Gorgs de Santa Càndia. (Orpí, l'Anoia).

Gorgs de Santa Càndia. (Orpí, l'Anoia).

Caminada per camins complicats... però amb un resultat que val molt la pena. Els gorgs de Santa Càndia són tan bonics com desconeguts, crec... potser pel camí (que sembla que volen arreglar).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 5,6 (Aprox.).

-Desnivell: ± 150.

-Durada: 2 h (amb parades).

-Circular: si.

-Inici a Orpí (tot i que potser és millor comença a Santa Càndia).

-Dificultat: alta (abstenir-se amb nens, almenys petits, i gent amb por a les alçades).

-No senyalitzada, cal ressenya, mapa (en aquest sentit no és complicada) o TRACK Wikiloc.

Nota: he llegit que estan arreglan el camí, de manera que d'aquí a un temps potser a estarà senyalitzada (i potser més accesible a tothom).

ITINERARI:

Per aprofitar el dia i el viatge, i que la primera era més aviat curta, avui faré dues caminades (pensant que aquesta és encara més curta).

Començo a caminar a Orpí havent dinat.

Davant el castell, d’origen molt antic, conserva una torre hexagonal adherida al mas (actualment restaurant i allotjament rural). Darrera seu hi Sant Miquel d’Orpí, l’antiga capella del castell. És el petit casc antic del poble. Bonic.

Surto per un corriol una mica amagat i de seguida començo a baixar en picat. Travesso la riera i vaig cap al centre administratiu del poble: Santa Càndia, amb una bonica església gòtica (dels segles XIV i XV.

Reculo un tros i ben aviat ressegueixo la riera, que porta més aigua del que m’imaginava (encara té un color marronós fruit de les pluges recents).

De seguida passo pels primers gorgs... amb el sol de cara (fatal per les fotos, però faré el que podré, i en tot cas ho sabré per un altre dia). Suposo que són els gorgs de Santa Càndia, que no sé si inclouen el Gorg del Diable, amb un bon salt d’aigua.

Molt bonics, són relativament desconeguts... tot i que de seguida entendré perquè.

Fins ara el camí era estret i en alguns trams una mica exposat (poc recomanat per nens, si més no petits, i gent amb molta por a l’alçada), fins i tot hi ha un cable per ajudar a passar (tot i que no excessivament complicat).

Mica en mica es torna més estret, brut i aeri, amb troncs caiguts que entorpeixen el pas. Per sort sé que hi ha un camí que passa una mica més amunt i decideixo anar-lo a buscar, una mica fastiguejat del corriol, encara que sigui pel dret (ho hauria d’haver fet ja al gorg del diable).

Aquest camí superior, normal, primer s’enfila una mica i després baixa mica en mica fins als bonics Estrets de Viliella. Segueixo al costat de la riera, gaudint-ne, fins a la pista que m’ha de tornar al cotxe.

Abans he travessat la riera per un pont... ara ho haig de fer a gual. Baixa prou aigua com perquè les roques que serveixen per saltar d’una a l’altra fins a l’altra banda estiguin cobertes. Vaig just de temps (haig d’anar a fer de tiet, i això és sagrat), i no puc recular. Em descalço... i ostres, que freda!!! Travesso fins a l’altra banda.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica per una pista forestal, fins al camí d’Orpí, que en forta pujada porten el cotxe... just a l’hora.