Vallcàrquera i Alzina de Can Valls. (El Figaró, el Vallés Oriental).

Vallcàrquera i Alzina de Can Valls. (El Figaró, el Vallés Oriental).

Excursió bonica i molt complerta. De camí passarem per un bon grapat d'ambients diferents (de boscos de ribera a alzinars muntanyencs), una riera amb gorgues boniques, bones vistes al Vallès i els cingles de Bertí i un ric patrimoni cultural. Molt bona per fer amb nens.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 13,8 (Aprox.).

-Desnivell: ± 550 m.

-Durada: 4 h (amb parades)

-Dificultat: baixa-(mitjana).

-Circular: si.

-No senyalitzada. Cal la ressenya que es pot trobar AQUÍ (com a "Guia d'itineraris a Peu", val la pena descarregar-la, també, per les bones explicacions que hi ha) o TRACK Wikiloc

ITINERARI:

Començo al Figaró i a les tres de la tarda. La caminada que tinc pensada, en principi, no és massa llarga. A més, m’ho prendre amb molta calma.

Només sortir el camí recorre la riera de Vallcàrquera, amb un bosc de ribera força ben conservat, una vegetació exuberant (encara, aquesta època de l’any) i unes gorgues boniques.

M’hi entretinc una bona estona, empaitant, a més, algun espiadimonis o refrescant-me en a la font del Molí (l’única que raja de les tres que es poden veure al costat de la riera de Vallcàrquera, en aquest tram).

Em sorprèn veure a la riera, també, roques tenyides de vermell. Imagino degut a que aquestes aigües deuen ser riques en ferro, tal i com passa en indrets similars que he visitat.

Deixo la riera a l’alçada de Sant Pere de Vallcàrquera, una ermita d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment.

D’aquí, camino per camps de conreu fins a tornar-me-la a trobar. En principi per travessar-la. Tot i això decideixo deixar la ruta un moment i acostar-me fins a les mines de magnetita del Socau (d’aquest mineral se n’extreia ferro... d’aquí a pensar, també, que l’aigua de la riera en sigui rica. Passa just al costat).

Reculo fins allà on he deixat la ruta prevista (la de la ressenya), i ara em començo a enfilar, i enfilar... i enfilar. No hi ha un fort desnivell, ni puja molt fort, però es noten, força, els quilòmetres d’ahir. La pujada se’m fa una mica llarga.

Tot i que pujant, les vistes són boniques i passo també, per un bon grapat d’ambients diferents: alzinars, castanyeredes i brolles amb pins.

Al cap de munt de la pujada arribo a la monumental alzina de can Valls (amb una gran capçada).

M’assec una estona al seus peus. Des d’aquí les vistes al Vallès, als cingles de Bertí i part del Montseny són molt boniques.

No m’hi puc estar gaire, badant, badant, fent fotos a floretes i caminant en calma he tardat gairebé quatre hores en fer quatre kilòmetres i mig, la meitat del camí. Per sort, ja només queda la baixada... però si no vull que se’m faci fosc hauré de caminar amb una mica més d’alegria.

Tot baixant faig un parell de parades més. La primera a la bonica ermita d’origen romànic de Sant Cristòfol de Monteugues.

La segona, a la curiosa cova de l’Home Mort (al costat del camí i marcada amb una fita).

Arribo al Figaró tard, cansat, però content. La caminada ha valgut la pena .

1.Sant Pere de Vallcàrquera.

Fem cultura:

Sant Pere de Vallcàrquera és una església romànica del municipi de Figaró-Montmany (Vallès Oriental) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

Edifici aïllat, envoltat per un mur de pedra. Consta d'una nau amb absis semicircular amb una nau lateral afegida al segle XVII, separada per columnes amb coberta de volta força apuntada. Té un campanar amb embigat de fusta. A l'exterior, la teulada és a doble vessant, i al mur sud hi ha quatre contraforts. La nau s'il·lumina amb quatre finestres d'una esqueixada i d'arc de mig punt. A la façana hi ha la porta rectangular amb llinda de pedra motllurada i amb un relleu esculpit i la data: 1679. Al damunt es troba una finestra amb llinda de pedra amb dos arquets a la part inferior. L'edifici pertany al romànic tardà, per la volta i per l'ampliació amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà.

Guarda alguns retaules amb pintures del segle XVII i elements escultòrics. Davant l'ermita hi ha una llosa de pedra rectangular amb l'anagrama de Jesús (IHS), una inscripció que anomena el difunt i una calavera. Està datada del 1676 i la inscripció diu així: VAS DE / JOAN / VAND /RELL / le PA RED / DEL PLA / I DELS / SEVS (dibuix) / 1676.

Història

El 1870 la parròquia es traslladà al Figueró i quedà des d'aleshores com a vella matriu, on se celebraven només les festes principals. La part del davant s'havia utilitzat com a cementiri.

2.Sant Cristòfol de Monteugues

Fem cultura:

Sant Cristòfol de Monteugues és una ermita romànica que es troba entre La Garriga i El Figaró (Vallès Oriental), prop del Tagamanent i del Pla de la Calma. Pertany a la masia Valls del Figaró. Hi ha un camí des de La Garriga d'uns 5 km. Ja existia amb seguretat l'any 1021, quan es documenta per escrit, i l'any 1139 va ser adscrita, com església sufragània de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga, al monestir de Santa Maria de l'Estany. La llegenda diu que va ser construïda per Lluís I el Pietós (el fill de Carlemany) quan anava a conquerir Barcelona; l'emperador hauria guanyat una batalla als sarraïns en un indret proper (Pla de la Batalla) i en commemoració va fer edificar l'ermita. El dia de Sant Cristòfol (10 de juliol) s'hi feia un aplec organitzat pels propietaris de la masia Valls a qui pertany l'ermita. Es beneïen cotxes i cavalls per el rector del Figaró, es deia una missa i després es feia una costellada. Durant la missa es cantaven els Goigs de Sant Cristòfol Gloriós.