l'Anoia, Monserrat, Sant Llorenç del Munt i la plana del Vallès i una mica més enllà, ennuvolats, els Pirineus. Ho aprofito per dinar tot gaudint de les vistes (malgrat el vent).

Baixo per una zona antigament castiga per pedreres i decideixo desviar-me una mica de la ruta, fins a Castellciuró, les ruïnes d'un castell possiblement d'origen visigot (del segle VIII) o preromànic (del segle X). La part més antiga de les restes és un mur d'opos spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada).

El camí torna a planejar, passant per la cimentera que es va menjant la muntanya. Se'm fa una mica llarg, més que per la caminada, que està sent molt més bonica del que m'imaginava, per la distància... és tard i començo a estar cansat.

Em queda, només, l'última parada, a l'ermita de la Salut, del segle XVIII. D'aquí, ja només una mica de baixada i ja sóc al cotxe. Per marxar no tindré tanta feina com a l'anada... però tampoc sortiré a la primera.