Prats de Lluçanès . (Prats de Lluçanès, El Lluçanès - Osona).

Prats de Lluçanès . (Prats de Lluçanès, El Lluçanès - Osona).

Caminada planera, variada i molt bonica al voltant de Prats de Lluçanès. Gairebé sempre amb bones vistes, el camí passa per diverses ermites, fonts, masies i un parell de curiositats... com el Roc Foradat, on la bruixa Napa hi preparava els seus beuratges.

Passarem per totes les ermites i fonts que puguem, i una caminada més llarga .

LA RUTA - FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 12,5

-Desnivell: ± 300 m.

-Durada: 3 h 30' (amb parades).

-Circular: si.

-Dificultat: baixa.

-Senyalitzada amb marques grogues i blanques (PR-C 44). Aquest PR té una longitud total d'uns 25 Km, però la seva forma de 8 fa que es pugui partir en 2 de més curtes.

El que hi ha aquí correspon a la part nord, més Sant Andreu de Llanars (fent una drecera per tornar a enllaçar amb el PR nord. Si no ens volem complicar la vida, o no portem mapa per fer aquesta drecera, només cal recular un altre cop fins Sant Sebastià. Inici al monument de la Trencadansa a Prats de Lluçanès (entre altres punts del poble).

ITINERARI:

Comencem a caminar a quarts de deu.

El paisatge d'avui serà el típic del Lluçanès, un mosaic de camps i boscos mixtos de pins i roures (tot i que avui potser predominaran una mica més els camps).

Una altre cosa que m'agrada d'aquesta altiplà suament ondulat és que de seguida que t'enfiles per poc que sigui tens bones vistes cap a una banda o altre. Avui ens acompanyaran pràcticament tot el camí.

Al nord, les serralades berguedanes, avui tapades pels núvols, a l'oest la serralada transversal, del sud del Ripollès fins al Montseny, al sud, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

La primera parada és ben aviat, a l'ermita de Sant Sebastià. Malgrat el seu origen romànic, l'edifici actual és del segle XIX. Les altres aniran seguint una darrere l'altre.

La següent és a Sant Andreu de Llanars. Diuen, la joia arquitectònica de Prats. Romànica, del segle XII, està molt ben restaurada.

Per no recular, deixem les marques del PR per fer una drecera, fins a tornar-les a trobar una mica més endavant.

Poc després, la següent parada, al curiós Roc Foradat o de la Bruixa Napa.

La llegenda diu que és aquí on preparava els seus beuratges. La realitat, però, és que es deia Maria Pujol i vivia a can Nap. Va ser la darrera persona executada a Catalunya com a bruixa (l'any 1767), acusada amb fonament o sense, de matar una nena de quatre anys i menjar-se-la.

Més endavant, una altra curiositat. La primera guerra carlina comença a Catalunya a Prats, quan el pradenc Joan Galceran va fer el primer crit a favor de Carles V.

Des de la Cadira d'en Galceran, una roca amb aquesta forma (i amb símbol, possiblement fàl·lic, que ens passa per alt tot i ser ben visible), és diu que el general carlí dominava la batalla que va tenir lloc aquí.

Una mica més enllà, la petita ermita de Sant Pere del Grau. Poc més endavant, la Pedra Dreta, una fita dels camins de transhumància, i punt de reunió d'actes culturals del Llucanès.

Més avall la bonica bauma on es troba la Font de les Coves, amb una petita àrea de pícnic.

Encara una mica més avall, la bonica font de Marçal, ben a prop del mas Marçal i l'ermita de Sant Marçal, d'origen romànic tot i que l'edifici actual és del segle XVIII.

No surt al track (ni a l'explicació de la fitxa tècnica), la idea és continuar fins a Santa Creu de Jutglar.

Deixem el PR però a mig fer comencen a caure quatre gotes i el dia sembla cada cop més gris. Ho deixem estar i ens enfilem fins al santuari de Lurdes, on retrobem les marques grogues i blanques.

El Santuari de Lurdes a més d'un mirador excepcional, és una ermita del segle XIX. La primera dels Països Catalans dedicada a la Mare de Déu de Lurdes (la va fer construir un capellà que deia que s'havia curat al encomanar-se a la verge francesa).

D'aquí, ja gairebé som a prats, on encara farem tres parades més. La primera a la Mare de Déu de la Bona Sort. D'origen romànic l'edifici actual és del segle XVI.

La segona a les Tres Fonts, d'esquerra a dreta: el Cel, el Purgatori i l'Infern. Del segle XVIII es diu que antigament la gent només agafava aigua de la primera, encara que hagués de fer cua.

Finalment, una mica més avall, al bonic Safareig Públic, construït l'any 1911 per tenir un lloc més adequat per rentar la roba (abans és feia a la mateixa riera Merdinyol, just al costat, una mica més amunt).

Dinem, entrepans, a la Font, i cap a casa. No ha set tan llarga com volíem (tot i que per mi, ja m'està bé), però la caminada ha estat molt bé... i això que el dia no ha acabat d'acompanyar (ara que marxem, però, com sol passar, surt el sol i el cel gairebé queda ben blau en poca estona).